L’ús del mot geogràfic Levante, usat com a nom propi i escrit abusivament amb
majúscula és una invenció moderníssima completament artificiosa i
antitradicional
Josep Giner i Marco (València 1912) va ser un important filòleg i un dels més
reconeguts lingüistes valencians. Treballador incansable per la llengua va
mantindre sempre una postura d’enèrgica lluita per l’ús de la llengua i unes
idees nacionals fermes. En la seua línea d’actuació lingüística destacà la defensa de la flexibilitat dins de l’unitat
de la llengua, afirmant que “dins el nostre idioma dos dialectes literaris: el català i el valencià,
els quals seran gramaticalment una sola unitat idiomàtica amb variants
dialectals” i propossant com a nom de la llengua el de “Català-valencià” per acavar amb discussions sobre denominacions . Alumne, col.laborador i amic de Pompeu
Fabra, i gran defensor del fabrisme a València, va pertanyer al
grup nacionalista “Palestra” i va demanar la participació dels valencians en la
consolidació d’una llengua literaria pròpia. És ben recordat pel seu carácter conciliador
durant l’epoca del artificial i interessat conflicte lingïstic dels anys setenta,
animant als valencians a fugir de debats esterils i a centrar-se en l’ús de la
llengua i dels nostres interessos nacionals. Colaborà desinteresdament amb importants lingïstics com Josep Coromines, Pompeu Fabra, Enric Valor, Josep Gulsoy. Nicolau Primitiu i Ferrer Pastor i va iniciar estudis dedicats a la consideració del dialecte "churro" com varietat del valencià. Va rebre un homentage en el centenari del seu naiximent en un acte celebrat per l'Universitat de València, l'Universitat Jaume I, l'Academia Valenciana de la Llengua i el Institut d'Estudis Catalans.
Entre els seus escrits volem rescatar aquest dedicat a la falsa i
tendenciosa denominació de “Levante” per a les nostres terres-un vergonyós mot que encara sentim de tant en tant- que baix el titol
“L’us de Levante aplicat a València” va ser publicat a "Sicania" en 1958.
En la vida del usos lingüístics quan els filòlegs estudien l'etimologia i la
història de les paraules, una cosa que té molta importància per als tècnics és
d’establir allò que es diu la primera documentació d’ un mot o d’ una accepció
o d’ un ús: així es veu com, qui, per què i quan es posà en circulació, com i
per quines raons l’ús se n'estengué, i podem així fer-nos càrrec de la situació
on estem i què cal fer.
L’ús del mot geogràfic Levante, usat com a nom propi i escrit abusivament amb
majúscula és una invenció moderníssima completament artificiosa i
antitradicional. Vejam el seu origen. No hi ha cap testimoni escrit anterior a
1910, no l'hem trobat enlloc. L'inventor de tal ús és una persona determinada i
amb una finalitat distinta, com s'esdevé sempre, a la que li han donat els seus
imitadors. Fou una cosa que anem a explicar.
El geògraf madrileny Juan Dantín Cereceda tingué la pensada de fer alguna cosa
original, que li permetés ser inventor de coses noves, i imposar el seu text a
l’ensenyament oficial, única manera de fer inútils els texts vigents i guanyar
diners i nom amb el seu nou llibret: creant noves paraules arraconava els
llibres de geografia dels seus competidors. Home de mentalitat molt “generación
del 98”, partí de la idea primària de fer tabula rasa del passat, prescindir de
l’home, amb aquell menyspreu típic dels pseudosuperhòmens del 98 per tota
tradició i humanisme, pels fets històrics i humans.
Posat a fer un estudi geològic i fisiogràfic de la Península, partí de la base
naturalista de no tenir en compte per a res el factor humà: una geografia
laica, sense Déu ni la imatge de Déu, purament la terra, les muntanyes, la
fisiografia peninsular.
Per altra part, Dantín Cereceda no amagava els seus mòbils: això de Catalunya,
Galícia, Portugal, Andalusia, Castella, València, etc., li emprenyava com a
madrileny que només pensava en un Centro, i tota la resta del país segons ell,
només devia ser: nord, sud, est, oest nord-est, nord-oest, etc., és a dir, pur
racionalisme geogràfic del seu Centro ideal. Li calia en primer lloc fer-se la
seua divisió «natural» del país, canviar noms i inventar-ne de nous, etc.
En les obres de Dantín Cereceda, inventor de Levante, està l'origen d’un ús que
combatem ara: Les dates de les dites obres són la primera documentació d'un ús
antitradicional.
Dantín Cereceda no s'aturà en res: el sistema orogràfic del Guadarrama-Gredos
serà el Sistema Central, dibuixa unes regiones geogràfiques al seu gust i,
naturalment, posa com a fonament de tot la seua Región Central , tot amb
majúscules; el seu únic Déu és el seu Centro del món: Madrid.
En arribar a la descripció i posar nom a la regió valenciana, com que ell només
considera la situació relativa respecte al seu Centro, l’anomena región
levantina (eastern) i més tard trau un nom propi amb majúscula i tot: Levante.
Per a ell no hi ha pobles, hòmens, història, etc., res; tot és purament cosa de
laboratori. És el racionalisme naturalista més rabiós.
L'any 1921, l'Editorial Calpe, S.A. projecta de fer una col.lecció de guies
turístiques d'Espanya i posa com a director Dantín Cereceda. Calia fixar
prèviament quants volums tindria la col•lecció. L'editorial tenia en preparació
una guia de Madrid i una altra de Barcelona; si tenia èxit, caldria fer al
final també la de Portugal.
Dantín Cereceda pren el llapis i demana quants volums volen fer. Una xifra
redona: 10. Doncs ja està: I, Madrid; II, Barcelona; X, Portugal; en queden 7:
un per al Nord (Galícia, Astúries, Santander, Bilbao, Sant Sebastià); un per a
Andalusia; un per a Catalunya (ací ja retoca la seua divisió geogràfica
anterior; amb Catalunya no jugà, fou covard perquè amb el diner de l'editorial
no era cosa de jugar, no fora cosa que fracassara l'èxit de venda per les
boutades del sabut geògraf...); un per a Aragó, Navarra, Rioja, Vitòria; dos
per a la Región Central, impossible de descriure tota en un sol llibret, i un
per a la zona a Levante de l’anterior.
La guia de Levante anava a ser la primera a editar-se: precisament la casa
Calpe tenia un original d’Elies Tormo, en una carpeta groga, que duia el
següent títol: Itinerario historico-artistico del Reino de Valencia. Dantín
Cereceda obligà a completar-lo amb les dades de Múrcia i ell féu la part
geogràfica, parlant sempre de la region levantina; rarament apareix Levante
encara, fora del títol del llibret. Això fou en 1923.
En el període 1923-1929, es volgué fer una de les típiques coses dels cervells
de certa gent de Madrid: suprimir els noms com ara Catalunya (calia dir el
Nordeste), Andalusia (calia dir el Sur), Galícia (calia dir el Noroeste), etc.
El resultat ja l'hem vist, però els valencianets foren els únics que, com és
natural, pagaren el pato: ací tenim encara Levante, com a mot usat per a
evitar-se de dir València.
Tal és la història lexicogràfica del terme. Elies Tormo encara l’ha poguda
contar privadament. Conste ben clar que no és ell el culpable del títol de la
guia: no era això el seu punt de vista.
JOSEP ALBAIDA (Josep Giner i Marco) Sicània, V (novembre 1958), p. 15 .
