divendres, 15 de març de 2013

POBLES I LINATGES: GANDÍA, CAPITAL DE LA SAFOR





Gandia és la capital de la comarca de La Safor i una de les principals ciutats valencianes, de notable passat històric, cultural i literari i que va ser bressol d'importants personatges de la història del nostre poble. Al territori del seu actual terme municipal està documentada la presència humana des del Paleolític superior existint mostres de la mateixa tant en la cultura del Bronze com en la ibèrica. També està molt documentada la presència romana des de l'època imperial especulant-se que va ser precisament en aquesta època quan apareixen els primers assentaments permanents al territori físic del que avui és Gandía. No obstant això, la primera notícies escrites en la qual consta Gandia són de 1241 recollides en la Crònica en les que es relaten les negociacions amb l'alcalde sarraí del proper castell de Bairén probablement durant els anys de 1241 o 1242 just abans de la tercera i última campanya contra els musulmans en la qual es van conquistar Xàtiva, Denia i les poblacions del límit meridional del nou regne de València. També existeix documentació en la qual consta el delegat militar de les forces del rei En Jaime, almirall Carròs signant documents com a senyor del castell de Rebollet. En aquests dies no existia un nucli urbà anomenat Gandia, i el seu actual terme municipal no era més que un conjunt d'alqueries musulmanes disseminades entre la muntanya i la marjal al costat dels castells de Rebollet i Bairén. Després de la darrera campanya de conquesta del regne, Jaime I va ordenar la total expulsió i deportació dels musulmans de la zona i la immediata repoblació de la mateixa amb contingents formats per colons arribats del nord, catalans, i en menor mesurada aragonesos, navarresos i occitans. L'historiador Enric Guinot és taxatiu en afirmar la creació de la nova ciutat de Gandía: “el rei fundà una vila de nova planta al mig de la plana, l’actual Gandia, que fisícament degué ocupar l’espai d’alguna petita alqueria, però que constitueix clarament una vila cristiana de traça ortogonal i sense cap relació amb el món urbà islàmic anterior”. Segons això, la ciutat de Gandia naix per la voluntat i afirmació dels nous pobladors per sobre la nova terra conquistada als sarraíns vençuts, expulsats i deportats dins de lo que alguns historiadors anomenen una substitució étnica que donaria pas a la creació del Regne valencià. Per altra banda tenim noticies documentades de l’any 1249, quan el rei Jaime I fa donació de la mateixa al seu fill Pere. Segons el Llibre del Repartiment, els cognoms dels primers pobladors arribats principalment de les zones de Empordà, Barcelona, Pallars, Cerdanya, Penedès, Urgell, Tarragona, Huesca i Ribagorça i en menor mesura de Terol i Zaragoza, van ser Aguiló, Alamá, Albero, Alfaro, Alváriz, Banyeres, Berdú, Bertrán, Binèfar, Bonaventura, Busquet, Casio, Castellà, Climent, Clos, Company, Curta, Dolçasearns, Domingo, Eimeric, Entença, Estada, Eximén, Figuera, Gomis, Guerrero, Llobera, Llop, Lopeç de Roda, Mainar, March, Montflorit, Morató, Novell, Oblites, Oria, Palasol, Palomar, Pereç del Bayo, Planas, Pola, Riusech, Romanyà, Rubió, Rufa, Saga, Sanç, Santmartí, Serran, Sos, Perol, Torà, Vallmoll, Vic i Vilaragut. Segons la documentació posterior i del morabatí de 1373 relativa als anys 1259 a 1373 i estudiada pel professor de la Universitat de València Enric Guinot i publicada en la seva obra “Els fundadors del regne de València” alguns dels llinatges inicials desapareguen al mateix temps que apareixen altres nous conforme la repoblació va prenent forma i la població de Gandia va creixent. Entre les noves famílies assentades a Gandia trobem als Basset, Cantarell, Creixell, Cruïlles, Forés, Granollers, Torroella, Llinars, Maià, Olivella, Oliver, Orcau, Piera, Ciurana, Tarragona, Terrassa, Torrents, Traver, Valls, Vilanova, Vilaplana, Agramunt, Altarriba, Anglés, Argensola, Bagés, Bellprat, Borràç, Cabrera, Carbonell, Castelló, Cerdà, Cerdanyola, Cerola, Xifre, Cirera, Clariana, Constant, Corts, Dalmau, Font, Forés, Formigal, Garriga, Granollers, Guàrdia, Ortoneda, Ivars, Massanet, Maguerola, Martorell, Matoses, Messeguer, Miralpeix, Miró, Montpalau, Moyà, Mulner, Noguera, Oms, Papiol, Perelló, Pedrós, Pons, Pontons, Porta, Puigoriol, Renau, Ribelles, Safont, Salelles, Salines, Salou, Sametlla, Santapau, Sapera, Saplana, Sapujada, Saranyana, Sarriba, Segarra, Seguer, Serolla, Solsonés, Soler, Tamarit, Torregrossa, Verdaguer, Vergés i Vilarsell, d'inequívoc origen català, i als Aragonés, Barbastro, Alcaina, Alfocea, Armelles, Campos, Fuentes, Fiscal, Lavata, Noval, Ruiz de Lihory, Torralba de origén aragonés. En el grup occità quedarien els Bearn, Clapers, Carcassona, Gascón, Guasch, Pullugana i Tolrà, i entre les famílies arribades de Navarra, els Oblites, Corella i Navarro. Al costat d'ells van arribar altres cognoms de tipus com Tomàs, Llopis, Peris, Simó, Martí, Aparici, Sanchis o Sanç indistintament catalans, aragonesos o navarresos o en qualsevol cas asimilats a la llengua principal dels conquistadors. En opinió del professor Guinot en la seva citada obra, “el tomb en la procedència dels colons i primers veïns de la Gandia del segle XIII és ratificar en fer la comparació amb l’antroponímia d’un segle després, concretament amb els 417 noms detallats en la llista fiscal del morabatí de l’any 1373. En aquest any els cognoms formats a partir d’un topònim han baixat -com és habitual—a nivells d’aproximadament un terç del total (34%). També ara la proporció de noms de pobles de Catalunya és molt majoritaria (70%) enfront d’una minoria que aplega els topònms aragonesos, navarresos i castellans (16%). La resta 14% són indistints d’un país i l’altre, occitans (6%), del Sobrarbe o algun topònim de poble valencià. En els de procedència catalana, les proporcions s’han decantat molt clarament a favor de les comarques orientals (70%), i si comptabilitzem com a occidentals els casos de Sobrarbe i, especialment el Solsonés, l’Anoia, la Conca de Barberà i l’Alt Camp, els diferències és reduixquen una mica, però continuarien sent sempre majoria absoluta els procedents dels comarques orientals. Gandia és, fins el moment, el cas més clar, juntament amb allò que sembla aportar la ciutat de València, d’arribada de catalanss orientals.” Per fixar l'origen dels fundadors i primers pobladors de Gandia mitjançant la recerca de la antroponimia, al costat de la toponímia, Guinot analitza també els nom basats en el mitjà natural i geogràfic que representen un 15% del total entre els cognoms documentats amb una hegemonia catalana del 95%, quant als cognoms derivats de malnoms, el predomini del lèxic català continua sent superior encara que no tan acusat com en el cas anterior, i en el cas dels cognoms patronímics, és a dir, els basats en noms de pila, que representa el 25% del total, la proporció catalana continua sent superior. Finalitza l'estudi amb els llinatges constituïts per oficis-Ferrer, Mulner, Hortolà, Messeguer- i aquells que mantenen l'article salat, bastant representatiu d'altra banda del català de les comarques orientals, i que reafirmaria la conclusió final de l'estudi: que dos terços de la població assentada a Gandia entre els segles XIII i XIV era de procedència catalana.


Aquesta població inicial va sofrir diferents canvis demogràfics als segles següents a causa de la continuació d'arribades d'importants contingents principalment des del Principat i altres menors des d'Aragó, Navarra i Castella que van ser absorbits pel ethnos dominant tant en llengua i cultura com en costums, mentre que a causa de la important mobilitat geogràfica existent en el regne i a les diferents epidèmies, noves famílies arribades des d'altres poblacions valencianes van substituir a alguns llinatges que amb el temps van quedar extingits o van passar a altres localitats. Ja en el morabatí de 1646 apareixen cognoms nous com Castanyer, Sunyer, Simó, Valls, Ferrando, Segarra, Joan, Berenguer, Masquefa, Gavilà, Gregori, Lloret, Jover, Bellviure, Alemany, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Banyuls, Alòs, Crespo, Burgesa, Miró, Colubi, Servelló, Cabanilles, Ibáñez, Blasco, Giner, Tormo, Joan, Cardona, Perpinyà, Boluda, Monroig… en la seva gran majoria molt significatius en quant a la continuitat de la realitat ètnica predominant aal Regne de València. Un linatges als quals s'afegiran uns altres ja als segles XIX arribats des de la veïna Castella, de poblacions del nord del regne o de França en petits contingents que seran més importants en la segona meitat del segle XX.



Gandía va patir els atacs dels pirates turcs i berberiscos el que va motivar que en 1671, Francesc de Borja, senyor de Gandía emprengués les obres d'emmurallat de la ciutat i incoprorara el nucli de la Vilanova. Anteriorment es va veure involucrada en les Germanies i molts dels seus habitants van participar en la conversió forçosa dels moriscs de la comarca que seran expulsats l'any de 1609. Durant la guerra de Successió, els ducs de Gandía van recolzar al pretendent borbònic però van haver d'abandonar la ciutat en ser recuperada aquesta per les tropes del general Joan Baptiste Basset. Finalment i una vegada desmantelat el regne valencià per les noves autoritats borbòniques i castellanitzada la nostra cultura, amb l'arribada del règim liberal i en ser dividit el territori valencià en províncies, Gandia va ser adscrita a la província de Xàtiva, per passar a la d'Alacant en la nova divisió de 1833 i finalment a la de València en 1836. A partir de 1960 el municipi va annexionar els municipis de Beniopa i Benipeixcar.

Entre els personatges més celebris nascuts en aquesta ciutat destaquen Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella i Francesc de Borja.


Gandía és hereva d'una important tradició cultural valenciana llegada per aquells primers colons-guerrers que van arribar en els llunyans temps de la reconquesta. Dels seus actuals veïns depèn que aquesta cultura es mantinga i puga ser trasmesa a les nostres noves generacions.