dijous, 16 de juny de 2011

ART VALENCIÀ: ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN



La memòria històrica valenciana és debil i curta, també en l'art, amb freqüència oblidem a artistes de talent que formen part d'un tresor artístic per descobrir que forma part també de la nostra cultura i identitat, un d'aqueixos artistes és ANTONIO MUÑOZ DEGRAIN (1840-1924)

Nascut en la ciutat de València (1840), inicia els seus estudis d'arquitectura, però prompte emprendrà el seu aprenentatge artístic, estudiant en l'Acadèmia valenciana de Sant Carles, on resideix fins a 1856 especialitzant-se en el paisatge, la seua formació va ser essencialment autodidacta.

Després d'un viatge a Roma, on la duresa de les condicions de vida en la capital italiana i la seua curta edat ho van obligar a tornar, en 1970 és requerit per a decorar el Teatre Cervantes de Màlaga, establint-se en aquesta ciutat a la qual va considerar com la seua ciutat d'adopció i on va ser nomenat professor de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Telmo en 1879, sent anys després mestre d'una generació d'artistes com Picasso i sent un artista molt admirat per altres artistes com Sorolla, qui va dir d'ell: “ va atacar amb brío no igualat els esplèndids espectacles de la naturalesa” frase està que explica a la perfecció la pintura d'Antonio Muñoz Degrain.

Se li van concedir diverses condecoracions, gràcies a la seua obra històrica,entre elles la Creu de Carlos III (concedida pel quadre Isabel la Catòlica cedeix les seues joies per a l'empresa de Colón) i la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, però són els seus paisatges els que consoliden la importància d'aquest gènere en l'àmbit valencià. Gràcies a aquests, als quals es dedica sobretot a partir dels anys 90, dóna a conèixer un colorit, salvatge i original, que desborda suggestió per si mateix, encara que sense deixar per açò de parar esment al romàntic propi de la seua generació. La seua obra es va endinsar pel camí de l'experimentalisme, desfent el dibuix a favor d'una pinzellada curta i ràpida, el que dóna a les escenes l'aspecte d'estar il·luminades per llampecs. Amant de les gammes grises i liles, i de la sensibilitat atmosfèrica que aquestes transmeten, les seues obres se situen entre el postromanticisme i l'impressionisme, se li podria encasellar en el eclecticicisme espanyol, barreja de romanticisme i modernisme.

Antonio Muñoz Degrain va morir a Màlaga l'any 1924.

Una de les seues obres més interessants i desconegudes és AMOR DE MARE (1912-1913), no és una de les obres a les quals més referència es fa de l'artista i no obstant açò és una pintura que impacta en veure-la per primera vegada i que roman intacta en la memòria dels quals l'han vist, recordant cada pinzellada, cada color, cada matís per la barreja de sentiments que causa: es tracta d'una pintura que representa un episodi tràgic de la Gran Riuada del Guadalquivir de 1912, mostra de forma verídica la crescuda d'un riu que arrasa amb tot el que troba en el seu camí, carros, cases…i en un primer plànol podem veure una mare ofegant-se mentre sosté en els seus braços al seu fill esgotant al limite les seues forces perquè el turbulent riu no es porte al xiquet.
A través dels colors utilitzats i de les agitades pinzellades ens condueix a una sensació d'ofec, una sensació d'impotència que ens produeix estar veient una tragèdia davant la qual no podem fer gens.
És una obra colpidora que capta l'atenció en primer lloc perquè amb una sola imatge és capaç de mostrar el que significa la maternitat i en segon lloc perquè és capaç de transmetre sentiments contradictoris, transmet caos, temor, dolor, sofriment…però alhora ens trasllada aqueix amor maternal, aqueixa tendresa i aqueix valor d'una persona que lluita fins a l'últim alè per salvar la vida del seu fill, com una lluita heroica per a salvar un xiquet com a símbol de vida contra les forces despietades de l'esdevenir.
És una obra que sens dubte recomanem i que actualment es troba exposada en el Museu de Belles arts de València.