Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art i Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art i Literatura. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de juliol del 2014

EL PEDRAFORCA






Pedraforca, emblemàtica muntanya del Principat situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, comarca del Berguedà.

"I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, o serres de la pàtria!;
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engollir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un Vesubi atapeït de lava;
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia,
vegí en lo cel la Musa catalana"

Jacint Verdaguer, l'arpa inclòs a Pàtria (1888).

Bon dia a tot el Poble!

dimecres, 16 de juliol del 2014

TINGUEM FE, VALENCIANS







"Tinguem fe, valencians, en nosaltres mateixos, en el nostre esperit i en la nostra llengua renascuda.(...).Conservem desperta la capacitat d'entusiasme. El futur amb un esperit materialista de la vida, no té cap sentit. I ja deia Lord Byron que: "Qui no ama la seua pàtria és incapaç d'amar res". Replegueu joves valencians, el llegat cultural dels nostres avantpassats, manteniu-vos fidels a la llengua autòctona, herència rica de glòria pretèrita i de possibilitats."

M.Sanchis Guarner

LES TORRES DE QUART







Bon dia País Valencià!
“Les Torres de Quart tenen aquest nom perquè ací arribava el camí de Quart de Poblet, localitat de l’Horta que es diu així perquè era dependència o possesió del famós monestir; i les Torres de Serrans- obra de Pere Balaguer, 1391- són gairebé una reproducció, més gran i més solemne, del portal exterior de Poblet. I també hi ha un altra coincidència, que és molt més que curiositat: tant l’una com l’altra tenen per darrere grans sales d’arcs apuntats obertes cap a l’interior, cosa que vol dir, segons la història i la tradició, que eren fortificacions que podien servir només contra un enemic exterior, però mai contra la mateixa ciutat. Al contrari que la ciutadella borbònica, fortificada també cap a l’interior.”
Joan F. Mira “València particular”. Ed.Barcanova

dilluns, 14 de juliol del 2014

LA ROSA DE PAPER







"Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper."

Vicent Andrés Estellés.

dimarts, 17 de juny del 2014

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE







Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble.
i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure el poemes

i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents
i tu sols estaràs despert
i tu estaràs despert per tots

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci

Deixaràs de comptar les síl·labes
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició,
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula,
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,

iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser et delaten
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.

I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.




dilluns, 16 de juny del 2014

HIMNE A LA NOSTRA PARLA DE ANGEL GUIMERÀ

HIMNE A LA NOSTRA PARLA

Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.

dijous, 12 de juny del 2014

EN DOLÇA CONTEMPLACIÓ...




"En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:

-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria."

Jacint Verdaguer

dimecres, 5 de juny del 2013

LES TORRES DE VALÈNCIA

LA PORTADA DEL PALAU O DELS LLEIDATANS: ART I LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA





En la catedral de València, al costat del palau del Arquebisbe, es conserva una joia del romànic, emmarcada en l'anomenat art de la Conquesta. És la coneguda com a porta del Palau o de l’Almoina noms posteriors al probablement original “dels lleidatans”, probablement la part més antiga del temple. Segons les recerques dutes a terme va ser construida sobre l'antic mihrad, part més sagrada de la mesquita major derrocada immediatament després de la conquesta de la ciutat com a demostració simbòlica de la substitució poblacional i espiritual que suposava l'arribada de les tropes de Jaime I i la derrota i eixida dels àrabs a València. Desapareixia Balansiya o Madinat al-Turab, ciutat romana ocupada pels àrabs durant segles, i naixia la nova València tornada a fundar per Jaime I. Serà a partir d'aquesta portada, una vegada cel.lebrada la primera missa i iniciada simbolicament amb un martell de plata la demolició del mihrad per part del pròpi rei, des d'on s'iniciarà la construcció de la resta de la catedral de la ciutat.

 La Porta dels Lleidatans podria haber segut anomenada així per la important similitud amb la Porta dels Fillols de la catedral de Lleida, el que ens fa suposar l'autoria de la seua costrucció per part d'algun mestre procedent d'aquesta ciutat. Els homens de Lleida van estar molt presents en la conquista d’aquesta ciutat segons llegendes i documents  replegats per Cristofor Despuig (1557), Gaspar Juan Escolano (1610), Gaspar Blai Albuixech (1666) o Teodor Llorente (1887) que afirmen que els primers que entraren a la ciutat van ser els lleidatans obrint un forat a la muralla-prop dels actuals carrers de Pintor Sorolla i Poeta Querol- i que per això es van establir com pesos i mesures els de Lleida, a més de la Costum de Lleida, ordenament juridic més antic dels valencians.  Però més probablement aquest nom ha quedat en la memòria popular a causa de la presència de set caps corresponents a set parelles amb els seus respectius noms afegint sempre la llegenda “sa muller”,  al costat del nom de l'home. No està demostrat  qui van ser aquestes famílies, però existeix des d'almenys el segle XIV una entranyable llegenda que ja forma part de la memòria popular valenciana, i que afirma que es tracta dels set matrimonis que van guiar a set-centes donzelles de Lleida i Urgell que per ordre del rei Jaime I havien de casar-se i tenir fills amb els soldats que havien participat en la reconquesta i així poblar aquesta ciutat, un record que podria estar relacionat amb els problemas demogràfics que va tindre el nou regne durant les primeres dècades degut a la presència més numerosa d’àrabs que de cristians i que va a fer que a l’any 1270 el rei en Jaime I s’adresara als Consellers de Barcelona de la seguent manera: “E no trovar que en tot lo Regne de València hage poblat de cristians oltra 30.000 hòmens; e per ço car Nós havem vist que el Regne no ha son compliment d’hòmens ni de gent, volem-lo-hi fer, car segons semblanza nostra, bé en deuria haver 100.000 cristians al Regne de València” per lo que va solicitar que es triara familias honrades i segons i tercers fills de familia “que ell els heretaria prou”. L'historiador del segle XV Pere Tomich recull en els seus escrits aquesta llegenda amb les següents paraules ” i poc temps pres de la ciutat de València i la mes part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dones i fadrines que ho rei feu venir de Leyda i d'Urgell, i totes dóna i marit dins de la ciutat; i apres tot aço el dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i el regne fossen regits”. Posteriorment el cronista valencià Pere Beuter ens parla de la mateixa llegenda rebaixant el nombre de donzelles a tres-cents “van arribar de Lleida i la seva comarca tres-centes donzelles , que portaven per caps set casats amb les seves dones de la mateixa ciutat , que van ser -–com ho escriu Beuter amb la seva dona Berenguela, i cinquanta donzelles... De Alcarraç , Guillem i la seva dona Berenguela , amb quaranta. De Alguaira , Francisco amb la seva dona Remonda o Ramona , i cinquanta donzelles. De les Borges, Pere i Maria amb seixanta . De Vall de Molins , Ramón i la seva dona Dolça , amb quaranta. De Sacorra , Domingo amb Ramona la seva dona, i trenta-quatre. De Prada de Conflent , Bernardo amb Floreta , i veintisis, que per totes van ser tres-centes les dones; i van casar amb soldats valerosos , per mans del rei; ...” . Recollida per Cristofor Despuig en els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa l'any 1557 afegint que aquestes donzelles no van repoblar solament la ciutat sinó la totalitat del nou regne. En la conversa que inclosa en aquesta obra entre el cavaller valencià En Pere amb Líbio i Fàbio, cavaller tortosí es pot llegir:
                                              

“Don Pedro.-…Cada vegada que ací arribe, entre i passeige per la ciutat, que per a mon gusté s la més apacible del món, i com és la primera que trobem de la nostra Pa`triaantiga, par que la mire hom de millor gana.

Fàbio.-Co de la vostra Pa`tria antiga?

En Pere.-Sí que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons; i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio.- I com? No dieu que fonc conquistada per lo Rei En Jaime d’Aragó? I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

En Pere.- Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi tota era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’ragó a altres parts importants que per avui encara se troben allí.

Fàbio.- Altra raó done Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu per cert número de doncellez que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criaturas més aprenen de les mares que no dels pares.

En Pere.- Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles doncellez no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traïguera. I Aixa no pot cuadrar lo que ell diu sinó lo que io dic: que es cosa certa en aquells temps, no sols lo rei mas tots els escrits del rei, parlaven català, i Aixa pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

Líbio.- Que no hi ha que dubtar en això. I lo mateix fonc en la conquista de Mallorca que féu lo mateix Rei, i en Menorca i Ivissa que aprés se conquistaren fonc lo mateix, que en totes estes illes restà la llengua catalana com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perqué no han tingut ocasió d’alterar-la, com los valencians. I en Serdenya, la qual conquistà don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí no tots parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del Regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien, parlen català, perqué la catalana és allí cortesana.”

Indubtablement antigues leyendas recogidas per diferents historiadors i preservades dins la memoria popular que expliquen quins van ser els nostres orígens i els de la nostra llengua pròpia, un fet totalment constatable en la documentació escrita al llarg de la nostra historia. Un fet que es evidència en la gran quantitat de vincles que tant la ciutat como el regne de València tingueren amb l'antic Principat de Catalunya, en especial amb les terres de Lleida i Urgell, d'on ens arriven als valencians tants cognoms y similituts en el parlar, i que ha quedat per al nostre recuerdament, no sempre escoltat i del.liberadament amagat, en llocs emblemàtics del cap i casal como la Porta del Palau o de l’Almoina, i méss antigament “dels Lleidatans”. Des d'eixa porta els nostres antics pares ens miren sonrients esperant que València recupere els seus arrels i esència i torne a ser ella mateixa.

Ara va de bo!


dissabte, 30 de març del 2013

VENT DE PONENT




Vent de Ponent naix com un text, escrit per Lluís Cebrián Ibor, poeta valencià i signant de les normes de Castelló, que amb el títol de "Sant Jordi, mata l'aranya" va ser presentat a un concurs d'himnes que Pàtria Nova va convocar en 1915 i del que resultaria guanyador. La música, d'autor desconegut, va ser composada el 1917.

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Llauradors, nostra terra perilla.
Agermanats, l'amor sant defensem.
Vil estrany maganxos nos humilla...
¡Valencians, per la Patria breguem!
¡Defensem la nostra casa,
geni i llengua, sang i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojós...i ara dèbil i trist!...
Dones flors i et tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruïnes.
Fores l'alba llevantina;
teua fou la mar llatina;
escampà ta glòria el vent...
¡I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...
Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detinguem els quefers:
El Ponent maleït tot ho arrasa,
els verds camps i la sang nos abrasa.
¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...
¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

dimecres, 27 de març del 2013

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, UN POETA PER A UN POBLE





Tal dia com avui de fa vint anys, va morir Vicent Andrés Estellés, gran defensor i estudiós de la nostra llengua i cultura, considerat com un dels principals renovadors de la poesia valenciana contemporànea i referent internacional de la literatura catalana. Naixcut a Burjassot (L’Horta Nord) l´any 1924, fill del forner del poble, des de ben menut s´interesà per la literatura i el teatre, tant fou així, que a l´edat de 12 anys va escriure la seua primera obra. Tristement la guerra l´obligà a deixar l´escola, pero continua formant-se amb els llibres i l´ajuda d´un bon amic, i aconseguí conéixer les obres de Teodoro Llorente, Lorca, Carner...

Una volta acaba la guerra començà a treballar com a forner, orfebre, mecanógraf....fins que l´any 1942 publicà un article al diari Jornada, i més tard a Madrid, on publicà poesies en castellà, traduides del català originariament amb una bona acceptació del public.
 

Després del servei militar, a l´any 1948,va treballar com a periodista al diari Las Provincias fins arrivar a ser el director, càrrec que ocupà ininterrumpidament fins a l’any 1978 en el que va ser substiuit per motius polítics.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindría una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa tràgica dada. Més tard va tindre dos fills més Carme i Vicent..

La seua substitució forçosa del diari “Las Provincias” li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes.


En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí als 68 anys a València, on sempre sera recordat pels amants de la literatura, la llengua i la identitat del nostre poble.

Els premis més importants que va rebre són:

Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Creu de Sant Jordi (1982)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)


Algunes de les obres mes destacades son el Mural del País Valencià, La nit, Donzell amarg, Recomane tenebres, Les homílies d'Organyà Versos para Jackeley Vaixell de vidre ,La lluna de colors o Sonata d'Isabel, entre moltes altres.

En tota la seua obra parla d’una triple opresió:

Personal: mostra una situació vital on la persecució i la humiliació són constants i on autoafirmar-se i actuar en consequència implica aquesta situació.
Colectiva: Mostra una vida colectiva on existeix la miseria econòmica, la por a ser représ socialment i la situa d’incultura i ignorancia de les seues arrels per part del poble.
Nacional: Mostra la sensibilitat ferida pel segrest d’una cultura, llengua i país. En tota la seua vida com en la seua obra es mostra molt sensible i compromés amb la lluita pel poble valencià i per l’unitat de la nació catalana.




   **************************************
                                                           
"Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper."

La Rosa de paper.  *********************************
*****************

dijous, 21 de març del 2013

HIMNE A LA NOSTRA PARLA



HIMNE A LA NOSTRA PARLA

Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.

Àngel Guimerà.

dijous, 14 de febrer del 2013

LA NOSTRA POESIA: QUINS TAN SEGURS CONSELLS





AUSIÀS MARCH QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT,...

 
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.



dijous, 13 d’octubre del 2011

LA NOSTRA POESIA: VELES E VENTS




AUSIÀS MARCH: VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR...
 
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.




diumenge, 9 d’octubre del 2011

AIXÍ ES CANVIA LA HISTÒRIA: UN NOU RETABLE DEL CENTENAR DE LA PLOMA A LA SEO



El retaule del segle XV del Centenar de la Ploma, una de les joies de l'art valencià, presideix una de les sales principals del Museu Victoria & Albert de Londres, on aquesta obra de gran grandària de Marçal de Saix regna com a obra capdavantera de l'art medieval mediterrani al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sixtina. El passejant que circuli pel centre de València i envolti la seva vella Catedral es trobarà amb una diminuta capella que pretén honrar el lloc on suposadament Jaume I va realitzar la primera missa després d'entrar a la ciutat en 1238. Si mira a través de les reixes i el vidre que tanquen aquest petit espai (solament se sol obrir pel Nou d'Octubre) es trobarà amb una taula d'aspecte gòtic que és una imitació de la taula central del famós retaule que Londres es nega a prestar a València. El curiós és que, encara que ho semblin, no són iguals.

«Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa María, any 1237», diu únicament la cartela sota la taula. Tota la composició és idèntica a a la del nucli central del retaule del segle XV, solament que en aquesta obra realitzada en els anys 70 del segle passat el que destaca és la figura en primer terme del sant, abillat ell i el seu cavall amb els emblemes de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc), assetjant-ho amb la seva llança a un musulmà. En canvi, en l'obra de Marçal de Saix qui està en el centre és Jaume I, vestint els senyals del rei d'Aragó (la bandera quatribarrada); darrere d'ell queda Sant Jordi, amb la seva creu vermella al pit i en la montadura. En la peça moderna, el rei és el que apareix en segon pla, però (sorpresa) no porta en aquest cas en el seu pit les quatre barres, sinó de nou la creu de Sant Jordi, així que la bandera original de Jaume I (i de Catalunya en la modernitat) ha desaparegut per complet en aquesta obra.

Aquesta taula va ser realitzada en els passats anys 70, en plena batalla dels símbols a València, i va ser encarregada per una entitat (el Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma) d'accent valencianista i tradicionalista (el seu lloctinent general actual és Pascual Martín Villalba, que en aquells anys era president del Grup d'Acció Valencianista, GAV). Aquestes apreciacions poden donar indicis de les raons pel «canvi», però no obstant tant l'autor de l'obra com els responsables de la institució no recorden motius polítics per a l'alteració.
«És un detall en el qual no m'he fixat», afirma Martín Villalba a Levante-EMV sobre la diferència entre les dues obres, al mateix temps que reivindica la naturalesa de còpia de la taula de la capella valenciana. En tot cas, si és diferent, «no és per llevar la bandera d'Aragó, que ens cau molt bé, encara que l'original és la bandera pontifícia i després la hi han apropiat els catalans», afegeix.

Josep Rodríguez Sambonet va realitzar l'obra a València per encàrrec del Capítol en els anys setanta, abans d'establir-se com a docent a Catalunya. Va ser una «imitació ràpida», recorda, perquè l'entitat tenia llavors pocs recursos. L'eliminació de la bandera de les barres «crec que no va tenir a veure amb la batalla dels símbols i amb problemes de banderes», afirma. L'objectiu, afegeix, era posar a Sant Jordi en primer terme en tractar-se d'un encàrrec del Centenar de Ploma.

Aquesta era en l'Edat Mitjana una milícia urbana encarregada de protegir la Senyera. La seva seu estava on avui s'aixeca el Teatre Principal i allí tenia una capella dedicada a Sant Jordi per la qual va encarregar, en plena esplendor de la València medieval, un gran retaule al pintor d'origen alemany Marçal de Saix. L'obra, que en el seu cos central evoca la batalla al Puig prèvia a l'entrada de Jaume I a València (en realitat, el rei no va participar en aquell combat; va arribar quan les seves tropes ja havien vençut), va sortir de la ciutat al segle XIX i va ser comprada poc després pel Museu de Kensington (avui Victoria & Albert). Qui vulgui veure-la, haurà de viatjar, perquè la «imitació» de la Catedral de València conté notables i importants diferències que a la Seo pareix li han passat inadvertides.

Font: Levante-EMV

divendres, 7 d’octubre del 2011

LA NOSTRA CUINA: ARRÒS AMB FESOLS I NAPS



ARROS AMB FESOLS I NAPS


El més característic dels arrossos anomenats a València caldosos és a dir, aquells els grans dels quals es couen en olla o casserola amb abundant presència de brou que no arriben a absorbir per complet, es denomina Arròs amb Fesols i Naps.
Així doncs, el gra i els ingredients que li fan els honors es mostren sumits en una espècie d'emulsió que forma el brou espès. L'arròs s'acompanya d'hortalisses, particularment nap i fesols secs que li presten el seu nom; També de productes rics en greix procedents del porc: cansalada, morro, orelles... i com a element imprescindible, la botifarra negra de ceba.
La seua qualitat i difícil digestió, fa que la seua preparació i degustació es reserve a l'hivern. És molt comú repartir-ho en festes de pobles valencians al llarg de la tardor i l'hivern en festivitats de diversos patrons així com el dia de València: el 9 d'Octubre. Molts pobles reparteixen als seus veïns racions d'aquest plat típic realitzat en la tradicional olla.


Bona part de la popularitat que té es deu, en gran mesura, a fet que el poeta Teodoro Llorente li dedicara un poema festiu en llengua vulgar:

Arròs en fesols i naps         

                       Per l’horta, tocant migdia,
                    plens d’infantil alegria,
                    ditxosos i satisfets,
                    tornaven a l’alqueria
                    dos pobres fematerets.
                       L’un i l’altre, a l’escoltar
                    les dotze, que en so de queixa
                    els cridaven a la llar,
                    tingueren una mateixa
                    idea: la de dinar.
                       Lo més menut, que li guanya
                    a l’altre que l’acompanya
                    en vivor, li digué així:
               –«Si fores el Rei d’Espanya,
                    ¿què dinaries tu ’vui?»
                       Alçant lo front ple d’arraps,
                    i soltant la llengua prompta,
                    li contestà: –«¿Pués, no hu saps?
                    ¡Quina pregunta més tonta…!
                    Arròs en fesols i naps».
                       «¿I tu?» –afegí lo major.
                    Lo menut llançà un suspir,
                    i torcant-se la suor,
                    li replicà: –«¿Què he de dir,
                    si tu has dit ja lo millor?»

                                            Teodor Llorente








Temporada de Consum: Hivern
Recomanada Para: Esmorzar
Recepta Para: 6 Comensals
Temps de Realització: 1 hora i 30 minuts, fins i tot menys si la cocció dels fesols ho permet.
Dificultat: Mitjana
Va venir Suggerit: Negre Lleuger o Claret (Villar, Pedralba o Clarià)

Ingredients:

250 grs d'Arròs
200 grs de Fesols Secs, posades en remull la vespra
400 grs de Naps
250 grs de Carn de Porc (pota, orella, morro)
50 gr de Cansalada fresca
4 Botifarres de Ceba
2 Litres d'Aigua
0.5 dl d'Oli
2 Dents d'All
Uns bris de Safrà
Pebre Roig i Sal

Elaboració:

S'aboquen els 2 litres d'aigua en una olla, que es posa al foc; s'agreguen després les jueves -retirades prèviament del remulle-, en companyia de la carn de porc i de la cansalada, i es deixa coure tot lentament.

Es calfa en una paella l'oli i en ell se sofregeixen els naps, tallats en trossos xicotets, i les dents d'alls sencers; al sofregit s'afig després el pebre roig, ofegant-ho també lleugerament, i s'aboca el contingut de la paella en l'olla on es couen els fesols.

Una vegada els productes càrnics estiguen ja quasi cuits, es trauen, es trossegen en trossos i es retornen de nou a l'olla; S'aprofita per a acompanyar a si mateix les botifarres, es rectifica el preparat de sal i s'afig el safrà.

Quan el brou de cocció s'haja reduït aproximadament a la meitat, s'incorpora l'arròs i es deixa que coga a foc mitjà al voltant de 18 minuts.

Sumit en un brou molt espès i travat, en arròs servit en plats s'ha de deixar reposar un parell de minuts abans de la seua degustació.

Trucs i Consells:

Abans de tallar els naps en trossos xicotets i sentit longitudinal, raspe'ls i refresque'ls sota un doll d'aigua freda.

Si empra fesols secs, trenque per 3 vegades consecutives l'inici del bulliment i afija'ls un got xicotet d'aigua freda en el transcurs de la cocció.

Perquè la botifarra no rebente, abans d'incorporar-la al guisat punxe la seua pell amb una agulla o agulla.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

ENRIC VALOR I VIVES: LA NORMATIVITZACIÓ VALENCIANA DE LA LLENGUA / LES RONDALLES




Si existeix un personatge il·lustre que haja vertebrat valència des de Vinaròs a Oriola durant la recent història valenciana aqueix és Enric Valor. El seu nom va lligat al trèvol de quatre fulles valencià del Segle passat que forma Valor juntament amb Manuel Sanchis Guarner (una altra figura el centenari de la qual se celebra enguany ja que els hauria complit el passat 9 de Setembre), Joan Fuster i Vicente Andrés Estellés. El que a Sanchis Guarner va ser a la lingüística, Fuster a l'assaig i la crítica literària i Estellés a la poesia, Enric Valor ho va anar la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la.

Enric Valor hauria complit el segle a l'agost ja que va nàixer a Castalla, un poble de l'Alcoià, el 22 d'Agost de 1911 en el si d'una família acomodada rural. Va estudiar per a mestre mercantil, i després es va dedicar a la indústria del calçat, primer a Elda i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. En 1930, als dinou anys d'edat i a Alacant, comença la seua tasca com a periodista i escriptor en la redacció de l'Oncle Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic s'escrivia en un valencià bastant col·loquial i amb ortografia incorrecta, a causa de la influència de l'espanyol. Valor va iniciar en dita periòdica un curs d'ortografia, seguint la normativa contemporània al com, a mesura que va ser publicant lliçons, L'Oncle Cuc va ser adequant-se gradualment.

A principis dels anys 1950 va començar amb l'obra de les “rondalles”, un tipus de contes populars valencians, que culminaria en l'obra Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava la repressió, va tornar a l'obra lingüística i, poc abans dels anys 1960, va tornar a contactar clandestinament amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut a la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

A conseqüència d'açò, Valor va passar a ser pres polític de la dictadura de 1966 a 1968. Una vegada fora de la presó i, en les seues pròpies paraules, «sense haver après la lliçó», es va involucrar en la fundació, no sense serioses dificultats, de la primera revista en valencià després de la guerra, Els Quaderns Gorg, en el qual escrivia articles de cort nacionalista i, paral·lelament, articles de lliçons de gramàtica en diaris d'Alacant i València. Finalitzada la dictadura Enric Valor va poder difondre lliurement les seues idees i obra literària i va començar a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han sigut molt nombrosos i importants, fins i tot se li va promoure com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València el 13 de Gener del 2000 uns mesos abans de complir els 89 anys. Actualment, el seu nom bateja carrers, places, escoles, i associacions al llarg de la Comunitat Valenciana.

Dins de la seua obra lingüística, es comença pel seu impuls en les normes contemporànies del valencià en el setmanari L'Oncle Cuc d'Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional.

Amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, va ser un del grans propulsor de la normativització del català a Valencia difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com ‘'Curso de lengua valenciana" (Gorg, 1961), ‘'Millorem el llenguatge" (1971) i ‘'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano" (1973), que es pugué publicar en valencià a l'any 1977 (Tres i Quatre).

En el 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), ordenant l'àmplia dialectizació valenciana de la conjugació verbal, es va convertir en el referent principal per a la normativa actual dels verbs, i s'utilitza com a material bàsic per a l'ensenyament obligatori dels escolars valencians.

A part de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària. La seua obra més coneguda són les "Rondalles Valencianes" (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).

Potser la seua obra novel·lística més important és el "Cicle de Cassana", que consta de tres novel·les: "Sense la terra promesa" (1980), "Temps de batuda" (1983) i "Enllà de l'horitzó" (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà "La idea de l'emigrant".

L'any del seu centenari cal reivindicar a aquesta il·lustre figura natural de Castalla que no solament va vertebrar lingüísticament tot el territori valencià sinó que a més va connectar amb els altres territoris de parla catalana com el Principat i Balears, normativitzant una llengua que a València pecava a l'excés de col·loquialisme sent la base de l'estudi del català occidental en totes les comarques Valencianes.

Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians.

Anem a congratular-nos de poder veure i escoltar a Enric Valor en vídeo com un petit homenatge cap a la seua figura irreemplaçable al llarg i ample, no solament de les terres valencianes sinó de tota l'àrea catalanoparlant.







dimecres, 14 de setembre del 2011

AUSIAS MARCH, POETA DE LA NOSTRA IDENTITAT

La tomba de l'il·lustre Ausias March es pot visitar a l'interior de la catedral de València



Cavaller valencià i gran home de les lletres catalanes, Ausias March va naixer amb certa probabilitat a Gandia a l’any 1397.
Membre d’un linatge que es remonta fins als primers anys de la Reconquesta, documentat des de l’any 1096,  vinculat temps després amb la castlania de Eramprunyà i que amb el temps  es va a extendir per els regnes de Mallorca i Valéncia, formava part d’una familia que habia exercit importants càrrecs notarials a Barcelona i Sitges vinculantse-se amb la politica de la Corona d’Aragó mitjançant la seva intervenció jurídica en notables serveis al rei en Jaume I. Un  avantpassat seu de nom Pere March va ser Escrivà Major de la Curia Regia, Escrivà de Ració de la Casa Real, y Tresorer de Jaume II al 1323 i va rebre la Baronia de Beniarjó a Gandia i  d’Eramprunyà a Barcelona. A més a més el seu besavi, senyor de Eramprunyà i Beniarjó va ser conseller de Jaume II i Pere IV participant a la conquista de Sardenya. Nebot de Jaume March, senyor de Eramprunyà i conseller de Pere el Ceremoniós, era fill de Pere March, cavaller català establert a València al segle XIV i de Elionor Ripoll, també de noble familia valenciana con antics orígens catalans.
Com era habitual a les familias nobles, el jove Ausiàs March va rebre  formació militar  com a patge de la cort ducal de Gandía a la que pertanyia el seu pare, participant a les Corts de 1415, a la edat de quinze anys com a membre del braç militar del Regne de València. Com a membre de la noblesa de la Corona d’Aragó va participar en tots els rites  del estament al que pertanyia, per lo qual va ser armat cavaller al 1419 participant  a les campanyes de Sardenya i Córcega. A Sardenya destacarà  en l’art de la caça i farà vida cortesana ben prop del rei Alfons el Magnànim juntamente amb altres cavallers de la expedició. Després de una curta estància a les seves posesions de Gandia, va tornar a la vida militar, participant a l’expedició contra els pirates berberiscos de les illes de Gerba y Quèrquens, finalitzant amb l’atac a Tunis, on els àrabs es plegaren a les condicions d’alliberament de prisioners europeus per a evitar la conquista de la ciutat. Al 1425, una vegada ben complits els seus deures militars como a noble de la Corona d’Aragó, Ausiàs va tornar al regne de València, amb l’agraiment del Rei que va confirmar i augmentar-li els seus drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Bernissa, sent posseidor, també per concesió real de l’Alta justicia i mer imperi dels seus senyorius. A més a més va rebre el càrrec de Falconer reial, exercint-lo a l’Albufera de València durant un temps abans  de la seva retirada definitiva a les seves terres, on es va dedicar a la administració de les mateixes així com a la defensa dels seus drets com a senyor feudal.
Tanmateix no és la vida militar o la seva activitat feudal-per altra banda comú als nobles de la época- la que va donar-li fama a tota Europa. Fill i nebot de poetes, Ausias March portava l’art de l’escriptura a la sang. Cassat amb Isabel Martorell, de la petita noblesa valenciana i germana del conegut escriptor Joanot Martorell, va quedar vidu un any després sense descendència, acrecentant però amb aquest casament les seves posesions. El 1443 tornà a casar amb la seva familiar Joana Escorna de la noblesa de Pedreguer. Trasladats a viure al carrer de Cavallers de València, la seva esposa moriria uns anys desprès, també sense donar-li descendència, encara que ja comptava amb cinc fills ilegitims.
Com a escriptor i poeta, va ser un autentic revolucionari, penetrant amb atreviment en un món poetic dominat per l’amor cortés, al que s’escrivia en provençal i es signava amb pseudónim. Es tractava d’uns usos ja degenerats dels més profundos valors trobadorescos perduts segles abans i que bassaven les seves obres en amors indefinits, falses i distants. Per contra, Ausiàs March sempre signava les seves obres, que es trobaven despullades de ficció, parlant de temes com l’amor real, les relacions espirituals, l’etica i l’amor. Però sobretot, i aquí ens trobem amb una important innovació dirigida a la identitat del seu poble, escribia  sempre en la seva llengua, el català. Ausiàs March va ser un poeta fecundo que ens deixà una gran quantitat d’obres, influint en importants poetes, no solament de la seva terra, sino fins i tot també als castellans com es el cas del Marqués de Santillana i Garcilaso de la Vega i loat per d’altres posteriors com van ser Quevedo, Fray Luis de León i Lope de Vega. Les seves obres han estat traduides al castellà i més modernamente al francés, anglés, italià, rus, alemà, hungaro, latí i txec.
A Ausiàs March, que va morir a València al 1459 i que es troba soterrat a la Seu de la Catedral de la capital del regne valencià, se’l considera, i no sense raó, el major poeta del seu temps. Una joia de la nostra cultura i de la nostra identitat. Una personalitat gran que pertany al nostre món cultural, i que per damunt  de denominacions i confrontacions entre germans va imposar la seva obra per  a tots els que pensaven i parlaven como ell. Com a molts d’altres a la seva epoca,  sabia d’on venia i a qué poble defensava. Recuperar doncs la seva personalitat i la seva obra és recuperar també una  part de nosaltres mateixos.
 Fer homenatges a aquests representants del nostre passat, patrimoni de tot un poble, malgrat d’alguns, en aquest moment de indiferències i confusions es lluitar  per a que la nostra identitat i cultura no desaparegui engolida dins de la confusa amalgama sense arrels que avui pretenen imposar-nos i a la que encara és possible fer front amb la nostra memoria i acció.
 Recordem doncs, al poeta-guerrer que va defensar amb les armes el nom del nostre poble, i amb les lletres la veu inmortal de la nostra llengua.
<<Jo soc aquell que em diuen Ausias March>>. Així signava el genial poeta les seves obres.

dimecres, 22 de juny del 2011

EL CV DENUNCIA LA PARALITZACIÓ DEL MUSEU SANT PIUS V



La comissió de les Arts del Consell Valencià de Cultura (CVC) ha lamentat la falta de públic en el Museu de Belles Arts de València, Sant Pius V, com a conseqüència de l'estat de “paralització” en el qual es troba la segona pinacoteca de l'Estat.
L'òrgan consultiu ha alertat sobre “la urgència d'iniciar la V fase d'ampliació del museu”, i ha mostrat la seua preocupació per la “disminució gradual, però latent, de les arts valencianes en aquestes instal·lacions”.
El president del CVC, Santiago Grisolía, que ha instat les administracions en reiterades ocasions a rehabilitar aquest espai, ha afirmat que “el museu ha de respondre al que el ciutadà està sol·licitant. La recuperació del patrimoni artístic i la dinamització de l'activitat i difusió són les principals demandes”. Així mateix, ha recordat que el seu moment ja va traslladar a la delegació del Govern la seua inquietud per les “deficiències” d'aquesta institució.
Grisolía també ha suggerit una major coordinació entre les empreses de creuers i els museus, amb l'objectiu d'ajustar els horaris i poder promoure la cultura valenciana “a major escala”. D'aquesta forma, ha afegit, “es popularitzarien les entrades dels museus, especialment les del Sant Pius V”.

Font: El Punt

dijous, 16 de juny del 2011

ART VALENCIÀ: ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN



La memòria històrica valenciana és debil i curta, també en l'art, amb freqüència oblidem a artistes de talent que formen part d'un tresor artístic per descobrir que forma part també de la nostra cultura i identitat, un d'aqueixos artistes és ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN (1840-1924)

Nascut en la ciutat de València (1840), inicia els seus estudis d'arquitectura, però prompte emprendrà el seu aprenentatge artístic, estudiant en l'Acadèmia valenciana de Sant Carles, on resideix fins a 1856 especialitzant-se en el paisatge, la seua formació va ser essencialment autodidacta.

Després d'un viatge a Roma, on la duresa de les condicions de vida en la capital italiana i la seua curta edat ho van obligar a tornar, en 1970 és requerit per a decorar el Teatre Cervantes de Màlaga, establint-se en aquesta ciutat a la qual va considerar com la seua ciutat d'adopció i on va ser nomenat professor de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Telmo en 1879, sent anys després mestre d'una generació d'artistes com Picasso i sent un artista molt admirat per altres artistes com Sorolla, qui va dir d'ell: “ va atacar amb brío no igualat els esplèndids espectacles de la naturalesa” frase està que explica a la perfecció la pintura d'Antonio Muñoz Degrain.

Se li van concedir diverses condecoracions, gràcies a la seua obra històrica,entre elles la Creu de Carlos III (concedida pel quadre Isabel la Catòlica cedeix les seues joies per a l'empresa de Colón) i la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, però són els seus paisatges els que consoliden la importància d'aquest gènere en l'àmbit valencià. Gràcies a aquests, als quals es dedica sobretot a partir dels anys 90, dóna a conèixer un colorit, salvatge i original, que desborda suggestió per si mateix, encara que sense deixar per açò de parar esment al romàntic propi de la seua generació. La seua obra es va endinsar pel camí de l'experimentalisme, desfent el dibuix a favor d'una pinzellada curta i ràpida, el que dóna a les escenes l'aspecte d'estar il·luminades per llampecs. Amant de les gammes grises i liles, i de la sensibilitat atmosfèrica que aquestes transmeten, les seues obres se situen entre el postromanticisme i l'impressionisme, se li podria encasellar en el eclecticicisme espanyol, barreja de romanticisme i modernisme.

Antonio Muñoz Degrain va morir a Màlaga l'any 1924.

Una de les seues obres més interessants i desconegudes és AMOR DE MARE (1912-1913), no és una de les obres a les quals més referència es fa de l'artista i no obstant açò és una pintura que impacta en veure-la per primera vegada i que roman intacta en la memòria dels quals l'han vist, recordant cada pinzellada, cada color, cada matís per la barreja de sentiments que causa: es tracta d'una pintura que representa un episodi tràgic de la Gran Riuada del Guadalquivir de 1912, mostra de forma verídica la crescuda d'un riu que arrasa amb tot el que troba en el seu camí, carros, cases…i en un primer plànol podem veure una mare ofegant-se mentre sosté en els seus braços al seu fill esgotant al limite les seues forces perquè el turbulent riu no es porte al xiquet.
A través dels colors utilitzats i de les agitades pinzellades ens condueix a una sensació d'ofec, una sensació d'impotència que ens produeix estar veient una tragèdia davant la qual no podem fer gens.
És una obra colpidora que capta l'atenció en primer lloc perquè amb una sola imatge és capaç de mostrar el que significa la maternitat i en segon lloc perquè és capaç de transmetre sentiments contradictoris, transmet caos, temor, dolor, sofriment…però alhora ens trasllada aqueix amor maternal, aqueixa tendresa i aqueix valor d'una persona que lluita fins a l'últim alè per salvar la vida del seu fill, com una lluita heroica per a salvar un xiquet com a símbol de vida contra les forces despietades de l'esdevenir.
És una obra que sens dubte recomanem i que actualment es troba exposada en el Museu de Belles arts de València.