dijous, 24 de gener de 2013

DE BALAGUER A XÀTIVA. JAUME II, EL DARRER COMTE D'URGELL





A l'interior del castell de Xàtiva (La Costera) es pot visitar la presó on va passar els seus últims dies Jaume d’Urgell, darrer comte d'aquesta casa i pretendent català a la Corona d'Aragó després de la mort de Martí I l'Humà sense descendència. Un bell sepulcre adornat amb les armes de l'antic comptat d'Urgell i les del casal d'Aragó-Barcelona recorda als visitants que en eixe mateix castell morí "el molt alt senyor en Jaume d'Aragó, dissortat darrer Compte d'Urgell, fracasat hereu de la Corona del Reyalme aragonés". Llegenda romàntica per a alguns, rebel i bandoler per als seus enemics i un perfecte desconegut per a uns altres, el darrer Comte d'Urgell forma part de la nostra oblidada història, de la nostra memoria i del nostre passat. Molts van ser els vincles d'aquest personatge amb València i el seu poble-el seu pare va ser governador de València i a valència es casà ell mateix-, un poble que per altra banda va defensar la seva causa i fins i tot es va batir en armes en la avui practicament desconeguda batalla de Morvedre. Aquesta és la seva història, la nostra història.
 Jaume d'Urgell va néixer a Balaguer (La Noguera) l'any 1380. Era fill de Pere d'Aragó, comte d'Urgell, i nebot de Pere III el Cerimoniós, qui ho va nomenar Governador de València, i de Margarida de Montferrat. Per part de pare era besnét del rei Alfons IV d'Aragó i rebesnét de Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols i Ongria. Per part de mare, era així mateix rebesnét del rei Alfonso IV i descendia de les cases de Mallorca, Borgonya, Montpeller i Mataplana. En 1407, es va casar a València amb Elisabet d'Aragó, filla de Pere el Cerimoniós i germana de Martí I. Elionor d'Aragó, germana d'Elisabet, casarà al seu torn amb Juan I de Castella, de la família dels Trastámara. En les negociacions d'aquest últim  matrimoni, Pere d'Aragó insistirà que Elionor renuncie als seus drets dinàstics, petició a la que no va voler accedir Enrique II de Castella, pare del contraient, un fet que canviarà la història de la Corona d'Aragó en els anys següents.
A partir de 1408, ja convertit en Comte d'Urgell i vescomte d’Ager, dos dels títols més importants de Catalunya, comença el seu ascens polític en ser nomenat Lloctinent de Catalunya. En 1409 una vegada mort sense descendència legítima Martí el Jove, princep successor de la Corona d'Aragó, el rei Martí I ho va nomenar Procurador i Governador General de la Corona, un càrrec associat al successor en el tron, fet que es va interpretar com a voluntat real que el comte Jaume d'Urgell fos el successor a la Corona. No obstant això les pressions de la facció aragonesa dels Gurrea van fer que Martí I revoqués el nomenament pocs dies abans de morir i destacats antiurgellistes van fer córrer el rumor que el rei no havia deixat explícit que el comte d'Urgell era el seu hereu, alguna cosa que d'altra banda no es podia provar, per la qual cosa la Corona va quedar sense successor oficial i l'elecció de Fernando de Antequera, fill del rei de Castella i de la germana del rei d'Aragó, en unes irregulars sessions diplomàtiques, gràcies a la intervenció del fosc i polèmic representant català Gualbes, del valencià Vicente Ferrer i dels valedors aragonesos del de Antequera, que també comptava amb el suport del papa Benet XIII i de l'alta noblesa aragonesa. A favor del Comte d'Urgell es trobava l'element popular, petita noblesa i alta aristocràcia del Principat, Mallorca i València, destacant les famílies Cabrera, Luna, Cardona, Montcada, Lloria, Vallterra i Vilaragut. Per si l'acció diplomàtica no havia estat suficient, Fernando de Antequera es va disposar a concentrar les tropes castellanes a les fronteres del territori català-aragonès i a reivindicar el seu dret a la successió. Paral·lelament la ciutat de Saragossa sota l'autoritat de l'arquebisbe Jiménez d'Heredia tanca les portes al Comte d'Urgell que al·legava el seu dret com a Procurador General de la Corona. La mort de l'arquebisbe Heredia durant una trobada amb el lider aragonès urgellista Antón de Lluna i la  posterior excomunió d'aquest per part del Papa Benet que mostrà així les seues simpaties pels Trastàmara, provocà l'entrada d'un exèrcit castellà d'ocupació a Aragó i gran part del regne de València- amb la complicitat dels Urrea a Aragó i dels Centelles a València- decantaran la situació a favor de Fernando de Trastámara i Jaume d'Urgel es retirarà cap a les seves possessions a Balaguer. Malgrat diversos intents de reunions entre les dues faccions, les tropes castellanes dificultaven l'accés a les mateixes dels urgellistes i a més la repressió contra les personalitats d'aquest bàndol, especialment a Aragó i València va ser molt forta, per la qual cosa limitava clarament la seva actuació política i diplomàtica. 
No obstant això, el 25 de setembre de 1411 els Vilaragut  organitzaren a Vinaròs un parlament valencià amb la presència del governador Arnau Guillem de Bellera que decantarà oficialment al regne de València-popularment ja ho estava- en la defensa del pretendent legítim Jaume d'Urgell i contra les forces d'ocupació castellanes que  pretenien imposar a Fernando de Trastámara. El parlament va organitzar un exèrcit que es va dirigir a Morvedre on es va enfrontar a un exèrcit castellà clarament major i militarment superior al comandament de Diego Gómez de Sandoval sense poder rebre l'ajuda de l'exèrcit de Ramón de Perellós organitzat amb catalans i gascons per Jaume d'Urgell per socórrer als seus partidaris valencians i que van ser frenats pels castellans en terres de Tortosa. La batalla de Morvedre que va tenir lloc el 27 de febrer de 1412 va suposar la derrota de les forces urgellistes valencianes i la mort d'un dels seus principals valedors, Arnau Guillem de Bellera, noble del Pallars establert a València i governador d'aquesta plaça, al fill del qual van obligar els defensors després de la derrota a passejar el cap del seu pare entre els seus fidels derrotats. Després d'aquest desastre militar, la ciutat de València, encara que profundament partidària del Comte d'Urgell, es lliurarà als partidaris del Trastámara i les aliances polítiques en mans dels Centelles i dels germans Ferrer iniciaran polítiques de suport cap a Fernando de Trastámara. Després del Compromís de Casp de 1412 i l'elecció de Fernando com a nou rei de la Corona d'Aragó, aquest es va encaminar a Saragossa on va ser proclamat rei i inicià una política d'afavoriment cap a les famílies que li havien recolzat i de forta repressió cap als seguidors del d'Urgell, destacant el cas del comte de Benavent que públicament va rebutjar la legitimitat del castellà i que va ser allí mateix  detingut, i després torturat i assassinat. En aquest any el regne de Mallorca, també favorable a Urgell, rendeix homenatge al nou rei i Jaume d'Urgell pacta amb el seu nebot i nou rei un acord de respecte.
En 1413, el nou rei va haver de convocar les Corts Catalanes a Barcelona per jurar les constitucions i furs dels regnes, però no estant acostumat al pactisme català, molt diferent a l'autoritarisme castellà, acabarà enfrontat als representants catalans per diferents qüestions, situació de descontent que aprofitarà Jaume d'Urgell per revoltar-se de nou i reclamar els seus drets atacant Lleida i Osca, però sense trobar suports ni ajudes per part d'uns partidaris degudament desactivats i castigats per part de les noves autoritats i per d'altres premiats i encumbrats pel nou monarca. D'aquesta manera, les tropes reals van acabar perseguint i acorralant al Comte al seu castell de Fomós, a Balaguer, on es rendirà després de 17 dies de setge.
Jaume d'Urgell va ser jutjat pels seus principals enemics polítics i condemnat a presó perpètua i pèrdua de totes les seves possessions i títols. Desapareix el títol de Comte d'Urgell i la família va ser desposeida de les seves terres i prerrogatives. Per la seva banda Jaume d'Aragó (abans d'Urgell), a qui les posteriors generacions coneixerien amb l'àlies del dissortat, va passar la resta de la seva vida en presons castellanes en condicions duríssimes, fins que en 1426, el rei Alfons el Magnànim, fill de Ferran de Antequera, conscient de les condicions en les quals es trobava l'antic comte, que ja comptava amb gairebé cinquanta anys, ho va traslladar al castell de Xàtiva perquè visqués els seus últims anys en unes condicions més dignes. D'aquesta manera, va voler el destí, que els últims paisatges que veiessen els ulls de l'últim Comte d'Urgell foren els de el regne valencià que tant suport i lleialtat li va mostrar. Una terra que precisament va ser repoblada anys enrere per molts i notables llinatges de l'antic comtat d'Urgell.