Des d’ací volem conscienciar i ajudar a la gent per a que entre tots li tornem al valencià la categoria que li correspon.
La majoria dels valencianoparlants practica la submissió lingüística,
es a dir, canviar al castellà quan l’interlocutor parla aquesta llengua.
Des del punt de vista de la psicologia, aquesta es una conducta que
s’aprèn, es el que hem vist fer als nostres pares, a la televisió i al
carrer en general. La clau per deixar de ser submisos i continuar
respectant als demés es l’assertivitat lingüística. Bàsicament
respondrem a dos preguntes ben diferenciades.
La primera: Quan abandonem el valencià?
Hi han quatre situacions on es clar que podem continuar parlant valencià sense cap problema:
• A ull: Moltes voltes ens dirigim en castellà a algú que baix el
nostre criteri no te “pinta“ de parlar valencià. Hem de desmuntar aquest
prejudici i no discriminar a ningú pel seu aspecte. • Senyals de no
comprensió: Moltes voltes una persona fa un gest com que no entén, això
no vol dir que no parle valencià, si no, que tal volta no ha escoltat
bé. Per exemple, el cambrer d’un restaurant envoltat de soroll. •
L’interlocutor parla valencià amb dificultat: Això no vol dir que no
l’entén, es més, tal volta esta interessat en practicar-lo. No serem
nosaltres els que li llevem l’oportunitat. • L’interlocutor diu que no parla valencià: Diu que no parla, no que no l’entén. Podem preguntar explícitament si l’entén.
• Ens fan explícit que no entenen el valencià: Quan ens fan explícit
que no entenen el valencià, no vol dir que siguen castellanoparlants, i
sempre podem utilitzar recursos de comunicació per a fer-nos entendre
abans de passar-nos al castellà. Per exemple, un alemany que ens
pregunta alguna cosa en el seu idioma, si no sap castellà no te cap
sentit que ens passem a aquesta llengua. • Per altra banda, quan ens
demanen explícitament el canvi de llengua al castellà, hem de
preguntar-nos a nosaltres mateixa que es el que volem en eixe moment.
Per exemple quan volem fomentar l’ús a les institucions, canviar no es
la solució.
Per desgràcia, moltes voltes la nostra conducta no
submisa es recriminada i atacada, fins i tot per persones alienes a la
conversa, per això la segona pregunta a contestar és, com actue front a
un atac? Aquesta pregunta serà contestada a la pròxima publicació d’ací
15 dies. Com sempre, estem oberts a comentaris, experiències, etc...
Part d’aquesta informació esta treta del taller d’assertivitat
lingüística de Gemma Sanginés Sáiz a la II Trobada del Voluntariat
Lingüístic, a la pròxima publicació quan responem a la segona pregunta,
també s’adjuntarà la presentació de Gemma Sanginés.
Aquesta
es la llengua qu.es parla, no sols en Cathalunya, sino en València,
Rosselló, Mallorca, Menoría i en altras parts, ahont los cathalans la
portaren ab sas conquistas. Alguns pensan que prové del llemosí; però lo
cert és que és filla llegítima de la llatina”. Hem de recuperar i defensar la nostra mil.lenaria llengua front als enemics de les identitats. Tenim 10 milions de raons.
A partir del 1709 comença un procés de
castellanització al nostre territori i un atac progressiu a totes les
senyes identitaries propies. Ens imposen el castellà i el valencià
desapareix de la llengua escrita. Es pot comprovar facilment com les
actes de neiximant, matrimoni i defunció i a la resta de documentació
escrita comencen progressivament a apareixer escrites en castellà i fins
i tot els noms i cognoms de la documentació són castellanitzats: Vicent
passa a ser Vicente, Baptiste passa a
Bautista, Juana a Joana...Si volem recuperar la nostra identitat hem de
tornar a usar els nostres noms en la nostra llengua. "Segons la
legislació vigent, les persones que vullguen adaptar l’ortografia del
seu nom o cognom al valencià s’han d’adreçar al Registre Civil en què
foren inscrites i sol·licitar-ho a la persona encarregada. La
valencianització del nom és un procediment ràpid i senzill. Només cal
presentar la sol·licitud en el Registre Civil on s'està inscrit (si no
n'hi ha en la població, la sol·licitud es presenta en el jutjat de pau o
en l'ajuntament)." Recuperem lo que és nostre. Hem de viure plenament en la nostra llengua. Més informació a la web de l'AVL en l'apartat "valencianitza el teu nom". o també: Registre Civil on-line (Altres tràmits. Canvi de nom i/o cognoms)
Cada volta son més les denuncies per la vulneració dels drets
lingüístics dels valencians, com la de Carles M., a Almenara; Lluís
Xavier F., al Campello; Rubén D., al Puig; Laura G., al Festival Arenal
Sound; Paco M., a Elx, i molts altres. Açò, però, també és un clar
indicatiu de que els valencians utilitzem la nostra llengua a tots els
àmbits cada volta més i sense rebaixar-nos.
Per contra, encara som molts als que ens costa mantindre una conversa
valencià-castellà amb normalitat, encara que l’altra persona et
comprenga perfectament. Per això encetem aquesta secció bimensual, per
animar-nos els uns als altres a utilitzar la nostra llengua a tot arreu i
donar-li valor al carrer i on calga. Ací podrem contar les nostres
anècdotes i conèixer millor els nostres drets lingüístics per a poder
usar-los en qualsevol àmbit.
Per a començar proposem el següent:
Hi ha moltes voltes que a simple vista una persona pareix que no parle
valencià: no pareix d’ací, estem a una gran ciutat, a un gran magatzem,
l’hem escoltada parlar en castellà amb altra persona, etc. Llavors,
moltes voltes inconscientment comencem la conversa en castellà. Proposem
fer un acte d’autoconsciència i d’estima per la nostra llengua i
començar la conversa sempre en valencià. Recordem, que algú no parle
valencià no vol dir que no l’entenga!
El dimarts que ve posarem
altra publicació relacionada amb la llengua i tot el que vulga podrà
comentar la seua experiència amb aquesta activitat.
“D’acord amb les aportacions més solvents de
la romanística acumulades des del segle XIX fins l’actualitat (estudis
de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…),
la llengua propia i històrica dels valencians, des del
punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les
comunitats autònomes de Catalunya i de les illes Balears i el Principal
d’Andorra. Aixa mateix és la llengua històrica i propia d’altres
territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la
ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus
Orientals. Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen
una llengua, és a dir, un mateix “sistema llingüístic segons la
terminología del primer estructuralisme represa en el dictamen del
Consell Valencià de Cultura que figura com a preàmbul de la Llei de
creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la
mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial
del sistema lingüístic i presenta unes carácterístiques propies que
l’AVL presentarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i
literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la
normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.”
Dictamen de l’Academia Valenciana de la Llengua sobre els principis i
criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià
"La
llengua s’ha mantingut sempre com un signe d’identitat clar i distint,
reflex d’una cultura i d’uns valors. La història ens ensenya que, quan
s’han volgut atacar aquests valors, s’ha atacat la llengua."
La llengua s’ha mantingut sempre com un signe
d’identitat clar i distint, reflex d’una cultura i d’uns valors. La
història ens ensenya que, quan s’han volgut atacar aquests valors, s’ha
atacat la llengua.
Els valencians mai oblidarem
la successió d'esdeveniments que vam viure al llarg de tot
el mes passat de novembre. Un novembre que ens ha dut sentiments
contradictoris i que, per una vegada, han aconseguit aglutinar tot l'espectre
valencià fins una mateixa direcció. El mes va començar amb la festa que ens
porta a tots al cementeri com cada any. Així inauguràvem un mes que
mai haguérem imaginat que finalitzaria de la manera més traumàtica
per a tots els valencians. Un terratrèmol ha col·lapsat la
nostra capacitat de rebre una notícia com la que vam rebre
el dia 5 d'eixe mes. Eixe dia va començar un mal
somni que pensàvem anava a allargar-se mesos però que no ha
arribat a desembre. El 5 de novembre dinàvem amb la notícia de
què l'ERO que havia portat al carrer a un miler de treballadors de la
nostra ràdio i televisió pública havien de ser readmesos per gràcia
del jutge. Tot just 6 hores després d'aquesta alegria per als treballadors
públics, va aplegar la notícia més trista que mai haguérem pogut imaginar. El
Consell presidit per Fabra, un president que no va ser elegit pels valencians
al 2011 i que només va prendre la presidència de la Generalitat a mans
de Mariano Rajoy, després de la fugida de Camps poc després de veure’s acorralat
pel cas Gurtel al mateix any de les eleccions, va decidir per via
d'urgència i sense marxa enrere tancar RTVV. La societat valenciana
va amanèixer el dia 6 en shock, però la mateixa
vesprada, una vegada els periodistas, que havien estat segrestats
durant un parell de dècades pels successius governs del PP,
foren lliures al espolsar-se la por què fa el no tenir res a perdre, ens
van regalar una altra televisió més plural i de qualitat. Vam assistir a
la millor programació de la TVV de tota la seua història.
Van aparèixer grups nostres inèdits a la nostra televisió
com Obrint Pas, així com la melodia de "lladres" del nostre
grup Al Tall, mestres traduïen, per primera vegada,
la notícia de l'accident del metro de València de
l'any 2006 en la seua crua realitat. Eixa mateixa nit vam assistir al
debat polític més plural de tota
la història de RTVV amb
un Serafín Castellano en les cordes, un representant del PP que
no estava acostumat a tanta llibertat d'expressió després de tants anys de
segrest i amb un Enric Morera sublime, el qual va ser el gran protagonista de
la nit i una Marga Sanz incapacitada per parlar la nostra llengua. PUJADA D'AUDIÈNCIA I PRIMERA MANIFESTACIÓ: A partir d'eixe moment la pujada
d'audiència va ser fulminant. La pujada de qualitat en la programació amb els
nous esdeveniments va fer que molts valencians tornaren a la seua
televisió. La gran qualitat va durar a penes un parell de
dies, el que va anar de la dimissió de la directora Rosa
Vidal i l'entrada del nou director Ernesto Moreno. Tot
això aconseguit per decrets llei d'un govern de Fabra totalment
boig que volia tornar a controlar i segrestar una televisió que
els havia funcionat com a butlletí de partit durant molts anys. Una
televisió què no desapareixia, a pesar del suposat control i
tornada a la programació "normativitzada", el lletrer "RTVV no
es tanca" del seu angle superior dret.
Aplega el dissabte 9 de novembre. Els
treballadors convoquen una manifestació a València, Alacant i Castelló. Milers
de Valencians es convoquen a aquestes manifestacions amb un missatge
clar: RTVV no es tanca. Llauradors, periodistes,
estudiants... fins a la Muixeranga d'Algemesí van donar suport a la
continuació de RTVV. El govern valencià amb aquesta mesura hi
havia aconseguit el que pareixia impossible:
la trasversalitat en una manifestació
defensant allò nostre. Una manifestació en la qual es veien
banderes de tot tipus: desde l'oficial amb la franja blava i les
corones reals fins a l'estelada independentista catalana. Això a València només
es va veure a la manifestació per l'estatut en
el període de la transició. Va ser emocionant. Però Fabra no ho va
voler veure. Al dia següent pel matí, llevava totes
les esperances als valencians quant va dir que no hi havia
marxa enrere amb la desició presa.
14 DIES DE TRAVESSIA EN EL DESERT:
Els 14 dies que
van transcórrer desde l'11 de novembre fins
al diumenge 24 van ser dues setmanes de travessia en el desert.
Tot es va ralentitzar. Les notícies es succeïen: si s'anava
a donar presa, que si un grup de consellers del PP estaven en contra de
la desició de Fabra però van ser
obligats desde Gènova a votar a favor del tancament per a
què no fracassara, que si s'havien reunit els sindicats
de RTVV amb els consellers... moltes informacions en setmanes
que passaven molt llargues. La programació de Canal 9 es va
estabilitzar però sense llevar el nou logotip RTVV no es tanca.
Programes i programes que sonaven a acomiadament ens mostraven el que havia
estat Canal 9 en aquests 24 anys, a punt de complir el quart de segle
de vida. Uns programes que, a poc a poc, ens mostraven tot allò
que anàvem a perdre. Al mateix temps el suport per al manteniment de
la RTVV aplegava de diversos punts, desde l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua, fins al món de la Pilota Valenciana. Els
llauradors i les festes populars més arrelades a la nostra terra.
Tota la societat valenciana estava en contra del
tancament perquè tota havia de perdre alguna cosa. En
tots aquests dies només va passar una cosa que va
ficar Canal 9 a la palestra de nou.
La policia judicial havia entrat a RTVV per a
requisar uns documents relacionats amb el cas Gurtel. Alguna cosa en tot
aquest embolic feia pudor.
LA SETMANA TRÀGICA:
I aplegà la setmana que tots temíem.
Els rumors donaven a entendre que, mentre pareixia que el govern
escoltava unes propostes dels sindicats de RTVV que tot indicava eren
més econòmiques que el mateix tancament, el govern treballava
ràpidament per canviar lleis quasi de forma il·legal amb la
fi de votar el 27 el tancament definitiu a les corts sense opció de fer res
l'oposició. I ho van fer fins al dimarts 26. Eixe dia va
començar una setmana tràgica per a tots els valencians. El mateix dia Fabra va
dir, desde Madrid, que no hi havia marxa enrere i que
el diàleg amb els sindicats
de RTVV no serviria per a res. Si Fabra va dir
això desde Madrid, simptomàticament, el document del consell
que assegurava el procès de tancament va estar escrit en la
llengua castellana.
I arribà el 27 de novembre. U de
tants dies a recordar en la infàmia del nostre país. Eixe dia,
després d'una crispant sessió parlamentaria, el tancament
de RTVV va ser aprovada a les corts per un resultat de 49 vots a
favor i 42 en contra. Entre els votants a favor va estar l'alcaldessa de
València, Rita Barberà, que tant s'havia vist per la defenestrada televisió, passant a
la posteritat els seus vots al balcó de l'ajuntament vestida de roig durant
les mascletades de les falles valencianes. També
va estar l'expresident Francesc Camps, altre botxí de
la RTVV. Primer la segrestaren i després la mataren quant ja no els
servia. Cal no oblidar-ho. Eixa mateixa vesprada es van donar pressa en
traure els resultats de la votació al butlletí valencià. Això feia pensar que
el tancament seria imminent.
LA NIT MÉS LLARGA:
El que ningú s'imaginava és que seria amb
nocturnitat i traïdoria. La nit del 28 al 29 de novembre de 2013
passarà a la història del nostre país igual que ho va fer el 25 d'abril com un
atac al nostre autogovern i identitat. Poc després de ser radiat
l'ultim partit del València a Europa en la nostra llengua i en començar
un dels programes de ràdio més escoltats al nostre país: "La
Taula esportiva" aquest programa es va apagar. Ràdio 9 havia
mort. La ràdio de tots els valencians en valencià havia sigut la primera a caure. Immediatament,
els treballadors, alertats pel que havia passat a la germana ràdio, es van
atrinxerar a la televisió. A partir de la mitjanit començava el setge, com si
de la mateixa Xàtiva del 1707 es tractara, a la nostra televisió
mentrestant l'espectador assistia al·lucinat i impotent a les
últimes hores d'una mort anunciada.
L'hora fatídica on la televisió es va
ficar negra com si no haguera existit mai, va ser a les 12:19
del migdia del dia 29 de novembre de 2013. Tot el
procés de setge i batalla d'eixe dia és història del nostre
país com puga ser la derrota i destrucció de Xàtiva. El suport i
cobertura mediàtica que va donar la TV3 formarà, com la guerra de la
Successió, part de la nostra història d'una identitat comuna. Inclòs el diàleg establert
entre els treballadors atrinxerats de Canal 9 al costat
de l'oposició política al ple i un membre de TV3 parlant sense
amagatalls de la nostra llengua comuna i de l'atac al català allà on es parla.
El representant de la televisió del Principat de Catalunya es queixava que al
País Valencià desapareguera la veu en català després del tancament
de RTVV i el tall de senyal de TV3. Per fi, el periodisme
valencià estava plenament en mans castellanes. Un drama identitari de primera magnitud.
Un atac més a la nostra identitat valenciana com a poble català. Molts passaren eixe dia pels
micros de la televisió valenciana en les seues últimes hores de vida.
Paradoxalment, altra anècdota trista va ser
la justícia social que li va donar Canal 9 a les víctimes de
l'accident de metro de 2006. La presidenta de les víctimes del metro va
ser entrevistada per primera vegada a Canal 9 en un moment memorable i
emocionant. Sols que aquesta hagué d'entrar a la televisió per una finestra
perquè el colp d'Estat informatiu del govern Fabra hi
havia assetjat aquesta amb policia. Un altre moment emotiu va ser el del gran
heroi de la dècada i que passarà per a sempre a
la història del nostre país. El conegut com
a Paco Telefunken es va negar a apagar la televisió. No va estar
disposat a passar a la història com a botxí de la nostra televisió i
es va convertir amb el nostre heroi nacional.
Moltes anècdotes es van succeir
en aquestes hores. El jutge de Paterna va ser el que va ordenar que marxaren
els periodistes atrinxerats o serien trets a la força. Ara sí que
anava de bo i Canal 9 tenia les hores comptades. L'entrada de la Policia
Nacional, com aquelles tropes castellanes que arrasaren el nostre país pel
1707; presagiava el final imminent. I així va ser. Al crit de "es un
colp d'estat" a les 12:19 hores l'última imatge de Genar Martí custodiat
per tres policies i preguntant què estava passant, formarà part de la
nostra història com l'execució de milers de valencians agermanats al segle XVI
i Maulets del XVIII. Eixa imatge ha fet mal. Molt de mal a les conciencies d'aquells
descendents d'Almansa. Ja no res serà el mateix al nostre país. Ens
han furtat la veu, el so i la llengua un
altra vegada desde ponent utilitzant
per mil·lèsima vegada als traïdors botiflers mentre rebiem
el suport i la cobertura dels nostres germans del Principat. Del Nord.
D'aquells que, encara, alguns malparits diuen que ens volen invadir. Quí ens està invadint desde fa 300
anys, senyors i senyores?
L'ESPERANÇA TANCA EL PITJOR MES:
Però aquesta vegada no callarem.
Un dia després de la desfeta, els valencians tornaren a
reunir-se per decenes de milers de persones a València un
altra vegada tot just 21 dies després. No era molta
gent, havia d'haver estat més. Però és veritat que va
haver-hi menys de 24 hores des de la seua convocatoria, així
que es podia valorar com un èxit. Un èxit també
al comulgar totes les banderes en una mateixa veu:
Fabra dimissió. La traca final va ser la demostració dels treballadors
de RTVV del seu segrestament en posar com a música de
fons cançons prohibides desde feia dècades a la televisió
pública. Cançons com el Tio Canya o el cant dels Maulets d'Al Tall,
cançons d'Obrint Pas i, com a colofó i fi de festa,
l'esperança dún futur millor en veu de Lluís Llach i la
seua estaca. Una estaca cantada per tota una plaça de la verge; antiga plaça de
la Seu; abarrotada de gent en una comunió de País i Nació com
feia dècades no es vivia a València amb totes les nostres banderes
onejant al vent. Emocionant. Aquest es el camí. La pròxima vegada hauríem de
ser més. Per un moment, el Tio Canya havia tornat a la
nostra València segrestada, com ha estat tants anys RTVV, i més viva
que mai.
El mes de desembre comença amb
la promesa de noves manifestacions en contra dels botiflers del PP
que ens desgovernen. Estem més vius que mai. Junts ho podrem
tot. La lluita continua. Si estirem tots, ella caurà i molt de
temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada
deu ser ja. Si jo l'estiro fort per aquí i tu
l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens
podrem alliberar.
"L'expressió més sensible del particularisme d'una col.lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és a llengua propia. Com que l'home és ensems productor , transmisor i recptor de la cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l'individu com la de la seua comunitat. La llengia no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xarcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada. (...). El patriotisme consisteix essencialment a replegar el llegat espiritual rebut dels nostres avantpassats, en la continuitat de la tradició cultural, en una fidelitat serena a les formes indigenes que evite ensems les avaluacions excessives i les renúncies covards. L'idioma autòcton és un fet històrico-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intelectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió del ambient espiritula en que hom viu.
Nosaltres hem nascut en València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografía, Història, Economía i Cultura propies. Té també un idioma autòcton . Amb aquestes premisses es deduieix logicament i forçosa el seguent postulat, que exposat d'aquesta senzilla forma, sembla irrefutable:"La llengua dels valencians és el valencià".
Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell deven escriure. Devem i podem, i perqué devem, volem. (:::)
Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el que renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare. (...)
La llengua no és pas, com alguns imaginen erròniament, un instrument intercanviable, apte per a expressar conceptes i idees preexistents; ben al contrari, la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes i a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la mort. El món s'empobreix cada vegada que despareix una cultura. L'extermini d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, són una sola i mateixa cosa."
Document en castellà signat per la Real Academia Española de la Lengua i per la Real Academia Española de la Historia:
LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS
Los abajo firmantes, miembros de número de las Academias Española y de
la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante
meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa
valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de
las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas
interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto,
científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo
con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el
«valenciano» es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma
hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en
una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el
Principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.
Por lo todo
ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y
aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus
propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras
pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que,por su
entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan
consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de
un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento ( como el que contemplamos ) de
desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural
catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no
tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano
ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
Les Normes Ortogràfiques de Castelló o Normes del 32 es tracten d'un acord signat a Castelló de la Plana
en 1932 en el qual s'estableixen unes normes ortogràfiques.
D'aquesta manera, al desembre de 1932, es va arribar a un acord elemental per
a la nostra llengua. Va ser signat per nombroses institucions culturals del País
Valencià i seguint les normes fabrianes s'adaptaven a les particularitats del
valencià.
En un inici, al començament del
segle XX, ens trobem amb dos corrents d'escriptors en valencià. Uns que
escrivien en una ortografia arcaitzant, partidaris del moviment de la
Renaixença valenciana i uns altres, més de caràcter popular, que escrivien amb
una ortografia basada en el castellà. Davant aquesta situació, en els anys
trenta, des de la revista Taula de Lletres Valencianes un grup
d'escriptors van promoure una campanya animant a desenvolupar unes normes
unitàries. A partir d'aquest moment es van suscitar nombroses iniciatives, com
l'aparició del llibre de Lluís Revest, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i
conreu. Manifestant
que "per a arribar a la unificació
ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està
vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord". Anys més tard, amb la fi de la dictadura de Miguel
Primo de Rivera, la situació política en l'Estat espanyol va possibilitar un major
ús de la llengua.
La idea de la unitat de la llengua va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que
de bases entre els principals escriptors i entitats culturals valencianes,
donant lloc a les conegudes Normes de Castelló.
Les Normes de Castelló van ser avalades per les principals institucions
linguístiques valencianes tal com el Centre de Cultura Valenciana, la Societat
Castellonenca de Cultura o Lo Rat Penat així com pels principals filòlegs i
escriptors en valenciài va suposar un
compromís definitiu en el que es respetaven l’esència, l’estil i les normes
unitaries ideades per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, admitint
també l’us de les especificitats dialectals tant propies del territori valencià
com del català occidental
Avui dia, les Normes de Castelló estan avalades per
l’ofiialitat institucional l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua. És important destacar que no són unes normes
ortogràfiques completes sinó simplement una guia. La AVL considera que el
valencià es la denominació tradicional, històrica, legal i estatutaria per a la
llengua catalana en la comunitat autónoma de València reconeguent l’unitat de
la llengua “que parlen avui els aragonesos de la Franja, catalans, valencians i
balears” dins de l’Estat espanyol.
Però, quin sentit
té la unitat de la llengua avui dia? En un món globalitzat, on el
capitalisme salvatge ens espenta a la pèrdua de la nostra identitat, es fa
necessari apostar per la unitat de la llengua com a eix vertebrador de la
nostra societat.
Amb més d'onze milions de
catalanoparlants hem d'intensificar les iniciatives que pretenen restituir en
la seua plena dignitat la nostra llengua en els seus territoris històrics apostant
per la seua normalització en tots els aspectes de la societat.
En paraules de Lluís Messeguer: «si fa cent anys
la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes
del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària,
comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura
en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de
l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»
El nostre lloc està al costat del
de Lluís
Messeguer, Salvador Guinot, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado,
Honori Garcia, Enric Valor, Joan Fuster i tots aquells que van apostar per la
unitat de la llengua. Perquè si avui no consolidem el nostre projecte
lingüístic, desapareixerem com a poble. La clau per a una nova resistència al mundialisme uniformitzador i nivelador és l'afirmació de les identitats étniques com la nostra. Només amb les identitats fortes i fidels a la seva esència i esperit es podrà crear l'unic marc polític de futur capaç de fer front al capitalisme mundialista i a l'oligarquia política-financera: Una Europa lliure, independent i sobirana organitzada en unitats étniques.
És per això que advoquem per un
projecte netament identitari, que comence per la defensa i promoció de les
Normes del 32 i que finalitze en un marc polític que garantisca la sobirania linguistica dels territoris de parla catalana sense imposicions de cap tipus.
Navegant per Internet ens hem trobat a un catedràtic madrileny de lingüística per la Complutense de Madrid, nascut a 1956, que hauria de ser més conegut en tota Espanya. Les seues teories lingüístiques no tenen desaprofitament i els seus discursos són demoledors.
Com para mostra un botó, no hem pogut evitar prendre diversos exemples dels seus discursos en castellà, la seua llengua nativa, que són revolucionaris des del punt de vista d'un nadiu de la Castella central així com demoledores. Nosaltres li donem tot el valor filològic i científic que es mereix. Una altra Espanya es veuria ara si els vells castellans hagueren pensat i sentit com ell.
Per a començar anem a introduir el resum d'un discurs realitzat a Barcelona que és realment imprescindible.
Per a continuar, anem a inserir la conferència completa de la qual forma part el resum anterior. Si tens paciència i ganes és millor veure la versió completa que el resum. Una conferència definitiva.
Anem a continuar el nostre particular homenatge a aquest magnífic lingüísta amb un discurs realitzat a Galícia on exposa la teoria dels "ximples útils". Molt bo.
El lingüísta no oblida a Portugal i el portuguès com a part d'Espanya. Una visió d'Espanya a reivindicar Imprescindible.
Un discurs que nega, des de Madrid, l'atac a l'Español que tant es repeteix actualment des del Nacionalisme Español com un Mantra. Imprescindible per a entendre el problema.
És útil l'anglès? Per a Juan Carlos Moreno Cabrera no solament no és útil sinó és més útil per a un espanyol conèixer el galleg o el català abans que l'anglès. Un discurs imprescindible i molt bé argumentat.
Per a finalitzar aquest petit homenatge a una personalitat a descobrir en tota Espanya, un exemple inèdit de madrileny parlant castellà en una tertúlia en català. Un lingüísta madrileny que trenca motles en una Espanya etnocida i centralista.
A les preguntes sobre l'independentisme català aquest madrileny deixa perles com aquestes:
"Seria un gran error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent perquè això seria utilitzat contra el català, seria una amenaça contínua".
"Catalunya s'hauria d'abocar a Hispanoamèrica i promoure una visió diferent del castellà, internacionalista i no centralista".
"El govern espanyol considera que el poble català no té la potestat de decidir com s'han d'educar els seus nens. De fet considera que el poble català no existeix com a tal".
"No sé si Mas és independentista de veritat. El que sí que ho és és el poble català".
Un catedràtic que, sens dubte, hauria de tenir un seient assegurat en la Real Acadèmia de la Llengua. Moltes coses canviarien.
Jesús podria haver canviat de llengua i tot haguera resultat més fàcil. Però no ho va fer, es va mantenir fidel al valencià. Era el dia de Reis, tenia 38ºC de febre i malestar general i va decidir anar d'urgència a l'ambulatori del seu poble, Crevillent. Ja en la consulta, el metge li va demanar que es passara al castellà, però Jesús no ho va fer.
El pacient va exigir un facultatiu que l'entenguera –“no volia que em contestaren en valencià, simplement que no m'obligaren a canviar de llengua”, va apuntar ahir Jesús a aquest diari”– però no n'hi havia cap altre més. El veí de Crevillent no només va haver de suportar la manca d'atenció sanitària, sinó que va ser objecte d'escarni per part de la zeladora de guàrdia per la seua fidelitat lingüística, com consta en la reclamació: “¡Ay, què gracia, que quiere que le atiendan en valencino!”, va dir en to sarcàstic l'auxiliar.
Si existeix un personatge il·lustre que haja vertebrat valència des de Vinaròs a Oriola durant la recent història valenciana aqueix és Enric Valor. El seu nom va lligat al trèvol de quatre fulles valencià del Segle passat que forma Valor juntament amb Manuel Sanchis Guarner (una altra figura el centenari de la qual se celebra enguany ja que els hauria complit el passat 9 de Setembre), Joan Fuster i Vicente Andrés Estellés. El que a Sanchis Guarner va ser a la lingüística, Fuster a l'assaig i la crítica literària i Estellés a la poesia, Enric Valor ho va anar la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la.
Enric Valor hauria complit el segle a l'agost ja que va nàixer a Castalla, un poble de l'Alcoià, el 22 d'Agost de 1911 en el si d'una família acomodada rural. Va estudiar per a mestre mercantil, i després es va dedicar a la indústria del calçat, primer a Elda i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. En 1930, als dinou anys d'edat i a Alacant, comença la seua tasca com a periodista i escriptor en la redacció de l'Oncle Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic s'escrivia en un valencià bastant col·loquial i amb ortografia incorrecta, a causa de la influència de l'espanyol. Valor va iniciar en dita periòdica un curs d'ortografia, seguint la normativa contemporània al com, a mesura que va ser publicant lliçons, L'Oncle Cuc va ser adequant-se gradualment.
A principis dels anys 1950 va començar amb l'obra de les “rondalles”, un tipus de contes populars valencians, que culminaria en l'obra Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava la repressió, va tornar a l'obra lingüística i, poc abans dels anys 1960, va tornar a contactar clandestinament amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut a la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.
A conseqüència d'açò, Valor va passar a ser pres polític de la dictadura de 1966 a 1968. Una vegada fora de la presó i, en les seues pròpies paraules, «sense haver après la lliçó», es va involucrar en la fundació, no sense serioses dificultats, de la primera revista en valencià després de la guerra, Els Quaderns Gorg, en el qual escrivia articles de cort nacionalista i, paral·lelament, articles de lliçons de gramàtica en diaris d'Alacant i València. Finalitzada la dictadura Enric Valor va poder difondre lliurement les seues idees i obra literària i va començar a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han sigut molt nombrosos i importants, fins i tot se li va promoure com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València el 13 de Gener del 2000 uns mesos abans de complir els 89 anys. Actualment, el seu nom bateja carrers, places, escoles, i associacions al llarg de la Comunitat Valenciana.
Dins de la seua obra lingüística, es comença pel seu impuls en les normes contemporànies del valencià en el setmanari L'Oncle Cuc d'Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional.
Amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, va ser un del grans propulsor de la normativització del català a Valencia difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com ‘'Curso de lengua valenciana"(Gorg, 1961), ‘'Millorem el llenguatge" (1971) i ‘'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano" (1973), que es pugué publicar en valencià a l'any 1977 (Tres i Quatre).
En el 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), ordenant l'àmplia dialectizació valenciana de la conjugació verbal, es va convertir en el referent principal per a la normativa actual dels verbs, i s'utilitza com a material bàsic per a l'ensenyament obligatori dels escolars valencians.
A part de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària. La seua obra més coneguda són les "Rondalles Valencianes" (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).
Potser la seua obra novel·lística més important és el "Cicle de Cassana", que consta de tres novel·les: "Sense la terra promesa" (1980), "Temps de batuda" (1983) i "Enllà de l'horitzó" (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà "La idea de l'emigrant".
L'any del seu centenari cal reivindicar a aquesta il·lustre figura natural de Castalla que no solament va vertebrar lingüísticament tot el territori valencià sinó que a més va connectar amb els altres territoris de parla catalana com el Principat i Balears, normativitzant una llengua que a València pecava a l'excés de col·loquialisme sent la base de l'estudi del català occidental en totes les comarques Valencianes.
Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians.
Anem a congratular-nos de poder veure i escoltar a Enric Valor en vídeo com un petit homenatge cap a la seua figura irreemplaçable al llarg i ample, no solament de les terres valencianes sinó de tota l'àrea catalanoparlant.
Blanc i en ampolla. En l'estreta ampolla de dos Estats de matriu centralista- malgrat el seu aparent i costosíssim formalisme descentralizador-i origen jacobí. Dèiem que José Blanco, representant del govern central, ho ha dit clar: França i Espanya han signat un acord per donar la prioritat al corredor central en clar perjudici del corredor mediterrani. El govern del PSOE, i les comunitats de Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura i Aragó governades pel PP, que no han deixat de pressionar al govern per donar prioritat al corredor central aposten clarament per l'eix ferroviari Sines-Badajoz-Puertollano-Madrid-Aragó-París. Aquesta competència porta a una situació difícil per a la Unió Europea que haurà d'aprovar les subvencions per al projecte que consideren més prioritari i important, i que amb l'actual crisi econòmica, podría postergar un dels dos projectes bastant temps. No obstant això, segons el parer dels experts logístics, tot apunta al fet que el corredor mediterrani tindria moltíssim menys cost econòmic i una considerablement major projecció logística i econòmica que beneficiaria a tot l'Estat. La veritat és que el corredor mediterrani travessaria territoris que representen el 50% de la població i del PIB estatal, el 60% de l'exportacions, i el 70% de la riquesa turística de l'Estat espanyol, que en els mateixos hi ha 11 ports i 8 aeroports, i que el 80% dels contenidors de l'Estat passen pels ports de Madrid i Barcelona.
Els ministres Blanco, per l'Estat espanyol, i Mariani, pel francès ja han decidit. Es defensarà davant la UE des d'aquests governs de forma prioritària la importància estratègica d'un eix ferroviari central que passant per Madrid-com no- travesse els Pirineus. O siga, el central i no el mediterrani. Una situació que condemnarà a les economies valenciana i del Principat però que també castigarà a l'economia espanyola en el seu conjunt, fet que demostra que o bé es defensen interessos ocults que no coneixem o bé que a Madrid no semblen entendre la gravetat de la situació econòmica actual. La qüestió està també a saber que pensarà Rajoy sobre aquest tema, estarà d'acord amb els seus principals “barons” i “baronas”?, s'arriscarà a enfrontar-se amb el seu gran feu de la Comunitat Valenciana?, Es convertirà Fabra en nacionalista i s'enfrontarà al poder central?. Ho veurem en propers capítols d'aquest serial polític que ens faria gràcia sinó fora perquè en lloc de prendre decisions en benefici de tots s'especula en una situació de gravetat econòmica que tant afecta al nostre Poble.
No obstant això, no és solament aquesta qüestió, a la nostra terra s'estan sofrint moltes altres agressions des del poder central ab la complicitat de les seus sucursals: sentències contra la nostra llengua i plans escolars de trilinguisme que solament tenen el propòsit d'ofegar la immersió lingüística , mentre que a més són precisament els territoris de parla catalana (comunitats autònomes de Catalunya i València) els més afectats per la invasió migratòria, fet que també, al costat de la caiguda de la natalitat dels autòctons que es gravarà en poc temps per la crisi econòmica, posa en una situació la nostra llengua, cultura, i manera de vida, que de no remeiar-se prompte, estaran en perill d'extinció en molt pocs anys.
Importants problemes d'un nus al que ens han portat que haurà de ser tallat si volem sobreviure com a Poble. De moment segueixen tranquil·lament en el poder els polítics que ens han ficat en aquesta situació de la qual semblen no poder o no voler eixir. En les properes eleccions veurem si hi ha noves forces, independents d'interessos centralistes, dels bancs, dels poders financers i el políticament correcte, però sobretot veurem si realment el poble vol eixir d'aquesta situació o participar en el lent suïcidi col·lectiu, econòmic, cultural i existencial al que ens ha portat la patètica casta política al servei d'interessos enemics del nostre poble.
Les actuals comunitats de Catalunya i València no han de resignar-se a romandre com dues entitats enfrontades per absurdes diferències artificials i interessades. Hem de lluitar conjuntament per la nostra identitat i els nostres interessos si no volem veure'ns engolits pel mundialisme capitalista uniformitzador que té com a representants al PSOE i PP des del Estat central. Fa falta.
Milers de valencians van tornar a manifestar-se ahir per la llengua i contra el decret de plurilinguisme del govern del PP que pretén posar fi a la immersió linguistica en les escoles i a les linies en valencià. La marxa convovada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic que transcorregué pel centre històric de la ciutat de València va ser encapçalada per representants d'asocacions de pares d'alumnes així com de diferents sindicats de docents i va comptar amb el suport de associacions valencianistes.
Segons informa el digital El Punt, la portaveu de la plataforma, María José Navarro, va relacionar els dos arguments de la manifestació –la reducció del pressupost i la fi de les línies en valencià– per concloure que el decret sobre plurilingüisme és inviable. “Caldria un equip de professors formats en anglès que no existeix. A hores d'ara els alumnes de cinc anys no fan anglès, com deurien, perquè la conselleria no subministra mestres preparats en aquesta llengua. Llavors, com impartiran el 33% de les matèries en anglès en tots els cursos si no poden arribar al mínim ara mateix?”, es va preguntar Navarro.
Per la seua banda, el president d'Escola Valenciana, federació que agrupa desenes d'entitats a favor de la llengua i que integra la plataforma, va criticar l'absència de consultes als experts en la redacció de l'esborrany del decret. “Les universitats diuen que a classe cal començar amb la llengua petita del territori, en aquest cas el valencià. L'esborrany no té trellat. Estem a favor de l'anglès i del castellà, començant pel valencià”, va subratllar.
