diumenge, 19 de maig del 2013

POBLES I LLINATGES: BORRIANA, ON COMENÇA LA CONQUESTA





Segons les fonts musulmanes la població emmurallada de Borriana, un recinte que en aquesta època comptava  amb vora 3 hectàrees va apareixer durant la dominació muslmana, al voltant del segle XI, sobre antics nuclis d'origen romà que van donar origen al nom d'aquesta localitat. Amb el temps va passar a convertir-se en la principal població de la zona i objectiu principal de les tropes de Jaume I per la seua importància estratègica. De fet la història de l'actual Borriana tal com la coneixem comença a principis de 1231 quan el noble aragonès Blasco de Alagón convenç al rei Jaume I de la importància d'iniciar la reconquesta dels territoris que després es convertirien en el Regne de València, “Però, pel que jo sigues i entenc, us aconselle que aneu a Borriana, i per aquesta raó: perquè Borriana és un lloc pla, i està prop de la vostra terra, i us i vindrà millor, tant per mar com per terra, que nous vindria si fósseu més terra endins. I tinc confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu dins d’un més, i hi trobareu molts queviures. I aquest és el millor lloc que jo sigues perquè vós comenceu la conquesta del regne de València”. I és d'aquesta manera com a mitjans de mes de maig de 1233 els exèrcits cristians van iniciar el setge de Borriana. Els musulmans assetjats van intentar negociar la seua permanència a la ciutat a canvi del pagament de tributs, no obstant això el rei Jaume I els va donar tres dies per abandonar la ciutat “amb el que poguessen emportar-es’n als espatles i als mans” comprometent-se a garantir la seua seguretat fins que arribassen a Nules. Finalment, el dia 16 de juliol, es produeix la conquesta de la ciutat mitjançant la qual es va aconseguir la rendició de tots els enclavaments musulmans de la zona. Segons les anotacions del propi rei, de Borriana van eixir set mil trenta-dos àrabs entre homes, dones i nens. La majoria d'ells van passar a residir als pobles de la propera serra de Espadà fins a la definitiva i total expulsió dels seus descendents en 1610. L'endemà de l'entrada de les forces catalano-aragoneses a Borriana es va procedir a la donació de diverses torres, masies i terres als Ordres Militars del Temple, Sant Joan i Calatrava i l'1 de novembre es va concedir Carta als nous pobladors a fur de Saragossa. Segons els estudis realitzats pel professor Enric Guinot les conclusions dels quals van ser publicades en el seu molt documentat treball “Els fundadors del regne de València” són constatables dues tendències diferents quant als orígens dels repobladors, una primera datada entre 1233 i 1244 en la qual l'element aragonès és superior al català. És en aquesta època en la qual trobem donacions a persones amb els següents cognoms aragonesos: Agon, Ahuero, Arbaus, Ayerbe, Calataiud, Cellas, Cutanda, Belchite, Tauste, Fernández d'Albarrasí, Gallur, Garcés de Roda, López de Pomar, Pérez de Pina, Pérez de Tarassona, Ximénez de Castellote i Ximénez. També es troben els següents cognoms catalans: Ager, Caldes, Celma, Lleida, Martorell, Montalt, Monsonís, Ribera, Santmartí, Vallés, Vilavert i Vinaixa. Al costat d'ells es troba el cognom navarrès Esparça i l'occità Gascó. No obstant això, a partir de 1256 el mapa onomàstic canvia radicalment i l'element català pansa a ser predominant. Molts dels cognoms anteriors desparegueren de Borriana i s'estableixen altres colons recentment arribats des de les terres catalanes del nord com Aguiló, Alós, Bardoll, Celart, Escolà, Escrivà, Gallifa, Garrigues, Juneda, Piera, Ripio, Rossell, Sarreal, Tallada, Terrassa i Verdú, d'inequívoc origen català. Marcén, López de Belchite, Almunién i Ximénez de Gallur serien els únics cognoms aragonesos presents en la documentació d'aquestes dates. També apareixerien els Peris, catalanizació del patronímic aragonès/navarrés Pérez-molt comuns al Maestrat- o els Navarrete, d'origen navarrès. La ciutat va continuar amb un creixement ràpid actuant com a pol d'atracció de nous pobladors, especialment de la zona de Tortosa, i als segles següents comencen a aparèixer noves famílies que seguint la tònica general de repoblació predominantment catalana a tot el territori ens dona els següents cognoms: Alçamora, Aragonés, Archs, Astor, Berenguer, Besós, Bonvila, Borrull, Burgos, Busquet, Castell, Català, Centelles, Cervera, Cirera, Clapers, Claret, Conesa, Cortell, Daudí, Despont, Ferrer, Ferris, Ferrús, Figuera, Fontanet, Garrigues, Gilabert, Gisbert, Gual, Guàrdia, Guerau, Horta, Jaume, Joan, Jordà, Jover, Llinars, Linyerola, Llombart, Llopis, Losilla, Marrades, Mengot, Mercadal, Moliner, Mollà, Monsó, Monter, Monvila, Nin, Noguera, Obach, Palau, Passanant, Pedrosa, Peguera, Pla, Pomar, Puig, Pujalt, Punyet, Quintana, Reboll, Rei, Renart, Roger, Roig, Ros, Rovira, Sabater, Safont, Sagranada, Saida, Salt, Sant Hilari, Ariza, Saplana, Sars, Serrallonga, Sesa, Selva, SEstret, Olzina, Soriano, Tarragó, Tena, Torrent, Tomàs, Tous, Valldelou, Vallporquera, Valls, Vesques, Vilanova, Vilarnau, Vinyes o Vives. En els posteriors morabatíns dels segles XVI i XVII apareixen nous cognoms arribats de diferents poblacions del Maestrat, del principat de Catalunya, i en menor mesura d'Aragó o de la França com Beltràn, Mitjavila, Ribalta, Prunyonosa, Martí, Oliver, Godos, Falomir, Badía, Guerau, Albiol, Esbrí, Roca, Simó, Matamoros, Navarro, Montalar, Anglés, Tarragó, Comanda, Català, Company, Almela, Errando, Porcar, Toro, Bellmunt, Franch, Archelos, Carbonell, Arambul, Sales, Canós, Calduch, Domingo, Calvo, Monfort, Sales, Daudi, Alfonso, Nicolau, Salom, Traver, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Ferrer, Aguiló, Banyuls, Sifre, Burgesa, Cabanelles, Colubi, Salelles, Giner, Tormo, Gavilà, Gregori, Lloret, Sanchis, Jover, Bellviure, Alemany, Monroig, Balaguer, Roig, Miró, Castanyer, Sunyer, Valls, Segarra, Pallarés, o Joan. Posteriorment, ja a partir del segle XVIII, reapareixen cognoms arrivats des de les localitats de la propera serra d'Espadà, com Granell, Monsonís, Ortells, Torres, Toro... Molts d'aquests cognoms coincideixen amb altres localitats de la comarca.

Borriana va tenir participació destacada en totes les conteses civils que van afectar les nostres terres, trobant-se en la majoria d'elles-Germania, Guerra de Successió, Guerres Carlistes o Guerra Civil-la població dividida entre els partidaris de tots dos bàndols. A partir de 1840 es convertirà en un dels nuclis que major impuls va donar al cultiu i comerç de la taronja, i en 1901 obté el títol de ciutat.
En l'actualitat, Borriana com altres poblacions de la Plana ha rebut importants contingents d'altres territoris, destacant els arribats de les poblacions properes de la serra de Espadà i del Maestrat a partir del segle XIX, així com de Castella i Aragó al segle XX i en els últims anys del nord d'Àfrica, Romania i Sud-amèrica, passant dels 25.000 habitants als 35.000 en els últims deu anys, fet que ha modificat sensiblement el mapa de cognoms d'aquesta ciutat en els quals resideix població de setanta-dues nacionalitats diferents.
No obstant això, el gruix de la població antiga de Borriana és descendent dels pobladors que van arribar a Borriana entre els segles XIII-XVII pel que predomina encara l'ús lingüístic de la llengua pròpia dels valencians.


Entre les tradicions arrelades a Borriana cal destacar la dels Gegants. Tots els anys per Sant Bali es celebra a la ciutat el tradicional Aplec de Gegants i Cabuts on participen colles de diferents indrets dels nostres territoris com Vall d’Uixò, La Font de la Figuera, Benicassim, L’Alcora, Alcalà de Xivert, Rubí, Ruviols, Mascarell, Nules, Ulldecona o Catí, i Així mateix integrants del grup de gegants i cabuts de Borriana han participat a Montblanc amb colles d’Alcudia (Mallorca), Fraga, Andorra la Vella, L’Ametlla de Merota, Flaset, Mollerussa, Mora d’Ebre, Queixans, Rubí, Vila-nova de Vallés, Vilaseca i Vilosell.

divendres, 3 de maig del 2013

CREUS DE MAIG: FESTIVITAT DEL CICLE DE LA PRIMAVERA



Maig és el mes de les flors, per això la ciutat de València i altres localitats del territori planten creus adornades de flors que embelleixen els nostres carrers i ens recorden les antigues celebracions de primavera. Amb arrels paganes  antiquíssimes existien festivitats populars en tota Europa en honor a Flora, deïtat que regia els boscos, prats, i jardins, tan importants en la cosmovisió dels nostres avantpassats, per la qual cosa es col·locaven flors a les cases i carrers de les viles, celebrant-se festes durant la nit a la llum del foc i cantant himnes i poesies que van donar origen als nostres tradicionals Jocs Florals de primavera. Són les manifestacions de l'anomenat Cicle de Maig, que començaven a principis de maig i finalitzaven en el solstici d'estiu relacionades amb els ritus de fertilitat de les collites i la fi de l'hivern.
En tota Europa se celebrava també una festa dedicada a l'Arbre de Maig. Se sap que en les cultures d'arrel indoeuropea, l'arbre era motiu de ritus i festivitats. Per als nostres avantpassats, l'arbre era còsmic i tenia un caràcter sagrat, enfonsava les seves arrels a la terra dels avantpassats i s'alçava cap al cel i les branques cobrien el món, era l'eix del món. Com en altres èpoques de l'any, l'arbre de primavera era adornat i les flors i fruits tenen en l'època primaveral un protagonisme important, d'aquí sorgeix la tradició catalana medieval de col·locar i adornar un arbre en el centre de les places de localitats i viles, una festivitat molt relacionada amb els populars maios o amb el més antic Beltaine dels celtes, reproduint celebracions de casament en les quals les núvies abillades amb motius vegetals i flors eren protagonistes d'aquesta celebració de l'etern renaixement de la vida i la naturalesa entre antigues danses.
Creu de Maig a Alfafar

No obstant això, com a tantes altres celebracions l'origen de les quals es perd en la nit dels temps, també molts dels ritus de maig van anar desapareixent conforme s'imposava el cristianisme i el seu sentit assimilat per aquesta religió passo a convertir-se en la festivitat de la santa creu. Com en la resta d'Europa, la creu passa a substituir a l'arbre. En l'actualitat la versió cristiana de l'Arbre de Maig és la anomenada Creu de Maig que se celebra el dia 3 d'aquest mes quan Santa Elena va trobar la anomenada Vera Creu, moltes localitats valencianes continuen celebrant les seves festivitats de benvinguda de la primavera, reminiscències d'aquests antics cultes de fecunditat i com a record d'això podem en aquests dies contemplar les belles creus florals que en molts racons de la nostra geografia ens recorda el que som i el que no hem de perdre.
Creu de Maig a Borriana

Creu de Maig a València