dijous, 17 de gener de 2013

LES NOSTRES FESTES DEL FOC I: LES FOGUERES DE SANT ANTONI, EL TRIOMF DE LA LLUM


Estem vivint aquests dies la celebració del dia de Sant Antoni "el del Porquet" en molts pobles de la nostra terra. Festa que compartim amb molts pobles Catalans i de les illes. Pobles com Forcall, Villores, Rafelbunyol, Massalfassar, Alzira, Pego, Gavarda, Catí i així fins a prop de 300 pobles de la nostra geografia celebren aquests dies les festes Antonianes.

Un Sant Patró, el qual comparteixen moltes poblacions, que es va estendre a tots els animals però que en origen representava als que ajudaven a l'home a treballar la terra: Cavalls, Bous i altres.

Múltiples celebracions inunden els carrers dels nostres pobles durant aquests dies; des de cordaes en les quals entren els focs artificials en acció com si d'una lluita es tractara fins a Torraes, dimonis així com el repartiment de la tradicional Caldera, un dels nostres plats més típics de l'hivern. Però si en diversos pobles van intercalant diverses celebracions, la qual cosa uneix a tots els que celebren Sant Antoni és la tradicional foguera.

Tres festivitats tradicionals en la nostra terra omplen de foc els nostres carrers. Tres festivitats unides a tres sants en el seu vessant cristianitzada: Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan Baptista. Tres sants que van donar nom típic a molts valencians al llarg dels últims 400 anys: Toni, Josep o Pep i Batiste.
Tres festivitats que tenen el foc com a eix central de la seua festa justament en el període que va des de l'inici del solstici d'hivern fins al mateix moment de l'arribada de l'estiu. Tres festivitats de foc realitzades al llarg del mig any en el qual el Sol regeix el nostre món. El període que va des que el Sol, amb la seua llum, venç a la "mort" representada per la foscor ressorgint invicte durant el solstici d'hivern en la nit més llarga para, a partir d'aqueix moment, donar pas a més hores de llum fins al dia en el qual torna a caure durant el dia més llarg del Solstici estival.

Per què no s'han preservat amb prou faenes festivitats de foc en el període en el qual el Sol és derrotat durant el segon semestre de l'any? No és casualitat.
Tres festivitats de foc que tenen aqueix foc en comú però de forma diferent. Sant Antoni pot mostrar-se en l'actualitat com la festivitat en la qual més a perviscut el seu origen tradicional. És una festa popular, gens elitista, en la qual el poble participa activament com si d'un es tractara. És una festa del poble per al poble. De tire, no és una festa molt típica en grans ciutats com puguen ser les altres dues. Una festa l'eix central de la qual és la foguera. Una foguera la matèria primera de la qual i única és la fusta, l'arbre, les branques. Una herència precristiana que enfonsa les seues arrels en la tradició més profunda heretada dels nostres ancestres vinguts del cor d'Europa. Una festivitat amb tints Cèltics, entre uns altres, que té els seus ritus propiciatoris i que van sobreviure des de lluny a la seua cristianització en nom d'un sant.

Per a exemplificar aquesta foguera que és nostra anem a prendre com a referència la més famosa de les nostres fogueres. La foguera més gran del món. La que tot Valencià hauria de veure almenys una vegada. La de Canals.
La foguera de Canals, com consta en el Llibre Guinness dels Rècords, mesura 17 metres d'altura, 36 de perímetre i compta amb 850 mil quilos de llenya. Llenya que comencen a arreplegar poc abans del Solstici d'Hivern, cap al dia 8 de Desembre, i que munten durant dies en els primers dies de l'any, en molts pobles és cremat l'arbre que ha servit d'adorn durant les festes solsticials, amb la finalitat d'aconseguir una altura tal que no solament impressiona al que l'observa sinó que la permet cremar durant tota la nit.

Però la foguera no es crema de qualsevol manera. Porta aparellat un ritual anterior que ve d'èpoques pretèrites. Un dels ritus és donar tres voltes, nombre simbòlic i no casual, a la foguera abans de ser cremada. En altres poblacions, mentre es donen les tres voltes es formula un desig profund i íntim. A Canals els desitjos són escrits i introduïts enmig del brancatge de la foguera perquè es cremen dins d'ella. Finalment al crit de "Vítol" la foguera és encesa pel rector únicament amb el ciri de Sant Antoni que ha pres prestat el seu foc del llum de Sant Antoni on es conserva el foc sagrat tot l'any; reminiscències del foc sagrat de Roma anterior al cristianisme.

Durant tota la nit està cremant la foguera, una foguera que donarà llum a la nit recordant la celebració cèltica del Imbolc el primer dia de Febrer i que el Cristianisme va imitar també sota el dia de la Candelaria. Una nit cada dia més feble en l'avanç de la llum solar a través dels dies. Una foguera que dóna llum i triomfa sobre la nit fosca la qual cosa és signe de celebració.

Finalment, sota les brases de la foguera a l'alba, els veïns de Canals desdejunaran la seua tradicional torrada amb productes de la terra.

Una festa nostra, una festa autèntica, una festa que enfonsa les seues arrels en les antigues tradicions dels nostres ancestres, una festa que seguim celebrant any rere any en la nostra terra i que són signes d'identitat d'un poble. Un poble que viu les seues celebracions sota el signe d'un foc que, no solament dóna calor, sinó també llum.