dilluns, 28 de gener del 2013

CULLA, LA JOIA DEL MAESTRAT



A la comarca de l'Alt Maestrat, entre muntanyes, boscos, bancals i masies fortificades amb centenars d'anys d'història, resisteix Culla, poble d'imatge medieval, miraculosament ben conservat. Culla és un d'aquests llocs on sembla que el temps no ha transcorregut en els últims set-cents anys. En les seues antigues i bells carrers els ressons de les guerres carlistes i el passat templer semblen estar esperant al visitant que fuig del món modern per donar-li la benvinguda i sumir-ho en un ambient clarament identitari. El poble de Culla es troba assentat en la serra d’Ensegures a 1.081 metres, el seu terme municipal és el major del Maestrat i un dels més abruptes, on la seua població es trobava fins  fa relativament poc disseminada en més de tres-centes masies.
A Culla es parla un català occidental bastant pur, fruit de les primeres repoblacions d'aquesta zona en la primerenca data de 1233 on es van assentar famílies amb els cognoms de Berenguer, Roig, Cabestany, Carbonell, Fabregat, Fillol, Gravalosa, Minguet, Pagés, Pitarc o Punyonosa, als quals s'afegiran amb el pas del temps els Vidal, Barreda, Peris, Centelles, Bellés, Peraire, Bonaventura, cognoms que podem trobar en altres pobles i racons del Maestrat.

El Maestrat, que rep aquest nom per haver estat territori dels Maestres de la valenciana Ordre de Montesa, hereva de la dels Templers, és un extens i muntanyenc territori, avui poc poblat però amb molta història per haver estat la primera extensió conquistada als moros i per això la primera a ser repoblada per colons arribats de Catalunya i en menor mesura d'Aragó, Navarra i Occitània. Es tracta d'una zona molt especial on es guarden amb zel importants tradicions medievals, ritus pagans que es confonen amb festivitats cristianes, llegendes de bruixes i éssers del bosc i llocs recòndits considerats màgics o especials. A aquestes terres van venir a refugiar-se càtars albigesos d'Occitània i la Catalunya vella fugint de la repressió de Roma. L'Ordre del Temple sempre va estar molt interessada a posseir-la. En 1213, la regió, que assenyalava el límit del bisbat de Tortosa, va ser promesa pel rei Pere II a l'Ordre dels Templers en compensació per la futura ajuda de les hosts d'aquest Ordre de cavalleria en la seua conquesta, una acció militar que hauria d'esperar fins a 1233 ja sota el regnat de Jaime I.

En el cas de Culla, el seu primer senyor va ser el noble aragonès Blasco de Alagón, passant per herència a la seua filla Constança i per matrimoni de la mateixa a la família catalana dels Anglesola que van donar la primera carta de població. En 1244, Guillem d'Anglesola finalment va cedir Culla i els territoris de la Setena (Atzeneta, Benafigos, Benassal, Torre d’Embessora, Vilar de Cans, Vistabella, Molinell, Corbo i Boïl) a l'Ordre del Temple a canvi de deutes personals de la família per valor de mig milió de sous jaquesos. Però a causa de disputes i enfrontaments posteriors, l'Ordre no va poder gaudir d'una de les seues més anhelades possessions sinó uns pocs anys abans de ser dissolta en 1312. A partir de 1319, Culla, com la resta de possessions templaries del Regne de València van passar a les mans de l'Ordre de Montesa, creada per substituir en terres valencianes a la suprimida Ordre del Temple, i serà precisament Culla la seu de la Tinença del mateix nom, un càrrec que estava en mans del Comanador Major o Lloctinent del Maestre que agrupava els territoris de la Setena de Culla. A partir de finals del segle XIV, la Tinença es converteix en batllia que heretà la família Monsonís de Benassal, descendents del primer comanador, i que va mantenir en el seu poder durant almenys cinc generacions, i la Comunitat d’Herbatge de Culla que agrupava a tots els municipis de la batllia compra els drets d'explotació de recursos pecuaris i forestals a l'Ordre organitzant un efectiu comprat de ramaderia que va rebertir en una millora econòmica de la zona i en el millorament i ampliació del casc urbà. La comunitat d’Herbatge va perdurar de forma gremial i comunitària fins a l'arribada del liberalisme i l'abolició de gremis, germanors i comunitats rurals. Aquesta situació i un desgrat rural nat cap a les ideologies modernistes liberals i l'asimilacionisme igualador de corrents polítiques arribades  de l'estranger, va portar a la majoria dels camperols de la zona a recolzar el carlisme durant les guerres del segle XIX, convertint-se tant Culla com el Maestrat íntegrament en caserna general, teatre d'operacions i petit estat carlista. Per aquestes terres va cabalgar el mític general Ramón Cabrera. Després de les derrotes del carlisme i la desaparició de les comunitats rurals, la zona va empobrir-se i es va produir una important migració cap a les localitats més riques de la Plana i sobretot les grans ciutats i zones industrials, principalment València i Barcelona.
Avui Culla és un reflex perfecte del que va ser fa segles i que conserva edificis històrics dels segles XVI i XVII al costat de restes de muralles medievals i l'antic hospital del segle XIII que va funcionar com a presó en les guerres carlistes. En definitiva un petit racó de la nostra identitat i història de visita més que recomanable per a tot aquell que estime i vol coneixer la seva terra i els esdeveniments del nostre poble.







divendres, 25 de gener del 2013

EL RACÓ DE L'ANELL: TERRA DE NINGÚ, TERRA DE TOTS ELS VALENCIANS






El Racó de l'Anell és terra de ningú. Situat entre els termes municipals de Tavernes Blanques i la ciutat de València, rep el seu nom de l'encreuament en forma d'anell de les aigües de dues històriques sèquies valencianes, sense barrejar-se, la de Rascanya i la Font. Es tracta d'un petit paradís amb dotze antigues alqueries i les seues consegüents hortes on es conrea creïlles, enciams, cols però sobretot la millor xufa que dóna nom a la nostra internacional orxata. Envoltada de la bullícia de l'antiga carretera de Barcelona i del barri valencià de Torrefiel, a pocs quilòmetres de Museros i en la mateixa comarca, el Racó de l'Anell suposa un espai privilegiat d'alt valor patrimonial, ambiental, agrícola i paisatgístic, un oasi de tranquil·litat, un racó de gran interès humà que exerceix de pulmó verd en el nord de la capital valenciana alhora que salvaguarda de la nostra mes antiga tradició i cultura, representant la nostra agricultura artesanal i la nostra forma de vida en aquesta cada vegada més monstruosa i canviant València. Miraculosament el Racó ha aconseguit sobreviure a tots aquests canvis i el seu paisatge dista poc del que tindrien no fa molts anys la majoria de poblacions de l'horta valenciana. Un lloc on les famílies es troben arrelades en la terra i conserven els seus costums i una forma de viure sana i natural. Els nostres avis encara van conèixer aquesta emblemàtica zona valenciana quan en les seues alqueries es criaven porcs per a les factories de Tavernes- la de Roig o Marquès- el fem del qual, barrejat amb l'arena de la propera platja servia per a enriquir una generosa terra que donava les millors xufes per a L'orxata elaborada a Alboraia. Les seues alqueries, Xarrín, Xirivellano, Cassani, Sùria, Xenillach, Tomàs, Coixo, Carrils...segueixen habitades i les seues gents treballen encara les seues fèrtils terres, participant en les tasques agrícoles com ho van fer els seus avantpassats, amb les seues pissarres penjades de les alqueries i sent part del Consell regulador de la Xufa valenciana.

Avui tot açò està en perill. El PGOU pretén fer passar una de les seues noves carreteres just per aquest fràgil lloc amb l'excusa de descongestionar la ciutat pretenent convertir els seus fèrtils i emblemàtics llocs en asfalt, soroll i contaminació. El projecte preveu destruir la majoria de les seues històriques alqueries i la desaparició de la seua horta. No sabem si a partir d'aquest projecte haurem de consumir la nova orxata valenciana amb xufes conreades a Xina, però si sabem que València perdrà una vegada més un lloc important i irreemplaçable del seu patrimoni, de la seua cultura i de la seua història. Un projecte que si no ha seguit avançar de moment és per la falta de recursos econòmics de l'administració.

El problema és que a més, els mig centenar de veïns; de Tavernes de cor, però empadronats a València a on pertany el terme municipal; que ja arrepleguen signatures, tenen poca capacitat de convocatòria i protesta i se senten abandonats pels seus representants. De València? de Tavernes? Per açò es troben en terra de ningú.



Però l'horta valenciana no és terra de ningú, és patrimoni de tots els valencians, i han de comptar amb la solidaritat de tots els que vivim en poblacions agrícoles, de tots els que pertanyem a un poble que ha sabut afirmar-se mitjançant la comunió entre terra i home, treballant i acaronant de forma sostenible una terra que ha sabut ser generosa amb aquells que l'han sabut respectar. Una terra que per sobre de macroeconomies, globalitzacions i especulació ens ha
donat de menjar i ens salvarà si sabem defensar-la i lluitar per ella.


Per açò, el Racó de l'Anell és terra de tots. No podem deixar a soles a les seues gents en aquesta lluita, perquè la seua victòria sobre els interessos econòmics que beneficien a l'especulació de la oligarquia financera amb la complicitat dels representants polítics del binomi PP-PSOE, serà també la nostra.


Com diu un dels habitants del Racó de l'Anell des de la porta de la seua alqueria, la mateixa de diverses generacions familiars, "nosaltres la terra la treballem. Si desapareix el camp i les cases, desapareixem les persones".


No deixem que desaparega. La seua lluita també és nostra.


Salvem el Racó de l'Anell! Salvem l'Horta!













 
Font: Projecte Museros.

dijous, 24 de gener del 2013

DE BALAGUER A XÀTIVA. JAUME II, EL DARRER COMTE D'URGELL





A l'interior del castell de Xàtiva (La Costera) es pot visitar la presó on va passar els seus últims dies Jaume d’Urgell, darrer comte d'aquesta casa i pretendent català a la Corona d'Aragó després de la mort de Martí I l'Humà sense descendència. Un bell sepulcre adornat amb les armes de l'antic comptat d'Urgell i les del casal d'Aragó-Barcelona recorda als visitants que en eixe mateix castell morí "el molt alt senyor en Jaume d'Aragó, dissortat darrer Compte d'Urgell, fracasat hereu de la Corona del Reyalme aragonés". Llegenda romàntica per a alguns, rebel i bandoler per als seus enemics i un perfecte desconegut per a uns altres, el darrer Comte d'Urgell forma part de la nostra oblidada història, de la nostra memoria i del nostre passat. Molts van ser els vincles d'aquest personatge amb València i el seu poble-el seu pare va ser governador de València i a valència es casà ell mateix-, un poble que per altra banda va defensar la seva causa i fins i tot es va batir en armes en la avui practicament desconeguda batalla de Morvedre. Aquesta és la seva història, la nostra història.
 Jaume d'Urgell va néixer a Balaguer (La Noguera) l'any 1380. Era fill de Pere d'Aragó, comte d'Urgell, i nebot de Pere III el Cerimoniós, qui ho va nomenar Governador de València, i de Margarida de Montferrat. Per part de pare era besnét del rei Alfons IV d'Aragó i rebesnét de Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols i Ongria. Per part de mare, era així mateix rebesnét del rei Alfonso IV i descendia de les cases de Mallorca, Borgonya, Montpeller i Mataplana. En 1407, es va casar a València amb Elisabet d'Aragó, filla de Pere el Cerimoniós i germana de Martí I. Elionor d'Aragó, germana d'Elisabet, casarà al seu torn amb Juan I de Castella, de la família dels Trastámara. En les negociacions d'aquest últim  matrimoni, Pere d'Aragó insistirà que Elionor renuncie als seus drets dinàstics, petició a la que no va voler accedir Enrique II de Castella, pare del contraient, un fet que canviarà la història de la Corona d'Aragó en els anys següents.
A partir de 1408, ja convertit en Comte d'Urgell i vescomte d’Ager, dos dels títols més importants de Catalunya, comença el seu ascens polític en ser nomenat Lloctinent de Catalunya. En 1409 una vegada mort sense descendència legítima Martí el Jove, princep successor de la Corona d'Aragó, el rei Martí I ho va nomenar Procurador i Governador General de la Corona, un càrrec associat al successor en el tron, fet que es va interpretar com a voluntat real que el comte Jaume d'Urgell fos el successor a la Corona. No obstant això les pressions de la facció aragonesa dels Gurrea van fer que Martí I revoqués el nomenament pocs dies abans de morir i destacats antiurgellistes van fer córrer el rumor que el rei no havia deixat explícit que el comte d'Urgell era el seu hereu, alguna cosa que d'altra banda no es podia provar, per la qual cosa la Corona va quedar sense successor oficial i l'elecció de Fernando de Antequera, fill del rei de Castella i de la germana del rei d'Aragó, en unes irregulars sessions diplomàtiques, gràcies a la intervenció del fosc i polèmic representant català Gualbes, del valencià Vicente Ferrer i dels valedors aragonesos del de Antequera, que també comptava amb el suport del papa Benet XIII i de l'alta noblesa aragonesa. A favor del Comte d'Urgell es trobava l'element popular, petita noblesa i alta aristocràcia del Principat, Mallorca i València, destacant les famílies Cabrera, Luna, Cardona, Montcada, Lloria, Vallterra i Vilaragut. Per si l'acció diplomàtica no havia estat suficient, Fernando de Antequera es va disposar a concentrar les tropes castellanes a les fronteres del territori català-aragonès i a reivindicar el seu dret a la successió. Paral·lelament la ciutat de Saragossa sota l'autoritat de l'arquebisbe Jiménez d'Heredia tanca les portes al Comte d'Urgell que al·legava el seu dret com a Procurador General de la Corona. La mort de l'arquebisbe Heredia durant una trobada amb el lider aragonès urgellista Antón de Lluna i la  posterior excomunió d'aquest per part del Papa Benet que mostrà així les seues simpaties pels Trastàmara, provocà l'entrada d'un exèrcit castellà d'ocupació a Aragó i gran part del regne de València- amb la complicitat dels Urrea a Aragó i dels Centelles a València- decantaran la situació a favor de Fernando de Trastámara i Jaume d'Urgel es retirarà cap a les seves possessions a Balaguer. Malgrat diversos intents de reunions entre les dues faccions, les tropes castellanes dificultaven l'accés a les mateixes dels urgellistes i a més la repressió contra les personalitats d'aquest bàndol, especialment a Aragó i València va ser molt forta, per la qual cosa limitava clarament la seva actuació política i diplomàtica. 
No obstant això, el 25 de setembre de 1411 els Vilaragut  organitzaren a Vinaròs un parlament valencià amb la presència del governador Arnau Guillem de Bellera que decantarà oficialment al regne de València-popularment ja ho estava- en la defensa del pretendent legítim Jaume d'Urgell i contra les forces d'ocupació castellanes que  pretenien imposar a Fernando de Trastámara. El parlament va organitzar un exèrcit que es va dirigir a Morvedre on es va enfrontar a un exèrcit castellà clarament major i militarment superior al comandament de Diego Gómez de Sandoval sense poder rebre l'ajuda de l'exèrcit de Ramón de Perellós organitzat amb catalans i gascons per Jaume d'Urgell per socórrer als seus partidaris valencians i que van ser frenats pels castellans en terres de Tortosa. La batalla de Morvedre que va tenir lloc el 27 de febrer de 1412 va suposar la derrota de les forces urgellistes valencianes i la mort d'un dels seus principals valedors, Arnau Guillem de Bellera, noble del Pallars establert a València i governador d'aquesta plaça, al fill del qual van obligar els defensors després de la derrota a passejar el cap del seu pare entre els seus fidels derrotats. Després d'aquest desastre militar, la ciutat de València, encara que profundament partidària del Comte d'Urgell, es lliurarà als partidaris del Trastámara i les aliances polítiques en mans dels Centelles i dels germans Ferrer iniciaran polítiques de suport cap a Fernando de Trastámara. Després del Compromís de Casp de 1412 i l'elecció de Fernando com a nou rei de la Corona d'Aragó, aquest es va encaminar a Saragossa on va ser proclamat rei i inicià una política d'afavoriment cap a les famílies que li havien recolzat i de forta repressió cap als seguidors del d'Urgell, destacant el cas del comte de Benavent que públicament va rebutjar la legitimitat del castellà i que va ser allí mateix  detingut, i després torturat i assassinat. En aquest any el regne de Mallorca, també favorable a Urgell, rendeix homenatge al nou rei i Jaume d'Urgell pacta amb el seu nebot i nou rei un acord de respecte.
En 1413, el nou rei va haver de convocar les Corts Catalanes a Barcelona per jurar les constitucions i furs dels regnes, però no estant acostumat al pactisme català, molt diferent a l'autoritarisme castellà, acabarà enfrontat als representants catalans per diferents qüestions, situació de descontent que aprofitarà Jaume d'Urgell per revoltar-se de nou i reclamar els seus drets atacant Lleida i Osca, però sense trobar suports ni ajudes per part d'uns partidaris degudament desactivats i castigats per part de les noves autoritats i per d'altres premiats i encumbrats pel nou monarca. D'aquesta manera, les tropes reals van acabar perseguint i acorralant al Comte al seu castell de Fomós, a Balaguer, on es rendirà després de 17 dies de setge.
Jaume d'Urgell va ser jutjat pels seus principals enemics polítics i condemnat a presó perpètua i pèrdua de totes les seves possessions i títols. Desapareix el títol de Comte d'Urgell i la família va ser desposeida de les seves terres i prerrogatives. Per la seva banda Jaume d'Aragó (abans d'Urgell), a qui les posteriors generacions coneixerien amb l'àlies del dissortat, va passar la resta de la seva vida en presons castellanes en condicions duríssimes, fins que en 1426, el rei Alfons el Magnànim, fill de Ferran de Antequera, conscient de les condicions en les quals es trobava l'antic comte, que ja comptava amb gairebé cinquanta anys, ho va traslladar al castell de Xàtiva perquè visqués els seus últims anys en unes condicions més dignes. D'aquesta manera, va voler el destí, que els últims paisatges que veiessen els ulls de l'últim Comte d'Urgell foren els de el regne valencià que tant suport i lleialtat li va mostrar. Una terra que precisament va ser repoblada anys enrere per molts i notables llinatges de l'antic comtat d'Urgell.

dimecres, 23 de gener del 2013

POBLES I LLINATGES: BOCAIRENT




Bocairent (la Vall d'Albaida), bella i emblemàtica localitat valenciana situada en la vessant nordoccidental de la serra de Mariola i en la vall del mateix nom. Localitat eminentment agricola, destaca per la seva economia tradicional textil i les seus reconegudes mantes, avui practicament desapareguda per causa principalment de la globalització i de la arrivada al nostre país de productes barats des de països orientals d'economies emergents amb els que no pot competir la nostra industria local i tradicional i que han causat un important augment de l'atur tant en Bocairent, com en la resta de la comarca i de tot el territori valencià. 
Compta amb restes arqueològics que daten del Neolític, així com de poblats de cultura ibèrica i viles romans. Pertanyent a la taifa de Denia, va ser conquerida en 1245 per les tropes de Jaume I i repoblada com la majoria de poblacions del Regne de València principalment per families catalanes i d'altres vingudes d'Aragó. Entre els seus primers pobladors consten els Cerdà, de la Cerdanya, els Calabuig i Cabanes, de l'Empordà, els Guimerà, de l'Urgell, els Montllor, de Pallars, els Belda, de la Garrotxa, els Vimbodí de la Conca de Barberà o el linatge de carlans urgellencs dels Peris d'Orís...També, dintre de la nòmina de families catalanes tenim als Albalat, Falcó, Guerola, D'Ou, Castelló, Ferré, Martí, Mollà, Moltó, Montllor, Camarasa, Amat, Berberà, Armengol, Seguí, Blanes, Bodí, Cirera, Ferrer, Ferri, Guerola, Llobregat, Verdú, Vallebrera o Vila. Amb cognom aragonés tenim als Calatayud, Beneyto, Daroca, Gurrea o Vicedo. En record de la seva conquista i en honor al patró de la vila, es celebren del 2 al 5 de febrer les festes de moros i cristians.

Aquesta nomina de cognoms portats pels primers pobladors i colons de Bocairent pot consultar-se als Morabatins de l'ARV, al Llibre del Repartiment, a la Carta Pobla de Bocairent, Agres i Mariola i al molt documentat i inestimable llibre del profesor Enric Guinot "Els fundadors del regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval". Ed.Tres i Quatre, 1999

dilluns, 21 de gener del 2013

HEROIS I PATRIOTES DEL NOSTRE POBLE: JOAN BAPTISTE BASSET



El passat 15 de gener, es complien 285 anys de la mort del patriota valencià i combatent per les nostres llibertats Joan Baptiste Basset, avui injustament oblidat per molts dels seus compatriotes.

Nascut a Alboraia, comarca de l'Horta, en el si d'una família d'artesans, era fill de Joan Basset, fuster, escultor i daurador i per part de mare descendia d'una familia de la petita noblesa-els Ferrer de Lis- . Sent molt jove s'allista en l'Exèrcit realitzant gran part dels seus primers anys de carrera militar a Itàlia. Anys després va passar a Àustria on ingressa en els Exèrcits imperials, prenent part en les campanyes d'Hongria contra l'Imperi otomà i en les de Milanesat, on va ser inclòs en el cercle de militars de confiança de l'arxiduc Carlos d'Àustria. En 1705, per ordre del pretendent i amb el grau de mariscal de camp, va participar en l'expedició naval que des de Lisboa es va dur a terme contra Felipe de Borbó, desembarcant en Denia amb un reduït grup de austracistes i el nomenament de Comandant general del Regne de València. En Denia va proclamar rei a Carlos d'Àustria, va fortificar la població i va iniciar els preparatius de la revolta valenciana contra el Borbó. En els dies següents tota la comarca i moltes poblacions veïnes es van unir a l'alçament de Basset i les seves tropes, a les quals s'havia unit el destacat militar Rafel Nebot i milers de maulets valencians i van entrar a Alzira, Tavernes, Oliva i Gandía, arribant a València el 15 de desembre de 1705 on va ser rebut com a heroi i alliberador. Per aquesta acció, Carlos d'Àustria li va atorgar el nomenament de marquès de Cullera i el senyoriu de l'Albufera a la seua mare. Va ser nomenat governador militar de Xàtiva al març de 1706, on va resistir diversos intents d'ocupació per part de les tropes borbòniques.

Després de la derrota d'Almansa de 1707 i la següent ocupació militar borbònica, Basset abandona territori valencià i es dirigeix amb les tropes austracistas cap al Principat, encara en mans austracistes, quedant a Barcelona al costat de les tropes imperials a les quals pertanyia, tropes que seguint a l'arxiduc d'Àustria van abandonar Barcelona en 1713 i a les quals Basset es va negar a seguir per compartir la sort de l'assetjada ciutat al costat de la resta dels seus compatriotes. Va tenir al seu càrrec l'enginyeria militar i a l'adreça de l'artilleria durant la defensa de Barcelona i va formar part dels últims reductes que a partir de l'11 de setembre van lliurar les armes. Detingut dies després va ser embarcat a Alacant al costat d'altres dirigents austracistas i traslladat a peu fins a la presó de Hondarribia on va estar fins a 1719 per després ser traslladat a Segòvia, on va emmalaltir greument. Amb l'amnistia de la Pau de Viena, va ser cridat per Carles d'Àustria perquè es traslladés a Viena, no podent fer-ho per trobar-se impedit per la seua malaltia, raó per la qual va quedar a Segòvia cuidat per dos jesuïtes i morint el 15 de gener de 1728. El ja emperador Carlos VI li havia concedit un any abans el títol de Feldmarschall-Leutnant de l'Exèrcit Imperial.

Joan Baptiste Basset és recordat en una escultura en la seva localitat natal i en el Fossar de les Moreres (Barcelona).

diumenge, 20 de gener del 2013

BALL DE DIMONIS DE SANT ANTONI A VINARÓS: UN ALTRE DELS NOSTRES BALLS CIRCULARS

El ball dels dimonis de Vinaròs és un altre ball dels nostres. Representa la lluita de Sant Antoni amb el diable. És circular perquè acaba com comença després de ballar al són de la coneguda melodia Sant Antoniana. També és guerrera ja que comença amb un enfrontament entre el sant i el dimoni. El dimoni precisament porta una forca, símbol agrícola per excel·lència, i l'ermità un pal símbol de sustentació en el pelegrinatge i el clergat. En un moment s'ajunten les tres funcions tradicionals en un plànol.
De guerrera pansa a solar, una altra dansa més de les nostres que pren forma de cercle, forma solar.
Finalitza igual que comença després d'anunciar la crema de la foguera. Si començara de nou seria repetida una vegada i una altra en forma circular i perpètua sense que notàrem canvi algun.

dissabte, 19 de gener del 2013

SANT ANTONI, L'ERMITÀ: UNA DE LES MELODIES DOLÇAINERES MES NOSTRA

Una tonada molt coneguda i escoltada per tot arreu de la nostra terra li dona nom el Sant dels animals: "Sant Antoni l'ermità".  Interpretada pel instrument mes nostre: la Dolçaina.






dijous, 17 de gener del 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC I: LES FOGUERES DE SANT ANTONI, EL TRIOMF DE LA LLUM


Estem vivint aquests dies la celebració del dia de Sant Antoni "el del Porquet" en molts pobles de la nostra terra. Festa que compartim amb molts pobles Catalans i de les illes. Pobles com Forcall, Villores, Rafelbunyol, Massalfassar, Alzira, Pego, Gavarda, Catí i així fins a prop de 300 pobles de la nostra geografia celebren aquests dies les festes Antonianes.

Un Sant Patró, el qual comparteixen moltes poblacions, que es va estendre a tots els animals però que en origen representava als que ajudaven a l'home a treballar la terra: Cavalls, Bous i altres.

Múltiples celebracions inunden els carrers dels nostres pobles durant aquests dies; des de cordaes en les quals entren els focs artificials en acció com si d'una lluita es tractara fins a Torraes, dimonis així com el repartiment de la tradicional Caldera, un dels nostres plats més típics de l'hivern. Però si en diversos pobles van intercalant diverses celebracions, la qual cosa uneix a tots els que celebren Sant Antoni és la tradicional foguera.

Tres festivitats tradicionals en la nostra terra omplen de foc els nostres carrers. Tres festivitats unides a tres sants en el seu vessant cristianitzada: Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan Baptista. Tres sants que van donar nom típic a molts valencians al llarg dels últims 400 anys: Toni, Josep o Pep i Batiste.
Tres festivitats que tenen el foc com a eix central de la seua festa justament en el període que va des de l'inici del solstici d'hivern fins al mateix moment de l'arribada de l'estiu. Tres festivitats de foc realitzades al llarg del mig any en el qual el Sol regeix el nostre món. El període que va des que el Sol, amb la seua llum, venç a la "mort" representada per la foscor ressorgint invicte durant el solstici d'hivern en la nit més llarga para, a partir d'aqueix moment, donar pas a més hores de llum fins al dia en el qual torna a caure durant el dia més llarg del Solstici estival.

Per què no s'han preservat amb prou faenes festivitats de foc en el període en el qual el Sol és derrotat durant el segon semestre de l'any? No és casualitat.
Tres festivitats de foc que tenen aqueix foc en comú però de forma diferent. Sant Antoni pot mostrar-se en l'actualitat com la festivitat en la qual més a perviscut el seu origen tradicional. És una festa popular, gens elitista, en la qual el poble participa activament com si d'un es tractara. És una festa del poble per al poble. De tire, no és una festa molt típica en grans ciutats com puguen ser les altres dues. Una festa l'eix central de la qual és la foguera. Una foguera la matèria primera de la qual i única és la fusta, l'arbre, les branques. Una herència precristiana que enfonsa les seues arrels en la tradició més profunda heretada dels nostres ancestres vinguts del cor d'Europa. Una festivitat amb tints Cèltics, entre uns altres, que té els seus ritus propiciatoris i que van sobreviure des de lluny a la seua cristianització en nom d'un sant.

Per a exemplificar aquesta foguera que és nostra anem a prendre com a referència la més famosa de les nostres fogueres. La foguera més gran del món. La que tot Valencià hauria de veure almenys una vegada. La de Canals.
La foguera de Canals, com consta en el Llibre Guinness dels Rècords, mesura 17 metres d'altura, 36 de perímetre i compta amb 850 mil quilos de llenya. Llenya que comencen a arreplegar poc abans del Solstici d'Hivern, cap al dia 8 de Desembre, i que munten durant dies en els primers dies de l'any, en molts pobles és cremat l'arbre que ha servit d'adorn durant les festes solsticials, amb la finalitat d'aconseguir una altura tal que no solament impressiona al que l'observa sinó que la permet cremar durant tota la nit.

Però la foguera no es crema de qualsevol manera. Porta aparellat un ritual anterior que ve d'èpoques pretèrites. Un dels ritus és donar tres voltes, nombre simbòlic i no casual, a la foguera abans de ser cremada. En altres poblacions, mentre es donen les tres voltes es formula un desig profund i íntim. A Canals els desitjos són escrits i introduïts enmig del brancatge de la foguera perquè es cremen dins d'ella. Finalment al crit de "Vítol" la foguera és encesa pel rector únicament amb el ciri de Sant Antoni que ha pres prestat el seu foc del llum de Sant Antoni on es conserva el foc sagrat tot l'any; reminiscències del foc sagrat de Roma anterior al cristianisme.

Durant tota la nit està cremant la foguera, una foguera que donarà llum a la nit recordant la celebració cèltica del Imbolc el primer dia de Febrer i que el Cristianisme va imitar també sota el dia de la Candelaria. Una nit cada dia més feble en l'avanç de la llum solar a través dels dies. Una foguera que dóna llum i triomfa sobre la nit fosca la qual cosa és signe de celebració.

Finalment, sota les brases de la foguera a l'alba, els veïns de Canals desdejunaran la seua tradicional torrada amb productes de la terra.

Una festa nostra, una festa autèntica, una festa que enfonsa les seues arrels en les antigues tradicions dels nostres ancestres, una festa que seguim celebrant any rere any en la nostra terra i que són signes d'identitat d'un poble. Un poble que viu les seues celebracions sota el signe d'un foc que, no solament dóna calor, sinó també llum.





diumenge, 13 de gener del 2013

REFLEXIONS SOBRE LA LLENGUA DELS VALENCIANS



"L'expressió més sensible del particularisme d'una col.lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és a llengua propia. Com que l'home és ensems productor , transmisor i recptor de la cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l'individu com la de la seua comunitat. La llengia no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xarcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada.  (...). El patriotisme consisteix essencialment a replegar el llegat espiritual rebut dels nostres avantpassats, en la continuitat de la tradició cultural, en una fidelitat serena a les formes indigenes que evite ensems les avaluacions excessives i les renúncies covards. L'idioma autòcton és un fet històrico-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intelectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió del ambient espiritula en que hom viu.
Nosaltres hem nascut en València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografía, Història, Economía i Cultura propies. Té també un idioma autòcton . Amb aquestes premisses es deduieix logicament i forçosa el seguent postulat, que exposat d'aquesta senzilla forma, sembla irrefutable:"La llengua dels valencians és el valencià".
Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell deven escriure. Devem i podem, i perqué devem, volem. (:::)
Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el que renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare. (...)
La llengua no és pas, com alguns imaginen erròniament, un instrument intercanviable, apte per a expressar conceptes i idees preexistents; ben al contrari, la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes i a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la mort. El món s'empobreix cada vegada que despareix una cultura. L'extermini d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, són una sola i mateixa cosa."

Sanchis Guarner
"La llengua dels valencians"

dijous, 10 de gener del 2013

12 DE GENER DE 1706: LA CREMA DE VILA-REAL

Anem a parlar d’una data no massa coneguda pel poble valencià i que posseix una gran importància per tots nosaltres: 12 de gener de 1706. Farem un poc d’història...

Dins del context històric de la Guerra de Successió, les tropes borbòniques del Comte de las Torres, després de haver patit diversos fracasos a Peníscola i Sant Mateu, varen fixar el seu objectiu a Vila-real, la qual no disposava d’un exèrcit regular, sino que únicament comtava amb la resistència del seus veïns, gent de qualsevol professió, mares i nens. L’exèrcit del Comte de las Torres estava compost per quatre mil soldats entre infants i genets. Després de la negativa del poble de Vila-real a acceptar la seua rendició, els felipistes començaren amb l’assetjament, tornant-se en una cruenta batalla en la que els vila-realencs oferiren una resistència èpica, obligant als borbònics a fer ús de l’engany i la seua cobardia per poder prende la ciutat. 

Després de llargues hores de lluita, el coronel Mesaga de les tropes borbòniques, va pedir pau per poder replegar els seus ferits i morts en batalla. Tan prompte com s’adonà comte de que les persones que defenien la ciutat eren molt escasses, pegà un tir a l’aire i de sobte, les seues tropes entraren en Vila-real cremant i saquejant tot el que es creuava pel seu camí. A la fi, 253 vila-realencs varen perdre la seua vida. 

Tras la pèrdua de València, a principis de març de 1707, l’arxiduc Carles III, l’abandonà amb la seua Cort en direcció a Barcelona. No obstant això, anà a Vila-real per agraïr als maulets i la resta de gent el seu suport a la causa austracista. L’arxiduc va concedir a Vila-real el títol honorable de Ciutat Lleial. 

Per aixó, es a dir, per la memòria d’aquests herois, nosaltres volem homenatjar-los, i no trobem millor forma que anar-hi a la marxa de les torxes que es celebra a Vila-real aquest dissabte 12 de gener. Tenim memòria, som conscients de quals són les nostres arrels, de la enorme lluita que lliuraren els nostres avantpassats per defendre la nostra cultura i tradicions, oposant-se rotundament a l’imposició homogenitzadora de l’absolutime borbònic de Felip V, el qual no es mereix una altra cosa que estar penjat cap a baix en el Museu Municipal de Xàtiva, i precisament, va ser el vila-realenc Carles Serthou Carreres qui ho va fer com conservador del Museu. 

12 de gener de 1706, una data que moltes vegades no comta amb el suport que es mereix per part de les nostres institucions, però que el poble de Vila-real recorda amb orgull i que la resta del poble valencià recolza, perque la seua lluita ès la nostra: la defensa de la nostra idiosincràsia com a poble.

diumenge, 6 de gener del 2013

LA LLENGUA DELS VALENCIANS



Document en castellà signat per la Real Academia Española de la Lengua i per la Real Academia Española de la Historia: 

LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS

Los abajo firmantes, miembros de número de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el «valenciano» es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.

Por lo todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que,por su entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento ( como el que contemplamos ) de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.