diumenge, 31 de març del 2013

TRADICIONS VALENCIANES: LA MONA DE PASQUA





Aquí em pica,
aquí em cou,
aquí em menge la mona
i aquí et trenque l'ou.



Els valencians hem celebrat des de molt antic les festes de Pasqua, els nostres tres dies de Pascua. Es tracta d’una festivitat europea molt antiga, anterior al cristianisme i  d’arrels germàniques  recollides pels primers catalans i adaptades  com tantes altres festivitats de signe popular i espiritual, pel cristianisme . Vinculada a Eostre, divinitat de la primavera, és coneguda com Ostern als països germànics i Eastern en els de parla anglosaxona, indicant que en aquestes dates el Sol es posa per l'Oest. A les nostres terres aquesta tradició-ja cristianitzada- arrivà amb els  colons catalans i aragonesos a partir de la conquesta.

Amb l'arribada del temps de Pasqua la lluita entre l'hivern i l'estiu es decideix a favor d'aquest últim, perquè quan arriba el temps de Pasqua, l'equinocci ja ha passat. La Pasqua no és una festa de data fixa, ja que no està determinada només pel sol sinó tambien per la lluna. El diumenge de Pasqua és el primer diumenge de lluna plena després de l'equinocci de primavera.

Per això, l'Església cristiana ha elegit  aquesta antiga festa  de renovació i resurrecció, per celebrar la resurrecció de Crist. La Pasqua és la festa de la primavera victoriosa, durant la qual les lleis cícliques de la naturalesa se'ns mostren en els milers de capolls que creixen i les milers de llavors que germinen al nostre voltant. El hivern ha passat. És temps de familia i comunitat, és temps d’eixir al camp.

En aquestes festes, és un element important a molts  indrets d’ Europa  l'ou de Pasqua, símbol de la vida renaixent, ou que ha de ser real i mai no substituït per imitacions dolces o de xocolata fetes per marques comercials, i que antigament eren pintats en família. L'ou juntament  amb la popular mona eren amagats i buscats pels membres de la família durant les eixides i passeigs  i encara es fan als forns valencians les mones de Pasqua com es feien tradicionalment: és a dir, amb una massa fermentada i ous durs. 

La Mona de Pasqua acompanyada d’ous és una recepta típica  dels dies de Pascua principalment  a València, i el Principat encara que també es menja a diferents llocs d’Aragó i Murcia  i sol ser tradició que el padrí regale la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua i que es reunisquen les famílies el Dilluns de Pasqua per a menjar-la al camp, estrenant espardenyes pasqüeres, volant el catxirulo  o milotxa i berenant la  mona...es deixava l’ou per a l’últim moment i també era tradició trencar-li’l al front de qui se’ns posava per davant . Antigament, la mona era un pa que es menjava quan acabava la Quaresma i per això en mot llocs es fa o s’acompanya d’embotits com la llonganissa de Pasqua. 

Aquesta recepta de la Mona de Pasqua, tan típica d'aquests dies segueix la tradició valenciana. Convidem a tots els valencians a cel.lebrar la nostra identitat i la herència dels postres majors i seguir aquesta tan nostra tradició popular eixint al camp per a gaudir del temps de primavera juntament als nostres familiars i amics.

Ingredients per a les mones de pasqua

500 gr. de farina
1 sobre de llevat sec (25 gr.)
1/4 litre de llet temperada
100 gr. de mantega fosa
80 gr. de sucre
1 ou
1 polsim de sal
Per a “pintar” la massa
1 rovell d'ou
1 cullerada de llet

Per a la decoració
Anisetes de colors, boletes de xocolata, panses, cireres per a decorar, ametles laminades…
Ous cuits pintats amb colorant alimentari o ous de xocolata

Com preparar mones de pasqua

Posar la farina en un bol. Afegir el llevat sec i barrejar-lo tot . Afegir la resta d'ingredients: la mantega  fundida, la llet, el sucre, l'ou i un poquet de sal. Batir-ho tot i donar-li forma redona a la massa amb les mans.
Cobrir el bol amb un drap i ficar-lo en el forn durant uns 20-30 minuts a una temperatura màxima de 50 graus, deixant la porta del forn entreoberta, fins  que la massa hi haja augmentat el seu volum visiblement.

Mentre la massa creix, cobrim una safata de forn amb paper vegetal. Una vegada la massa ha augmentat, dividir-la en 4 o 5 parts depenent de la quantitat de “mones” que vulgueu fer i la grandària. Una vegada fet això donar-li forma a la massa amb les figures que vulguem: un conill, una tortuga, un niu , una trena… decorant  amb boletes de colors, ous cuits pintats, ametles filetejades, sucre…
Les posem altres 10 minuts al forn a màxim 50 graus, perquè seguisca creixent la massa. Una vegada tenim les nostres figures llestes, barrejar un rovell d'ou amb una cullerada de llet i pintar les mones  amb aquesta barreja, perquè es dauren en el forn.

Amb les  figures ja llestes i decorades, les posem en el forn precalfament a 200º durant uns 25-30 minuts, fins que vegem que estan llestes i que ha agafat un color adequat.

Les traiem del forn, les deixem refredar, i li posem els ous pintats o de xocolata com a decoració .

 Es tracta d'una tradició molt arrelada als territoris de parla catalana, que s'ha preservat de forma similar a la dels països del centre i nord d'Europa. Costums amb un significat de vegades oblidat, però amb un significat bell i profund, tradicions que no s'han d'oblidar i que formen part de la nostra identitat.

Bon profit i bona Pasqua!

dissabte, 30 de març del 2013

PARA OFRENDAR NUEVAS GLORIAS A ESPAÑA






Després de presentar "Vent de Ponent" un dels possibles himnes que es van barrejar per a ser nostre, anem a analitzar el drama real de tenir un himne com el qual tenim oficialment. El drama va més enllà del "ofrenar noves glòries a Espanya" per diversos motius.


En principi, Els qui són els autors del famós himne?. La música va ser composta per José Serrano Simeón, un compositor nascut a Sueca el 14 d'Octubre de 1873. Amb 16 anys, després d'un precoç aprenentatge musical gràcies al seu pare, es va traslladar per a continuar els seus estudis musicals a Madrid. Allí es formaria finalment com un gran compositor... de Sarsueles. En 1909 va ser reclamat a València per a compondre "l'Himne a l'exposició" que es realitzaria en l'exposició regional valenciana. En principi la lletra de l'himne se li va encarregar al poeta Teodoro Llorente però a causa de la demora de la seua realització per discrepàncies ideològiques entre el poeta i el compositor, aquest últim compondria la música seguint els models del que, fet i fet, seria el lletrista de l'obra: Maximiliano Thous Orts. Un descendent d'Alacantins que va nàixer accidentalment a Astúries en 1875. Va ser escriptor de sainets i sarsueles. En 1901 va obtenir la flor natural dels jocs florals de València. Va dirigir "La correspondència de València" diari oficiós del Partit URV (Unió Valencianista Regional), formació política que malgrat ser regionalista acceptava la unitat nacional dels territoris de parla catalana. Aquests van ser els autors del nostre actual himne oficial.

 L'himne va tenir un acolliment molt bo per part de l'exposició no obstant açò la frase inicial "per a ofrenar noves glòries a Espanya" va tenir crítiques des del principi per tots els sectors del valencianisme polític, des dels Blasquistes fins als propis nacionalistes valencians. No obstant açò, al maig de 1925, en temps de Primo de Rivera, els alcaldes dels ajuntaments de València, Castelló i Alacant van aprovar que aquest himne, cridat de l'exposició, es convertira en l'himne del Regne de València per sobre d'uns altres com a "Vent de Ponent" de 1917 o "Cançó de Lluita" de 1922 compost, precisament, per Maximiliano Thous Llorens fill del lletrista de l'actual himne oficial.

 Per què va triomfar l'himne de l'exposició entre el públic general? Perquè musicalment és un himne que frega la perfecció. La seua melodia noble, omple amb uns crescendos que entren per l'oïda i arriben a totes les parts del cos eixint per l'estómac i la pell estarrufada, no posa lloc a dubtes que José Serrano era un bon compositor i aquesta va ser la seua major obra. Tot país acceptaria de bon grat una obra com aquesta com a himne.
Però la lletra tira per terra tota plenitud musical. Estem davant un himne que no enalteix un país sinó que ho sotmet. La seua lletra és un continu,i no solament la primera frase tan criticada, submissió de la nostra terra a una Espanya castellana a la qual li dedica tota la lletra a major glòria de la pàtria, i no valenciana o catalana precisament. Reivindica únicament una horta d'origen moro així com les palmeres i els tarongers recents. Solament existeix açò. La nostra terra solament és açò. Val com a himne d'una exposició puntual de 1909, però per a la nostra terra no és un himne, és un insult.
I d'aquest insult no té tota la culpa Maximiliano Thous, el lletrista, ja que el propi Serrano va assumir com a pròpia la idea del començament de l'himne ja que tots els seus himnes els volia començar amb la paraula Espanya.

Però tot açò no és el pitjor. Per a comprendre el pitjor anem a posar l'himne oficial del com ens adonarem de la seua grandiosa musicalitat a més cantat per una gran veu de les nostres. Escoltem i llegim la lletra:





S'ha entès la lletra? Sempre s'ha preguntat molta gent del nostre poble estiguera o no a favor de l'himne què deia l'himne realment ja que es veia com una lletra desmanegada i forçada. Ens adonarem per les referencies del vídeo que el món de les Falles actuals i la "nova València" està molt lligada a aquest himne que han acollit sense cap tipus de rubor ni crítica.

Però escoltem i llegim a continuació aquesta nova versió menys coneguda del nostre himne oficial. Té les claus i no té desaprofitament.




S'entén millor? No s'entén millor. Ara sí que s'entén. Perquè l'himne de l'exposició que, fet i fet, seria el nostre himne oficial va ser pensat i escrit en castellà. Realmet es "para ofrendar nuevas glorias a España". I solament així té sentit. El més conegut en la nostra llengua és una traducció, una mala traducció, sense sentit i estúpida. Una traducció castellanitzada. Mostrarem solament un exemple, la frase: "Flamege en l'aire nostra Senyera" hauria de ser "Flamege en l'aire la nostra Senyera". Tot un despropòsit. Realment és un himne castellà. És un himne majestuós amb una lletra de derrota d'un poble derrotat i esclavitzat. Un poble viu amb identitat pròpia no es mereix aquest himne. O... tal vegada ens ho meresquem.


Per a rematar la faena, en 1984 amb la llei valenciana de 4 de Desembre del nostre molt honorable Joan Lerma aquest himne va passar a ser el nostre himne oficial per a ser escoltat en tots els nostres actes públics com a poble. Però si açò no és per si mateix una humiliació suficient, per la mateixa llei està obligat a ser l'himne "telonero" de l'himne nacional espanyol en tots els nostres actes públics. Per a rematar el nus de les cadenes.

Tota persona nacionalista espanyola d'una Espanya uniforme que està en contra de les identitats de tots els pobles d'aquest Estat valoren el nostre himne oficial per sobre de la resta. I els nostres dirigents ho aplaudeixen i celebren. És simptomàtic. No hi ha més que dir.

Una altra València, una altra terra tindríem ara si fa prop d'un segle s'haguera triat "vent de ponent" com el nostre himne oficial... O s'haguera rectificat en 1984 recuperant aquest "vent de ponent". Un himne més reivindicatiu. Més nostre. Més actiu, més guerrer i més himne. Total, algun dels nostres milers de bons músics que tenim podria compondre una bona música per a aquesta bona lletra com fera José Serrano fa més d'un segle. Llevat que en alguna golfa es recuperara una música ja oblidada per a una lletra viva, reivindicativa i identitària que fóra el nostre himne real. El nostre himne el qual podríem cantar amb orgull tots els valencians.

El de la Muixeranga és una altra cosa. Va més enllà de tots els possibles himnes. És l'himne que, sense necessitar lletra que destruïsca l'essència musical antiga que penetra en el més profund del nostre esperit com a poble, aglutina a tot el poble dels nostres avantpassats que va arribar del nord i va repoblar la nostra terra valenciana i les illes veïnes. Una música antiga, que sona antiga, com el nostre poble unit. Com la identitat comuna que uneix a tots els que parlem la mateixa llengua estiguen a Perpinyà, Urgell, Amposta, Morella, El Puig, Alcoi o Maó. És el nostre gran himne.


VENT DE PONENT




Vent de Ponent naix com un text, escrit per Lluís Cebrián Ibor, poeta valencià i signant de les normes de Castelló, que amb el títol de "Sant Jordi, mata l'aranya" va ser presentat a un concurs d'himnes que Pàtria Nova va convocar en 1915 i del que resultaria guanyador. La música, d'autor desconegut, va ser composada el 1917.

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Llauradors, nostra terra perilla.
Agermanats, l'amor sant defensem.
Vil estrany maganxos nos humilla...
¡Valencians, per la Patria breguem!
¡Defensem la nostra casa,
geni i llengua, sang i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones flors i et tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruïnes.
Fores l'alba llevantina;
teua fou la mar llatina;
escampà ta glòria el vent...
¡I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detinguem els quefers:
El Ponent maleït tot ho arrasa,
els verds camps i la sang nos abrasa.
¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

dimecres, 27 de març del 2013

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, UN POETA PER A UN POBLE





Tal dia com avui de fa vint anys, va morir Vicent Andrés Estellés, gran defensor i estudiós de la nostra llengua i cultura, considerat com un dels principals renovadors de la poesia valenciana contemporànea i referent internacional de la literatura catalana. Naixcut a Burjassot (L’Horta Nord) l´any 1924, fill del forner del poble, des de ben menut s´interesà per la literatura i el teatre, tant fou així, que a l´edat de 12 anys va escriure la seua primera obra. Tristement la guerra l´obligà a deixar l´escola, pero continua formant-se amb els llibres i l´ajuda d´un bon amic, i aconseguí conéixer les obres de Teodoro Llorente, Lorca, Carner...

Una volta acaba la guerra començà a treballar com a forner, orfebre, mecanógraf....fins que l´any 1942 publicà un article al diari Jornada, i més tard a Madrid, on publicà poesies en castellà, traduides del català originariament amb una bona acceptació del public.
 

Després del servei militar, a l´any 1948,va treballar com a periodista al diari Las Provincias fins arrivar a ser el director, càrrec que ocupà ininterrumpidament fins a l’any 1978 en el que va ser substiuit per motius polítics.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindría una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa tràgica dada. Més tard va tindre dos fills més Carme i Vicent..

La seua substitució forçosa del diari “Las Provincias” li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes.


En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí als 68 anys a València, on sempre sera recordat pels amants de la literatura, la llengua i la identitat del nostre poble.

Els premis més importants que va rebre són:

Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Creu de Sant Jordi (1982)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)


Algunes de les obres mes destacades son el Mural del País Valencià, La nit, Donzell amarg, Recomane tenebres, Les homílies d'Organyà Versos para Jackeley Vaixell de vidre ,La lluna de colors o Sonata d'Isabel, entre moltes altres.

En tota la seua obra parla d’una triple opresió:

Personal: mostra una situació vital on la persecució i la humiliació són constants i on autoafirmar-se i actuar en consequència implica aquesta situació.
Colectiva: Mostra una vida colectiva on existeix la miseria econòmica, la por a ser représ socialment i la situa d’incultura i ignorancia de les seues arrels per part del poble.
Nacional: Mostra la sensibilitat ferida pel segrest d’una cultura, llengua i país. En tota la seua vida com en la seua obra es mostra molt sensible i compromés amb la lluita pel poble valencià i per l’unitat de la nació catalana.




   **************************************
                                                           
"Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper."

La Rosa de paper.  *********************************
*****************

dijous, 21 de març del 2013

HIMNE A LA NOSTRA PARLA



HIMNE A LA NOSTRA PARLA

Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.

Àngel Guimerà.

dimecres, 20 de març del 2013

LA FLOR DEL LLIRI BLAU






Ja estem a la primavera. Aquesta és una rondalla molt especial per a nosaltres. Aquesta és la versió més coneguda a València, però existeix diverses versions més totes elles en pobles del Principat i les Illes Balears. La flor del Lliri Blau, una rondalla que uneix els nostres pobles. Una rondalla de primavera, per a  contar-la als nostres fills. Hi havia una vegada...



LA FLOR DEL LLIRI BLAU


Això era una vegada un rei que tenia tres fills als quals va prometre que donaria la corona al que li portara el lliri blau.
El primer dia va eixir el major dels tres, que va trobar a la vora del camí una vella demanant almoina:
— Jove, done’m alguna cosa.
— Apanyats estem si anem donant almoina a tots els que demanen! –va dir sense aturar-se.
Però quan se n'anava li va preguntar:
— Per aquest camí trobaré la flor del lliri blau?
I ella li va contestar :
— Si tu ho dius…
I el germà se'n va anar.
L'endemà va eixir el mitjà, que també va trobar a la vella demanant. I aquest li va respondre:
— No duc res –i va continuar.
Al tercer dia va eixir el més xicotet i va trobar a l'anciana demanant. Aquest, buscant en la bossa, li va dir:
— Tinga, tot per a vostè
— Gràcies,–li va respondre la vella– On vas?
— Estic buscant la flor del lliri blau, però no tinc ni idea per on es troba.
— Puix jo sí: en aquella muntanya d'allí, tant llunyana i perillosa. –digué assenyalant-li on era.
El xicotet li va fer cas i anà a la muntanya, on certament, trobà el lliri blau.
Tornant cap a casa, els tres germans es trobaren, i el més xicotet els digué que havia aconseguit la flor. Morts d’enveja, els dos germans decidiren matar-lo i enterrar-lo en les arenes. Com que ho feren de pressa i corrents, el soterraren tot, excepte un dit, que se’ls va quedar fora. Com que n’eren dos i sols hi havia una flor, decidiren fer-ho a sorts. Li tocà al major, que en arribar a casa i donar-li-la al seu pare, va ser declarat hereu de la corona.
Mentrestant, un pastor que passava pel lloc on havia estat soterrat el germà xicotet, va veure una canyeta blanca ideal per fer una flauta. La va agafar i li va fer forats. Però en fer-la sonar, va veure que la flauta cantava:
“Passa, passa, bon germà,
Passa, passa i no em nomines,
Que m’han mort en
riu d’arenes
Per la flor del lliri blau”


El pastor, estranyat, se n’anà al poble tocant la flauta. Quan va passar per davant el palau, el rei que estava asomat al balcó, esperant el seu tercer fill, va sentir aquella misteriosa flauta i va fer pujar el pastor per a que tocara la flauta davant d’ell.
— On has trobat aquesta flauta?
— En un arenal, no molt lluny d’ací.
El rei, ja imaginant-se el que havia succeït, va manar al pastor que els acompanyara fins eixe lloc.
Allí, després d’haver fet sonar la flauta una vegada més, va manar que alçaren les arenes del punt concret on havia trobat la flauta, i allí va aparéixer el germà xicotet viu, sa i estalvi, però sense un dit. El dit que li faltava era la canyeta blanca amb la qual el pastor havia fet la flauta.
Així, el germà xicotet contà el que havia passat i el rei decidí castigar als germans grans i li donà a ell la corona, que viví i regnà per molts anys.
Conte contat, ja s’ha acabat, i per la xemeneia, se’n va al terrat.

dimarts, 19 de març del 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC II: LES FALLES, FI DE CICLE I RENOVACIÓ





“Allò que tenen de bo les falles és que les cremen. En això sembla que tots estem d’acord. Però es podria afegir, la millor cosa que tenen les falles és que als dotze mesos justos, tornen, repeteixen la seua alegria pels carrers”.   Mort i resurrecció del ninot, Joan Fuster.




La segona de les nostres festes del foc és le més particular de totes. Si bé les de Sant Antoni i Sant Joan; aquestes últimes malgrat celebrar-se de forma diferent a la resta en la ciutat d'Alacant; són més generals, les que ens ocupa en aquesta ocasió són purament locals. Les Falles són unes festes, tal com es coneixen, nascudes en la ciutat de València, si bé s'han anat estenent a poblacions limítrofes així com en altres poblacions més allunyades en les últimes dècades.

Volem constatar amb açò que, tal com sembla veure's des de fora de les nostres fronteres, les Falles no són "les festes que representen tota la nostra identitat com a poble" sinó un esdeveniment festiu més com pot ser la Magdalena a Castelló, la processó de la mare de déu de la Salut a Algemesí, el misteri d'Elx, les fogueres de Sant Joan a Alacant, els moros i cristians d'Alcoi, els carnestoltes de Vinaròs o el Sexenni de Morella entre milers i milers de festes locals que gaudim de llarg a llarg de la nostra terra. És una més, malgrat el soroll que fa. Ni més, ni menys important. Encara que, tal vegada, pel soroll que fa i per haver-se creat en una de les zones més invadides de la nostra terra, la ciutat de València, aquestes festes siguen de les més intoxicades de totes les que hi ha. No per açò hem de renunciar a ella sinó, més aviat, depurar-la fins a cercar la seua essència, que va unida al foc i la regeneració.

  ELS NINOTS

Com és l'origen de les Falles? Segons Joan Fuster "van nàixer el dia que algú inventà el ninot i posà pel mig un tret de sàtira". L'origen de les festes josefines sembla tenir múltiples factors que en un moment determinat es van unir fins a derivar en un negoci i una catarsi absurda i mafiosa on l'últim que té sentit és el significat i valor simbòlic dels seus orígens.

Es desconeix la data del seu origen perquè el seu naixement i formació va ser de cort popular en una ciutat gremial amb una forta identitat pròpia. Van nàixer sense soroll no se sap amb certesa quan. Segons els registres sembla ser que el document més antic que parla de la festa data de 1784 en un ofici de l'autoritat municipal de València prohibint cremar falles en carrers estrets de la ciutat obligant així a col·locar-les en places suficientment àmplies. Amb açò sabem que a la fi del S. XVIII ja es cremaven falles en la ciutat i, pel que sembla, devien començar a arrelar-se quan parlen de carrers i places en plural.

Segons Carles Ros, en 1751 es planten a València sis falles amb diverses figures. La qual cosa sembla que, si no el seu origen, la seua evolució s'emmarca al llarg del S. XVIII qui sap si en resposta a alguna prohibició festiva anterior a l'abolició dels Furs com va passar amb tantes noves tradicions amb la finalitat de continuar la tradició amb noves festes simbòliques com va ser el cas de "la piuleta" i el "tronaor" de la mocaorà del 9 d'Octubre o Sant Dionis. Cal tenir en compte que després dels decrets de Nova Planta, moltes de les nostres tradicions més antigues van ser abolides i prohibides juntament amb els Furs i el poble va cercar la forma de continuar-les d'una altra forma encoberta.
En referència a açò últim caldria tenir en compte que una festivitat molt arrelada en la nostra terra, però sobretot en la ciutat de València, eren els carnestoltes. Durant aquestes festes era típic a València penjar monigots grotescs i satírics en balconades i finestres. Açò no és casual ja que el seu origen radica en una tradició Europea, àdhuc avui vigent en pobles d'Europa, en la qual es construïa un personatge no grat el qual era penjat per cordes o en un pal per a, posteriorment, cremar-ho entre el tercer dia de Quaresma i el Dissabte de Gloria. Aquest ninot prenia diversos noms com Judes, Mahoma, Carnestoltes, Pablo o uns altres. Aquesta tradició Europea és molt més antiga del que es creu ja que el Cristianisme ho va adoptar com a tantes altres festivitats de tall pagà. Per posar un exemple, els antics pobles nòrdics realitzaven un ritual anomenat Totaustragen en el qual preparaven un ninot que representava l'hivern el qual cremaven i enterraven la vespra del primer de Maig. En la nostra terra encara es troben festejos d'aquest tipus com "el vell i la vella" de Picassent i Llíria així com el Parot de mitja quaresma de Castalla o els Mahomes dels Moros i Cristians.


PER QUÈ SANT JOSEP?

El motiu de celebrar-se aquesta festa sota l'empara de San Josep té un doble motiu allunyat del "ninot" i que complementa l'anteriorment exposat. La festa del foc és una tradició Europea precristiana arrelada a tots els seus pobles des dels Celtes fins als Romans passant pels pobles Nòrdics i Germànics, mantinguda pels primers catalans i aragonessos i arrivada amb els repobladors de la nostra terra a partir del 1232. El propi nom que engloba avui dia tant al monument com a les comissions que les componen, Falla, deriva etimològicament segons Manuel Sanchis Guarner de la paraula llatina "Facula" que significa torxa o petita flama. La pròpia paraula apareix en el capítol 16 de la "crònica o llibre dels fets" de Jaume I i com a data curiosa hem d'ementar que al Pallars es celebrean des d'antic unes festes també anomenades falles que consisteixen en competir amb un vell tronc encés. També es denominaven Falles a unes fogueres de senyal que s'encenien a les nits a la part alta del Miquelet perquè serviren de guia als mariners i als senyals d'avís de les avui enderrocades torres de guaita que vigilaven les nostres cosetes del perill d'atac de pirates berberiscs; aquestes encara es realitzaven, segons alguns documents, en el S. XVIII.

Des de temps immemorials aquestes "torxes" s'encenien de llarg a llarg de la nostra terra europea per a celebrar l'arribada dels equinoccis i solsticis. Aquestes festes tradicionals van mutar amb l'arribada del Cristianisme ja que l'església es va veure incapaç de fer-les desaparèixer de l'imaginari col·lectiu europeu. Per açò va decidir absorbir-les i dedicar-les als sants. D'aquesta manera les fogueres del equinocci de primavera es van relacionar a Sant Josep així com a Sant Joan les del solstici d'estiu.

I ací és on entren en acció els fusters i la seua "estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep". A pesar que documentalment en els antics reglaments del gremi de fusters de la ciutat de València no existeix cap prova que els fusters cremaren res la vespra del seu patró sinó més aviat ho celebraven amb música sacra, sermons i rosaris; la llegenda popular diu que les falles vénen d'un antic costum d'època foral en les quals el gremi de fusters cremava durant la vespra de Sant Josep; que seria la nit del 18 com es fa en les de Sant Antoni o Sant Joan no la del 19; l'estai, Pagés o Parot, els encenalls i les andròmines velles que pogueren arreplegar, d'aquesta forma netejaven el taller abans de l'arribada de la primavera. Una espècie de finalització de cicle i renovació de cara al nou cicle circular que iniciava la primavera tancant l'anterior amb la finalitat de l'hivern. Cremar el vell per a construir el nou. Una tradició iniciàtica Europea de mort i naixement, de canvi de cicle, sota les robes del Sant pare de Jesús en la terra com a excusa per a mutar el sentit de la nostra tradició iniciàtica mil·lenària.

Sense anar més lluny, el Parot era un bastidor en forma de T en la qual es col·locaven uns cresols en l'horitzontal amb la finalitat d'il·luminar-se durant el treball en els llargs i foscos dies d'hivern. Cada any s'estrenava un estai per la festivitat de Sant Miquel, el 29 de Setembre, per a cremar-ho en vespres de Sant Josep al març perquè ja no era necessari il·luminar-se artificialment en allargar els dies. Amb el temps a aquests parots se li van incorporar alguns ninots.

ON HA ANAT TOT A PARAR?

En quin ha derivat tot l'exposat anteriorment? Com ha sigut possible tal degeneració? Tal vegada, com hem indicat anteriorment, la tradició foral del gremi dels fusters es va unir a la dels ninots en haver sigut prohibit alguna d'elles després de la retirada dels nostres costums i usos per dret de conquesta durant el S. XVIII. Açò tal vegada portaria al fet que veïns de diversos barris de la ciutat s'uniren als costums gremials fent els seus satírics monuments per a les vespres del equinocci primaveral arribant com hem exposat anteriorment a sis falles en 1751 al llarg de la ciutat en diverses comissions veïnals de falles. Amb el temps s'anirien popularitzant en la ciutat fins a ampliar-se el nombre de comissions veïnals de tal forma que en 1784 es va haver de prohibir en els barris amb carrers xicotets suposem que per algun tràgic succés en alguna de les moltes estrets carrers que poblaven el casc històric de la ciutat. Amb el temps alguns veïns deixarien de participar i uns altres seguirien, arribant així a l'inici de les comissions actuals en les quals has d'estar apuntat i formar part de la falla del teu barri si vols participar de la festa i ser faller. La unió d'aquestes comissions amb el gremi de fusters afavoriria que aquests prengueren les regnes de la construcció dels monuments fins a arribar a especialitzar-se. Així alguns fusters es transformarien amb el temps en artistes fallers especialitzats en la realització dels monuments. Açò va crear un altre gremi tancat però va arrabassar al poble la naturalitat dels seus inicis quan els propis veïns realitzaven la seua falla amb andròmines velles, draps i sàtires més localitzades en els seus barris. Amb el temps, les diverses comissions veïnals s'unirien en una junta central per a coordinar els seus monuments i unificar festejos.

Tots aquests passos van ser paral·lels a un augment de la popularitat d'aquesta festivitat primaveral la qual superaria com a festa principal de València a la qual fins llavors era el vaixell almirall de la ciutat, la festa del Corpus. Per a aquesta festa, el poble de la ciutat s'engalanava amb els seus millors gal·les utilitzant els vestits típics dels segles XVIII i XIX quedant posteriorment com a "vestits fallers".
Fins a ací tot rodava amb naturalitat sent una festa de la capital de curta tradició però que s'assentava a poc a poc. Dos esdeveniments canviarien el panorama. Un va ser l'actitud mafiosa de la Junta Central Fallera que va ser imposant els seus criteris al marge de la tradició fins a arribar a voler imposar per la força durant un temps un vestit antitradicional de negre per als homes, que no tènia peus ni cap. Una Junta Central que avui està en mans de polítics corruptes amb els seus propis interessos.

L'altre encara va fer més dany a la festa. Açò va ser la unió d'uns factors que si ben no van aparèixer en aqueix moment si es van intensificar després de la transició en els anys 70 del segle passat. Un va ser l'aparició de l'anomenat "blaverisme" que si bé tenia el seu sentit en la festa local en ser la bandera amb la franja blava la bandera de la capital va perdre tot sentit quan les falles van eixir de València cap a poblacions properes i llunyanes els símbols de les quals xocaven amb els de la ciutat. Açò es va unir després de la imposició política des del govern estatal d'Abril Martorell i els traïdors a la nostra tradició i identitat imposant un himne a tota la "regió" que ofrenava noves glòries a Espanya i donava glòria a la Pàtria (no precisament valenciana) tornant a la humiliació i la submissió d'un poble que portava arrossegant un càstig des del S. XVIII. Açò es va unir a la transmutació dels nostres símbols després de la imposició de la bandera de la capital amb la franja blava a tota la "regió". A partir d'aqueix moment la junta central fallera, les seues comissions i membres van prendre la bandera de la política vinguda del "enemic" prenent com a propi el que, per a ells, pertanyia a tota la regió: la bandera, l'himne i tot el que simbolitzava la lletra buida de contingut mític i simbòlic d'una terra ferida de mort.
Què va significar tot açò? que el vertader poble de València que parlava la llengua pròpia va ser deixant de costat la jove tradició fallera nascuda de l'essència més Europea juntament amb el gremi de fusters per a ser presa pels recentment vinguts que solament parlaven valencià per a "ofrenar noves glòries a la pàtria Espanya" o siga Madrid.

A açò es va unir els interessos comercials i capitalistes cap al nou i únic paper que li oferia la Unió Europea a Espanya en general i València en particular: el turisme. Per açò es pretén llevar definitivament del poc contingut simbòlic que puga quedar arrabassant-li la festa al patró dels fusters en vespres del equinocci per a oferir-li-ho en ofrena al nou déu liberal en forma de turisme el  Dilluns.

I ARA QUÈ?

Amb la que està caent no es pot fer molt. Les comissions falleres xicotetes tant de localitats com de la capital han de fer malabarismes per a quadrar els seus comptes. Però avui, tal com està muntada aquesta societat, no pot permetre's el luxe de fer el que es deuria fer. Les falles són unes festes en les quals es mou molt treball la desaparició del qual seria avui un drama més para nostra ferida terra. D'elles viuen els artistes fallers, els músics, les empreses de festejos, les empreses que fan els menjars per a les comissions, els pirotècnics, els artesans de vestits tradicionals...

Però si que es poden crear comissions paral·leles amb gent identitària que advoque per la recuperació de l'essència de la festa, que estiga al marge de banderes i himnes imposats pels enemics d'aquest poble i reprenga nous mites llegendaris de la nostra terra. El poble que coneix la inversió dels mites no ha de renunciar al que va ser l'essència d'una festa l'origen de la qual és simbòlic, autèntic i nostre. Des d'aqueixes noves comissions que advoquen per l'autenticitat que tinga altres himnes i altres banderes pot sorgir alguna cosa nou que reprenga l'antic. El poble valencià té el deure i el dret de reconquerir les falles així com la ciutat de València.
Avui és un bon moment per a pensar sobre açò. Avui tornen a ser foc els monuments i les comissions comencen de zero en aquesta regeneració anual . Demà és un bon dia perquè aqueix nou començament siga real defensant la tradició del càncer que li l'està menjant. Si no som capaços de revertir la situació no hauríem de plorar cremar per sempre aquest món fictici en què s'ha transformat nostra més popular festa. Tal vegada, la pròpia festa haguera de ser cremada definitivament per a ressorgir de les seues cendres com l'Au Fénix, transmutat en el que una vegada va ser i mai va haver de deixar de ser.

Aquestes falles actuals no hauria de ser plorada pel poble valencià. Pel poble que plora l'essència de la nostra identitat tres segles després i que hauria de prendre les regnes de la seua destinació renovant en una fi de cicle real la nostra festa més popular... o deixar-la caure definitivament pel foc regenerador de la nova primavera, la del nostre poble que ja no ofrenarà noves glòries a Espanya.


La pròpia lletra de l'himne faller reflecteix el que hauria de ser en origen un dia durant les festes en la ciutat de València.
 

diumenge, 17 de març del 2013

LA NOSTRA CUINA: ELS BUNYOLS






 Uns postres o berenar típic de la nostra terra són els bunyols. Acompanyats de xocolata és un plat de la nostra gastronomia a reivindicar ara que sembla predominar en molts llocs els xurros o "las porras" més típiques d'altres llocs aliens a nosaltres.Els bunyols ja són citats en l'Edat Mitjana i varen ser impulsats com aliment substitutiu durant la Quaresma des dels monestirs ampurdanesos, el seu nom sembla tenir el seu oritgen en la paraula bony. A la València del segle XIX era molt típic  consumir bunyols i bon aguardent valencià mentre es plantava la falla, avui la tradició continúa. Hi ha dos tipus de bunyols, els farciments de carabassa i sense emplenar. Nosaltres hem recopilat dues receptes perquè cadascun les realitze de la forma que més li agrade. Ara és el moment, és temps de bunyols.




BUNYOLS
Aquesta recepta és molt típica de les festes de falles (Sant Josep) i se sol acompanyar d'una tassa de xocolata.

INGREDIENTS:
½ kg. farina
200/250 d'aigua
25 gr. de llevat premsat (fresca de forner)
Sucre
Olie per a fregir
 PREPARACIÓ:
Posar en un bol la farina, en ½ got d'aigua temperada es nuga el llevat, es va afegint a la farina a poc a poc, removent i pastant amb la mà, afegir la resta d'aigua necessària. Es tapa amb un drap perquè lleu i es deixa reposar en lloc temperat fins que haja doblegat la massa, (jo dins del microones on havia temperat l'aigua,) (durant 1hora més o menys) la massa ha de quedar esponjosa.
Es posa l'oli a calfar (abundant) i quan està calent es van prenent porcions de la massa amb una mà, als quals se'ls farà un forat amb el polze de l'altra, abans de deixar-los en l'oli, traient-los. Quan estiguen ben daurats, deixar escórrer sobre una reixeta o paper absorbent i després servir escampant amb sucre.
Per a poder manejar la massa, tenir un recipient amb aigua per a poder netejar-se la mà amb la qual fem el forat, anar amb compte amb les esquitxades.
Se li pot afegir a la massa un polsim de sal.






BUNYOLS DE CARABASSA

4 persones Mitjà (20'-40') Barat Fàcil
Bunyols típics de València, amb carabassa i són ideals per a berenar i desdejunar

Ingredients per a Bunyols valencians de carabassa:
• 1/2 carabassa
• 500 grams de farina
• 100 g de llevat de panificació
 • 1/2 got de gasosa
• Aigua
• Oli d'oliva

Com fer Bunyols valencians de carabassa passe a pas:
• Es bull la carabassa i a continuació, llevant-li llavors i filaments, cal treballar-la fins a aconseguir una espècie de puré fi. Es reserva l'aigua on s'ha bullit la carabassa (Alguns prefereixen el rostit de carabassa a bullir-la el també és perfectament acceptable)
• Barrejar la farina amb el llevat de panificació, agregar el puré de carabassa que hem fet i l'aigua de bullir la carabassa poc a poca. L'aigua és la que vaja admetent la massa. es pasta a mà fins a aconseguir una massa blana i suau.
• Deixar reposar la massa uns 20 minutos. A continuació se li agrega l'1/2 got de gasosa i es pasta. Els bunyols han de tenir un foraet en el mitjà que se li pot fer, senzillament estrenyent el polze en li centre de la massa.
• En una paella amb oli calent es van tirant a poc a poc els bunyols fins que es dauren.

Consells i trucs per a cuinar Bunyols valencians de carabassa:
• Els bunyols se serveixen calents en un plat acompanyats de sucre per a banyar els bunyols. A València també és típic menjar-los amb xocolata calenta, fins i tot amb orxata


Bon Profit!!


divendres, 15 de març del 2013

POBLES I LINATGES: GANDÍA, CAPITAL DE LA SAFOR





Gandia és la capital de la comarca de La Safor i una de les principals ciutats valencianes, de notable passat històric, cultural i literari i que va ser bressol d'importants personatges de la història del nostre poble. Al territori del seu actual terme municipal està documentada la presència humana des del Paleolític superior existint mostres de la mateixa tant en la cultura del Bronze com en la ibèrica. També està molt documentada la presència romana des de l'època imperial especulant-se que va ser precisament en aquesta època quan apareixen els primers assentaments permanents al territori físic del que avui és Gandía. No obstant això, la primera notícies escrites en la qual consta Gandia són de 1241 recollides en la Crònica en les que es relaten les negociacions amb l'alcalde sarraí del proper castell de Bairén probablement durant els anys de 1241 o 1242 just abans de la tercera i última campanya contra els musulmans en la qual es van conquistar Xàtiva, Denia i les poblacions del límit meridional del nou regne de València. També existeix documentació en la qual consta el delegat militar de les forces del rei En Jaime, almirall Carròs signant documents com a senyor del castell de Rebollet. En aquests dies no existia un nucli urbà anomenat Gandia, i el seu actual terme municipal no era més que un conjunt d'alqueries musulmanes disseminades entre la muntanya i la marjal al costat dels castells de Rebollet i Bairén. Després de la darrera campanya de conquesta del regne, Jaime I va ordenar la total expulsió i deportació dels musulmans de la zona i la immediata repoblació de la mateixa amb contingents formats per colons arribats del nord, catalans, i en menor mesurada aragonesos, navarresos i occitans. L'historiador Enric Guinot és taxatiu en afirmar la creació de la nova ciutat de Gandía: “el rei fundà una vila de nova planta al mig de la plana, l’actual Gandia, que fisícament degué ocupar l’espai d’alguna petita alqueria, però que constitueix clarament una vila cristiana de traça ortogonal i sense cap relació amb el món urbà islàmic anterior”. Segons això, la ciutat de Gandia naix per la voluntat i afirmació dels nous pobladors per sobre la nova terra conquistada als sarraíns vençuts, expulsats i deportats dins de lo que alguns historiadors anomenen una substitució étnica que donaria pas a la creació del Regne valencià. Per altra banda tenim noticies documentades de l’any 1249, quan el rei Jaime I fa donació de la mateixa al seu fill Pere. Segons el Llibre del Repartiment, els cognoms dels primers pobladors arribats principalment de les zones de Empordà, Barcelona, Pallars, Cerdanya, Penedès, Urgell, Tarragona, Huesca i Ribagorça i en menor mesura de Terol i Zaragoza, van ser Aguiló, Alamá, Albero, Alfaro, Alváriz, Banyeres, Berdú, Bertrán, Binèfar, Bonaventura, Busquet, Casio, Castellà, Climent, Clos, Company, Curta, Dolçasearns, Domingo, Eimeric, Entença, Estada, Eximén, Figuera, Gomis, Guerrero, Llobera, Llop, Lopeç de Roda, Mainar, March, Montflorit, Morató, Novell, Oblites, Oria, Palasol, Palomar, Pereç del Bayo, Planas, Pola, Riusech, Romanyà, Rubió, Rufa, Saga, Sanç, Santmartí, Serran, Sos, Perol, Torà, Vallmoll, Vic i Vilaragut. Segons la documentació posterior i del morabatí de 1373 relativa als anys 1259 a 1373 i estudiada pel professor de la Universitat de València Enric Guinot i publicada en la seva obra “Els fundadors del regne de València” alguns dels llinatges inicials desapareguen al mateix temps que apareixen altres nous conforme la repoblació va prenent forma i la població de Gandia va creixent. Entre les noves famílies assentades a Gandia trobem als Basset, Cantarell, Creixell, Cruïlles, Forés, Granollers, Torroella, Llinars, Maià, Olivella, Oliver, Orcau, Piera, Ciurana, Tarragona, Terrassa, Torrents, Traver, Valls, Vilanova, Vilaplana, Agramunt, Altarriba, Anglés, Argensola, Bagés, Bellprat, Borràç, Cabrera, Carbonell, Castelló, Cerdà, Cerdanyola, Cerola, Xifre, Cirera, Clariana, Constant, Corts, Dalmau, Font, Forés, Formigal, Garriga, Granollers, Guàrdia, Ortoneda, Ivars, Massanet, Maguerola, Martorell, Matoses, Messeguer, Miralpeix, Miró, Montpalau, Moyà, Mulner, Noguera, Oms, Papiol, Perelló, Pedrós, Pons, Pontons, Porta, Puigoriol, Renau, Ribelles, Safont, Salelles, Salines, Salou, Sametlla, Santapau, Sapera, Saplana, Sapujada, Saranyana, Sarriba, Segarra, Seguer, Serolla, Solsonés, Soler, Tamarit, Torregrossa, Verdaguer, Vergés i Vilarsell, d'inequívoc origen català, i als Aragonés, Barbastro, Alcaina, Alfocea, Armelles, Campos, Fuentes, Fiscal, Lavata, Noval, Ruiz de Lihory, Torralba de origén aragonés. En el grup occità quedarien els Bearn, Clapers, Carcassona, Gascón, Guasch, Pullugana i Tolrà, i entre les famílies arribades de Navarra, els Oblites, Corella i Navarro. Al costat d'ells van arribar altres cognoms de tipus com Tomàs, Llopis, Peris, Simó, Martí, Aparici, Sanchis o Sanç indistintament catalans, aragonesos o navarresos o en qualsevol cas asimilats a la llengua principal dels conquistadors. En opinió del professor Guinot en la seva citada obra, “el tomb en la procedència dels colons i primers veïns de la Gandia del segle XIII és ratificar en fer la comparació amb l’antroponímia d’un segle després, concretament amb els 417 noms detallats en la llista fiscal del morabatí de l’any 1373. En aquest any els cognoms formats a partir d’un topònim han baixat -com és habitual—a nivells d’aproximadament un terç del total (34%). També ara la proporció de noms de pobles de Catalunya és molt majoritaria (70%) enfront d’una minoria que aplega els topònms aragonesos, navarresos i castellans (16%). La resta 14% són indistints d’un país i l’altre, occitans (6%), del Sobrarbe o algun topònim de poble valencià. En els de procedència catalana, les proporcions s’han decantat molt clarament a favor de les comarques orientals (70%), i si comptabilitzem com a occidentals els casos de Sobrarbe i, especialment el Solsonés, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt Camp, els diferències és reduixquen una mica, però continuarien sent sempre majoria absoluta els procedents dels comarques orientals. Gandia és, fins el moment, el cas més clar, juntament amb allò que sembla aportar la ciutat de València, d’arribada de catalanss orientals.” Per fixar l'origen dels fundadors i primers pobladors de Gandia mitjançant la recerca de la antroponimia, al costat de la toponímia, Guinot analitza també els nom basats en el mitjà natural i geogràfic que representen un 15% del total entre els cognoms documentats amb una hegemonia catalana del 95%, quant als cognoms derivats de malnoms, el predomini del lèxic català continua sent superior encara que no tan acusat com en el cas anterior, i en el cas dels cognoms patronímics, és a dir, els basats en noms de pila, que representa el 25% del total, la proporció catalana continua sent superior. Finalitza l'estudi amb els llinatges constituïts per oficis-Ferrer, Mulner, Hortolà, Messeguer- i aquells que mantenen l'article salat, bastant representatiu d'altra banda del català de les comarques orientals, i que reafirmaria la conclusió final de l'estudi: que dos terços de la població assentada a Gandia entre els segles XIII i XIV era de procedència catalana.


Aquesta població inicial va sofrir diferents canvis demogràfics als segles següents a causa de la continuació d'arribades d'importants contingents principalment des del Principat i altres menors des d'Aragó, Navarra i Castella que van ser absorbits pel ethnos dominant tant en llengua i cultura com en costums, mentre que a causa de la important mobilitat geogràfica existent en el regne i a les diferents epidèmies, noves famílies arribades des d'altres poblacions valencianes van substituir a alguns llinatges que amb el temps van quedar extingits o van passar a altres localitats. Ja en el morabatí de 1646 apareixen cognoms nous com Castanyer, Sunyer, Simó, Valls, Ferrando, Segarra, Joan, Berenguer, Masquefa, Gavilà, Gregori, Lloret, Jover, Bellviure, Alemany, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Banyuls, Alòs, Crespo, Burgesa, Miró, Colubi, Servelló, Cabanilles, Ibáñez, Blasco, Giner, Tormo, Joan, Cardona, Perpinyà, Boluda, Monroig… en la seva gran majoria molt significatius en quant a la continuitat de la realitat ètnica predominant aal Regne de València. Un linatges als quals s'afegiran uns altres ja als segles XIX arribats des de la veïna Castella, de poblacions del nord del regne o de França en petits contingents que seran més importants en la segona meitat del segle XX.



Gandía va patir els atacs dels pirates turcs i berberiscos el que va motivar que en 1671, Francesc de Borja, senyor de Gandía emprengués les obres d'emmurallat de la ciutat i incoprorara el nucli de la Vilanova. Anteriorment es va veure involucrada en les Germanies i molts dels seus habitants van participar en la conversió forçosa dels moriscs de la comarca que seran expulsats l'any de 1609. Durant la guerra de Successió, els ducs de Gandía van recolzar al pretendent borbònic però van haver d'abandonar la ciutat en ser recuperada aquesta per les tropes del general Joan Baptiste Basset. Finalment i una vegada desmantelat el regne valencià per les noves autoritats borbòniques i castellanitzada la nostra cultura, amb l'arribada del règim liberal i en ser dividit el territori valencià en províncies, Gandia va ser adscrita a la província de Xàtiva, per passar a la d'Alacant en la nova divisió de 1833 i finalment a la de València en 1836. A partir de 1960 el municipi va annexionar els municipis de Beniopa i Benipeixcar.

Entre els personatges més celebris nascuts en aquesta ciutat destaquen Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella i Francesc de Borja.


Gandía és hereva d'una important tradició cultural valenciana llegada per aquells primers colons-guerrers que van arribar en els llunyans temps de la reconquesta. Dels seus actuals veïns depèn que aquesta cultura es mantinga i puga ser trasmesa a les nostres noves generacions.