dimecres, 5 de juny de 2013

LA PORTADA DEL PALAU O DELS LLEIDATANS: ART I LLEGENDES DE LA CONQUESTA DE VALÈNCIA





En la catedral de València, al costat del palau del Arquebisbe, es conserva una joia del romànic, emmarcada en l'anomenat art de la Conquesta. És la coneguda com a porta del Palau o de l’Almoina noms posteriors al probablement original “dels lleidatans”, probablement la part més antiga del temple. Segons les recerques dutes a terme va ser construida sobre l'antic mihrad, part més sagrada de la mesquita major derrocada immediatament després de la conquesta de la ciutat com a demostració simbòlica de la substitució poblacional i espiritual que suposava l'arribada de les tropes de Jaime I i la derrota i eixida dels àrabs a València. Desapareixia Balansiya o Madinat al-Turab, ciutat romana ocupada pels àrabs durant segles, i naixia la nova València tornada a fundar per Jaime I. Serà a partir d'aquesta portada, una vegada cel.lebrada la primera missa i iniciada simbolicament amb un martell de plata la demolició del mihrad per part del pròpi rei, des d'on s'iniciarà la construcció de la resta de la catedral de la ciutat.

 La Porta dels Lleidatans podria haber segut anomenada així per la important similitud amb la Porta dels Fillols de la catedral de Lleida, el que ens fa suposar l'autoria de la seua costrucció per part d'algun mestre procedent d'aquesta ciutat. Els homens de Lleida van estar molt presents en la conquista d’aquesta ciutat segons llegendes i documents  replegats per Cristofor Despuig (1557), Gaspar Juan Escolano (1610), Gaspar Blai Albuixech (1666) o Teodor Llorente (1887) que afirmen que els primers que entraren a la ciutat van ser els lleidatans obrint un forat a la muralla-prop dels actuals carrers de Pintor Sorolla i Poeta Querol- i que per això es van establir com pesos i mesures els de Lleida, a més de la Costum de Lleida, ordenament juridic més antic dels valencians.  Però més probablement aquest nom ha quedat en la memòria popular a causa de la presència de set caps corresponents a set parelles amb els seus respectius noms afegint sempre la llegenda “sa muller”,  al costat del nom de l'home. No està demostrat  qui van ser aquestes famílies, però existeix des d'almenys el segle XIV una entranyable llegenda que ja forma part de la memòria popular valenciana, i que afirma que es tracta dels set matrimonis que van guiar a set-centes donzelles de Lleida i Urgell que per ordre del rei Jaime I havien de casar-se i tenir fills amb els soldats que havien participat en la reconquesta i així poblar aquesta ciutat, un record que podria estar relacionat amb els problemas demogràfics que va tindre el nou regne durant les primeres dècades degut a la presència més numerosa d’àrabs que de cristians i que va a fer que a l’any 1270 el rei en Jaime I s’adresara als Consellers de Barcelona de la seguent manera: “E no trovar que en tot lo Regne de València hage poblat de cristians oltra 30.000 hòmens; e per ço car Nós havem vist que el Regne no ha son compliment d’hòmens ni de gent, volem-lo-hi fer, car segons semblanza nostra, bé en deuria haver 100.000 cristians al Regne de València” per lo que va solicitar que es triara familias honrades i segons i tercers fills de familia “que ell els heretaria prou”. L'historiador del segle XV Pere Tomich recull en els seus escrits aquesta llegenda amb les següents paraules ” i poc temps pres de la ciutat de València i la mes part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dones i fadrines que ho rei feu venir de Leyda i d'Urgell, i totes dóna i marit dins de la ciutat; i apres tot aço el dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i el regne fossen regits”. Posteriorment el cronista valencià Pere Beuter ens parla de la mateixa llegenda rebaixant el nombre de donzelles a tres-cents “van arribar de Lleida i la seva comarca tres-centes donzelles , que portaven per caps set casats amb les seves dones de la mateixa ciutat , que van ser -–com ho escriu Beuter amb la seva dona Berenguela, i cinquanta donzelles... De Alcarraç , Guillem i la seva dona Berenguela , amb quaranta. De Alguaira , Francisco amb la seva dona Remonda o Ramona , i cinquanta donzelles. De les Borges, Pere i Maria amb seixanta . De Vall de Molins , Ramón i la seva dona Dolça , amb quaranta. De Sacorra , Domingo amb Ramona la seva dona, i trenta-quatre. De Prada de Conflent , Bernardo amb Floreta , i veintisis, que per totes van ser tres-centes les dones; i van casar amb soldats valerosos , per mans del rei; ...” . Recollida per Cristofor Despuig en els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa l'any 1557 afegint que aquestes donzelles no van repoblar solament la ciutat sinó la totalitat del nou regne. En la conversa que inclosa en aquesta obra entre el cavaller valencià En Pere amb Líbio i Fàbio, cavaller tortosí es pot llegir:
                                              

“Don Pedro.-…Cada vegada que ací arribe, entre i passeige per la ciutat, que per a mon gusté s la més apacible del món, i com és la primera que trobem de la nostra Pa`triaantiga, par que la mire hom de millor gana.

Fàbio.-Co de la vostra Pa`tria antiga?

En Pere.-Sí que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons; i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada.

Fàbio.- I com? No dieu que fonc conquistada per lo Rei En Jaime d’Aragó? I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

En Pere.- Sí, però les forces i potència principal, tota o quasi tota era de Catalunya, i per ço reserva allí la llengua catalana i no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges d’ragó a altres parts importants que per avui encara se troben allí.

Fàbio.- Altra raó done Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu per cert número de doncellez que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, se començà la llengua catalana, per ço que les criaturas més aprenen de les mares que no dels pares.

En Pere.- Ja sé que açò escriu Pere Antoni. Però no té força la opinió sua, perquè aquelles doncellez no poblaren sinó sola València, i la llengua catalana se restà i estengué per tot lo Regne, com per avui se parla d’Oriola fins a Traïguera. I Aixa no pot cuadrar lo que ell diu sinó lo que io dic: que es cosa certa en aquells temps, no sols lo rei mas tots els escrits del rei, parlaven català, i Aixa pogué restar la llengua catalana i no l’aragonesa.

Líbio.- Que no hi ha que dubtar en això. I lo mateix fonc en la conquista de Mallorca que féu lo mateix Rei, i en Menorca i Ivissa que aprés se conquistaren fonc lo mateix, que en totes estes illes restà la llengua catalana com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perqué no han tingut ocasió d’alterar-la, com los valencians. I en Serdenya, la qual conquistà don Alfonso que aprés fonc rei d’Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí no tots parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del Regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien, parlen català, perqué la catalana és allí cortesana.”

Indubtablement antigues leyendas recogidas per diferents historiadors i preservades dins la memoria popular que expliquen quins van ser els nostres orígens i els de la nostra llengua pròpia, un fet totalment constatable en la documentació escrita al llarg de la nostra historia. Un fet que es evidència en la gran quantitat de vincles que tant la ciutat como el regne de València tingueren amb l'antic Principat de Catalunya, en especial amb les terres de Lleida i Urgell, d'on ens arriven als valencians tants cognoms y similituts en el parlar, i que ha quedat per al nostre recuerdament, no sempre escoltat i del.liberadament amagat, en llocs emblemàtics del cap i casal como la Porta del Palau o de l’Almoina, i méss antigament “dels Lleidatans”. Des d'eixa porta els nostres antics pares ens miren sonrients esperant que València recupere els seus arrels i esència i torne a ser ella mateixa.

Ara va de bo!