dissabte, 30 de març de 2013

PARA OFRENDAR NUEVAS GLORIAS A ESPAÑA






Després de presentar "Vent de Ponent" un dels possibles himnes que es van barrejar per a ser nostre, anem a analitzar el drama real de tenir un himne com el qual tenim oficialment. El drama va més enllà del "ofrenar noves glòries a Espanya" per diversos motius.


En principi, Els qui són els autors del famós himne?. La música va ser composta per José Serrano Simeón, un compositor nascut a Sueca el 14 d'Octubre de 1873. Amb 16 anys, després d'un precoç aprenentatge musical gràcies al seu pare, es va traslladar per a continuar els seus estudis musicals a Madrid. Allí es formaria finalment com un gran compositor... de Sarsueles. En 1909 va ser reclamat a València per a compondre "l'Himne a l'exposició" que es realitzaria en l'exposició regional valenciana. En principi la lletra de l'himne se li va encarregar al poeta Teodoro Llorente però a causa de la demora de la seua realització per discrepàncies ideològiques entre el poeta i el compositor, aquest últim compondria la música seguint els models del que, fet i fet, seria el lletrista de l'obra: Maximiliano Thous Orts. Un descendent d'Alacantins que va nàixer accidentalment a Astúries en 1875. Va ser escriptor de sainets i sarsueles. En 1901 va obtenir la flor natural dels jocs florals de València. Va dirigir "La correspondència de València" diari oficiós del Partit URV (Unió Valencianista Regional), formació política que malgrat ser regionalista acceptava la unitat nacional dels territoris de parla catalana. Aquests van ser els autors del nostre actual himne oficial.

 L'himne va tenir un acolliment molt bo per part de l'exposició no obstant açò la frase inicial "per a ofrenar noves glòries a Espanya" va tenir crítiques des del principi per tots els sectors del valencianisme polític, des dels Blasquistes fins als propis nacionalistes valencians. No obstant açò, al maig de 1925, en temps de Primo de Rivera, els alcaldes dels ajuntaments de València, Castelló i Alacant van aprovar que aquest himne, cridat de l'exposició, es convertira en l'himne del Regne de València per sobre d'uns altres com a "Vent de Ponent" de 1917 o "Cançó de Lluita" de 1922 compost, precisament, per Maximiliano Thous Llorens fill del lletrista de l'actual himne oficial.

 Per què va triomfar l'himne de l'exposició entre el públic general? Perquè musicalment és un himne que frega la perfecció. La seua melodia noble, omple amb uns crescendos que entren per l'oïda i arriben a totes les parts del cos eixint per l'estómac i la pell estarrufada, no posa lloc a dubtes que José Serrano era un bon compositor i aquesta va ser la seua major obra. Tot país acceptaria de bon grat una obra com aquesta com a himne.
Però la lletra tira per terra tota plenitud musical. Estem davant un himne que no enalteix un país sinó que ho sotmet. La seua lletra és un continu,i no solament la primera frase tan criticada, submissió de la nostra terra a una Espanya castellana a la qual li dedica tota la lletra a major glòria de la pàtria, i no valenciana o catalana precisament. Reivindica únicament una horta d'origen moro així com les palmeres i els tarongers recents. Solament existeix açò. La nostra terra solament és açò. Val com a himne d'una exposició puntual de 1909, però per a la nostra terra no és un himne, és un insult.
I d'aquest insult no té tota la culpa Maximiliano Thous, el lletrista, ja que el propi Serrano va assumir com a pròpia la idea del començament de l'himne ja que tots els seus himnes els volia començar amb la paraula Espanya.

Però tot açò no és el pitjor. Per a comprendre el pitjor anem a posar l'himne oficial del com ens adonarem de la seua grandiosa musicalitat a més cantat per una gran veu de les nostres. Escoltem i llegim la lletra:





S'ha entès la lletra? Sempre s'ha preguntat molta gent del nostre poble estiguera o no a favor de l'himne què deia l'himne realment ja que es veia com una lletra desmanegada i forçada. Ens adonarem per les referencies del vídeo que el món de les Falles actuals i la "nova València" està molt lligada a aquest himne que han acollit sense cap tipus de rubor ni crítica.

Però escoltem i llegim a continuació aquesta nova versió menys coneguda del nostre himne oficial. Té les claus i no té desaprofitament.




S'entén millor? No s'entén millor. Ara sí que s'entén. Perquè l'himne de l'exposició que, fet i fet, seria el nostre himne oficial va ser pensat i escrit en castellà. Realmet es "para ofrendar nuevas glorias a España". I solament així té sentit. El més conegut en la nostra llengua és una traducció, una mala traducció, sense sentit i estúpida. Una traducció castellanitzada. Mostrarem solament un exemple, la frase: "Flamege en l'aire nostra Senyera" hauria de ser "Flamege en l'aire la nostra Senyera". Tot un despropòsit. Realment és un himne castellà. És un himne majestuós amb una lletra de derrota d'un poble derrotat i esclavitzat. Un poble viu amb identitat pròpia no es mereix aquest himne. O... tal vegada ens ho meresquem.


Per a rematar la faena, en 1984 amb la llei valenciana de 4 de Desembre del nostre molt honorable Joan Lerma aquest himne va passar a ser el nostre himne oficial per a ser escoltat en tots els nostres actes públics com a poble. Però si açò no és per si mateix una humiliació suficient, per la mateixa llei està obligat a ser l'himne "telonero" de l'himne nacional espanyol en tots els nostres actes públics. Per a rematar el nus de les cadenes.

Tota persona nacionalista espanyola d'una Espanya uniforme que està en contra de les identitats de tots els pobles d'aquest Estat valoren el nostre himne oficial per sobre de la resta. I els nostres dirigents ho aplaudeixen i celebren. És simptomàtic. No hi ha més que dir.

Una altra València, una altra terra tindríem ara si fa prop d'un segle s'haguera triat "vent de ponent" com el nostre himne oficial... O s'haguera rectificat en 1984 recuperant aquest "vent de ponent". Un himne més reivindicatiu. Més nostre. Més actiu, més guerrer i més himne. Total, algun dels nostres milers de bons músics que tenim podria compondre una bona música per a aquesta bona lletra com fera José Serrano fa més d'un segle. Llevat que en alguna golfa es recuperara una música ja oblidada per a una lletra viva, reivindicativa i identitària que fóra el nostre himne real. El nostre himne el qual podríem cantar amb orgull tots els valencians.

El de la Muixeranga és una altra cosa. Va més enllà de tots els possibles himnes. És l'himne que, sense necessitar lletra que destruïsca l'essència musical antiga que penetra en el més profund del nostre esperit com a poble, aglutina a tot el poble dels nostres avantpassats que va arribar del nord i va repoblar la nostra terra valenciana i les illes veïnes. Una música antiga, que sona antiga, com el nostre poble unit. Com la identitat comuna que uneix a tots els que parlem la mateixa llengua estiguen a Perpinyà, Urgell, Amposta, Morella, El Puig, Alcoi o Maó. És el nostre gran himne.