diumenge, 26 d’octubre del 2014

L'APLEC DEL PUIG: EL CAMÍ JA ES BEN SABUT

 
 
L’Aplec del Puig es celebra cada darrer diumenge d’octubre a la Muntanyeta de la Patà (l’Horta) i commemora l’estada del rei en Jaume a la muntanya, des d’on controlava la ciutat de València i en va concebre la seua conquesta.
Els inicis d’aquesta celebració venen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’Octubre, realitzaven una processó cívico-cultural a...l Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació —entre els que estaven Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres— volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser en 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d'aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’Aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi, el de Castelló i el de Bocairent, on la Guàrdia Civil va impedir la seua celebració. A l’any següent, convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent —el darrer diumenge d’octubre de 1964— la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que en 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs es celebren a les places de bous. Però legitimada la monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir la convocatòria a la Muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i va ser per l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega que conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Raimon Bono, Jesús March, Emili Villalba (pare i fill) i Xelo Santandreu, entre d’altres, es van decidir aquell any a tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.

ACTES 2014

Eixida de la Marxa des de les Torres de Serrans a les 08:30
Acte del Bloc Nacionalista Valencià a la campa del Monestir:
- A les 11h inauguració de la fira gastronòmica, d’artesania i d’editorials. Immediatament després hi haurà un taller infantil de malabars i maquillatge i, també, es posaran en marxa les atraccions unflables de la fira per als més menuts.
- A les 11.45 hi haurà una actuació per al públic infantil de Dani Miquel.
A les 13h es rebrà la marxa a peu (i com a novetat aquest any, també, amb bicicleta).
- A les 13.45 començarà l’acte polític i entrega dels BLOCS D’HONOR 2014.
- A les 14.30: Dinar.
- A les 16h: Actuació d’ESIR (grup musical que mescla pop amb música tradicional; vénen des d’Agres i han estat el premi del concurs ROCK PENAT). Després, podrem gaudir del grup de Montcada ATUPA.

Acte a la Muntanyeta de la Patà:
- De 11:00 a 17:00. Parlaments de Nuria Cadenes (SI), Roger San Millan (SI), Aida Àngel (ANC), Josep Lluis Albinyana i Josep Guia. Paella i actuacions musicals.

DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE (Al Tall)

Darrer diumenge d’octubre
el camí ja és ben sabut
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina, la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida i la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixen, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgró i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Lletra de Vicent Torrent

http://youtu.be/a1YOHhN0mG8

LLENGUA, ENSENYANÇA I CASTELLANITZACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ




Sabies que...el Real Decreto de 1902 deia: "los maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana (...) serán castigados, serán separados del magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley."

Les agressions cap a la nostra llengua i identitat per part de l'Estat central i els col·laboracionistes d'ací, vénen de lluny.

L'ANTICATALANISME UN FALS CONFLICTE

 
 
"Volem recordar a d'aquell home, que fa cent anys va néixer a un poblet del Principat de Catalunya i que tant de benefici va fer posant al dia una llengua parlada per set milions d'homes que viuen a la ribera de la Mediterrània des de Salses a Guardamar, i de Fraga fins Maó".

Declaració de la societat valencianista Lo Rat Penat en el centenari del naiximent de Pompeu Fabra (1968).
 
El artificiós conflicte entre blavers i catalanistes, entre partidaris i detractors de la unitat de la llengua és fals i de molt recent creació.
 
Només serveix per a dividir-nos i afeblir encara més la nostra identitat. I ara tornen.

JUNTS FEM FORÇA, JUNTS FEM FRONT

 
 
"Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat."

Joan Fuster

dimarts, 21 d’octubre del 2014

ELS DEFENSORS DEL VALENCIÀ PARLEN ALS SEUS FILLS EN CASTELLÀ

QUAN ELS “DEFENSORS DEL VALENCIÀ” PARLAVEN ALS SEUS FILLS EN CASTELLÀ.
 


 L’any 1991 una entitat anomenada “Coordinadora de Entidades Culturales del Reino de Valencia” propera al partit Unión Valenciana va convocar -dins les estrategies secce...sionistes posteriors a la “Batalla de València”- diferents manifestacions “en defensa del valenciano” i contra la unitat de la llengua. Allò més curiós és que les reunions d’aquesta coordinadora eren en castellà i que la majoria dels seus membres parlaven sempre als seus fills en castellà renegant de la seua llengua materna. El seu president, Ricart Lumbreras, no només no parlava als fills en valencià, també va perseguir durant la seua direcció d’Ensenyança Bàsica l’ús i aprenentatge del valencià a l’escola. Entre els seus membres, Rafael Ferraro, tresorer d’UV, Pedro Aguilar, president del GAV, o Teresa Moya, de la mateixa organització, Vicente Monfort, José Aparicio etc. Cap d’ells ha parlat als seus fills en la llengua dels valencians. Un altra persona molt propera a aquesta organització va ser la catedràtica Amparo Cabanes, una excepció entre els historiadors contraris a la unitat de la llengua i seguidora del també catedràtic aragonés Ubieto en les seues extravagants tesis, avui rebutjades pel món acadèmic, què la repoblació del País Valencià va ser aragonesa i no catalana. Cabanes, consellera d’educació amb UCD, que va deixar la Universitat de València per a passar a la de Saragossa, va a afirmar en una roda de premsa a la que estava amb el president de la “Coordinadora”, Ricart Lumbreras, que és més important saber anglès que valencià.

Aquesta gent van ser els que es van mostrar com a defensors del valencià durant molt de temps, sempre prop del poder amb UCD i amb el PP. A ells els devem la divisió del poble valencià i la confusió sobre la nostra identitat, a ells devem que els fons per a la difusió de la llengua foren destinats a subvencionar grups i edició de llibres que falsejaven -sempre escrits en castellà o en un valencià acientífic- els orígens del nostre poble i la nostra llengua, com també el poc interès i els atacs per part de les autoritats polítiques cap a la nostra llengua i cultura, avui relegada a un plànol més que secundari. El seu servei a l’Estat espanyol no té preu.

Hem de aprendre de la nostra història més recent per a retrobar-nos com a poble.

L’article-denúncia publicat al diari Levante-EMV durant eixos dies no té desperdici. Recomanem la seua lectura. Entendrem moltes coses.

PER A OFRENAR

 
 
Per a ofrenar noves glòries a Espanya...

Així comença l'himne de L'Exposició Regional de 1909, que durant tants anys els valencians hem escoltat amb actitud emotiva i respectuosa, i amb el que ens han fet sentir identificats. Però sembla q...ue les ofrenes a Espanya com a "regió", assumides durant els tres segles després de la Guerra de Succesió, han esdevingut en un tracte colonial i humiliant cap al nostre poble per part de l'Estat. No només a nivell cultural o lingüístic, sino també a nivell econòmic.

El govern de Rajoy va encarregar fa unes setmanes a l'economista Ángel de la Fuente un estudi sobre les balances fiscals de l'Estat espanyol. Segons l'equip de De la Fuente, el dèficit fiscal del País Valencià és de 2.018 milions d'euros (un 2,03% del PIB). Això vol dir que cada valencià deixa de rebre 394 euros a l'any. També el País Valencià hauria de rebre inversions en virtut de la solidaritat interterritorial per trobar-se lluny de la mitjana estatal en riquesa (PIB per habitant), i any rere any continuem contribuint a aquesta solidaritat en lloc de rebre. Aquesta segona espoliació suposa una pèrdua de recursos de més de 13.000 milions d'euros a l'any. I aquesta tendència ni és nova, ni sembla que vaja a canviar. Abans hi havia l'excusa de que el govern de Madrid era del partit rival del govern valencià, i algú podria/voldria acceptar-la. Ara els hi ha caigut la llonganissa a la cendra.

Aquests últims mesos han aparegut noves dades sobre les licitacions en obres públiques de l'Estat, on els valencians tornem a trobar-nos en situació de perjuí. Mentre les licitacions pujen un 60'5% a 2014 en totes les administracions, al País Valencià baixen un 12'89%. També als pressupostos de l'Estat espanyol per a 2015 tornem a quedar molt per davall de la mitjana estatal en finançament.

En la vida quotidiana aquest dèficit fiscal fa que l’estat de benestar del País Valencià siga més dèbil que la resta de l'Estat, de manera que el nostre poble es troba sota un impacte de la macroeconomia que fa que tinguem per la mateixa població menys llits hosptalaris, menys metges, menys jutges, menys beques i una situació d'insolidaritat absoluta.

En les nostres mans està reivindicar i lluitar per allò que ens pertany, de viure amb dignitat i de canviar la imatge com a poble que donem cap a l'exterior, que no és prou bona.

Ofrenant glòries a Espanya, com podem veure, no anem pel bon camí.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

EL RETAULE DE MARÇAL DE SAX

 
 
Original del retaule del mestre Marçal de Sax del segle XV (Museu de Victoria & Albert, Londres). Una rèplica exacta d'aquest retaule s'exhibia fins fa pocs anys a l'interior de la capella en la qual es va oficiar la primera missa després de la conquesta de la ciutat. En aquesta obra es reprodueix la batalla del Puig en que les tropes de Jaume I al costat de Sant Jordi vencen als musulmans sota l'ensenya de la creu del Patró dels valencians i... la bandera de les quatre barres o senyal reial que portaven aquestes tropes. En la rehabilitació que l'arquebisbat va realitzar fa tres anys i que va ser presentada precisament un 9 d’octubre, es van respectar les creus de Sant Jordi però van desaparèixer misteriosament les ensenyes amb els quatre pals. Als valencians preocupats per la història del seu poble no li han de passar per alt les connotacions de tan misteriosa i descarada desaparició. Convidem a tots els valencians a comprovar en la part exterior nord de la catedral, davant del conjunt de l'Almoina i de la basílica, com es falsifica la història i es perd la memòria dels valencians

EL PP NO RECONEIX LA LLENGUA

 
 
Valencià: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

Definició del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució estatutària de caràcter públic creada per la Generalitat Valenciana i adscrita a Presidència, formada per especialistes de la llengua i la filologia, que té per objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià.
 
Valenciano: Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo Reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Definició de valencià de la Real Academia Española de la Lengua, formada per acadèmics y especialistes de la filologia i la història de 21 països.

 Catalan language, Català: Romance language spoken in eastern and northeastern Spain, chiefly in Catalonia and Valencia. It is also spoken in the Roussillon region of France, in Andorra, and in the Balearic Islands. The official language of the kingdom of Aragon in the 12th century, Catalan has a literary tradition dating from that period. The earliest written materials date from the 12th century. In the late 20th century, as Catalonia achieved greater autonomy, Catalan revived as the principal language of politics and education, as well as of public life in general, in Catalonia.
Linguistically, there are two main dialect groups in modern Catalan: Occidental, subdivided into West Catalan and Valencian; and Oriental, subdivided into East Catalan, Balearic, and Roussillonnais and including the dialect spoken in Alghero, Sardinia, where Catalan was introduced in the 14th century.

Definició de la Enciclopèdia Britànica, formada per alguns dels especialistes més importants del món.
Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes d’aquests Estatuts, hom admet com a denominacions seues tant l’acadèmica, llengua catalana, com la recollida en l’Estatut d’Autonomia, valencià.
 
Estatuts de la Universitat de València 
 
El govern valencià, en el què no hi ha cap especialista en llengua i història, nega la realitat, a través de la consellera de cultura, de cognoms Català i Verdet, política i llicenciada en dret , mostra el seu desacord amb aquestes definicions per part de l’AVL i la RAE, i amenaça a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb llevar-li les subvencions i canviar l’Estatut per a eliminar la institució si no canvia la definició de valencià.

Els polítics han de deixar parlar de llengua als especialistes en la llengua i parlar de història als especialistes de la història, respectar la nostra identitat i governar per al poble.
 
Fem front per la nostra Identitat!

TRES CIUTATS, UNA IDENTITAT


dijous, 16 d’octubre del 2014

EL 12 D'OCTUBRE NO VA AMB NOSALTRES



Sabies que...la Corona d'Aragó tenia prohibit comerciar amb Amèrica fins al segle XVIII i que els ciutadans dels regnes de Mallorca, Aragó i València i del Principat de Catalunya no podien instal·lar-se en els nous territoris castellans de més enllà de l'Atlàntic?

Castella i els nostres territoris eren realitats ben diferenciades. És evident que tot això de la Hispanitat i del 12 d'Octubre no va amb nosaltres.

PERILL: NACIONALISTES VALENCIANS

 
 
"Después del nacionalismo catalán, el más peligroso es el valenciano".

Paraules pronunciades per Fernando Abril Martorell, després de veure la manifestació del 9 d'Octubre de 1977, en la què mig milió de valencians estan recorrent els carrers de València en reclamació dels seus drets socials i nacionals. I en això, L'Estat Español, activà i posà en marxa la "Batalla de València".

Font: Josep Blesa

http://blocs.mesvilaweb.cat/EUROTOPIA/?p=266692

UNA ÚNICA IDENTITAT, UNA ÚNICA LLENGUA

 
 
No som un poble bilingüe. No hi han pobles bilingües. El nostre poble té una identitat única, tal com les persones tenen també una única personalitat diferenciada. La nostra llengua és el valencià o català, per això volem fer-la servir per ...tot arreu als nostres territoris, a casa, al carrer, al treball, en les botigues o a la festa. Volem també que els nostres mitjans de comunicació siguen en la nostra llengua, que els nostres representants polítics i funcionaris la parlen i que els nostres fills puguen anar a l'escola en valencià. Quan en un país passa el contrari i predomina una altra llengua que no ens és pròpia ens trobem en una situació d'imposició cultural i en un procés de colonització.

Fem servir la nostra llengua!

FEM PAÍS



El camí continua, fins arribar al cim. Ho aconseguirem! Fem País!

Foto: Serra del Benicadell, comarques de la Vall d'Albaida i El Comtat.

O ARA O MAI !

 
 
"Els valencians estem en el perill immediat de perdre l'idioma. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n'arribem a tenir una consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l'esperança. Després encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.
L'alternativa no serà sinó la nostra desaparició com a poble. Crec que no resultaria lícit limitar-nos a atribuir-ho a "genocidi": seria, així mateix, una mena de "suïcidi" col·lectiu. De nosaltres depèn"

Joan Fuster, "Ara o mai"

dijous, 9 d’octubre del 2014

PAÍS VALENCIÀ, 9 D'OCTUBRE: PASSAT, PRESENT I FUTUR


 
 
El 9 d'octubre de 1238 es produeix l'entrada pactada de les tropes de Jaume I a la ciutat de Balansiya, la més important dels nous territoris del sud, un fet de gran simbolisme, que donava pas al naixement de València i a la conquesta d'un vast territori delimitat per la línia Biar-Busot-La Vila Joiosa segons els tractats fets amb els castellans. Amb el lliurament d'aquests territoris, set anys després, es tanca una llarga i èpica conquesta iniciada als Pirineus cinc segles enrere davant la conquesta de la península per part dels àrabs. Anys de lluites i una lenta extensió dels antics comtats que van donar lloc al Regne d'Aragó i al Principat de Catalunya amb els habitants dels quals es culminava la conquesta i establiment dels primers pobladors sobre uns territoris de nova delimitació que fins al moment havien estat repartits entre les taifes i emirats musulmans de Balansiya, Danyya, Saraqusta, Turtuixa i Al-Bunt. Encara que una part dels seus antics pobladors van poder passar als territoris que encara controlaven els musulmans en la península ibèrica, la població islàmica que va romandre a les noves terres- de cultura i llengua musulmanes- va continuar tenint una superioritat númerica important durant els primers anys, sent progressivament arraconats en moreries i nuclis muntanyencs, mentre augmentaven els establiments de nous pobladors encoratjats per l'autoritat real durant els següents segles, i amb origen majoritari a les terres dels antics comtats catalans i la Catalunya Nova. Anys després es formalitzaria, amb la concessió de furs, jurats pel rei en 1261, corts i moneda pròpies, el nou regne de València, com a organització jurídica i política integrada al costat dels regnes d'Aragó i Mallorcas i el Principat de Catalunya, en la Corona catalano-aragonesa sota la coordinació de la Chancelleria reial i l'autoritat dinàstica del casal d’ Aragó. Amb els nous pobladors va arribar al Regne de València la nostra llengua, un tresor que donarà lloc una cultura universalment reconeguda amb importants exponents durant l'Edat Mitjana i principis de la Moderna.

 La configuració poblacional valenciana quedaria definitivament fixada a partir de l'any de 1609, les picabaralles entre cristians vells i moriscos, les successives revoltes mudèjars, la negativa dels musulmans d'adoptar el cristianisme i integrar-se entre la població valenciana i els constants atacs de pirates berberiscos a les costes, van propiciar l'ordre d'expulsió definitiva i total dels moriscos, que van abandonar el regne de València aquest mateix any amb destinació al nord d'Àfrica.


Amb els seus dalt i baixos, amb els seus episodis gloriosos, en les files dels almogàvers i la conquesta del Mediterrani, o en les victòries contra Castella, però també amb les seues epidèmies, les seues crisis, les derrotes de Jaume d’Urgell enfront dels Trastàmara, o les Germanies, amb el nostre Segle d’Or i la prosperitat comercial i agrícola, la història del Regne de València és la d'un país pròsper, orgullós i lliure, un país format per gents d'esperit treballador i fort caràcter que van accentuar el particularisme del regne, creant una personalitat que reclamava amb orgull i sense renunciar als seus orígens, l'antic gentilici romà de València. Un país el declivi nacional del qual començaria amb l'arribada dels Trastàmara al tron de la Corona i  amb la seua posterior unió dinàstica amb la branca castellana, s'accentuaria amb els virregnats en mans de la noblesa castellana, i culmina de forma dràstica amb l'ocupació borbònica del 1707, la supressió de furs i regne, la imposició del castellà com a llengua oficial i la substitució radical de les classes dirigents, clergues i oficis d'escriptura per castellans. La brutal repressió, assassinats, i crema de ciutats i viles, l'exili de milers de valencians, primer a Barcelona i posteriorment a Viena i península itàlica, els constants greuges, culturals i econòmics, van convertir el país, d'orgullós regne ferm partidari del federalisme polític, i per tant de la casa d'Àustria i referent cultural i polític d’altres pobles, en una ombra del que va ser, un territori ocupat militarment, espoliat econòmicament i castellanitzat culturalment.


La renúncies i desercions de les classes dirigents i de la incipient burgesia, propiciades per la recuperació econòmica, i el fet que solament fos possible l'estudi i accés a la cultura a través de la llengua castellana van afavorir que una gran part de la població ambiciosa de poder escalar en l'escalafó social s’entregara a la cultura estrangera imposada, en detriment de la llengua pròpia que quedaria relegada a llengua privada i familiar, solament mantinguda pel poble pla, que llavors no tenia accés a l'escriptura, sense codis, regles ni expressió escrita, sotmesa als canvis propis dels parlars de cada comarca i als capritxos i esdevenirs de les llengües orals no fixades.


El País Valencià, important contribuent econòmic de l'Estat espanyol, va restar convenientment sotmès durant el segle XIX i principis del XX a la Cort de Madrid i als Borbó, malgrat nous atemptats contra la nostra identitat amb la nova configuració provincial o l'annexió arbitrària de extensos territoris castellans que al costat de l'arribada d'importants contingents de parla castellana a les zones industrials del país, afeblirà de forma important una identitat ja de per si notablement danyada. El carlisme primer, i l'aparició del nacionalisme valencià posteriorment van suposar moviments aïllats que lluitaven contra la uniformització total del país, i que es van veure reprimits i fins i tot assimilats per moviments polítics al servei de Madrid com el tradicionalisme servil, el conservadorisme arrogant o el perniciós blasquisme.


El cop gairebé definitiu contra la identitat del país valencià arribarà amb el franquisme, un règim que assentarà definitivament el règim oligarquic borbònic i el jacobinisme més radical al nostre país consolidadant a més a més l'organització administrativa liberal amb la divisió en províncies i diputacions, la imposició del castellà i prohibició d'ensenyament i cultura escrita en altres llengües, així com la monarquia borbònica i les famílies que sustenten aquest règim durant els últims tres-cents anys. Durant aquests anys de dictadura es produeix la renúncia definitiva de part de les classes mitjanes a la llengua dels seus avantpassats que deixen de parlar i transmetre als seus fills i la pèrdua de memòria històrica. S'imposa a les ciutats el castellà com a llengua de prestigi, quedant relegades la llengua i cultura valencianes a un ús folklòric, caricaturesc i denigrant del que encara no hem pogut desfer-nos, però també com a llengua popular de pobles i ciutats de la resta del país que ressorgirà amb força després de la mort de Franco, època de recuperació de la llengua, dels símbols nacionals i de voluntats nacionalistes. Voluntats hàbilment tortes per traïdors de nou encuny, que des d'esquerra i dreta es van vendre a Madrid imposant un nom absurd i no consensuat per a l'autonomia valenciana, la bandera local valenciana per sobre de la bandera nacional de tots els valencians, eliminant la possibilitat de ser autonomia històrica, un privilegi que, en canvi, si que van donar a andalusos, i al mateix temps ens van impedir per llei qualsevol possible unió o federació amb Catalunya o Aragó. I per si no era poc, amb la col.laboració de tota classe d’arribistes, renegats, traïdors i botiflers, va ser creat un artificiós enfrontament entre la societat valenciana al voltant dels símbols, la història i la llengua dels valencians, creant conflictes on mai els hi havia hagut i encoratjant odis contra els nostres germans del Principat als quals sempre ens havien unit, orígens, guerres, imposicions i interessos comuns. Odi a Barcelona i submissió a Madrid, una elecció molt perjudica per al nostre poble i hàbilment organitzada, que a hores d’ara continua sent una rèmora molt fort per a la recuperació de consciència de país . Una inexplicable deserció valenciana, que més inexplicablement encara, s'ha perpetuat en el poder i en les simpaties d'un important sector de la societat valenciana.


I en ací ens trobem. Després de 307 anys de dominació espanyola i claudicació valenciana, el 9 d'octubre de l'any 2014 els valencians constituïm una comunitat autònoma –eufemisme per a regió espanyola- de segona, invisibles i menyspreats a Madrid, convertits en territori turístic i de serveis, i en platja de Madrid. Hem perdut gran part de la nostra agricultura i indústria, ens trobem endeutats a causa de la falta de responsabilitat i mesura d'una classe política dirigent corrupta i sotmesa als interessos de l'oligarquia estatal, infrafinanciats i espoliats per l'Estat central, amb inversions molt per sota de la mitjana estatal i un deute històric de 13.449 euros (quasi un terç del nostre deute públic) i amb un dèficit fiscal en 2014 de 2.028 milions d’euros, un teixit industrial i empresarial desatès, desinterès estatal per un Corredor Mediterrani que ens beneficia a causa que no passa per Madrid segons la recomanació de la UE, sense radiotelevisió pública en la nostra llengua, amb els nostres escolars en barracons i tancant línies en valencià, patint constants agressions al nostre medi ambient i polítiques forestals desastroses, que han fet del nostre un país pobre i desmoralitzat, amb més de 600 mil valencians desocupats, al voltant d’un 26%, amb 1 de cada 4 valencians en situació de pobresa i risc d’exclusió social i amb més de 150 mil famílies valencianes amb tots els seus membres en l’atur i sense cap prestació.
Una situació gravíssima, i al mateix temps, certes possibilitats de canvi polític. Un canvi que arribarà , si és que finalment arriba, de mans de partits que ja han traït al país en ocasions anteriors, o de coalicions que comencen a albirar-se i on les obediències, trajectòries polítiques, objectius i idees no estan del tot clares.

El País Valencià necessita una mobilització nacional , una lluita sense pausa contra el botiflerisme que ens corroeix i la pesada ofrena de noves glòries a Espanya, i una recuperació de la nostra memòria històrica nacional i la nostra identitat. No ens respectaran fins que com els catalans del Principat i els bascos de Euskalherria no plantem cara i defensem amb força i decisió els nostres interessos en clau nacional i nacionalista. El nostre país necessita una força nacionalista que sigui de tots i per a tots, sense sectarismes ni experiments, transversal i social, però sobretot nacional. Desviar-se d'aquesta línia podria ser suïcida i les seues conseqüències desastroses i tal vegada definitives. Ens trobem en un moment clau i hem de ser conscients que ens juguem la nostra existència com a poble i per tant el nostre futur. Solament des d'una perspectiva nacional, entenent aquesta perspectiva com a forma de retrobament del nostre poble, en els nostres orígens i forma de ser, en la nostra llengua, cultura i interessos, i al mateix temps com a fre i resistència als abusos i especulació d'oligarquies estrangeres, podrem tirar endavant i crear un nou futur per a la nostra gent. Coneguem el nostre passat i lluitem contra l'actual present. Solament sent nosaltres mateixos i sense renunciar a gens,  solament amb voluntat de ser, podrem recuperar la consciència de ser poble, i fer d'aquesta terra, un lloc pròsper, sostenible, habitable, més just, més nostre i més lliure. De nosaltres depèn.


Endavant!

QUI IGNORA ELS ORÍGENS PERD LA SEUA IDENTITAT



"Si sabem qui hem estat, sabrem millor què som i què podem ser. Qui ignora els orígens perd identitat, i qui cultiva els factors referencials peculiars mantindrà millor la personalitat, la peculiaritat."

M.Sanchis Guarner.

Imatge: el Penó de la Conquesta penjat a la Universitat de València avui 8 d'octubre. Acció de l'associació estudiantil Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA), grup majoritari al claustre d'estudiants