diumenge, 5 de juny de 2011

IDENTITAT I FRONTERES EN LA CREACIÓ DEL REGNE DE VALÈNCIA




Durant el segle XIII, lliurant-se encara la guerra de reconquesta que els continuadors de la monarquia goda del regne de Toledo havien iniciat des dels nuclis de resistència del nord peninsular més de quatre-cents anys abans, es reprèn la reconquesta catalano-aragonesa cap al sud. Els pobles resistents del nord avançaven en aquestes èpoques a intervals irregulars cap a la definitiva conquesta de tot el territori de la península ibèrica, ocupat a les seves terres més meridionals per diferents regnes africans en plena decadència. Al sud de les fronteres catalanes i aragoneses, es trobaven unes terres que les fonts cristianes denominaven com Sharq al-Andalus, però que en cap cas coincidien com a entitat al que posteriorment va ser el regne de València. És important situar-se en el moment del que estem parlant per intentar comprendre la dinàmica conqueridora, repobladora i d'afirmació que l'Estat catalano-aragonés va seguir en aquesta guerra de reconquesta. D'una banda, la situació era bèl·lica des dels inicis de la reconquesta, per la qual cosa és important presumir que en una important zona fronterera entre aquests dos mons antagònics, la delimitació de les fronteres serà confusa i difícil. Com en el regne castellà, en aquestes terres, es recrea una situació de lluites i inseguretats en les quals amb un degoteig constant s'estableixen famílies pioneres, i en les quals sorgeix una cavalleria popular que seguint la tradició dels seus avantpassats, guanya terres que conrear, i avança amb les armes subsistint amb una ramaderia transhumant de fàcil moviment. Per exemple, es pot comprovar en documents anteriors a la penetració europea en Sharq al-Andalus, en el fur de Daroca de 1142, la carta de població d'Alcanyís de1157 o el fur de Terol de 1177 com les fronteres en moltes ocasions aconseguien poblacions considerades musulmanes com Cirat, Montant, Alpont, Morella, Llauris, Benifazá o fins i tot Xèrica, Begís i Arenós. D'altra banda, Sharq al-Andalus tampoc corresponia, malgrat el que s'afirma en ocasions, a les terres que temps després conformarien el nou Regne de València. D'aquesta manera en un primer moment, trobem un poble amb voluntat d'afirmació i conquesta dels nous territoris, i que no considera les fronteres existents, ni molt menys, com a definitives, entenent amb això que la guerra de reconquesta peninsular era dinàmica i constant. Considerem per això que la voluntat d'extensió d'una banda – l'europea – i de replegament –l'africana- formen part d'una confrontació d'identitats, en la qual la posterior creació del Regne de València es deurà més aviat a una raó conjuntural i de voluntat personal d'un monarca. Aquesta guerra que podríem denominar d'identitats, va ser l'origen de l'eixamplament de fronteres de la Corona d'Aragó i en les mateixes es van reafirmar un conjunt de referències pertanyents a un origen i a una personalitat clarament definides.

Partint del principi que tota identitat intenta disposar d'un territori propi en el qual afirmar-se, i amb la voluntat de recuperació dels territoris dels seus avantpassats, milers de catalans i aragonesos seguint la iniciativa dels reis catalano-aragonesos i de la noblesa guerrera ressorgida durant els primers anys de la reconquesta i descendents de la noblesa hispà-visigoda, es van ser assentant en les mal delimitades terres de frontera esperant l'oportunitat de guanyar terreny als musulmans. Aquesta ocasió arriba l'any 1232 quan les tropes catalano-aragoneses penetren en territori musulmà, iniciant amb això una guerra que en successives fases es perllongaria fins a l'any1245. Una autoritat clarament definida –la Corona d'Aragó- pren possessió després de les seves victòries militars, d'un territori, que encara que ètnica i culturalment era africà, estava dividit políticament en diferents entitats. Paral·lelament, un altre regne europeu el de Castella eixamplava també les seves fronteres per la part occidental de Sharq al-Andalus. Per ordenar d'alguna manera les fronteres entre aquests dos regnes, posats d'acord en l'empresa reconquistadora cap al sud, ja en 1179 Alfonso II d'Aragó i Alfonso VIII de Castella havien delimitat els límits de les terres a reconquerir, i basant-se d'una manera difusa en les entitats polítiques africanes del sud, havien projectat en el Tractat de Cazorla la conquesta de les terres d'un Regne de Múrcia que quedaria en mans castellanes, i un Regne de València previst per a la Corona d'Aragó.

1240 marca el moment en el qual el rei Jaime I, per importants raons d'interès polític que no són matèria d'aquest article, formalitza la creació del Regne de valència com a entitat política diferenciada a l'interior de la Corona d'Aragó, frenant amb això els interessos territorials de la noblesa aragonesa que pretenia estendre les seves possessions a les noves terres conquistades. En la primitiva Costum de la ciutat de València, el rei Jaime parla d'un regne de València amb uns límits precisos, que en aquest cas anirien des d'Ulldecona en el nord, fins a Biar en el sud, i en el qual Alventosa i Manzanera d'una banda, i Requena per l'altra delimitarien les fronteres del nou regne amb les possessions aragoneses i castellanes respectivament. Amb el Tractat de Almizra quatre anys després, la delimitació sud es confirmaria amb els límits imposats per la creació del llavors infant Alfonso de Castella, del nou regne de Múrcia.

Les noves fronteres, delimitaven un espai nou en el qual afirmar la identitat catalano-aragonesa. Els cognoms dels pobladors, els senyals d'identitat, la cultura i la llengua així ho testifiquen. El mateix succeeix amb el regne de Múrcia. D'aquesta manera i de forma perfectament coordinada, les corones castellana i aragonesa afirmaven la seva posició en aquests territoris en els quals l'anterior classe dominant, passava a ocupar una posició inferior i marginal, en virtut a la seva derrota. Les noves terres no tornarien a ser musulmanes, i la població vençuda seria arraconada als segles posteriors fins a la seva definitiva expulsió per part d'un rei descendent de ambdós monarques. No obstant això, una vegada vençut el perill musulmà, es desenvoluparan en els anys posteriors diversos enfrontaments bèl·lics entre Castella i Aragó.

Durant les guerres nobiliaries castellanes, i en el marc de la confrontació dinàstica a Castella, es va produir una aliança de Jaime II d'Aragó amb els infants de la Truja que va suposar l'ocupació per part d'aquell, del Regne de Múrcia quedant incorporat com un regne més de la Corona d'Aragó durant nou anys, situació que finalitzaria amb els tractats de Tordesillas i Elx en virtut als quals, els territoris murcians situats al costat nord del riu Segura passarien al Regne de València, d'aquesta manera les comarques d'Alacant, Oriola, Elx i l'interior de la conca del Vinalopó fins a Villena passaran a formar part del regne valencià, perdent-se , no obstant això, anys després, en l'anomenada guerra dels dos Peres, Villena i Jumella. Les arbitrarietats dels monarques, que consideraven els territoris com a patrimoni personal en contra de l'opinió de les ciutats, i les guerres d'interessos, van crear d'aquesta manera en el Regne de València, diferències culturals que van impedir una consolidació ètnica clarament diferenciada. Posteriorment encara es produiran algunes variacions a les fronteres polítiques del Regne de València.

Trobem, d'aquesta manera, una voluntat de reconquesta i afirmació per part de catalans i aragonesos cap al sud, gestada a les fronteres entre dues realitats ètniques clarament diferenciades, i que sota l'impuls d'una classe dirigent sorgida en els primers anys de la Reconquesta i hereva de la realitat hispà-goda va propiciar la penetració i conquesta per part de la població catalano-aragonesa dels nous territoris que van ser dotats d'una legitimació política i jurídica. Els límits fronterers, que al principi sorgien de la victòria europea enfront de l'element africà, es veuran alterats posteriorment per les lluites civils entre els reis d'Aragó i Castella, que al principi havien realitzat el clar moviment de reconquesta d'una forma coordinada i amb el mateix objectiu.

D'aquesta manera, podem constatar, que la gènesi de les fronteres del Regne de València va néixer d'un procés de guerra, en el qual l'ideal de reconquesta dels territoris perduts, unida a la voluntat d'afirmació d'una identitat ètnica va tenir el principal pes. Parlar de qualsevol tipus de continuïtat entre un presumpte i inexistent regne musulmà de València, i la realitat posterior seria pura quimera. Ni per origen, ni per llengua, ni per cultura, existia la més mínima afinitat entre els habitants i Sharq al-Andalus, que de per si mateix, com hem dit, ni tan sols coincidien territorial i políticament parlant, i el posterior Regne de València. Les fronteres exteriors del nou regne van sorgir a partir dels límits entre dues identitats – l'europea i l'africana – en un mateix territori peninsular, i en virtut a entenimentats i pactes entre la Corona d'Aragó i Castella, ambdues pertanyents a una mateixa realitat ètnica i cultural. Un poder que va imposar les seves fronteres de manera ordenada i sistemàtica i que va afirmar la seva identitat. Pretendre una altra cosa és negar l'evidència històrica en benefici de secesionimes sense sentit i atemptatoris contra la identitat afirmada pels nostres avantpassats.