dimecres, 27 de març de 2013

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, UN POETA PER A UN POBLE





Tal dia com avui de fa vint anys, va morir Vicent Andrés Estellés, gran defensor i estudiós de la nostra llengua i cultura, considerat com un dels principals renovadors de la poesia valenciana contemporànea i referent internacional de la literatura catalana. Naixcut a Burjassot (L’Horta Nord) l´any 1924, fill del forner del poble, des de ben menut s´interesà per la literatura i el teatre, tant fou així, que a l´edat de 12 anys va escriure la seua primera obra. Tristement la guerra l´obligà a deixar l´escola, pero continua formant-se amb els llibres i l´ajuda d´un bon amic, i aconseguí conéixer les obres de Teodoro Llorente, Lorca, Carner...

Una volta acaba la guerra començà a treballar com a forner, orfebre, mecanógraf....fins que l´any 1942 publicà un article al diari Jornada, i més tard a Madrid, on publicà poesies en castellà, traduides del català originariament amb una bona acceptació del public.
 

Després del servei militar, a l´any 1948,va treballar com a periodista al diari Las Provincias fins arrivar a ser el director, càrrec que ocupà ininterrumpidament fins a l’any 1978 en el que va ser substiuit per motius polítics.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindría una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa tràgica dada. Més tard va tindre dos fills més Carme i Vicent..

La seua substitució forçosa del diari “Las Provincias” li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes.


En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí als 68 anys a València, on sempre sera recordat pels amants de la literatura, la llengua i la identitat del nostre poble.

Els premis més importants que va rebre són:

Premi Lletra d'Or (1975) per Les pedres de l'àmfora
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Creu de Sant Jordi (1982)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)


Algunes de les obres mes destacades son el Mural del País Valencià, La nit, Donzell amarg, Recomane tenebres, Les homílies d'Organyà Versos para Jackeley Vaixell de vidre ,La lluna de colors o Sonata d'Isabel, entre moltes altres.

En tota la seua obra parla d’una triple opresió:

Personal: mostra una situació vital on la persecució i la humiliació són constants i on autoafirmar-se i actuar en consequència implica aquesta situació.
Colectiva: Mostra una vida colectiva on existeix la miseria econòmica, la por a ser représ socialment i la situa d’incultura i ignorancia de les seues arrels per part del poble.
Nacional: Mostra la sensibilitat ferida pel segrest d’una cultura, llengua i país. En tota la seua vida com en la seua obra es mostra molt sensible i compromés amb la lluita pel poble valencià i per l’unitat de la nació catalana.




   **************************************
                                                           
"Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper."

La Rosa de paper.  *********************************
*****************