ESCUT D'ALTEA

Escut d'Altea, a la Marina Baixa.

"En camp d'or, quatre pals de gules; sobre el tot, una àguila bicèfala de sable, coronada d'or i de gules, becada, lampassada i armada de gules"

POBLES I LLINATGES: BORRIANA, ON COMENÇA LA CONQUESTA

Segons les fonts musulmanes la població emmurallada de Borriana, un recinte que en aquesta època comptava  amb vora 3 hectàrees va apareixer durant la dominació muslmana, al voltant del segle XI, sobre antics nuclis d'origen romà que van donar origen al nom d'aquesta localitat. Amb el temps va passar a convertir-se en la principal població de la zona i objectiu principal de les tropes de Jaume I per la seua importància estratègica. De fet la història de l'actual Borriana tal com la coneixem comença a principis de 1231 quan el noble aragonès Blasco de Alagón convenç al rei Jaume I de la importància d'iniciar la reconquesta dels territoris que després es convertirien en el Regne de València, “Però, pel que jo sigues i entenc, us aconselle que aneu a Borriana, i per aquesta raó: perquè Borriana és un lloc pla, i està prop de la vostra terra, i us i vindrà millor, tant per mar com per terra, que nous vindria si fósseu més terra endins. I tinc confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu dins d’un més, i hi trobareu molts queviures. I aquest és el millor lloc que jo sigues perquè vós comenceu la conquesta del regne de València”. I és d'aquesta manera com a mitjans de mes de maig de 1233 els exèrcits cristians van iniciar el setge de Borriana. Els musulmans assetjats van intentar negociar la seua permanència a la ciutat a canvi del pagament de tributs, no obstant això el rei Jaume I els va donar tres dies per abandonar la ciutat “amb el que poguessen emportar-es’n als espatles i als mans” comprometent-se a garantir la seua seguretat fins que arribassen a Nules. Finalment, el dia 16 de juliol, es produeix la conquesta de la ciutat mitjançant la qual es va aconseguir la rendició de tots els enclavaments musulmans de la zona. Segons les anotacions del propi rei, de Borriana van eixir set mil trenta-dos àrabs entre homes, dones i nens. La majoria d'ells van passar a residir als pobles de la propera serra de Espadà fins a la definitiva i total expulsió dels seus descendents en 1610. L'endemà de l'entrada de les forces catalano-aragoneses a Borriana es va procedir a la donació de diverses torres, masies i terres als Ordres Militars del Temple, Sant Joan i Calatrava i l'1 de novembre es va concedir Carta als nous pobladors a fur de Saragossa. Segons els estudis realitzats pel professor Enric Guinot les conclusions dels quals van ser publicades en el seu molt documentat treball “Els fundadors del regne de València” són constatables dues tendències diferents quant als orígens dels repobladors, una primera datada entre 1233 i 1244 en la qual l'element aragonès és superior al català. És en aquesta època en la qual trobem donacions a persones amb els següents cognoms aragonesos: Agon, Ahuero, Arbaus, Ayerbe, Calataiud, Cellas, Cutanda, Belchite, Tauste, Fernández d'Albarrasí, Gallur, Garcés de Roda, López de Pomar, Pérez de Pina, Pérez de Tarassona, Ximénez de Castellote i Ximénez. També es troben els següents cognoms catalans: Ager, Caldes, Celma, Lleida, Martorell, Montalt, Monsonís, Ribera, Santmartí, Vallés, Vilavert i Vinaixa. Al costat d'ells es troba el cognom navarrès Esparça i l'occità Gascó. No obstant això, a partir de 1256 el mapa onomàstic canvia radicalment i l'element català pansa a ser predominant. Molts dels cognoms anteriors desparegueren de Borriana i s'estableixen altres colons recentment arribats des de les terres catalanes del nord com Aguiló, Alós, Bardoll, Celart, Escolà, Escrivà, Gallifa, Garrigues, Juneda, Piera, Ripio, Rossell, Sarreal, Tallada, Terrassa i Verdú, d'inequívoc origen català. Marcén, López de Belchite, Almunién i Ximénez de Gallur serien els únics cognoms aragonesos presents en la documentació d'aquestes dates. També apareixerien els Peris, catalanizació del patronímic aragonès/navarrés Pérez-molt comuns al Maestrat- o els Navarrete, d'origen navarrès. La ciutat va continuar amb un creixement ràpid actuant com a pol d'atracció de nous pobladors, especialment de la zona de Tortosa, i als segles següents comencen a aparèixer noves famílies que seguint la tònica general de repoblació predominantment catalana a tot el territori ens dona els següents cognoms: Alçamora, Aragonés, Archs, Astor, Berenguer, Besós, Bonvila, Borrull, Burgos, Busquet, Castell, Català, Centelles, Cervera, Cirera, Clapers, Claret, Conesa, Cortell, Daudí, Despont, Ferrer, Ferris, Ferrús, Figuera, Fontanet, Garrigues, Gilabert, Gisbert, Gual, Guàrdia, Guerau, Horta, Jaume, Joan, Jordà, Jover, Llinars, Linyerola, Llombart, Llopis, Losilla, Marrades, Mengot, Mercadal, Moliner, Mollà, Monsó, Monter, Monvila, Nin, Noguera, Obach, Palau, Passanant, Pedrosa, Peguera, Pla, Pomar, Puig, Pujalt, Punyet, Quintana, Reboll, Rei, Renart, Roger, Roig, Ros, Rovira, Sabater, Safont, Sagranada, Saida, Salt, Sant Hilari, Ariza, Saplana, Sars, Serrallonga, Sesa, Selva, S’Estret, Olzina, Soriano, Tarragó, Tena, Torrent, Tomàs, Tous, Valldelou, Vallporquera, Valls, Vesques, Vilanova, Vilarnau, Vinyes o Vives. En els posteriors morabatíns dels segles XVI i XVII apareixen nous cognoms arribats de diferents poblacions del Maestrat, del principat de Catalunya, i en menor mesura d'Aragó o de la França com Beltràn, Mitjavila, Ribalta, Prunyonosa, Martí, Oliver, Godos, Falomir, Badía, Guerau, Albiol, Esbrí, Roca, Simó, Matamoros, Navarro, Montalar, Anglés, Tarragó, Comanda, Català, Company, Almela, Errando, Porcar, Toro, Bellmunt, Franch, Archelos, Carbonell, Arambul, Sales, Canós, Calduch, Domingo, Calvo, Monfort, Sales, Daudi, Alfonso, Nicolau, Salom, Traver, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Ferrer, Aguiló, Banyuls, Sifre, Burgesa, Cabanelles, Colubi, Salelles, Giner, Tormo, Gavilà, Gregori, Lloret, Sanchis, Jover, Bellviure, Alemany, Monroig, Balaguer, Roig, Miró, Castanyer, Sunyer, Valls, Segarra, Pallarés, o Joan. Posteriorment, ja a partir del segle XVIII, reapareixen cognoms arrivats des de les localitats de la propera serra d'Espadà, com Granell, Monsonís, Ortells, Torres, Toro... Molts d'aquests cognoms coincideixen amb altres localitats de la comarca.

Borriana va tenir participació destacada en totes les conteses civils que van afectar les nostres terres, trobant-se en la majoria d'elles-Germania, Guerra de Successió, Guerres Carlistes o Guerra Civil-la població dividida entre els partidaris de tots dos bàndols. A partir de 1840 es convertirà en un dels nuclis que major impuls va donar al cultiu i comerç de la taronja, i en 1901 obté el títol de ciutat.
En l'actualitat, Borriana com altres poblacions de la Plana ha rebut importants contingents d'altres territoris, destacant els arribats de les poblacions properes de la serra de Espadà i del Maestrat a partir del segle XIX, així com de Castella i Aragó al segle XX i en els últims anys del nord d'Àfrica, Romania i Sud-amèrica, passant dels 25.000 habitants als 35.000 en els últims deu anys, fet que ha modificat sensiblement el mapa de cognoms d'aquesta ciutat en els quals resideix població de setanta-dues nacionalitats diferents.
No obstant això, el gruix de la població antiga de Borriana és descendent dels pobladors que van arribar a Borriana entre els segles XIII-XVII pel que predomina encara l'ús lingüístic de la llengua pròpia dels valencians.

Entre les tradicions arrelades a Borriana cal destacar la dels Gegants. Tots els anys per Sant Bali es celebra a la ciutat el tradicional Aplec de Gegants i Cabuts on participen colles de diferents indrets dels nostres territoris com Vall d’Uixò, La Font de la Figuera, Benicassim, L’Alcora, Alcalà de Xivert, Rubí, Ruviols, Mascarell, Nules, Ulldecona o Catí, i Així mateix integrants del grup de gegants i cabuts de Borriana han participat a Montblanc amb colles d’Alcudia (Mallorca), Fraga, Andorra la Vella, L’Ametlla de Merota, Flaset, Mollerussa, Mora d’Ebre, Queixans, Rubí, Vila-nova de Vallés, Vilaseca i Vilosell.

EL NOSTRES COGNOMS: ALBINYANA-ALENTORN

ALBINYANA.- D’aquest cognom hi hagué membres a València des de molt antic, i també al Principat. Documentat a L’Alcora (1305), Alfara del Patriarca (1379), Almassora (1379), Santa Magdalena de Polpís (1379), L’Ollería (1421) i Xàtiva (1421).

ALBIOL.- Originari del lloc d’Albiol, al camp de Tarragona, amb ramificacions a Barcelona i regne de València des dels primers dies de la seua reconquista. Documentats a Sant Mateu (1237), Morvedre (1244), Catí (1294), Oriola (1300), València (1353), Castelló de la Palana (1398), Xàtiva (1421), Borriana (1481).

ALEGRE.-Cognom català molt antic originari del Principal des de on va passar a Luna, Fraga, Huesca, Bellver, Otal, Zaidín i Zaragoza, amb branques a Bizkaia i que va passar a la conquista del regne de València a partir del segle XIII. Documentats a Cocentaina (1269), Montesa i Vallada (1289), Castelló de la Plana (1291), Catí (1294), València (1306), Cabanes (1379), Almassora (1379), Canet lo Roig (1379), Onda (1379), Rossell (1379), Xàbia (1381), Cinctorres (1396), Morella (1396), Vallibona (1396), Xàtiva (1421).

ALEMANY.- Aunque la mitología catalana el fa entroncar en Gerard Alemany, u dels nou capitans d’Otger Cataló, lo cert i demostrat és que els d’aquest cognom descendeixen dels cavallers d’oritgen alemany que vingueren a Catalunya amb motiu de la reconquesta, passant posteriorment a València i Mallorca. Al Principat tingueren cases a Guimerà, Bellpuig, Tortellé, Biure, Estela i Vilagelans, Tortilla, Guissona, Barcelona i Sant Privat d’en Bas. Van passar al regne de València, com tants altres linatges catalans, principalment al segle XIV i els trobem a València (1306-16), Castiellfabib (1379), Cervera del Maestrat (1379), El Puig (1379), Castell de Cabres (1396), Morella (1396), Vilafranca del maestrat (1396), Xàtiva (1421) i Algemesí (1433). Des de Xàtiva passaren a Aielo de Malferit.

ALÇAMORA.- Llinatge català originari del lloc del mateix nom, a la comarca del Pallars Jussà d'on va passar principalment a Borriana, Alcoi i València. Al Principat Ramón d'Alçamora va ser comendador de l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital en el Gran Priorat de Catalunya, de Siscar en 1219 i de Lleida en 1230. Joan i Lluis d'Alçamora van prestar els seus serveis a Jaume I en la conquesta de València, establint-se el primer a Borriana on va ser fet governador i el segon a Alcoi, on van fundar casa i algunes de les seves branques van passar a València. Dels Alçamora d'Alcoi diu Martí de Viciana: "Han regit i tingut l'ofici de Bayle pel Rei mes de dos-cents anys. Un altre , trobem que en el jurament de fidelitat que els cavallers de València van presentar a l'Infant don Joan, fill del rei don Pedro, van ser cridats a l'aquest jurament homes dels Alzamora com a generosos. Tenen provada la seua generositat i antiga hidalguia davant el Jutge ordinari de València, amb sentència a catorze d'Abril, any de mil cinc-cents i cinquanta-quatre. Aquests d'Alcoi  han segut sempre homes d'honor i valerosos, i han servit amb gran fidelitat al Rei. I principalment ho van mostrar pels anys de mil cinc-cents i vint i un i vint i dos,que amb les seues persones, cavalls i hisendes van servir en tota la jornada, aventurant-se a tots perills i vessaments de sangs pròpies".
A més de Borriana, Alcoi i València consten documentats a Montesa i Barrada(1289-1421), Cocentaina (1290-95), Castelló de la Plana (1291-1398), L'Olleria (1421), Xàtiva (1421) i Algemesí(1433). En l'actualitat el cognom està castellanitzat i s'escriu Alzamora.

ALCOVER.- Llinatge toponímic amb originari del lloc del seu nom en la comarca de l’Alt Camp. Els trobem a Alzira (1399) i Montesa (1421) on van ser considerats nobles. Des del segle XVI estàn documentats a Museros (Horta Nord).

ALENTORN.-Llinatge  toponímic originari del lloc d’Alentorn a la comarca de La Noguera. Van ser carlans del castell d’aquest nom i van prendre el nom del castell com nom de familia. Van passar al Regne de València on estàn documentats a Torrent (1248) i Ontinyent (1421).

POBLES I LINATGES: GANDÍA, CAPITAL DE LA SAFOR

Gandia és la capital de la comarca de La Safor i una de les principals ciutats valencianes, de notable passat històric, cultural i literari i que va ser bressol d'importants personatges de la història del nostre poble. Al territori del seu actual terme municipal està documentada la presència humana des del Paleolític superior existint mostres de la mateixa tant en la cultura del Bronze com en la ibèrica. També està molt documentada la presència romana des de l'època imperial especulant-se que va ser precisament en aquesta època quan apareixen els primers assentaments permanents al territori físic del que avui és Gandía. No obstant això, la primera notícies escrites en la qual consta Gandia són de 1241 recollides en la Crònica en les que es relaten les negociacions amb l'alcalde sarraí del proper castell de Bairén probablement durant els anys de 1241 o 1242 just abans de la tercera i última campanya contra els musulmans en la qual es van conquistar Xàtiva, Denia i les poblacions del límit meridional del nou regne de València. També existeix documentació en la qual consta el delegat militar de les forces del rei En Jaime, almirall Carròs signant documents com a senyor del castell de Rebollet. En aquests dies no existia un nucli urbà anomenat Gandia, i el seu actual terme municipal no era més que un conjunt d'alqueries musulmanes disseminades entre la muntanya i la marjal al costat dels castells de Rebollet i Bairén. Després de la darrera campanya de conquesta del regne, Jaime I va ordenar la total expulsió i deportació dels musulmans de la zona i la immediata repoblació de la mateixa amb contingents formats per colons arribats del nord, catalans, i en menor mesurada aragonesos, navarresos i occitans. L'historiador Enric Guinot és taxatiu en afirmar la creació de la nova ciutat de Gandía: “el rei fundà una vila de nova planta al mig de la plana, l’actual Gandia, que fisícament degué ocupar l’espai d’alguna petita alqueria, però que constitueix clarament una vila cristiana de traça ortogonal i sense cap relació amb el món urbà islàmic anterior”. Segons això, la ciutat de Gandia naix per la voluntat i afirmació dels nous pobladors per sobre la nova terra conquistada als sarraíns vençuts, expulsats i deportats dins de lo que alguns historiadors anomenen una substitució étnica que donaria pas a la creació del Regne valencià. Per altra banda tenim noticies documentades de l’any 1249, quan el rei Jaime I fa donació de la mateixa al seu fill Pere. Segons el Llibre del Repartiment, els cognoms dels primers pobladors arribats principalment de les zones de Empordà, Barcelona, Pallars, Cerdanya, Penedès, Urgell, Tarragona, Huesca i Ribagorça i en menor mesura de Terol i Zaragoza, van ser Aguiló, Alamá, Albero, Alfaro, Alváriz, Banyeres, Berdú, Bertrán, Binèfar, Bonaventura, Busquet, Casio, Castellà, Climent, Clos, Company, Curta, Dolçasearns, Domingo, Eimeric, Entença, Estada, Eximén, Figuera, Gomis, Guerrero, Llobera, Llop, Lopeç de Roda, Mainar, March, Montflorit, Morató, Novell, Oblites, Oria, Palasol, Palomar, Pereç del Bayo, Planas, Pola, Riusech, Romanyà, Rubió, Rufa, Saga, Sanç, Santmartí, Serran, Sos, Perol, Torà, Vallmoll, Vic i Vilaragut. Segons la documentació posterior i del morabatí de 1373 relativa als anys 1259 a 1373 i estudiada pel professor de la Universitat de València Enric Guinot i publicada en la seva obra “Els fundadors del regne de València” alguns dels llinatges inicials desapareguen al mateix temps que apareixen altres nous conforme la repoblació va prenent forma i la població de Gandia va creixent. Entre les noves famílies assentades a Gandia trobem als Basset, Cantarell, Creixell, Cruïlles, Forés, Granollers, Torroella, Llinars, Maià, Olivella, Oliver, Orcau, Piera, Ciurana, Tarragona, Terrassa, Torrents, Traver, Valls, Vilanova, Vilaplana, Agramunt, Altarriba, Anglés, Argensola, Bagés, Bellprat, Borràç, Cabrera, Carbonell, Castelló, Cerdà, Cerdanyola, Cerola, Xifre, Cirera, Clariana, Constant, Corts, Dalmau, Font, Forés, Formigal, Garriga, Granollers, Guàrdia, Ortoneda, Ivars, Massanet, Maguerola, Martorell, Matoses, Messeguer, Miralpeix, Miró, Montpalau, Moyà, Mulner, Noguera, Oms, Papiol, Perelló, Pedrós, Pons, Pontons, Porta, Puigoriol, Renau, Ribelles, Safont, Salelles, Salines, Salou, Sametlla, Santapau, Sapera, Saplana, Sapujada, Saranyana, Sarriba, Segarra, Seguer, Serolla, Solsonés, Soler, Tamarit, Torregrossa, Verdaguer, Vergés i Vilarsell, d'inequívoc origen català, i als Aragonés, Barbastro, Alcaina, Alfocea, Armelles, Campos, Fuentes, Fiscal, Lavata, Noval, Ruiz de Lihory, Torralba de origén aragonés. En el grup occità quedarien els Bearn, Clapers, Carcassona, Gascón, Guasch, Pullugana i Tolrà, i entre les famílies arribades de Navarra, els Oblites, Corella i Navarro. Al costat d'ells van arribar altres cognoms de tipus com Tomàs, Llopis, Peris, Simó, Martí, Aparici, Sanchis o Sanç indistintament catalans, aragonesos o navarresos o en qualsevol cas asimilats a la llengua principal dels conquistadors. En opinió del professor Guinot en la seva citada obra, “el tomb en la procedència dels colons i primers veïns de la Gandia del segle XIII és ratificar en fer la comparació amb l’antroponímia d’un segle després, concretament amb els 417 noms detallats en la llista fiscal del morabatí de l’any 1373. En aquest any els cognoms formats a partir d’un topònim han baixat -com és habitual—a nivells d’aproximadament un terç del total (34%). També ara la proporció de noms de pobles de Catalunya és molt majoritaria (70%) enfront d’una minoria que aplega els topònms aragonesos, navarresos i castellans (16%). La resta 14% són indistints d’un país i l’altre, occitans (6%), del Sobrarbe o algun topònim de poble valencià. En els de procedència catalana, les proporcions s’han decantat molt clarament a favor de les comarques orientals (70%), i si comptabilitzem com a occidentals els casos de Sobrarbe i, especialment el Solsonés, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt Camp, els diferències és reduixquen una mica, però continuarien sent sempre majoria absoluta els procedents dels comarques orientals. Gandia és, fins el moment, el cas més clar, juntament amb allò que sembla aportar la ciutat de València, d’arribada de catalanss orientals.” Per fixar l'origen dels fundadors i primers pobladors de Gandia mitjançant la recerca de la antroponimia, al costat de la toponímia, Guinot analitza també els nom basats en el mitjà natural i geogràfic que representen un 15% del total entre els cognoms documentats amb una hegemonia catalana del 95%, quant als cognoms derivats de malnoms, el predomini del lèxic català continua sent superior encara que no tan acusat com en el cas anterior, i en el cas dels cognoms patronímics, és a dir, els basats en noms de pila, que representa el 25% del total, la proporció catalana continua sent superior. Finalitza l'estudi amb els llinatges constituïts per oficis-Ferrer, Mulner, Hortolà, Messeguer- i aquells que mantenen l'article salat, bastant representatiu d'altra banda del català de les comarques orientals, i que reafirmaria la conclusió final de l'estudi: que dos terços de la població assentada a Gandia entre els segles XIII i XIV era de procedència catalana.

Aquesta població inicial va sofrir diferents canvis demogràfics als segles següents a causa de la continuació d'arribades d'importants contingents principalment des del Principat i altres menors des d'Aragó, Navarra i Castella que van ser absorbits pel ethnos dominant tant en llengua i cultura com en costums, mentre que a causa de la important mobilitat geogràfica existent en el regne i a les diferents epidèmies, noves famílies arribades des d'altres poblacions valencianes van substituir a alguns llinatges que amb el temps van quedar extingits o van passar a altres localitats. Ja en el morabatí de 1646 apareixen cognoms nous com Castanyer, Sunyer, Simó, Valls, Ferrando, Segarra, Joan, Berenguer, Masquefa, Gavilà, Gregori, Lloret, Jover, Bellviure, Alemany, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Banyuls, Alòs, Crespo, Burgesa, Miró, Colubi, Servelló, Cabanilles, Ibáñez, Blasco, Giner, Tormo, Joan, Cardona, Perpinyà, Boluda, Monroig… en la seva gran majoria molt significatius en quant a la continuitat de la realitat ètnica predominant aal Regne de València. Un linatges als quals s'afegiran uns altres ja als segles XIX arribats des de la veïna Castella, de poblacions del nord del regne o de França en petits contingents que seran més importants en la segona meitat del segle XX.

Gandía va patir els atacs dels pirates turcs i berberiscos el que va motivar que en 1671, Francesc de Borja, senyor de Gandía emprengués les obres d'emmurallat de la ciutat i incoprorara el nucli de la Vilanova. Anteriorment es va veure involucrada en les Germanies i molts dels seus habitants van participar en la conversió forçosa dels moriscs de la comarca que seran expulsats l'any de 1609. Durant la guerra de Successió, els ducs de Gandía van recolzar al pretendent borbònic però van haver d'abandonar la ciutat en ser recuperada aquesta per les tropes del general Joan Baptiste Basset. Finalment i una vegada desmantelat el regne valencià per les noves autoritats borbòniques i castellanitzada la nostra cultura, amb l'arribada del règim liberal i en ser dividit el territori valencià en províncies, Gandia va ser adscrita a la província de Xàtiva, per passar a la d'Alacant en la nova divisió de 1833 i finalment a la de València en 1836. A partir de 1960 el municipi va annexionar els municipis de Beniopa i Benipeixcar.

Entre els personatges més celebris nascuts en aquesta ciutat destaquen Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella i Francesc de Borja.

Gandía és hereva d'una important tradició cultural valenciana llegada per aquells primers colons-guerrers que van arribar en els llunyans temps de la reconquesta. Dels seus actuals veïns depèn que aquesta cultura es mantinga i puga ser trasmesa a les nostres noves generacions.

POBLES I LLINATGES: EL PUIG I LES LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA

El Puig és un dels llocs més sagrats i emblemàtics dels valencians, situat entre el mar i les muntanyes i envoltat de fertils hortes a pocs quilómetres de la ciutat de València, aquesta petita, però significativa població de la comarca de L'Horta Nord, va ser protagonista històrica de l'empresa de reconquesta de les terres valencianes per part dels nostres avantpassats arribats del nord. Encara que s'ha pogut trobar restes de presència humana relacionada amb la cultura ibèrica i amb la època romana, les fonts no comencen a nomenar aquest enclavament fins al segle XI. Llavors estava ocupada pels àrabs i era coneguda com Jubayla (pujol), Cebolla, per a les hosts castellanes del Cid que van ocupar durant un curt temps aquesta població. La reconquesta final de Cebolla, va arribar de mans de Jaime I l'any de 1237, i van ser precisament les tropes catalanes les que li van donar en la seua pròpia llengua l'actual denominació del Puig de Cebolla, a causa de trobar-se el castell a la part alta d'un pujol. De la permanència de les hosts reals al castell del Pig es van generar diferents llegendes íntimament relacionades amb la conquesta de València. Es comta que trobant-se el rei Jaime I al castell del pujol principal del lloc, el seu cavall va donar un colp en el sòl i d'allí va brollar una font que encara es troba en la dita muntanyeta, coneguda des de llavors com”de la patà”, les aigües de la qual tenien el seu origen en l'antic aljub musulmà. Una altra llegenda ens parla que quan el rei va decidir abandonar el seu campament per participar en la batalla contra els àrabs, en anar a desmuntar la seua tenda, un rat penat havia niat en el seu interior, per la qual cosa el monarca considerant-ho un bon auguri la va deixar plantada i va prendre al rat penat com a símbol heràldic. 

Retaule a l'interior de l'ermita de Sant Jordi (El Puig)

Però és sens dubte l'episodi més important d'aquesta localitat, en el qual es confon la llegenda amb la història, l'ocorregut a pocs metres de l'entrada actual del poble, en el camí de La Creu o Pobla de Farnals el 20 d'agost de 1237, quan diversos centenars de cavallers catalans al comandament de Bernat Guillem d’Entença es van enfrontar i van vèncer amb l'ajuda i participació del seu patró Sant Jordi a milers de musulmans en la anomenada batalla de Enesa, que va decidir definitivament la campanya de València en favor de les tropes de Jaime I. En record d'aquesta batalla, existeix avui una ermita dedicada a Sant Jordi, consagrat patró de València. També en la catedral de la capital valenciana pot veure's el retaule representatiu d'aquesta  batalla en el qual apareix Sant Jordi al costat dels cavallers catalans que van derrotar als moros en tan significativa trobada bèl·lica. Un altre esdeveniment que es va succeir en els dies previs a l'entrada del rei a la ciutat de València va ser la trobada d'una imatge de la Verge sota una campana als peus de la muntanyeta de la Patà, per part de Sant Pere Nolasco, frare mercedari que acompanyava al sèquit del rei. Considerant el rei que es tractava d'un fet d'indubtable significació espiritual, va proclamar a aquesta verge del Puig patrona del nou regne de València i va lliurar aquestes terres a Arnau de Cardona, de l'Ordre de la Mercè perquè construís en el seu lloc un santuari, avui desaparegut, que va ser la base de l'actual monestir que es conserva en aquest lloc.Fets històrics i llegendes no contrastades que en qualsevol cas representen la realitat històrica de l'arribada de tropes i colones catalano-aragonesos a la comarca, la fugida dels musulmans i l'entrada triomfal de Jaime I i els seus exèrcits a la ciutat de València després de rebutjar una proposició del rei musulmà Zayyan en el qual li oferia les cessió de tots els seus castells des del Guadalaviar fins a Tortosa, un castell a la ciutat i el pagament de tributs perquè respectés la ciutat. Sabem la resta de la història, el rei no va pactar, va entrar a València i això va significar el principi de la fi de l'ocupació islàmica a les nostres terres.
Com la majoria dels pobles reconquerits, la població del Puig de Santa María va ser colonitzada per famílies arribades de Catalunya. En el morabatí de 1379 consten els següents cognoms d'aquest origen: Abella, Alemany, Balaguer, Barall, Barbadell, Barceló, Bargalló, Blanch, Bompar, Bort, Busquet, Cabot, Cabrera, Casis, Castellar, Cera, Clota, Coll, Comany, Espital, Febrer, Ferrer, Filaya, Fortes, Gallà, Garrigosa, Gener, Gibot, Granada, Guerau, Joan, Jofré, Just, Lleó, Llobà, Llobregat, Lloret, Magrinyà i Manquet. D'altres orígenes consten Almudever, Beneyto,Eximeno, Ginebreda, Lázaro, Llopis i Llompart. Les mortandats del segle XIV causades per epidèmies d'oest, la mobilitat demogràfica del nou regne i la construcció de la important cartoixa de l'Ara Crist en el seu terme municipal van atreure a nous pobladors que van canviar el mapa onomàstic de la localitat afegint-se noves famílies a les quals encara continuaven allí com els Ferrer, Joan, Alemany o Beneyto. En els morabatíns del segle XVII els cognoms més comuns al costat dels quatre anteriorment citats són Salt, Sinisterra, Ballester, Muntalar, Dalmau, Satmartí, Alapont, Vidal, Mestre, Anglesola, Manuel, Francès, Rodrigo, Burgos, Flores, Reguart, Carbonell, Montoro, Rodrigo, Quiles, Agrayt o Romeu.
El Puig va pertànyer a les famílies Xèrica, Janvila i Centelles, i al seu ajuntament va pertànyer el proper llogaret de la Creu del Puig (actual Pobla de Farnals) fins a l'any de 1609. 

Retaule de Marçal de Sax a la catedral de València

Situada de cara al mar i en les estribacions de la serra de Calderona, i està coronat per dos pujols, la muntanyeta de la Patà on es troben les ruïnes de l'antic castell del segle XI, i la de Santa Bàrbara, amb l'ermita del mateix nom, des d'on els habitants del poble beneïen els camps tots els mesos de maig per protegir-los de les tempestats i les inclemències del temps. Un tercer pujol, denominada de la Pedrera va anar desapareixent a poc a poc durant el passat segle en ser construída l'actual autopista de Barcelona, i ser usada la terra de la mateixa com a materials per a la construcció d'un dels espigons del port de València.
En el terme del Puig trobem llocs d'alta importància històrica per a la nostra identitat com els ja citats del monestir la construcció del qual va ser iniciada per ordre de Roger de Lauria l'any 1300 sobre l'antiga església de Santa María, manada construir per Jaime I, on es troba la tomba de Bernat Guillem d’Entença, alcalde del castell i oncle del rei, mort en la batalla del Puig, o l'ermita dedicada a Sant Jordi en el lloc on va tenir lloc la batalla de Enesa. També es troben la cartoixa de l'Ara Christi, una de les més importants de territori valencià, o una de les torres de guaita que al costat del mar van ser construídes durant el segle XVI per alertar a les poblacions costaneres del perill de les incursions berberisques.
Durant el segle XX, sectors nacionalistes de València van triar aquest entranyable racó valencià com a lloc de celebració del 9 d'Octubre, organitzant la societat Lo Rat Penat una processó cívica des de l'ermita de Sant Jordi fins al monestir. Durant la dècada dels anys 60, les joventuts d'aquesta organització van començar a celebrar alguns aplecs en diferents llocs com Lliria, Alcoi, la Vall d’Uixò, Castelló o Bocairent, celebrats entre prohibicions i pressions de les autoritats de l'època, fet que va motivar que els actes anassen desconvocats i traladats a les setmanes següents. D'aquesta manera, el darrer diumenge d'octubre de 1964 va tenir lloc la primera Marxa a Peu des de València al Puig, celebració nacionalista reivindicativa que va durar cinc anys, fins que en 1968 les autoritats van tancar la població del Puig per evitar l'entrada dels participants en l'acte. Aquests actes es van reprendre en anys posteriors i en l'actualitat alguns sectors del nacionalisme continuen celebrant al Puig aquesta diada reivindicativa els darrers diumenges d'octubre mantenint la marxa des de València a l'ermita de Sant Jordi i des d'aquesta a la muntanyeta de la Patà.

POBLES I LINATGES: SUECA, ENTRE L'ALBUFERA I LA MAR

Panoràmica des de la muntanyeta dels Sants (Sueca) en diferents époques de l'any

Sueca és la capital de la Ribera Baixa i al mateix temps el municipi de la comarca que més població concentra. Eminentment agrícola es troba situada al Parc  de l'Albufera, en una gran planicie pantanosa en el qual s'alça com a únic pujol la anomenada Muntanyeta dels Sants, i que es troba entre el riu Xuquer, l'Albufera i el mar Mediterrani formant part d'aquesta localitat onze petits nuclis de població convertits en l'actualitat en importants centres turístics i lloc d'estiueig dels habitants de València.
Encara que els més antics vestigis de població es remunten al Paleolític superior i que sembla que en els seus voltants va existir una alquería durant l'ocupació àrab, l'actual Sueca entra en la història durant els temps de la Reconquesta. Ja l'any 1157, el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV va fer donació d'aquestes terres a l'Ordre dels Hospitalaris. Posteriorment, en temps del seu descendent Jaime I, i després de la conquesta de València, el rei fixa en el Tractat d’Almizra els límits entre les noves terres reconquerides i les que encara quedaven en poder dels musulmans, quedant entre les primeres els llocs de Cullera i Sueca a les quals es va concedir en 1245 carta de repoblament davant el notari Bernat de Leocadia i mitjançant el procurador Pere de Queralt, quedant colonitzades amb setze famílies catalanes. En el Llibre del Repartiment consten els cognoms Alfaro, Anglesola, Casals, Despuig, Escrivà, Fraga, Joan, Llobet, Massot, Matoses, Miralles, Nebot, Piquer, Puig, Robina, Tarquer i Vilacolom repartits entre Sueca i Cullera. En la carta de poblament de Sueca consten a més els cognoms Altarriba, Andreu, Arnau, Bonet, Campgalí, Casals, Cucó, Domingo, Escrivà, Ferrer, Ferri, Garrigues, Gasch, Graus, Guillem, Guitart, Isern, Llobet, Martí, Maçot, Mascarell, Messeguer, Milà, Mulet, Nebot, Pelet, Poller, Puig, Riera, Robert, Rufa, Sany, Salvà, Salit, Santhipòlit, Zaragoza, Sories, Targuer, Tarragona, Torre, Vallmoll i Vinyes, sent la proporció de persones arribades des de Catalunya almenys del 90%. Posteriorment s'afegirien els també predominatment catalans Amat, Aragues, Badía, Baldoví, Bertrán, Blanch, Castell, Coll, Cortès, Dalmau, Doménech, Eimeric, Esteve, Estruch, Frigola, Ferri, Jover, Llagostera, Mir, Roure, Serra, Vilaragut, Andreu, Artigues, Barrot, Berga, Biosca, Bisbal, Bonfill, Burch, Canyelles, Carpi, Castelló, Cerveró, Xifre, Comella, Conesa, Conills, Creus, Durà, Fuster, Garrigó, Huguet, Llàser, Lledó, Llombart, Lleida, Llopis, Lloret, Marco, Mercader, Miquel, Miró, Nadal, Oller, Ortells, Ortí, Osca, Pascual, Pelegrí, Piera, Rabassa, Ramón, Reguart, Riudoms, Rodrigo, Robió, Roig, Rosell, Sabater, Saera, Sala, Salom, Sanxo. Serra, Soler, Perol, Terrassa, Torres, Tovià, Vila i Vinyoles.
A partir del segle XIV, Sueca va comptar amb consell municipal i personalitat jurídica pròpia, encara que no perdria la seua dependència militar del castell de Cullera fins a 1607. A les seues terres van cobrar protagonisme diferents fets d'armes, especialment durant la guerra de les Germaníes, i molts dels seus veïns van recolzar el carlisme.Va ser declarada ciutat en 1899.
En l'actualitat compta amb al voltant de 29.000 habitants que parlen majoritàriament valencià. Entre els seus naturals més celebres destaca l'escriptor  Joan Fuster i Ortells

CULLA, LA JOIA DEL MAESTRAT

A la comarca de l'Alt Maestrat, entre muntanyes, boscos, bancals i masies fortificades amb centenars d'anys d'història, resisteix Culla, poble d'imatge medieval, miraculosament ben conservat. Culla és un d'aquests llocs on sembla que el temps no ha transcorregut en els últims set-cents anys. En les seues antigues i bells carrers els ressons de les guerres carlistes i el passat templer semblen estar esperant al visitant que fuig del món modern per donar-li la benvinguda i sumir-ho en un ambient clarament identitari. El poble de Culla es troba assentat en la serra d’Ensegures a 1.081 metres, el seu terme municipal és el major del Maestrat i un dels més abruptes, on la seua població es trobava fins  fa relativament poc disseminada en més de tres-centes masies.

A Culla es parla un català occidental bastant pur, fruit de les primeres repoblacions d'aquesta zona en la primerenca data de 1233 on es van assentar famílies amb els cognoms de Berenguer, Roig, Cabestany, Carbonell, Fabregat, Fillol, Gravalosa, Minguet, Pagés, Pitarc o Punyonosa, als quals s'afegiran amb el pas del temps els Vidal, Barreda, Peris, Centelles, Bellés, Peraire, Bonaventura, cognoms que podem trobar en altres pobles i racons del Maestrat.

El Maestrat, que rep aquest nom per haver estat territori dels Maestres de la valenciana Ordre de Montesa, hereva de la dels Templers, és un extens i muntanyenc territori, avui poc poblat però amb molta història per haver estat la primera extensió conquistada als moros i per això la primera a ser repoblada per colons arribats de Catalunya i en menor mesura d'Aragó, Navarra i Occitània. Es tracta d'una zona molt especial on es guarden amb zel importants tradicions medievals, ritus pagans que es confonen amb festivitats cristianes, llegendes de bruixes i éssers del bosc i llocs recòndits considerats màgics o especials. A aquestes terres van venir a refugiar-se càtars albigesos d'Occitània i la Catalunya vella fugint de la repressió de Roma. L'Ordre del Temple sempre va estar molt interessada a posseir-la. En 1213, la regió, que assenyalava el límit del bisbat de Tortosa, va ser promesa pel rei Pere II a l'Ordre dels Templers en compensació per la futura ajuda de les hosts d'aquest Ordre de cavalleria en la seua conquesta, una acció militar que hauria d'esperar fins a 1233 ja sota el regnat de Jaime I.

En el cas de Culla, el seu primer senyor va ser el noble aragonès Blasco de Alagón, passant per herència a la seua filla Constança i per matrimoni de la mateixa a la família catalana dels Anglesola que van donar la primera carta de població. En 1244, Guillem d'Anglesola finalment va cedir Culla i els territoris de la Setena (Atzeneta, Benafigos, Benassal, Torre d’Embessora, Vilar de Cans, Vistabella, Molinell, Corbo i Boïl) a l'Ordre del Temple a canvi de deutes personals de la família per valor de mig milió de sous jaquesos. Però a causa de disputes i enfrontaments posteriors, l'Ordre no va poder gaudir d'una de les seues més anhelades possessions sinó uns pocs anys abans de ser dissolta en 1312. A partir de 1319, Culla, com la resta de possessions templaries del Regne de València van passar a les mans de l'Ordre de Montesa, creada per substituir en terres valencianes a la suprimida Ordre del Temple, i serà precisament Culla la seu de la Tinença del mateix nom, un càrrec que estava en mans del Comanador Major o Lloctinent del Maestre que agrupava els territoris de la Setena de Culla. A partir de finals del segle XIV, la Tinença es converteix en batllia que heretà la família Monsonís de Benassal, descendents del primer comanador, i que va mantenir en el seu poder durant almenys cinc generacions, i la Comunitat d’Herbatge de Culla que agrupava a tots els municipis de la batllia compra els drets d'explotació de recursos pecuaris i forestals a l'Ordre organitzant un efectiu comprat de ramaderia que va rebertir en una millora econòmica de la zona i en el millorament i ampliació del casc urbà. La comunitat d’Herbatge va perdurar de forma gremial i comunitària fins a l'arribada del liberalisme i l'abolició de gremis, germanors i comunitats rurals. Aquesta situació i un desgrat rural nat cap a les ideologies modernistes liberals i l'asimilacionisme igualador de corrents polítiques arribades  de l'estranger, va portar a la majoria dels camperols de la zona a recolzar el carlisme durant les guerres del segle XIX, convertint-se tant Culla com el Maestrat íntegrament en caserna general, teatre d'operacions i petit estat carlista. Per aquestes terres va cabalgar el mític general Ramón Cabrera. Després de les derrotes del carlisme i la desaparició de les comunitats rurals, la zona va empobrir-se i es va produir una important migració cap a les localitats més riques de la Plana i sobretot les grans ciutats i zones industrials, principalment València i Barcelona.

Avui Culla és un reflex perfecte del que va ser fa segles i que conserva edificis històrics dels segles XVI i XVII al costat de restes de muralles medievals i l'antic hospital del segle XIII que va funcionar com a presó en les guerres carlistes. En definitiva un petit racó de la nostra identitat i història de visita més que recomanable per a tot aquell que estime i vol coneixer la seva terra i els esdeveniments del nostre poble.

http://www.levante-emv.com/ocio/2012/07/20/culla-esplendor-medieval/922515.html

http://www.flickr.com/photos/toni_duarte/7203456186/

http://ocet.org.es/las-rutas-del-temple/

POBLES I LLINATGES: BOCAIRENT

Bocairent (la Vall d'Albaida), bella i emblemàtica localitat valenciana situada en la vessant nordoccidental de la serra de Mariola i en la vall del mateix nom. Localitat eminentment agricola, destaca per la seva economia tradicional textil i les seus reconegudes mantes, avui practicament desapareguda per causa principalment de la globalització i de la arrivada al nostre país de productes barats des de països orientals d'economies emergents amb els que no pot competir la nostra industria local i tradicional i que han causat un important augment de l'atur tant en Bocairent, com en la resta de la comarca i de tot el territori valencià. 

Compta amb restes arqueològics que daten del Neolític, així com de poblats de cultura ibèrica i viles romans. Pertanyent a la taifa de Denia, va ser conquerida en 1245 per les tropes de Jaume I i repoblada com la majoria de poblacions del Regne de València principalment per families catalanes i d'altres vingudes d'Aragó. Entre els seus primers pobladors consten els Cerdà, de la Cerdanya, els Calabuig i Cabanes, de l'Empordà, els Guimerà, de l'Urgell, els Montllor, de Pallars, els Belda, de la Garrotxa, els Vimbodí de la Conca de Barberà o el linatge de carlans urgellencs dels Peris d'Orís...També, dintre de la nòmina de families catalanes tenim als Albalat, Falcó, Guerola, D'Ou, Castelló, Ferré, Martí, Mollà, Moltó, Montllor, Camarasa, Amat, Berberà, Armengol, Seguí, Blanes, Bodí, Cirera, Ferrer, Ferri, Guerola, Llobregat, Verdú, Vallebrera o Vila. Amb cognom aragonés tenim als Calatayud, Beneyto, Daroca, Gurrea o Vicedo. En record de la seva conquista i en honor al patró de la vila, es celebren del 2 al 5 de febrer les festes de moros i cristians.

Aquesta nomina de cognoms portats pels primers pobladors i colons de Bocairent pot consultar-se als Morabatins de l'ARV, al Llibre del Repartiment, a la Carta Pobla de Bocairent, Agres i Mariola i al molt documentat i inestimable llibre del profesor Enric Guinot "Els fundadors del regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval". Ed.Tres i Quatre, 1999

COGNOMS VALENCIANS: ELS LINATGES DE LA CONQUESTA

En el llibre  titolat "Memorias hstóricas sobre la marina, comercio, y artes de la antigua ciudad de Barcelona, escrit per Antonio Campany y de Montpalau al 1779, Tomo II, pags 35,36 i 37 trobem el següent text:

"Para la Conquista de Ciudad y Reyno de Valencia que se concluyó en el año 1238, nadie contribuyó con menos generosidad y gloria que la Nobleza Catalana sirviendo baxo de las banderas del invicto Don Jayme. Buen testimonio es de sus servicios el prodigioso número de establecimientos que obtuvieron en aquel delicioso Reyno recién restaurado el dominio de los sarracenos, los muchos caballeros de Cataluña que se domiciliaron en el propio teatro de sus proezas, para ser otros tantos troncos de la Nobleza Valenciana.

Según se refiere de las trobas del poeta Mossen Jayme Febrer, escritor del siglo XIV y los testimonios de Zurita en sus Anales de Aragón y de Escolano y Viciana en sus historias, los Caballeros  Catalanes establecidos en el Reyno de Valencia son los siguientes"

i passa a enumerar els cavallers que acompanyant al rei Jaime I van participar en la conquesta de valència dels quals anem a deixar els cognoms:

Abat, Abellà, Ager, Albanell, Almenar, Alpont, Alemany, Amat, Anglesola, Arnau, Assio, Alòs, Balaguer, Ballester, Barberà, Belloch, Bellera, Benavent, Besora, Blanes, Bonybern, Boxadors, Bosch, Bou, Brusca, Cabestany, Cavanilles, Cantarelles, Çagarriga, Çahera, Caldés, Ça Morera, Ça Noguera, Copons, Caramany, Carbonell, Cardona, Ça Rovira, Casanova, Cascall, Català, Castelló, Castellví, Castellet, Cava, Cerveró, Cervera, Ceris, Cirera, Claramunt, Codinats, Colomer, Crespí, Cruilles, Cucaló, Centelles, Castellvell, Ça Vall, Desplà, Despuig, Despés, Desprat, Doms, Enveig, Erill, Espigol, Esplugues, Fenollet, Ferrant, Figuerola, Fort, Franquesa, Fuster, Gallart, Galves, Gil, Grau, Guimerà, Jordà, Llauria, Malferit, Maupí, Martell, Martorell, Mataró, Mataplana, Maulleví, Mediona, Mir, Miralles, Miró, Monclús, Monserrat, Mompalau, Monsonís, Montagut, Monreal, Montredó, Montoliu, Moragues, Moncada, Mur, Marrades, Monsoriu, Olcina, Oliva, Olives, Oms, Orcau, Ordi, Palau, Pallás, Peguera, Pellicer, Perpinyà, Pertusa, Pinós, Plegamans, Pujades, Puigvert, Puigmoltó, Queralt, Rajadell, Riquer, Requesens, Ribelles, Ripoll, Riusech, Ripollés, Rocabertí, Roca, Rubí, Rico, Saburgada, Salort, Satorres, Salvador, Seba, Suau, Santjoan, Tamarit, Ternens, Thous, Torrellas, Torras, Tàrraga, Vallseca, Vich, Vilanova, Vilademany, Vilaragut, Vilarnau, Vives, Vilagrasa.

Cognoms que avui pervisquen  a tot el territori amb diferents derivacions ortogràfiques. Els linatges que van conquistar la nova terra i van crear el nou Regne de València. Després s'afegiren uns altres, provinents també del Principat, i d'altres terres del nord. Tots junts van mantenir la nostra identitat.

ELS NOSTRES COGNOMS: AGUILAR-ALBERT

AGUILAR.- Cognom derivat de la paraula aquila (àguila). Es considera que el seu origen és castellà amb ramificacions molt antigues a Aragó i Catalunya des d'on van passar a València. Van existir assentaments de famílies amb aquest cognom a Castelló de la Plana (1291), Oriola (1300), València (1306), Onda (1310), Calig (1379), Denia (1381), Morella (1396), Palanques (1396), Portell (1396) i Xàtiva (1421).
AGULLÓ.- Probablement derivat de la paraula aquilón (vent violent del nord). Es tracta d'un antic llinatge català amb cases pairals en la Urgell, Cervera, Berga i Bellvehí, estès pels comtats catalans i que va passar al regne de València on va tenir importants cases a Xàtiva, Alacant i Elx. També consta documentat en Benicalafet (1379), Sant Mateu (1379), Cinctorres (1396), Vilarreal (1415), Penàguila (1421) i Xixona (1421).
AGUT.-Cognom qualificatiu, variant catalana de acutus, “el que ve de punta”, veloç, diligent, perspicaç. Originari de la Provença, va tenir cases a Vic. Va haver-hi famílies d'aquest cognom en Massarojos (1379), Cinctorres (1396) i Alzira (1396). A Serra d’en Garcerà va haver-hi un caseriu d'Agut.

AIMERIC.-Es tracta d'un cognom toponímic derivat del nom propi d'origen germànic Haimric (Haim: llar o casa, ric: rei). Pels seus orígens, es va donar en tota Europa. Va haver-hi cases d'aquest llinatge a Llemotges, Barcelona, Sardenya, Manresa i Mallorca. Documentats a Borriana (1233), Morvedre (1244), Gandía (1244), Xàtiva (1248), Cocentaina (1290), Oriola (1300), València (1306), Sueca (1320), Almassora 1379), Onda (1379), Olocau (1396), Denia (1381), Morella (1396), Alzira (1399), Cullera (1403), Alacant (1421), Bocairent (1421), Xativa (1421). Variants: Eimeric, Eimerich, Aimerich, Almerich, Aymerich.

AINSA.- Cognom toponímic provinent de la vall de Ainsa a Aragó assentat en el regne de València des dels primers anys de la reconquesta. Documentats a Sagunt (1244), Montesa (1289), Cocentaina (1290), valència (1306), Catí (1396), Cinctorres (1396), Morella (1396), Alzira (1399).

ALAGÓ.- Cognom d'origen aragonès que va prendre el del topònim de la vila de Alagó com a nom de família. Es troba documentat a Sagunt (1244), València (1354), Peníscola (1359), Forcall (1396), Vilarreal (1415), Xàtiva (1421). Va haver-hi un llinatge d'aquest cognom que descendeix del cavaller Artal Branden que va casar amb una filla del rei Pedro d'Aragó l'any 1094 rebent el senyoriu de Alagón. D'aquesta família va ser el cavaller Blasco de Alagón, senyor de Morella. Variant: Alagón.
ALAPONT.- Segons indica Gaspar Escolano en la seva Història de València, la família d'Alpont i Alapont tindrien un mateix tronc. El seu origen segons diversos tratadistas va poder estar a Piemont, França o el nord del principat de Catalunya. La veritat és que està documentada la seva presència en la conquesta de l'El Puig i que amb el cognom Alpont consten individus com habitants de Torrent i Ademuç en 1379 i com Alapont a Carlet, Alginet i Algemesí al segle XVI. Van existir famílies que van usar la grafia castellana d'Alpuente a Aragó (Albarrasí , Valdecuenca i Jabaloyas) des d'on van passar a partir del segle XV a Sogorb.

ALBERICH.- D'origen patronímic germànic, aquest antic cognom es va estendre durant l'Edat Mitjana per tota l'àrea catalana. Ho trobem en 1248 a Alzira, en 1289 a Montesa i en 1379 a L'Horta de València.
ALBERO,- Antic cognom d'origen aragonès (Albero a Osca) que es va estendre pel regne de València durant la reconquesta, documentat a Gandía (1244), Alzira (1248), València (1354), Sant Mateu (1379), Cinctorres (1396), Forcall (1396), La Mata de Morella (1396), Xiva de Morella (1396), Castelló de la Ribera (1421), Xàtiva (1421).
ALBERT.- Patronímic germànic català amb els seus orígens familiars més antics en el Rosselló, que es va estendre per tota l'àrea catalana durant l'Edat Mitjana. Documentat a Borriana en 1256, a Massanassa (1278), Albaida (1291), Oriola (1300), Sant Mateu (1300), València (1306),

Almenara (1314), Gandía (1373), Almassora (1379), Borbotó (1379), El Puig (1379), Godella (1379), Museros (1379), Callosa d’en Sarriá (1381), Guadalest (1381), Relleu (1381), Albaida (1390), Castellfort (1396), Catí (1396), Cocentaina (1396), Forcall (1396), Alzira (1399), Sueca (1399), Castelló de la Ribera (1421), Morvedre (1421) y Xàtiva (1421).

ELS NOSTRES COGNOMS: ABAT-AGRAMUNT

Els cognoms valencians, tal qual els coneixem en l'actualitat, tenen la seva data de naixement a partir del primer terç del segle XIII amb la reconquesta per part de les tropes de Jaume I dels enclavaments de Morella i Borriana. Anteriorment a aquesta data, sota els diferents regnes i governacions musulmans que van ocupar el territori que temps després seria conegut com a Regne de València, els seus llavors ocupants de religió i cultura musulmana van utilitzar noms personals i familiars segons els usos àrabs. Per tant, no existeixen cognoms ni noms de família valencians amb un origen que no siga el dels nous repobladors arribats a partir de 1232. Òbviament, els cognoms valencians assentats i estesos en el temps en l'antic regne de València tenien els seus orígens en comunitats polítiques ja existents en el moment de la reconquesta del nou regne, així doncs, tenint en compte que aquesta repoblació va ser dirigida des de la Corona d'Aragó, podem afirmar que els cognoms que van arribar a les noves terres valencianes procedien en la seva major part d'Aragó i Catalunya, amb un clar predomini per part d'aquesta última, a tenor dels més recents estudis demogáficos, que al costat de la llengua i altres trets ètnics i culturals va ser també generadora que els cognoms d'origen català fossin també predominants. També van arribar famílies des de Navarra, Biscaia, Guipúscoa, Llenguadoc, i d'altres llocs de Castella, França, Alemanya, i fins i tot les Illes Britàniques.
Basant-nos en diferents obres com El Llibre del Repartiment, Els Llibres de avehinament, la colossal obra del professor Enric Guinot “Els fundadors del Regne de València”, donacions, morabatins, cartes de poblament i altres documents consultats, anem a intentar donar una informació reduïda però precisa dels cognoms valencians més representatius, per a això intentarem fugir de falses informacions, fantasioses llegendes i d'universals escuts d'armes. Solament inclourem informació de l'heràldica del cognom quan estigui clarament demostrat que el llinatge exposat coincideix amb el cognom, o si ho usem indicarem a quina família o llinatge va correspondre el mateix, pretenent demostrar amb això que al contrari del que fan els negocis heràldics actuals, els escuts d'armes eren usats per un sol llinatge, i que la coincidència en els cognoms no demostra l'ús d'aquestes armes.
ABAT O ABAD.- Del llatí abbas, abat que s'aplicava en l'Edat Mitjana al pare abat d'un monestir o als  rectors o familiars dels mateixos. Es dóna en tota la península ibèrica. Al Regne de València van poder arribar des d'Aragó, Catalunya amb la grafia Abat, de Castella o de Biscaia. En la conquesta de València va participar el cavaller Pedro Abad, amb solar a l'aragonesa vall de Tena. Van existir assentaments a Alzira (1248 i 1249), Alcoi (1249), Cocentaina (1269 i 1290), Begís (1276), Oriola (1300-1314), Morella (1306-45), Alcudia de Carlet (1337), Castellfabib (1379), Montcada (1379), Castelló de la Plana (1398), L’Enova (1421) i Morvedre (1421). A partir del segle XVII va ser molt comú a Novelda.

ABELLA, ABELLÀN, AVELLA O AVELLÀ.- Existeixen dos possibles orígens, d'una banda, de apicula, abella, podent ser originari de les poblacions catalanes d'Abella, Abella de la Conca o Abella de  Adonis, o de l'aragonesa de Abella. D'altra banda podria procedir de abellanus, avellana, i en aquest sentit podria procedir de la població catalana de L’Avellà. Existeix la variant castellanitzada d'Abellán, molt freqüent a Múrcia i algunes zones del País Valencià. S'han registrat assentaments a La Jana (1239), Gandía (1259-1291), Sant Mateu (1300-1345), Benicarló (1314-1326), Alcudia de Carlet (1337), València (1354), Bocairent (1359), Penyíscola (1359), Piles (1373), Calig (1379), El Puig (1379), Onda (1379), Sant Mateu (1379), Santa Magdalena de Pulpís (1379), Castellfort (1396), Morella (1396), Villafranca del Maestrat (1396), Castelló de la Plana (1398), Alzira (1399), Oriola (1416), Penàguila (1421), Xàtiva (1421), Pobla de Vallbona (1427), Alzira (1433).
ABRIL.- Del llatí aprilis, quart mes de l'any, amb origen patronímic i llatí i orígens en diferents llocs de la península ibèrica. En el Regne de València van poder arribar tant de Cataluya, com d'Aragó, Castella i Navarra. Es troben censats a Alzira (1248), Borriana (1286), Cocentaina (1290), Onda (1379), Morella (1396), Castellfort (1396) i Xàtiva (1421).

ADAN O ADAM.- De l'hebreu Adam, de la terra, podem trobar-ho en diferents llocs de la península. Al Regne de València podria haver arribat des de Biscaia, Navarra, Aragó o Catalunya. Registrat a La Jana (1316), Alcudia de Carlet (1337), València (1354), Domenyo (1369), Cervera (1379), Onda (1379), El Boixar (1396), Morella (1396), Morella (1396), Sueca (1399), Montaverner (1421), Pobla de Vallbona (1427), Manises (1454).
ADELL.- Derivat del nom germànic Adellius. La variació Adell penetra en el Regne de València des de Catalunya. Ho trobem a Calig en 1379 i Pobla de Benifassà en 1396.
ADRIÀ o ADRIÁN.- Nom propi d'origen llatí, gentilici de l'antic port de Hadria. Variant catalana del mateix assentada a València en 1354, Campanar (1379), Castelló de la Ribera (1421) i Xàtiva (1421). Amb la variant aragonesa a Alpont (1396) i posteriorment en altres llocs del Regne de València des de Terol.
ADROVER.- Derivat del germànic Adroar, amb origen català. Radicat a Alcoi (1263), València (1354), Russafa (1379), El Boixar (1396) i Fredes (1396). Va haver-hi un caseriu amb aquest nom a Altea.

AGER.- Cognom toponímic català originari del lloc de Ager (Lleida). Assentat a Borriana (1233), Cocentaina (1269), Alcoi (1296), València (1354), Castelló de la Plana (1398), L’Olleria (1421), Xàtiva (1421).
AGRAMUNT.- Cognom toponímic català del lloc d'Agramunt (Lleida). Registrat en Morvedre (1244), Lliria (1249), Castelló de la Plana (1291), València (1306), Gandía (1373), Alcalà de Xivert (1379), Canet lo Roig (1379), Cervera del Maestrat (1379), Sant Mateu (1379), Traiguera (1379), Castell de Cabres (1396), El Boixar (1396), Morella (1396), Alzira (1399).

Valencia Identitaria . No es permet la seua reproducció total o parcial