dimecres, 9 d’octubre del 2013

HISTÒRIA DE LA SENYERA DELS VALENCIANS

 
La nostra identitat és antiga i llegendària. Sorgeix entre les boires pirinenques en un moment de la història esquitxat per batalles i personatges llegendaris, una època de resistència, afirmació i reconquesta, des de la lluita pel dret a existir. Els nostres avantpassats es van fer a si mateixos com a poble al nord, i des d'aquestes terres es van estendre cap al sud i l'est en dura lluita durant segles, guanyant a l'Islam la terra i el suport per seguir lluitant i treballant. Des de Girona, al Rosselló, Subirats, Cervera, Camarassa, Barberà, Balaguer, Alcover, Tamarit, Noguera, Pallars i molts altres llocs van arribar els nostres avantpassats vencent i arraconant els musulmans sense parar de assentar-se en les noves terres durant els segles següents i portant amb ells els grans tresors de la nostra identitat. Els noms dels seus llocs d'origen, perpetuats en els tradicionals cognoms valencians que demostren quina és la sang que corre per les nostres venes, la llengua nascuda als Pirineus i els senyals d'identitat entre les que destaca la bandera dels quatre pals de sang, emblema primer dels reis que van conquerir aquesta terra, i de tot el nostre poble després.
Va ser precisament un valencià, Pere Emili Beuter, qui al segle XVII va plasmar en la seua obra "Història de València" una bellíssima llegenda, mai demostrada històricament, però que forma part del patrimoni cultural del nostre poble i que ha quedat reflectida durant generacions en nombrosos contes i textos. Com la llegenda de Covadonga per als castellans, els fets de William Wallace per als escocesos, el mite d'Arturo per als britànics o la llegenda de Ròmul i Rem pels romans entre moltes altres, independentment de la veracitat o no dels detalls més històrics, l'entranyable història de la creació de la bandera dels quatre pals de sang forma part d'alguna manera de la nostra memòria històrica més antiga, i es va convertir en un mite per a tots els que portem amb orgull aquest ancestral símbol identitari passat de pares a fills durant generacions. Tenim el mateix dret a fer-ho que la resta de les identitats del món. Segons aquesta llegenda, el comte Guifré el Pilós estant ferit de mort després de la batalla al servei de Lluís el Pietós -o Carles el Calb- contra els musulmans, va rebre en premi pel seu valor i heroisme el dret a llegar als seus descendents noves armes heràldiques. Així, l'emperador va posar els seus quatre dits en la ferida sagnant del Comte Guifré i els va passar pel seu escut daurat, naixent així l'ensenya dels quatre pals de sang com a nou símbol sobirà de lluita. La fidelitat, la sang i la lluita queden perfectament representades en aquesta llegenda tan nostra. La veritat és que aquesta bandera ja formava part dels emblemes dels descendents de Guifré el Pilòs al segle XI. Hi ha proves de tot això. En els sarcòfags de Ramon Berenguer II i Ermessenda de Carcassona l'any 1082, ja apareix l'emblema dels pals de sang, encara que en diferent nombre, tal com han estudiat els heraldistes Armand de Fluvià i el recentment desaparegut Martí de Riquer, i l'any 1150 tornen a aparèixer en un segell de Ramon Berenguer IV. Serà precisament aquest comte el que farà seu i del seu llinatge aquest emblema en ser nomenat "princeps i dominator" d'Aragó i cabdill polític del nou estat de "Aragó i Cataloniae", que va suposar la unitat dinàstica de les ètnies catalana i aragonesa en una mateixa Corona, i per tant en nou estat format per dues realitats nacionals, dues nacions que dividides en diferents realitats jurídiques i culturals, sorgides per conveniències feudals, seran sempre les mateixes partícips de l'estat catalano-aragonès fins a la seua destrucció per la força de les armes fa 300 anys. Aquesta bandera, coneguda com a senyera reial, per ser privativa de la dinastia reial catalano-aragonesa, va ser la que van portar en els seus estendards, al costat de les ensenyes de les diferents cases nobiliàries, les tropes que van acompanyar a Jaume I a la conquesta de les terres que després van ser Regne de València, el nostre actual País Valencià. En 1269, un privilegi de Jaume I va concedir a la ciutat de València un segell amb els quatre pals, aquest privilegi es va fer extensiu a l'any 1312 a les Illes Balears.  Era el temps de les ensenyes locals que van apareixent al llarg dels segles en les poblacions conquistades i en que sempre apareixen els quatre pals compartides amb altres elements heràldics. No existia necessitat de diferenciar la resta d'habitants del nou regne de València, les quatre barres de la dinastia regnant ja representaven totes les entitats jurídiques de la Corona catalano-aragonesa de forma conjunta i sota aquest emblema érem coneguts a tota la Mediterrània des de les costes ibèriques fins  Atenes, una zona geogràfica en que a dir del cèlebre cronista i guerrer almogàver Ramon de Muntaner, natural de Peralada, a l'Empordà i veí de Xirivella, a l'Horta de València, tots els peixos havien de portar la bandera dels quatre pals. A València hi ha provades mostres documentals de l'ús d'aquesta bandera que els valencians hem reverenciat durant segles, la portava el Centenar de la Ploma i era passejada al costat de la creu de Sant Jordi a les processons que al cap i casal es celebraven anualment en la nostra ciutat fins al segle XVIII en honor del patró del regne, Sant Jordi, tal com confirmen els escrits del Marc Antoni Ortí en 1638. De la vinculació dels valencians amb la bandera dels quatre pals de sang ens parla precisament la reproducció del retaule del mestre Marçal de Sax del segle XV, que fins fa dos anys s'exhibia a l'interior de la capella en la qual es va oficiar la primera missa després de la conquesta de la ciutat. En aquest retaule, l'original es pot veure al Museu de Victòria i Albert de Londres, es reprodueix la batalla del Puig en que les tropes cristianes al costat de Sant Jordi vencen als musulmans sota l'ensenya de la creu del Sant Patró dels valencians i la bandera de les quatre barres. En la rehabilitació que l'arquebisbat va realitzar fa dos anys i que va ser presentada precisament un 9 d’octubre, es van respectar les creus de Sant Jordi però van desaparèixer misteriosament les ensenyes amb els quatre pals. Als valencians preocupats per la història del seu poble no li han de passar per alt les connotacions de tan misteriosa i descarada desaparició.
La veritat és que la bandera local de València va seguir éssent l'ensenya tradicional durant els segles esdevenidors, la primera modificada per una corona reial en virtut a un privilegi del rei Pere IV a premi a l'actuació de la ciutat en la guerra contra Castella, a la que va ser afegida una franja blava ja al segle XVII per fer-la més visible; la segona com a representació heràldica del conjunt de ciutats, pobles i llocs de l'antic Regne de València. Un cop més, la documentació històrica ens confirma com era la bandera dels valencians i ens parla de les seues modificacions al llarg dels anys, unes modificacions -insistim- restringides a la ciutat de València. Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal» (Manual de Consells de 1377 (Arxiu Històric Municipal de València, anys 1375-1383, núm. 17, sig. a). Ni a eixa bandera ni a l'escut de la ciutat és troba menció relativa a cap franja blava aleshores. En 1449, ja en ple segle XV, va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero ab Corona" (Manual d'Consells, Arxiu Històric Municipal de València, a-34, fol CC, anys 1447-1450), la franja blava no apareixeria fins al segle XVI, quan apareix als llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà de grana i blau». El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins l'Edat Moderna no apareixen les banderes territorials. Les ensenyes eren per a reis, nobles, estaments, gremis i vils; per exemple els subdits de les vils de patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar la creu de sant Jordi, i només València ciutat tenia el privilegi d'usar la bandera, antiga senyera reial, a la qual com hem vist és va afegir la corona i la franja blava.
 Després de la derrota d'Almansa i l'arribada de la dinastia borbònica a la Corona d'Espanya, les coses canvien radicalment. Deixa d'existir la realitat estatal catalano-aragonesa en virtut a les polítiques jacobines d'assimilació i imposició centralista de les noves autoritats. Felip V fa desaparèixer l'escut de les quatre barres de l'heràldica reial i de les institucions públiques, talls, audiències i capitanies. Comença un període de genocidi cultural i lingüístic contra els països de parla catalana: se suprimeixen monedes, normes, lleis i costums, i la nostra llengua nacional passa a un segon pla, queda relegada a llengua privada i familiar i apartada dràsticament de les escoles i universitats. Els que vulguen créixer o ascendir socialment, d'ara endavant hauran de parlar i escriure en castellà i abraçar els símbols castellans. S'impedeix amb això qualsevol normativització i evolució natural de la nostra llengua que no podrà competir amb la nova imposada llengua castellana, fet que accentuarà els particularismes i accelerarà la desaparició del català -una de les llengües europees més ben normativitzada d'Europa- en l'escriptura, el que provocarà una important confusió entre els parlants d'una llengua que adoptarà usos populars no escrits.
Però el poble va continuar guardant la seua llengua ancestral i els seus antics símbols, identificant-se amb l'única bandera nacional que coneixien, la dels seus avantpassats, una identificació que facilita l'ús de la mateixa per part dels primers moviments nacionalistes del segle XIX. No obstant això, les polítiques i adoctrinaments van fer també la seua tasca, nous contingents arribats de Castella s'estableixen en diferents llocs del regne, especialment a la ciutat, imposant amb la complicitat de les autoritats locals i en connivència amb el govern central, la llengua castellana forastera com a idioma vehicular. La confusió estava servida. Durant el franquisme molts dels nostres símbols, considerats secessionistes, van ser prohibits una vegada més, i en 1960 a petició de Sanchís Guarner, va ser tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això, es va provar a utilitzar ambdues banderes, la de la franja blava per a València i la quatribarrada per la resta, tal com seria el més lògic, però una vegada més, la oligarquia de la capital va imposar la primera com única bandera oficial de la nova "Comunitat Valenciana", nom arbitrari que serà imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE, el.liminant el de País Valencià , que va ser el nom consensuat originàriament a l'Estatut.
A l'espanyolització forçada de 300 anys i les prohibicions de règims etnocides, es van afegir els pactes polítics que als anys setanta van celebrar per purs interessos electoralistes polítics traïdors i sense escrúpols, pertanyents als grans partits espanyols amb intenció de tergiversar la nostra història, crear odis ficticis amb els nostres germans del nord i imposar denominacions alienes a la nostra identitat i al nostre territori. Com a colofó, ​​s'imposa la bandera local de la ciutat de València a la resta del territori valencià, intentant fer veure que la nostra bandera nacional, la de sempre, és una bandera aliena i enemiga.
Vergonya als quals es van prestar i han prestat a semblant maniobra traïdora. No aconseguiran fer que oblidem els nostres ancestrals símbols, la memòria de la nostra identitat és fort. Si hem resistit tenaçment aquests 300 anys, vencerem sens dubte.
Aquest 9 d'octubre hem de sortir al carrer exhibint orgullosament la nostra gloriosa i ancestral bandera, unint-nos a les reivindicacions dels nostres germans del nord i de l'est, amb fermesa, alegria i també amb irreverència i rebel·lia. Hem de reivindicar el que som i recuperar el que és nostre. Guanyar el carrer i fer-nos sentir. Només coneixent el nostre passat i reclamant el nostre llegat podrem salvaguardar la nostra identitat i crear un futur per al nostre poble.