MOMENT DE DESPERTAR

"Este reyno ha sido rebelde a Su Majestad y ha sido conquistado, habiendo cometido contra S.M. una grande alevosía, y así, ya no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M quisiere concederle en adelante"

Felipe V 1707

"Todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión: y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos igualmente por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada"

Decreto de Nueva Planta 1707

El historiador del segle XIX Vicent Boix, al estudiar els furs de l'antic regne de València, es va fer la seguent pregunta "¿Qué resta ya del antiguo régimen foral del reino de Valencia?: “El tribunal de los Acequieros, o de las aguas; algunas costumbres populares; restos de trajes (sic) en nuestros labradores, y nada más. Todo ha ido desapareciendo desde que Felipe V abolió despóticamente la libertad de Valencia”. Para dicho cronista de la ciudad de Valencia “leyes, costumbres, tradiciones, dignidad, independencia; todo ha desaparecido en el fondo de esa laguna, llamada centralización”.

"No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu."

De la cançó "LLadres". Al Tall

Les consequències de la derrota d'Almansa:

-Noves i doloses imposicions fiscals, imposició del "Catastro", "Equivalent" o "Talla general" que castigaven a valencians, mallorquins i catalans del Principat i afavorien a la nova oligarquia local borbònica als nostres territoris, eliminació de qualsevol llei, privilegi, ús o costum anterior a l'arribada del Borbó.

-Penes de mort, repressió generalitzada, segrest de béns, saquejos i crema de ciutats que van provocar un important flux d'exiliats cap al Principat de Catalunya-la participació de valencians en la defensa de Barcelona en 1714 va ser considerable- i després cap a Viena.

-Imposicions de normes, lleis, usos, costum i llengua castellana, canvis toponímics, prohibició de festivitats tradicionals, ocupació militar castellana, pèrdua de sobirania i de l'entitat política valenciana.

-Ruïna de part del comerç i del port de valència.

-Substitució d'escrivans, jutges, notaris, funcionaris, càrrecs polítics i militars i fins a elements eclesiàstics per altres castellans o de provada fidelitat borbònica. La documentació escrita passa drasticament de la llengua pròpia al castellà en tots els documents.

-Inici i foment per part de les autoritats centralistes d'importants moviments migratoris castellans cap al territori valencià, i incorporació arbitraria de la comarca de La Plana de Utiel-Requena, Chera i Sinarcas amb l'objecte d'afeblir la identitat i llengua pròpia dels valencians i estendre el castellà.

-Prohibició de la llengua pròpia en l'ensenyament, documents escrits, teatres, tribunals i vida pública, procés destinat a fer desapareixer el fet diferencial en l'antic regne de València, Principat de Catalunya i regne de Mallorca.

-Desvertebración i fragmentació dels territoris de cultura catalana, reforç de la imatge de Felipe V, estratègia de desqualificació obsessiva del fet diferencial català i reforçament ideològic de les polítiques centralistes i de l'universalisme homogeneïtzador borbònic, preparant amb això l'adveniment del liberalisme jacobí que al segle XIX va convertir a "Espanya" en províncies caciquils al servei d'una oligarquia corrupta que encara no hem pogut llevar-nos de damunt.

-Impediment d'un enlairament econòmic molt més sòlid del que es va tindre així com del seu vertebrament nacional, la seva capacitat de decidir i la fixació de la seva identitat pròpia.

-Desaparició de la figura de Sant Jordi com patró mític de la nostra identitat.

-Amagament dels nostres origens i vincles amb la resta de pobles del mateix origen, perdua de la nostra història, i arrels en benefici d'una història comú espanyola falsa.

-Prohibició dels trests diferencials nacionals. Desmoralització generalitzada, desaparició de la consciència de poble i de la solidaritat nacional, i desinterés per les questions nacionals, afebliment del tradicional caracter combatiu dels valencians.

La memòria popular és sàvia, i d'aquells dies queden dues dites que expliquen el sentir de molts valencians durant els anys, i segles, següents: "Quan el mal vé d'Almansa, a tots alcança" i "De Ponent, ni vent ni gent".

Vivim derrotats, menyspreats i "ofrenant glòries a Espanya" des de fa 300 anys. Valencià, ¿no creus que ha arrivat el moment de despertar?

VA DE BO.

ACÍ ESTAREM. VA DE BO!

Volen reviscolar un conflicte. Un conflicte que mai hauria d'haver existit, unes diferències que ja estaven en vies de desaparèixer per sempre.
El conflicte del que parlem va néixer durant els últims anys de la dictadura i inicis de la transició i es va forjar en el si de diversos partits polítics que pugnaven per acaparar parcel·les del repartiment del nou poder que per aquelles dates s'estava establint. A partir de 1976 un grup de franquistes encapçalats per l'antic alcalde Miguel Ramón Izquierdo, i de diferents personalitats de nous partits com a Unión Nacional Española o Unión del Pueblo Español que havien estat marginats per la direcció de UCD s'aparten del projecte reformista de Suárez i apel·len al llavors minoritari sentiment anticatalà que ja es forjava entre els grups més radicals de l'extrema dreta espanyolista, inventant una identitat prehistòrica valenciana i creant una llegenda negra sobre Catalunya, entitat que suposadament voldria envair i colonitzar als valencians. El resultat d'aquests contactes, seria la creació del partit Unió Regional Valenciana, bressol del que després serà Unió Valenciana. Un any després, amb de la victòria del PSPV en les eleccions municipals, UCD que com la resta de les formacions de l'època amb possibilitats de governar havia abraçat-encara que sigui de manera tàctica i electoralista- els senyals tradicionals d'identitat del país valencià (denominació, bandera quatribarrada etc) i no posava en dubte la unitat de la llengua i la identitat compartida entre valencians, catalans i balears, canvia de maniobra i comença a utilitzar la tàctica de Ramón Izquierdo i els excluïts del seu partit amb l'objectiu de dividir a la societat valenciana i mobilitzar a un sector de la població per poder derrotar als seus adversaris polítics i prendre el  poder al País Valencià. Des de la direcció del partit s'encarrega a Emilio Attard que mitjançant els seus homes de confiança Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell organitze aquesta maniobra política amb l'objectiu d'encoratjar un regionalisme espanyolista i anticatalà en un sector de la població i fer passar als seus adversaris polítics com venuts als catalans “que nos quieren conquistar”. Per a això van depurar el partit dels sectors valencianistes contraris a aquesta maniobra com Burguera, Muñoz Peirats o Noguera Roig, i van començar a inventar una història de València segons la qual, el poble valencià s’hauria mantingut pràcticament inalterat al llarg dels temps, parlaria una llengua diferent al català, tindria una cultura i símbols diferents a aquests i una rivalitat històrica amb els mateixos. Segons aquesta curiosa teoria, els valencians-malgrat les evidències linguistiques, documentals i geneològiques- no teníem cap vincle amb els catalans, encara que si amb el conjunt d'Espanya, es defensava una regió valenciana castellanitzada i espanyola i es posicionava contra un supòsit enemic català que volia conquistar i oprimir als valencians. El que semblava una llegenda surrealista i al·lucinant es va convertir en poc temps en una “realitat històrica” movilitzadora per a un sector de la població valenciana amb l'inestimable suport de diferents personalitats polítiques, del diari conservador i proespanyol “Las Províncias”, d'associacions culturals com Lo Rat Penat-que d'altra banda mai havia renegat de la unitat de la llengua fins llavors- i d'alguns escriptors aliens al món acadèmic que van veure publicats els seus disbarats en llibres sense cap credibilitat ni proves documentals. Paral·lelament, els dos grans partits atitzaven aquesta divisió per pur interès electoral evitant amb això que quallés una via política nacionalista al nostre territori, una maniobra que cristal·litzaria anys després en la Constitució espanyola que prohibiria explícitament qualsevol projecte futur d'unió entre catalans i valencians, en el canvi de denominació de País Valencià per Comunitat Valenciana i en la substitució de la bandera tradicional dels valencians (quatribarrada) per la bandera de la ciutat de València (amb franja blava) gràcies als pactes entre Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD). El mateix Partit Socialista i el Partit Popular (successor de UCD i d'AP) pactaran anys després una barrrera electoral del 5% que retardarà durant alguns anys l'entrada de qualsevol opció nacionalista en les institucions. El repartiment de poder que assegurava que el nostre país quedés en mans del partit únic espanyol (PP-PSOE) havia conclòs.
No és difícil avaluar el dany que va patir la societat valenciana durant aquells foscos anys. Molts de nosaltres formem part d'aquesta generació que ha estat adoctrinada en l'odi als nostres germans del Principat, però també hem pogut saber amb el temps que la història ens explica que catalans i valencians vam tenir i tenim els mateixos interessos geoestratégics, que sempre hem lluitat en el mateix bàndol en els successius conflictes en els quals aquest país es va veure immers, que vam patir la mateixa ocupació i repressió, i que no van ser precisament els catalans els que van prohibir la nostra llengua i van abolir els nostres costums i lleis. Vam ser molts els que esgotem hores de discussió defensant acaloradament una de les dues posicions i els que vam viure en primera persona els tristos enfrontaments entre valencians als carrers. Els atemptats terroristes contra institucions, escriptors i llibreries nacionalistes, els enfrontaments polítics i la polarització dels valencians entorn d'aquest conflicte, els experiments amb la nostra llengua operats des de unes suposades normes anomenades del Puig entre altres coses van radicalitzar la desvertebració del nostre poble que quedaria en mans de dos partits sucursalistes aliens als interessos de la població valenciana mentre que quedava enfortida la posició espanyolista i anticatalana iniciada fa tres-cents anys amb l'ocupació borbònica i destinada a castellanitzar la nostra terra a tots els nivells mitjançant l'ús imposat del castellà com a llengua i l'arribada interessada d'importants contingents demogràfics d'extracció castellana, i al mateix temps a impedir qualsevol vertebració nacional dels territoris de cultura catalana.
Curiosament, amb l'arribada del PP al poder de la Generalitat en els anys noranta, i malgrat la continuïtat del seguidisme centralista, el conflicte lingüístic identitari queda parcialment solucionat amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que mitjançant un consens de diferents entitats culturals i polítiques valencianes sembla tancar la discussió sobre l'origen de la llengua en acollir-se aquesta-sense cap tipus de resistència per part de la als criteris científics unànimement acceptats pel món acadèmic internacional, la filologia, la història i la romanística i el suport de les Universitats i dels professionals de la llengua. Els membres de la nova Acadèmia, pertanyents a diferents sensibilitats polítiques, i amb un president procedent de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, arriben a la mateixa conclusió que la Real Acadèmia de la Llengua espanyola, l’IEC, les Universitats i el món acadèmic, això és, que “valencià” és la denominació històrica que els valencians han donat a la llengua catalana, arribada a aquestes terres amb la majoritària colonització de pobladors catalans a partir del segle XIII i enquadrada en la variant occidental d'aquesta llengua. Una demol.ledora conclusió que solament va ser discutit per alguns sectors marginals que no van poder rebatre a la gran quantitat de recerques, textos i aclaparants proves històriques publicades per professionals solvents, prestigiosos i reconeguts que sempre van comptar amb el suport de les institucions i de l'Acadèmia.
Desafortunadament, la història sembla repetir-se, senyal que o hem oblidat o no hem après gens dels últims quaranta anys. Els grups reconegudament seccesionistes malgrat el poc recolzament electoral dels seus partits que no arriva al 1%, i el PP que ja no sap a on recorrer per salvar-se de la desfeta, han iniciat la seua particular ofensiva contra la nostra identitat. Durant les passades semanes el grup parlamentari del PP ha presentat una llei per a que la RAL defina al valencià com una llengua independent del català afegint sense cap vergonya que té els seus origens en l’iber!!!. Per les mateixes dades a Burjassot el PP, organitzacions seccesionistes com Lo Rat Penat junt al PP, el GAV i altres grups d’extrema dreta organitzaren una manifestació anticatalana sense molt recolzament popular, tot hi ha que dir-lo. I el passat dissabte 6 de juliol podiem llegir en el diari “Las Provincias” un article de un tal Enric Esteve, president de Lo Rat Penat demanant la disolució de l’AVL per servir els interessos del nacionalisme català baix el titol de “Si volen lio el tindran” (sic) en la mateixa linia de la entrevista al mateix personatge i de un manifest al que el diari va cedir una página sencera en el que afirma que l’AVL “fon en el seu moment un greu error polític del Partit Popular” (sic) que “resulta obvi afirmar-ho, els àraps i els berebers conquistadors permeteren als nous súbdits mantindre les seues costums i la seua llengua i el romanç se va forjant afegint al romanç primitiu l’influència de la llengua àrap. En el segle XIII el rei Jaume I dugué al Regne de València (no acalareixen si ja existia) la llengua occitana que era la seua materna, la qual es va fusionar amb el romança que ací es parlava, lo que donà la naturalesa definitiva a la llengua valenciana”, i també diu que malgrat que l’un era fill d’un notari de Palamós i el segón, fill del senyor d’Eramprunyà al Principat, “ningú s’atreví a catalogar de català” a la llengua  de personatges com Sant Vicent Ferrer o Ausias March entre d’altres. Aquesta increïble declaració que utilitza les mateixes frases i paraules de Enric Esteve pareix no tindre en comte que va ser el propi Vicent Ferrer el que diu tot el contrari al afirmar que parlava català en diferents ocasions, fet perfectament documentat, ni que d’Ausias March van dir que era “cavaller valencià de nació catalana”. Suposem que aquestes barbaritats que finalitzan amb amb una clara petició, “Hora és ya d’acabar en ella. I el camí és molt senzill. Deixen de dotar-la econòmicament i voran com els “doctes acadèmics” que cobren mensualment de l’erari públic valencià , eixiran corrent” (sic), tenen una explicació, el mateix Enric Esteve  reconeix que no és “ilustrat com els de l’AVL”. Està clar, volen reviscolar la “batalla de València”.

 El  Partit Popular i la seua periferia que veuen com perilla la seua hegemonia, com perd suports electorals elecció després d'elecció, es multipliquen els casos de corrupció en el seu si i sobretot com perilla el seu futur polític en un dels seus feus més importants sembla haver decidit ressuscitar el vell conflicte lingüístic, para com els seus predecessors, mantenir-se en el poder, i ho fa en un moment d'importants avanços electorals del nacionalisme d'aquest país i al mateix temps amb un important front sobiranista al Principat que podria influir en el futur del País Valencià en detriment del centralisme i del projecte estatalista espanyol. I ho fa per guanyar uns vots que se li van escapant dia a dia debut  principalment a una gestió nefasta plagada de casos de corrupció i saqueig generalitzat que han deixat al País Valencià a les portes de la fallida i en un dels moments econòmics més difícils de la seva història. Amb això pretenen matar dos pardals d'un tir: perpetuar-se en el poder i tallar qualsevol aspiració nacional en un dels territoris amb major potencialitat econòmica de l'Estat espanyol. Els perjudicats, com sempre serem els valencians que veurem com es frenen les nostres aspiracions i interessos, la nostra normalitat nacional i la mateixa existència de la nostra identitat com a poble per satisfer de nou els interessos partidistes d'una oligarquia que no ha fet més que destruir la nostra consciència nacional i les nostres aspiracions de futur.
Des de Va de Bo, esperem que el poble valencià no torne a caure en aquest parany i sàpiga triar, sense imposicions ni enganys qual és el camí que vol seguir i qual és la millor manera de defensar i lluitar per la nostra identitat i els nostres interessos.
Ha arribat el moment de conèixer qual és el nivell de maduresa del nostre poble, i de saber si hem après una mica de les lliçons de la nostra història o tornem a ser un poble feble, derrotat i humiliat que no vol aixecar el cap i ser amo del seu propi destí.
Nosaltres seguirem lluitant per la primera opció. I estem segurs que als valencians ja no els fan por el fantasmes apolillats de fa quaranta anys.

Ací estarem. Va de Bo!

El TIO CANYA ENCARA NO TÉ LES CLAUS DE SA CASA

Any 1976, amb prou faenes un any després de la mort del General Franco, Al Tall trau a la llum dins del seu segon disc "Deixeu que rode la roda" la cançó més emblemàtica de tot el seu repertori i, tal vegada, l'himne de lluita i defensa de la nostra llengua més important, almenys, de les últimes dècades: "El Tio Canya". "A la Pobla hi ha un vell que li diuen tio Canya, porta gorra i brusa negra i una faixa morellana". Un començament que ja forma part, juntament amb la tornada que analitzarem més tard, de la història del nostre Poble. Què Pobla és el poble del Tio Canya? Uns diuen que la Pobla de Vallbona, altres la Pobla de Benifassà, també es parla de la Pobla Tornesa o la de Farnals. Però pot ser qualsevol de les "Poblas" que inunden la nostra terra. Pot ser qualsevol poble de la nostra terra.
I com va vestit El Tio Canya? Amb la roba típica dels pobles valencians de l'època. Senya d'identitat del poble.

El Tio Canya no va ser a la ciutat més que tres vegades en moments puntuals. En arribar per a fer uns papers es porta la sorpresa desagradable que el que li parlen a València no és la seua llengua, sinó el Castellà. Avui sembla comú però si nosaltres tenim una llengua pròpia...atendre'ns en castellà dins de la nostra terra és com si ara en tota Espanya atengueren en els centres públics sol en anglès. Açò solament té un nom, imperialisme.València ho porta patint des de l'abolició dels Furs... però la història ve d'abans.

El fill del Tio Canya, que també es deia i vestia igual, senya d'identitat d'un poble, va patir la imposició del Castellà sense anar a la ciutat sinó en el seu propi poble. En el col·legi.

Els néts ja van ser colonitzats definitivament i, per a poder exercir un ofici públic com a mèdic o mestre van haver de viure a València parlant solament en castellà ja que la llengua del Tio Canya era "de Poble". Així es compleix la inversió lingüística en la nostra terra.
Però hi ha un raig d'esperança en els Besnéts del Tio Canya que tornen a la seua identitat parlant la llengua del Tio Canya i deixant a un costat la que van adoptar els seus pares a València, el Castellà.

La tornada, el millor de la cançó, ve a dir-li utilitzant una boníssima metàfora, que no té les claus de la seua casa que haurà de posar un pany nou o es quedarà sense casa.

Al final, el Tio Canya ha de tornar a València, però... A què? A reconquerir-la, perquè València tampoc és castellana sinó el cor de la seua terra. Per açò se li diu que li pose un forrellat nou a la seua casa perquè "avui encara tens temps".
En perspectiva... Es podria dir que s'ha recuperat la llengua i la identitat del poble valencià des de llavors? NO. Avui podríem dir que el Tio Canya, després del període Franquista, és més necessari que mai. Que avui, 37 anys després d'editar-se la cançó, aquella esperança posada en els besnéts va ser un estel fugaç en el firmament. Avui el castellà s'ha estès també pels pobles, ha arribat al poble del Tio Canya i ha deixat la llengua del Tio Canya com a ús residual de la intimitat familiar.

Malgrat tenir una televisió pública, una emissora de radi i l'ensenyament en l'escola es parla cada dia menys on es parlava fa un segle. Avui els rebesnéts del Tio Canya estudien la seua llengua en l'escola però no la parlen en el carrer. Ni en el metre. Ni en l'autobús. Ni en la tenda. Ni en el restaurant. És cert que pobles allunyats de les grans ciutats poden encara mantenir la llengua com a ús natural, però no és el cas de les grans ciutats i voltants que és on es concentra la majoria de la nostra població. Voltants que fa un segle parlaven un valencià menys intoxicat que ara... i sense estudiar-ho.

Que factors han fet possible aquesta situació? Bàsicament tres que van lligats a les visions polítiques del moment.

En primer lloc, la nostra terra va rebre des de sempre gent vinguda de pobles on no parlaven la llengua del Tio Canya. Sobretot gent de Terol; els antics Xurros; però no solament ja que va acollir a gent de Gènova, França, Castella... però arribaven en comptagotes. Aquesta gent arribava als nostres pobles amb voluntat d'integrar-se i aprendre la llengua perquè d'una altra forma, no hi havia integració possible. I s'integraven i els seus cognoms adoptaven la forma de la nostra llengua com els casos de cognoms aragonesos: Pérez que va passar a ser Peris o Escriche que va passar a ser Escrig. La generació següent del que venia adoptava de ple el nostre Ethnos i, no solament parlaven la nostra llengua sinó que es consideraven de la terra. Açò és integració, quan existeix una confluència d'immigració minoritària i voluntat d'integrar-se.

Què va passar en la nostra terra des dels anys 60 del segle passat? Que van arribar masses enormes de població vinguda de llocs dispars de la vella Castella. De zones com Andalusia, Extremadura, Albacete, Conca i altres van arribar enormes quantitats de persones en poc temps. Aquestes gents van doblegar en habitants algunes poblacions del Tio Canya que van passar d'agrícola a industrial. Un poble que passava en poc més de dos anys a doblegar la seua població amb gent que parlava llengua estranya no podia absorbir i integrar-los en la seua Ethnos. Si açò s'afegeix al fet que els vinguts no tenien necessitat ni voluntat a aprendre a parlar la forma estranya que parlaven els nadius, uns nadius que al menor problema en l'intent els exhortaven a parlar castellà "molt educadament", tenim la inversió lingüística en una o dues generacions. Avui els fills i néts d'aqueixos vinguts barrejats amb el nostre poble parlen la llengua estranya mentre estudien l'autòctona.
En segon lloc, la transició va portar, des del Madrid d'Abril Martorell, un càncer a la nostra terra ficant-la per les venes de la gent del nostre poble i va ser la negació estúpida de la nostra pertinença global a un poble que parlava nostra mateixa llengua i que anava des de més enllà dels Pirineus fins a les illes Balears. El "blaverisme" i la inversió dels nostres símbols va fer la resta. Aquell que renega dels seus orígens pot ser més fàcilment colonitzat. I aquest treball es va realitzar molt bé des de Madrid. I nosaltres ens enfrontarem, vam caure i vam perdre... com sempre. El Partit Blaverista quan va fer el seu treball va ser fagotitzat pel partit únic que ens desgoverna des de fa quasi dues dècades i ha portat a la nostra terra poc menys que al suïcidi col·lectiu.

I el tercer lloc? Està reservat a l'única visió del panorama que va pretendre una autèntica reconstrucció nacional valenciana sobre la base dels seus orígens i el seu Ethnos comú amb altres terres germanes. Aquesta visió, autèntica i única visió que podia fer mantenir les claus de la seua casa al Tio Canya, va ser abanderada i liderada per l'esquerra. Però la defensa del Ethnos no entén de referències polítiques. Tot el poble forma part d'aqueix Ethnos, no té color. Que els defensors de la nostra identitat es decantaren políticament va fer també molt de mal, perquè també va haver-hi "gent d'esquerres" centralistes espanyols i que van ser incapaços de parlar mai la nostra llengua encara que la veien amb simpatia per ser un cas exòtic que li enfrontava a uns fatxes que, si pogueren, eliminarien la llengua del mapa. Però no van fer molt de mal fins a finals de segle passat quan els va eixir la vena mundialista i "progre" que acompanya a l'esquerra i van recolzar, de forma unilateral i, açò sí, en la llengua del Tio Canya, l'altra arribada massiva de quantitats de gents però aquesta vegada vingudes d'altres zones. Els pobles del Tio Canya es van omplir de Sud-americans, Xinesos, Musulmans, Romanesos i altres que no solament no venien amb voluntat d'integrar-se sinó que, en molts casos, no sabien ni que ací es parlava una altra llengua diferent al castellà. Aquesta gent ha desplaçat als rebesnéts del Tio Canya dels comerços de poble i barri, del treball en el camp i fins a de la propia terra ja que molts d'ells estan marxant ara. I açò gràcies, entre altres factors, al suport del papers per a tots i "cap persona és il·legal" d'aquells mateixos que defensaven la reconstrucció nacional de la nostra terra.

La traïció i la ignorància de l'esquerra mundialista i "progre" que presumia abanderar la nostra causa; la deixadesa i l'estupidesa d'una part del poble que ignora i renega dels seus orígens i el seu Ethnos; El maquiavel·lisme històric d'un poble castellà que no pararà fins a sotmetre totes les identitats que conformen la nostra península sota el seu jou i que té en el nostre poble un aliat estúpid excepcional; així com el nou ens sorgit del Franquisme més ranci i que és el fatxa que defensa l'altre nacionalisme, l'espanyol, sota la unitat nacional espanyola sotmesa sota una única llengua; l'espanyola; un únic himne sense lletra, una única bandera inventada per Carlos III i un únic escut que antany i per als més "fatxes" segueix sent l'àguila i per als "més políticament correctes" és l'escut constitucional i borbònic; ha portat a la teulada de la casa del Tio Canya ja no a eixir-li fum sinó a encendre's en una flama com si d'una foguera o falla es tractara.

Prou fer-se una passejada per València, Castelló o Alacant per a adonar-se que, en els seus barris més antics i clàssics que van fer la nostra història, mai es parlarà la llengua del Tio Canya. Està plena de sud-africans, magrebins amb llarga barba parlant àrab, tendes de xinesos que parlen amb prou faenes el castellà sense intentar dir ni ¡Bon Dia! i sud-americans que amb el castellà ja tenen prou... excepte honrades excepcions, és clar. Els pobles també s'han omplert d'aquests "nous valencians" arribant fins i tot a pobles perduts on el Tio Canya encara era l'amo de la situació i on no van arribar els "xurros" de dècades anteriors.

El Tio Canya avui més que mai no té les claus de la seua casa. Ara encara hi ha temps, però menys que fa 37 anys i avui no bastaria amb canviar el forrellat per a revertir la situació. Caldria netejar molt la casa per dins ja que té moltíssima brossa que permet eixir, ja no fum sinó foc, de la teulada. Una vegada arreglada la casa per dins i buidada de tot el que la destrossa, el Tio Canya hauria de guardar molt bé la seua casa i no deixar còpies de les claus a ningú alié en dècades o en segles per a poder revertir la situació i que la Pobla i València tornaren a ser i parlar únicament la llengua del Tio Canya. Perquè ací no fa falta més llengua, ni la castellana ni l'anglès. I el que no estiga d'acord, siga de Castella o de la Conchinchina, ja sap on està la porta... amb el forrellat canviat i nou.

L'APLEC DEL PUIG

L’Aplec del Puig es celebra cada darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta de la patà (l’Horta) i commemora l’estada del rei en Jaume a la muntanya, des d’on controlava la ciutat de València i en va concebre la seva conquesta.

Els inicis d’aquesta celebració venen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívico-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació — entre els que estaven Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres— volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser en 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria , encetant d'aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.

A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi, el de Castelló i el de Bocairent, on la Guàrdia Civil va impedir la seua celebració. A l’any següent, convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent — el darrer diumenge d’octubre de 1964 — la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.

Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que en 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.

Amb el temps els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir la convocatòria a la muntanyeta de la patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar. El 1991  la Marxa a peu al Puig va ser recuperada des de València fins al Puig seguint l’antic camí reial

Afortunadament avui dia, aquesta convocatòria segueix celebrant-se en forma de Aplec, al Puig un dels principals santuaris espirituals del poble valencià, recordant-se d'aquesta manera quin és el nostre origen i d'on venim. No obstant açò, si fa més de cinquanta anys, alguns van decidir encertadament que al  Aplec del Puig li faltava contingut polític, avui potser es tira a faltar un major contingut cultural, i sobretot una renovació del contingut polític. La veritat és que el  Aplec del Puig hauria de ser celebrat per tots els valencians i no per part de dos grups polítics, i en concret el Aplec del Puig no hauria de ser celebrat únicament per l'esquerra. Si açò avui és així, clarament és pels interessos d'una dreta antivalenciana i anti-identitària que ha fet tot el possible per a evitar qualsevol celebració identitària valenciana, i en açò no es pot retraure que avui el nacionalisme valencià i pràcticament totes les celebracions històriques identitàries hagen quedat en mans de l'esquerra. Aquesta és la raó per la qual en els  Aplecs del Puig any rere any tornen a repetir un discurs desfasat que es reitera en els vectors esquerra-dreta, capitalisme-marxisme totalment esgotats, un discurs, que veient la cada vegada menor assistència, no connecta amb el poble valencià. El nacionalisme valencià no pot estar representat pels  folclòrics jacobins de la oligocracia, però tampoc per un bolxevisme ranci que acaba els seus actes amb la internacional en versió  dolçainera. El poble valencià té moltíssims problemes, alguns urgents, greus i preocupants i un dels més importants és  la seua desvertebració i perdua de identitat agravat pels governs de la dreta i l'arrivada d'una immigració massiva i llunyana impossible d'integrar. Celebrar un  aplec davant un centenar de persones i dir que tots els problemes que té el nostre poble se solucionaràn amb la independència és alguna cosa molt simplista i a la nostra manera de veure, una gran pèrdua de temps i un engany. La independència sense sobirania ni identitat serveix de ben poc, i de moment és fàcil imaginar de que tipus d'independència estan parlant.
València hauria de ser conscient de la seua identitat i orígens, saber  qui som per a enfrontar  el present i futur que s'aveïna. La nostra identitat serà fonamental per a afrontar aquest nou esdevenir i poder conquistar el futur. I és precisament la identitat la que està amenaçada. Sense les nostres arrels, la nostra herència i la nostra cultura no trobarem les armes ideològiques amb les quals lluitar contra el fosc futur globalitzador i esclavista que ens han imposat. I són molts els factors que amenacen la nostra identitat i per tant la nostra supervivència com a poble. I la majoria d'aquestes amenaces són obviades per l'esquerra  pretendidament nacionalista d'aquest país, una esquerra que en la seua incoherència pretén salvar la nostra cultura i la nostra llengua amb la integració de milions d'immigrants que no tenen la menor intenció de parlar aqueixa mateixa llengua sinó és per motius interessats i que avui per avui són el principal perill de desaparició de la llengua . Aquesta és la situació: una dreta anti-identitària i una esquerra que es pretén acaparidora d'un nacionalisme sense arrels populars i sense la menor intenció de lluitar veritablement per la identitat, uns “rebels” que es limiten a cridar consignes superades entre ritmes de  reggaetón i fum de haxis . I al mig un poble endormiscat sense referents ni la menor intenció de rebel·lia. És aqueix poble el que hauria d'estar tots els anys en el  Aplec, lluitant amb la força de la seua identitat per la seua supervivencia, per una nova reconquista  i contra un sistema que ens menteix, estafa i destrueix. I solament podrem fer front als nostres enemics seient nosaltres mateixos. No comparses d'una dança internacionalista que sempre torna al mateix punt sense eixida. 


En tot cas, alguna cosa que evidència que només el socialisme identitari europeu pot encapçalar el moviment de resistència per la Europa de les identitats i la lluita contra el capitalisme globalitzador.

Els que ens van precedir fa 763 anys al Puig i també els nostres fills es mereixen alguna cosa  millor.

9 D'OCTUBRE: LA FORÇA DE UNA HERÈNCIA

" ...quan vèrem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem..i ploràrem dels nostres ulls  i besàrem la terra.."
Jaume I

Diu Joan Fuster en la seua inestimable obra “Nosaltres els valencians” que la fundació del regne de València no solament va ser jurídica, sinó també racial. Una afirmació que explica fidelment la realitat del poble valencià i que comporta necessàriament una reflexió sobre el passat, present i futur d'un poble, que en el seu vessant jurídic I polític, s'afirma com a valencià, però que a més forma part d'un ethnos que abasta una realitat més ampla fóra de la qual no podria explicar el seu passat i esdevenir històric, ni escometre en l'actual present els reptes del futur.
El 9 d'octubre és la data històrica que el poble valencià pren com a referència de la seua voluntat de ser identitat. Aquest dia ha sigut considerat com la data fundacional de la realitat jurídica i política valenciana, en formalitzar-se segons la documentació històrica i la tradició popular, la presa de la ciutat de València pels exèrcits del rei català Jaume I, titular de la Corona d'Aragó, una entitat organitzada en diferents estats però que responia a un govern radicat en la mateixa dinastia i que al seu torn responia a una realitat ètnica determinada nascuda en els nuclis pirinencs gòtics de resistència a l'invasor musulmà, una feliç conjunció que va fer de la seua voluntat de resistència i reconquesta l'impuls de restauració i afirmació de la creació de la nostra identitat. No obstant açò, la reconquesta de les terres que avui conformen la realitat valenciana des del riu Cenia fins al Segura, havia començat deu anys abans, i tardaria sis anys més a ser completades. D'aquesta manera València, antiga ciutat romana de gran importància estratègica i simbòlica, es va convertir en el punt principal del nou regne. València va ser el nom triat, i a ell es va mantenir sempre fidel el poble que va conquistar i poblar les noves terres.
Com a nous valencians es van reconèixer els nostres avantpassats, però sense oblidar els seus orígens. Uns orígens que es perdien en les boires pirinenques dels primers anys de lluita contra l'invasor i que els nostres avantpassats van afirmar en el combat despietat de la recuperació d'un territori sotmès al que calia reocupar en una operació polític-militar de substitució ètnica, tan dura com a habitual en aquells tumultuosos temps. Va ser aquest llarg procés, no exempt de sacrificis però també d'epopeies glorioses que van propiciar l'eclosió d'una identitat sense la qual avui no podríem explicar-nos a nosaltres mateixos, la que va fixar definitivament la nostra realitat i destinació en el marc europeu. Descendents de romans, germans i cèltics, de la cultura ibérica i dels camps d'urnes,  sota empremta goda, que van col·laborar amb els francs de l'altre costat dels Pirineus per a sobreviure com a poble i que es van donar a conèixer a Europa com a catalans, milers de famílies que van nàixer com a poble a Urgel, Pallars, Barcelona, Cerdanya o Girona, roturant noves terres, edificant castells i monestirs, afirmant-se territorial i espiritualment i expressant-se en una nova llengua d'orígens també europeus, entren en la història conquistant una terra irredenta que havia sigut guanyada segles arrere per invasors d'una altra cultura i raça. Tot aquest procés conflueix en la presa de la important ciutat de València, i és en aqueix lloc i en aqueix precís moment, quan per avatars de la història naix política i jurídicament el Regne de València.
Integrat políticament en la Corona d'Aragó i pertanyent ètnica i biologicament al ethnos català, amb la mateixa identitat, llengua, símbols i cultura va participar en la Corona d'Aragó primer, en la d'Espanya després i a través d'aquestes en la història d'Europa, realitat major en la qual sempre es va reconèixer. No va parar en la seua obstinació fins a unificar tot el regne i expulsar als últims reductes invasors. Va ser part activa de la resistència que des del Principat i el propi regne valencià es va fer al procés d'uniformització que tant va afectar a la nostra identitat arribat amb la dinastia enemiga dels Borbó, com també en la rebel·lió que els habitants de les terres que s'estenen des dels Pirineus fins a Múrcia van fer durant mig segle contra l'arribada del liberalisme centralista i per la recuperació dels seus antics furs, militarment arrabassats per una monarquia en la qual el nostre poble es va integrar de forma natural i que havia perdut tota referència imperial i federal. València des del seu naixement ha patit importants agressions que han minat la seua identitat i personalitat com a poble. L'anul·lació dels furs, la creació artificial de les províncies i privació de la nostra personalitat, la castellanització de l'escriptura i desprestigi de la nostra llengua paral·lela a la important arribada de contingents aragonesos i castellans als quals per açò no es va poder integrar en el ethnos majoritari afavorint la divisió, fragmentació i invertebració del poble valencià. Agressions a les quals s'ha unit un important falsejament de la història destinat a confondre els nostres orígens com a poble i d'aquesta manera castrar qualsevol mobilització identitària, eliminant la nostra personalitat nacional i separant-nos i enfrontant-nos als nostres germans de llengua, sang i cultura del nord amb els quals compartim orígens i al costat dels quals lluitem, i sense els quals mai podrem entendre el que som. Un terrible procés destinat a acavar amb el poble valencià y dut a terme pels agents del liberalisme jacobí anti-identitari durant dictadures i democracies, un procés que culminen avui els partits políticis de dreta i esquerra.
D'aqueixa manera hem arribat a la situació actual, convertits en un engendre anomenat  “Comunitat”, desmobilitzats, despersonalitzats, segregats, individualitzats i sotmesos, patim la que potser siga el colp definitiu per a acabar amb tants segles d'esforç i lluita. Una immigració massiva, incentivada i recolzada des de les esferes del poder, destinada a destruir encara més una identitat ja de per si mateix, ferida i afeblida i amb els pitjors índexs de natalitat de la seua història.
En aquestes circumstàncies, el 9 d'octubre no pot ser un dia merament festiu en el qual els polítics que han convertit a València en una ombra del que va ser es passegen davant la complacència d'un poble que els recolza en una actitud indubtablement suïcida. El 9 d'octubre ha de ser celebrat com el que va ser, el rotund crit d'afirmació d'un poble que es va crear a si mateix i que no va claudicar davant els seus enemics. I per a açò ha de reclamar el que li correspon, l'irrenunciable dret de ser, sense mitjanes tintes, sense deformacions ni confusions, amb coherència i claredat. Avui més que mai hem de ser conscients de la nostra identitat, recuperar la força de la nostra herència i alçar-nos amb valentia per a fer front als perills que amenacen al nostre poble. Recuperar la nostra història i herència, canviar les polítiques estranyes i destructives a les quals ens veiem sotmesos, defensar la nostra terra i entorn natural enfront de qualsevol ingerència econòmica, obligar al fet que des de les estructures polítiques es garantisca la justícia per al nostre poble i evitar una més que possible substitució ètnica, lingüística i espiritual que ens privaria de la nostra herència, única arma efectiva per a garantir la resistència contra aquest procés. Canviar les actituds i ser conscients de qui som. Una urgent nova acció política i cultural de necessària aplicació. Solament així podrem fer front als reptes que ens permetran seguir sent. Solament així el poble valencià podrà ser amo del seu futur.
Que el 9 d'Octubre siga l'inici d'aqueix despertar. La supervivència del nostre Poble depèn d'açò.

VA DE BÓ! :RECONSTRUIR VALÈNCIA

Les xifres són clares. Quasi dos milions de valencians van votar el passat 22 de maig pel bipartidisme continuista anti-valencià. Un 75% i el control del 90% del Parlament. D'aquests vots, 1.208.603, un 48,53% van ser a parar a a la candidatura del Partido Popular encapçalada per Francisco Camps, la qual cosa li va donar 55 representants, i 684.893 amb un 27,5% van ser per al PSPV-PSOE de Jorge Alarte. Tan sol una tímida reacció valenciana va poder trobar-se en la forta irrupció de Compromís, una coalició d'esquerra nacionalista i ecologista que podria presentar propostes interessants en alguns aspectes, amb 175.087 vots, un 7,03%.
El bipartidisme sembla haver guanyat les consciències de centenars de milers de valencians que semblen no adonar-se de la situació en la qual es troba el nostre poble. Amb 600.000 aturats valencians, hem arribat al percentatge record del 24, 12% d'atur, tres punts més que la resta de l'Estat espanyol, a l'una que som també capdavanters en immigrants, amb un 17, 6% de població estrangera en les nostres terres. Quasi 900.000 persones de més, segons les xifres oficials i reconegudes, que tots sabem s'allunyen de la vertadera realitat al no comptabilitzar a immigrants il·legals, un procés poblacional encoratjat pel govern del Partit Popular que ha convertit la nostra terra en un pol d'atracció per a immigrants extraeuropeus que amb el suport institucional amenacen amb convertir les nostres terres en un mar de mesquites i en una “comunitat autònoma” deslligada de la seua vertadera identitat. Però a més, la nostra “comunitat autònoma” té el dubtós honor d'encapçalar també el deute autonòmic, aconseguint segons les últimes dades del Banc d'Espanya l'escandalosa xifra de l'equivalent a un 15, 1% del PIB, sis punts més de la ja de per si mateix elevada mitjana estatal. Per si açò no fóra suficient, el govern de Camps, relacionat a més amb diferents trames de corrupció, està obstinat a tallar les arrels que ens lliguen amb el nostre passat i orígens, tal vegada, perquè com a bon deixeble del liberalisme mundialista al qual serveix el seu partit, sap perfectament que desfigurar la identitat d'un poble és una de les millors estratègies per a sotmetre-ho. I la submissió i desculturatzió formen part dels objectius polítics dels grans partits europeus. En aqueix sentit, han sigut llançades les noves reformes educatives que pretenen una clara pèrdua de pes de la nostra llengua materna, el valencià, un dels principals trets de la nostra identitat i cultura, a l'una que prohibeix, a través de dictatorials i etnocides mesures les emissions de la televisió pública catalana en territori valencià, mentre guanyen protagonisme les cada vegada més esteses emissores sud-americanes.
Mals temps corren per a València amb una nova legislatura en la qual el Partido Popular torna a tenir majoria absoluta, i mals temps són amb la repetició d'una oposició insuficient liderada per un altre dels grans enemics de València, el Partit Socialista, baix el mandat del qual no solament es van repetir els casos de corrupció, sinó que a més es va perdre una gran part del patrimoni natural de tots els valencians a causa de la ineficàcia i la desidia d'un nefast govern, tal com acostumen a ser els governs socialistes en la resta de l'Estat.
L'entrada de Comprimís i d'Esquerra Unida en el Parlament tampoc dóna moltes esperances. El fet que representen tan sol a una esquerra ressentida òrfena de referents i que no realitzen una oposició clara a aspectes fonamentals de les polítiques del PP-PSOE com són la submissió i colonització de la nostra societat pels hàbits mundialistes i globalizadors, el capitalisme radical o l'arribada massiva d'immigrants, perdent-se en reclamacions de nula importància-en aquest sentit volem fer constar que Compromís fa públic el debat per a la defensa del valencià mentre en manifesta contradicció aboga por la multiculturalitat-, deixen a aquests partits en una posició poc operativa i decisiva en quant a les materies més importants.
A València fan falta molts canvis. D'una banda la ruptura del bipartidisme i el rebuig als dos grans partits responsables de la ruïna material i espiritual en la qual està sumit el nostre poble. Però a més són necessàries noves formacions polítiques que representen el sentir d'un nombre creixent de valencians que comencen a ser conscients que gens se solucionarà amb un trist debat d'esquerres i dretes, bons i dolents. Els problemes són molts, i fan falta solucions integrals i propostes que representen els interessos de tots els valencians autòctons. Polítiques culturals d'acord a la nostra identitat i herència, però també socials que defensen els interessos dels treballadors valencians. Protecció decidida dels nostres comerciants, ramaders i agricultors així com també del nostre patrimoni natural, aposta pels nostres productes, preferències locals  i dels autòctons,mesures contra la agresió que suposa per a lo nostre la invasió de productes xinesos,  i un major coneixement de la nostra història i el nostre entorn. Suport a la nostra agricultura i fre a la seua destrucció. Fer front comú a l'especulació i la corrupció. En definitiva lluitar pel nostre poble i la nostra terra, fer de la identitat la nostra bandera.
És el moment de fer-ho. El nostre futur depèn d'açò.

Va de bó!