La nostra identitat és antiga i llegendària. Sorgeix entre
les boires pirinenques en un moment de la història esquitxat per batalles i
personatges llegendaris, una època de resistència, afirmació i reconquesta, des
de la lluita pel dret a existir. Els nostres avantpassats es van fer a si
mateixos com a poble al nord, i des d'aquestes terres es van estendre cap al
sud i l'est en dura lluita durant segles, guanyant a l'Islam la terra i el
suport per seguir lluitant i treballant. Des de Girona, al Rosselló, Subirats,
Cervera, Camarassa, Barberà, Balaguer, Alcover, Tamarit, Noguera, Pallars i
molts altres llocs van arribar els nostres avantpassats vencent i arraconant
els musulmans sense parar de assentar-se en les noves terres durant els segles
següents i portant amb ells els grans tresors de la nostra identitat. Els noms
dels seus llocs d'origen, perpetuats en els tradicionals cognoms valencians que
demostren quina és la sang que corre per les nostres venes, la llengua nascuda
als Pirineus i els senyals d'identitat entre les que destaca la bandera dels
quatre pals de sang, emblema primer dels reis que van conquerir aquesta terra,
i de tot el nostre poble després.
Va ser precisament un valencià, Pere Emili Beuter, qui al
segle XVII va plasmar en la seua obra "Història de València" una
bellíssima llegenda, mai demostrada històricament, però que forma part del
patrimoni cultural del nostre poble i que ha quedat reflectida durant
generacions en nombrosos contes i textos. Com la llegenda de Covadonga per als
castellans, els fets de William Wallace per als escocesos, el mite d'Arturo per
als britànics o la llegenda de Ròmul i Rem pels romans entre moltes altres,
independentment de la veracitat o no dels detalls més històrics, l'entranyable
història de la creació de la bandera dels quatre pals de sang forma part
d'alguna manera de la nostra memòria històrica més antiga, i es va convertir en
un mite per a tots els que portem amb orgull aquest ancestral símbol identitari
passat de pares a fills durant generacions. Tenim el mateix dret a fer-ho que
la resta de les identitats del món. Segons aquesta llegenda, el comte Guifré el
Pilós estant ferit de mort després de la batalla al servei de Lluís el Pietós -o
Carles el Calb- contra els musulmans, va rebre en premi pel seu valor i
heroisme el dret a llegar als seus descendents noves armes heràldiques. Així,
l'emperador va posar els seus quatre dits en la ferida sagnant del Comte Guifré
i els va passar pel seu escut daurat, naixent així l'ensenya dels quatre pals
de sang com a nou símbol sobirà de lluita. La fidelitat, la sang i la lluita
queden perfectament representades en aquesta llegenda tan nostra. La veritat és
que aquesta bandera ja formava part dels emblemes dels descendents de Guifré el
Pilòs al segle XI. Hi ha proves de tot això. En els sarcòfags de Ramon
Berenguer II i Ermessenda de Carcassona l'any 1082, ja apareix l'emblema dels
pals de sang, encara que en diferent nombre, tal com han estudiat els
heraldistes Armand de Fluvià i el recentment desaparegut Martí de Riquer, i
l'any 1150 tornen a aparèixer en un segell de Ramon Berenguer IV. Serà
precisament aquest comte el que farà seu i del seu llinatge aquest emblema en
ser nomenat "princeps i dominator" d'Aragó i cabdill polític del nou
estat de "Aragó i Cataloniae", que va suposar la unitat dinàstica de
les ètnies catalana i aragonesa en una mateixa Corona, i per tant en nou estat
format per dues realitats nacionals, dues nacions que dividides en diferents
realitats jurídiques i culturals, sorgides per conveniències feudals, seran
sempre les mateixes partícips de l'estat catalano-aragonès fins a la seua
destrucció per la força de les armes fa 300 anys. Aquesta bandera, coneguda com
a senyera reial, per ser privativa de la dinastia reial catalano-aragonesa, va
ser la que van portar en els seus estendards, al costat de les ensenyes de les
diferents cases nobiliàries, les tropes que van acompanyar a Jaume I a la
conquesta de les terres que després van ser Regne de València, el nostre actual
País Valencià. En 1269, un privilegi de Jaume I va concedir a la ciutat de
València un segell amb els quatre pals, aquest privilegi es va fer extensiu a
l'any 1312 a les Illes Balears. Era el
temps de les ensenyes locals que van apareixent al llarg dels segles en les poblacions
conquistades i en que sempre apareixen els quatre pals compartides amb altres
elements heràldics. No existia necessitat de diferenciar la resta d'habitants
del nou regne de València, les quatre barres de la dinastia regnant ja
representaven totes les entitats jurídiques de la Corona catalano-aragonesa de
forma conjunta i sota aquest emblema érem coneguts a tota la Mediterrània des
de les costes ibèriques fins Atenes, una
zona geogràfica en que a dir del cèlebre cronista i guerrer almogàver Ramon de
Muntaner, natural de Peralada, a l'Empordà i veí de Xirivella, a l'Horta de
València, tots els peixos havien de portar la bandera dels quatre pals. A
València hi ha provades mostres documentals de l'ús d'aquesta bandera que els
valencians hem reverenciat durant segles, la portava el Centenar de la Ploma i
era passejada al costat de la creu de Sant Jordi a les processons que al cap i
casal es celebraven anualment en la nostra ciutat fins al segle XVIII en honor
del patró del regne, Sant Jordi, tal com confirmen els escrits del Marc Antoni
Ortí en 1638. De la vinculació dels valencians amb la bandera dels quatre pals
de sang ens parla precisament la reproducció del retaule del mestre Marçal de
Sax del segle XV, que fins fa dos anys s'exhibia a l'interior de la capella en
la qual es va oficiar la primera missa després de la conquesta de la ciutat. En
aquest retaule, l'original es pot veure al Museu de Victòria i Albert de
Londres, es reprodueix la batalla del Puig en que les tropes cristianes al
costat de Sant Jordi vencen als musulmans sota l'ensenya de la creu del Sant Patró
dels valencians i la bandera de les quatre barres. En la rehabilitació que
l'arquebisbat va realitzar fa dos anys i que va ser presentada precisament un 9
d’octubre, es van respectar les creus de Sant Jordi però van desaparèixer
misteriosament les ensenyes amb els quatre pals. Als valencians preocupats per
la història del seu poble no li han de passar per alt les connotacions de tan
misteriosa i descarada desaparició.
La veritat és que la bandera local de València va seguir éssent
l'ensenya tradicional durant els segles esdevenidors, la primera modificada per
una corona reial en virtut a un privilegi del rei Pere IV a premi a l'actuació
de la ciutat en la guerra contra Castella, a la que va ser afegida una franja
blava ja al segle XVII per fer-la més visible; la segona com a representació
heràldica del conjunt de ciutats, pobles i llocs de l'antic Regne de València.
Un cop més, la documentació històrica ens confirma com era la bandera dels valencians
i ens parla de les seues modificacions al llarg dels anys, unes modificacions -insistim-
restringides a la ciutat de València. Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys
darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de
bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant
per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per
molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada
specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells
tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit
senyal» (Manual de Consells de 1377 (Arxiu Històric Municipal de
València, anys 1375-1383, núm. 17, sig. a). Ni a eixa bandera ni a l'escut de
la ciutat és troba menció relativa a cap franja blava aleshores. En 1449, ja en
ple segle XV, va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e
gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero
ab Corona" (Manual d'Consells, Arxiu Històric Municipal de
València, a-34, fol CC, anys 1447-1450), la franja blava no apareixeria fins al
segle XVI, quan apareix als llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà
de grana i blau». El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins
l'Edat Moderna no apareixen les banderes territorials. Les ensenyes eren per a
reis, nobles, estaments, gremis i vils; per exemple els subdits de les vils de
patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar
la creu de sant Jordi, i només València ciutat tenia el privilegi d'usar la
bandera, antiga senyera reial, a la qual com hem vist és va afegir la corona i
la franja blava.
Després de la derrota
d'Almansa i l'arribada de la dinastia borbònica a la Corona d'Espanya, les
coses canvien radicalment. Deixa d'existir la realitat estatal catalano-aragonesa
en virtut a les polítiques jacobines d'assimilació i imposició centralista de
les noves autoritats. Felip V fa desaparèixer l'escut de les quatre barres de
l'heràldica reial i de les institucions públiques, talls, audiències i
capitanies. Comença un període de genocidi cultural i lingüístic contra els
països de parla catalana: se suprimeixen monedes, normes, lleis i costums, i la
nostra llengua nacional passa a un segon pla, queda relegada a llengua privada
i familiar i apartada dràsticament de les escoles i universitats. Els que
vulguen créixer o ascendir socialment, d'ara endavant hauran de parlar i
escriure en castellà i abraçar els símbols castellans. S'impedeix amb això
qualsevol normativització i evolució natural de la nostra llengua que no podrà
competir amb la nova imposada llengua castellana, fet que accentuarà els
particularismes i accelerarà la desaparició del català -una de les llengües
europees més ben normativitzada d'Europa- en l'escriptura, el que provocarà una
important confusió entre els parlants d'una llengua que adoptarà usos populars
no escrits.
Però el poble va continuar guardant la seua llengua
ancestral i els seus antics símbols, identificant-se amb l'única bandera
nacional que coneixien, la dels seus avantpassats, una identificació que
facilita l'ús de la mateixa per part dels primers moviments nacionalistes del
segle XIX. No obstant això, les polítiques i adoctrinaments van fer també la
seua tasca, nous contingents arribats de Castella s'estableixen en diferents
llocs del regne, especialment a la ciutat, imposant amb la complicitat de les
autoritats locals i en connivència amb el govern central, la llengua castellana
forastera com a idioma vehicular. La confusió estava servida. Durant el
franquisme molts dels nostres símbols, considerats secessionistes, van ser
prohibits una vegada més, i en 1960 a petició de Sanchís Guarner, va ser
tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això,
es va provar a utilitzar ambdues banderes, la de la franja blava per a València
i la quatribarrada per la resta, tal com seria el més lògic, però una vegada
més, la oligarquia de la capital va imposar la primera com única bandera
oficial de la nova "Comunitat Valenciana", nom arbitrari que serà
imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE, el.liminant el de País
Valencià , que va ser el nom consensuat originàriament a l'Estatut.
A l'espanyolització forçada de 300 anys i les prohibicions
de règims etnocides, es van afegir els pactes polítics que als anys setanta van
celebrar per purs interessos electoralistes polítics traïdors i sense escrúpols,
pertanyents als grans partits espanyols amb intenció de tergiversar la nostra
història, crear odis ficticis amb els nostres germans del nord i imposar
denominacions alienes a la nostra identitat i al nostre territori. Com a colofó,
s'imposa la bandera local de la ciutat de València a la resta del territori
valencià, intentant fer veure que la nostra bandera nacional, la de sempre, és
una bandera aliena i enemiga.
Vergonya als quals es van prestar i han prestat a semblant
maniobra traïdora. No aconseguiran fer que oblidem els nostres ancestrals
símbols, la memòria de la nostra identitat és fort. Si hem resistit tenaçment
aquests 300 anys, vencerem sens dubte.
Aquest 9 d'octubre hem de sortir al carrer exhibint
orgullosament la nostra gloriosa i ancestral bandera, unint-nos a les
reivindicacions dels nostres germans del nord i de l'est, amb fermesa, alegria
i també amb irreverència i rebel·lia. Hem de reivindicar el que som i recuperar
el que és nostre. Guanyar el carrer i fer-nos sentir. Només coneixent el nostre
passat i reclamant el nostre llegat podrem salvaguardar la nostra identitat i
crear un futur per al nostre poble.
