divendres, 28 de desembre del 2012

EL FANTASMA DE FELIPE V



L'any de 1707 les tropes borbòniques, d'inspiració centralista, jacobina i asimilacionista vencen a la resistència popular i tradicional identitària encarnada principalment per valencians i catalans. Després de la derrota les forces militars borbòniques van marxar cap a Xàtiva on els maulets valencians es van fer forts enfront de les mateixes.

Després de dos setges, els borbònics van aconseguir destruir les muralles i entrar en la ciutat cremant-la i deportant a la població. Posteriorment, se li va donar el nom de Nova Colònia de Sant Felipe i va ser repoblada amb nous colons. Xàtiva és un símbol de la resistència identitària al centralisme borbònic així com de la imposició i destrucció de les identitats per part de la "nova Espanya" asimilacionista i uniformitzadora dels Borbó que trencava i enterrava el tradicional pactisme entre les identitats que van fer juntes la reconquesta europea de la península, una nova oligarquia que iniciava un procés de destrucció de la identitat i arrels a València amb l'objectiu de deixar al poble valencià sense valor amb els quals lluitar contra les imposicions polítiques i econòmiques d'una nova casta oligàrquica i caciquil que encara no hem pogut llevar-nos. Els furs de València, els seus costums, constitucions i lleis van ser anul·lats, l'existència política dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó destruída, la seva memòria soterrada i fragmentada i la seva llengua relegada a àmbits privats. Des d'aquest moment es va treballar des de l'Estat central per fer oblidar a valencians i catalans el seu passat comú, els seus trets culturals i la seva forma de ser, procedint-se des de llavors a una castellanització forçosa i creixent que tingué com resultat el desarrelament i confusió cultural i històrica-amb les seues conseguents divisions i baralles internes- que avui pateix el poble valencià i que li impedeix cohesionar-se i lluitar pel que és seu.

El etnocidi que va començar a les nostres terres després de la batalla d'Almansa i la destrucció i crema de Xàtiva va ser la causa que a l'ajuntament de la ciutat el quadre de Felipe V, penje cap a baix, com a signe de repulsa que la ciutat, així com els valencians tenen cap a qui va agredir a la nostra identitat i va destruir la nostra existència política mitjançant el dret militar de conquesta. Uns fets que els valencians no oblidem.

Tampoc semblen oblidar-ho, tres-cents anys després, els que sostenen en la titularitat de la Corona espanyola i cap de l'Estat central al seu descendent Juan Carlos I, ja que en el discurs de nadal "a tots els espanyols", van col·locar ben visible després de la figura del monarca un retrat de grans dimensions precisament de Felipe V, aquell rei de trist record per a valencians i catalans. Casualitat, burla, fatxenderia, o potser advertiment?.

Nosaltres preferim el quadre de cap per avall com a record i al·licient per seguir lluitant per la nostra ferida i mil·lenària identitat.

divendres, 21 de desembre del 2012

MEMORIA I HERÈNCIA DELS VALENCIANS



"Els valencians hem venerat sempre la memoria  de Jaume I. Gracies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals; ell tragué en el 1238 València de l'Islam, i la incorporà a Europa, i ell ens donà als valencians una llengua romànica, jove, noble i robusta." (...)
"Nosaltres els valencians actuals, cal proclamar-ho, no descendim dels moros vençuts, sinó dels cristians vencedors"

M.Sanchis Guarner, "La llengua dels valencians"

dijous, 20 de desembre del 2012

80 ANIVERSARI DE LES NORMES DE CASTELLÓ




Les Normes Ortogràfiques de Castelló o Normes del 32 es tracten d'un acord signat a Castelló de la Plana en 1932 en el qual s'estableixen unes normes ortogràfiques. D'aquesta manera, al desembre de 1932, es va arribar a un acord elemental per a la nostra llengua. Va ser signat per nombroses institucions culturals del País Valencià i seguint les normes fabrianes s'adaptaven a les particularitats del valencià.
En un inici, al començament del segle XX, ens trobem amb dos corrents d'escriptors en valencià. Uns que escrivien en una ortografia arcaitzant, partidaris del moviment de la Renaixença valenciana i uns altres, més de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Davant aquesta situació, en els anys trenta, des de la revista Taula de Lletres Valencianes un grup d'escriptors van promoure una campanya animant a desenvolupar unes normes unitàries. A partir d'aquest moment es van suscitar nombroses iniciatives, com l'aparició del llibre de Lluís Revest, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Manifestant que "per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord". Anys més tard, amb la fi de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la situació política en l'Estat espanyol va possibilitar un major ús de la llengua.
La idea de la unitat de la llengua va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que de bases entre els principals escriptors i entitats culturals valencianes, donant lloc a les conegudes Normes de Castelló.
Les Normes de Castelló van ser avalades per les principals institucions linguístiques valencianes tal com el Centre de Cultura Valenciana, la Societat Castellonenca de Cultura o Lo Rat Penat així com pels principals filòlegs i escriptors en valencià  i va suposar un compromís definitiu en el que es respetaven l’esència, l’estil i les normes unitaries ideades per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, admitint també l’us de les especificitats dialectals tant propies del territori valencià com del català occidental
Avui dia, les Normes de Castelló estan avalades per l’ofiialitat institucional l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes sinó simplement una guia. La AVL considera que el valencià es la denominació tradicional, històrica, legal i estatutaria per a la llengua catalana en la comunitat autónoma de València reconeguent l’unitat de la llengua “que parlen avui els aragonesos de la Franja, catalans, valencians i balears” dins de l’Estat espanyol.
Però, quin sentit té la unitat de la llengua avui dia? En un món globalitzat, on el capitalisme salvatge ens espenta a la pèrdua de la nostra identitat, es fa necessari apostar per la unitat de la llengua com a eix vertebrador de la nostra societat.
Amb més d'onze milions de catalanoparlants hem d'intensificar les iniciatives que pretenen restituir en la seua plena dignitat la nostra llengua en els seus territoris històrics apostant per la seua normalització en tots els aspectes de la societat.
En paraules de Lluís Messeguer: «si fa cent anys la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària, comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»
El nostre lloc està al costat del de Lluís Messeguer, Salvador Guinot, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia, Enric Valor, Joan Fuster i tots aquells que van apostar per la unitat de la llengua. Perquè si avui no consolidem el nostre projecte lingüístic, desapareixerem com a poble.
La clau per a una nova resistència al mundialisme uniformitzador i nivelador és l'afirmació de les identitats étniques com la nostra. Només amb les identitats fortes i fidels a la seva esència i esperit es podrà crear l'unic marc polític de futur capaç de fer front al capitalisme mundialista i a l'oligarquia política-financera: Una Europa lliure, independent i sobirana organitzada en unitats étniques.
És per això que advoquem per un projecte netament identitari, que comence per la defensa i promoció de les Normes del 32 i que finalitze en un marc polític que garantisca  la sobirania linguistica dels territoris de parla catalana sense imposicions de cap tipus.


dimarts, 18 de desembre del 2012

JUAN CARLOS MORENO CABRERA: EL LINGÜÍSTA CASTELLÀ AMB MÉS SENY D'ESPANYA



Navegant per Internet ens hem trobat a un catedràtic madrileny de lingüística per la Complutense de Madrid, nascut a 1956, que hauria de ser més conegut en tota Espanya. Les seues teories lingüístiques no tenen desaprofitament i els seus discursos són demoledors.

Com para mostra un botó, no hem pogut evitar prendre diversos exemples dels seus discursos en castellà, la seua llengua nativa, que són revolucionaris des del punt de vista d'un nadiu de la Castella central així com demoledores. Nosaltres li donem tot el valor filològic i científic que es mereix. Una altra Espanya es veuria ara si els vells castellans hagueren pensat i sentit com ell.

Per a començar anem a introduir el resum d'un discurs realitzat a Barcelona que és realment imprescindible.





Per a continuar, anem a inserir la conferència completa de la qual forma part el resum anterior. Si tens paciència i ganes és millor veure la versió completa que el resum. Una conferència definitiva.





Anem a continuar el nostre particular homenatge a aquest magnífic lingüísta amb un discurs realitzat a Galícia on exposa la teoria dels "ximples útils". Molt bo.





El lingüísta no oblida a Portugal i el portuguès com a part d'Espanya. Una visió d'Espanya a reivindicar
Imprescindible.



Un discurs que nega, des de Madrid, l'atac a l'Español que tant es repeteix actualment des del Nacionalisme Español com un Mantra. Imprescindible per a entendre el problema.





És útil l'anglès? Per a Juan Carlos Moreno Cabrera no solament no és útil sinó és més útil per a un espanyol conèixer el galleg o el català abans que l'anglès. Un discurs imprescindible i molt bé argumentat.






Per a finalitzar aquest petit homenatge a una personalitat a descobrir en tota Espanya, un exemple inèdit de madrileny parlant castellà en una tertúlia en català. Un lingüísta madrileny que trenca motles en una Espanya etnocida i centralista.



A les preguntes sobre l'independentisme català aquest madrileny deixa perles com aquestes:
  • "Seria un gran error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent perquè això seria utilitzat contra el català, seria una amenaça contínua".
  • "Catalunya s'hauria d'abocar a Hispanoamèrica i promoure una visió diferent del castellà, internacionalista i no centralista".
  • "El govern espanyol considera que el poble català no té la potestat de decidir com s'han d'educar els seus nens. De fet considera que el poble català no existeix com a tal".
  • "No sé si Mas és independentista de veritat. El que sí que ho és és el poble català".

Un catedràtic que, sens dubte, hauria de tenir un seient assegurat en la Real Acadèmia de la Llengua. Moltes coses canviarien.