Les Normes Ortogràfiques de Castelló o Normes del 32 es tracten d'un acord signat a Castelló de la Plana
en 1932 en el qual s'estableixen unes normes ortogràfiques.
D'aquesta manera, al desembre de 1932, es va arribar a un acord elemental per
a la nostra llengua. Va ser signat per nombroses institucions culturals del País
Valencià i seguint les normes fabrianes s'adaptaven a les particularitats del
valencià.
En un inici, al començament del
segle XX, ens trobem amb dos corrents d'escriptors en valencià. Uns que
escrivien en una ortografia arcaitzant, partidaris del moviment de la
Renaixença valenciana i uns altres, més de caràcter popular, que escrivien amb
una ortografia basada en el castellà. Davant aquesta situació, en els anys
trenta, des de la revista Taula de Lletres Valencianes un grup
d'escriptors van promoure una campanya animant a desenvolupar unes normes
unitàries. A partir d'aquest moment es van suscitar nombroses iniciatives, com
l'aparició del llibre de Lluís Revest, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i
conreu. Manifestant
que "per a arribar a la unificació
ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està
vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord". Anys més tard, amb la fi de la dictadura de Miguel
Primo de Rivera, la situació política en l'Estat espanyol va possibilitar un major
ús de la llengua.
La idea de la unitat de la llengua va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que
de bases entre els principals escriptors i entitats culturals valencianes,
donant lloc a les conegudes Normes de Castelló.
Les Normes de Castelló van ser avalades per les principals institucions
linguístiques valencianes tal com el Centre de Cultura Valenciana, la Societat
Castellonenca de Cultura o Lo Rat Penat així com pels principals filòlegs i
escriptors en valencià i va suposar un
compromís definitiu en el que es respetaven l’esència, l’estil i les normes
unitaries ideades per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, admitint
també l’us de les especificitats dialectals tant propies del territori valencià
com del català occidental
Avui dia, les Normes de Castelló estan avalades per
l’ofiialitat institucional l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua. És important destacar que no són unes normes
ortogràfiques completes sinó simplement una guia. La AVL considera que el
valencià es la denominació tradicional, històrica, legal i estatutaria per a la
llengua catalana en la comunitat autónoma de València reconeguent l’unitat de
la llengua “que parlen avui els aragonesos de la Franja, catalans, valencians i
balears” dins de l’Estat espanyol.
Però, quin sentit
té la unitat de la llengua avui dia? En un món globalitzat, on el
capitalisme salvatge ens espenta a la pèrdua de la nostra identitat, es fa
necessari apostar per la unitat de la llengua com a eix vertebrador de la
nostra societat.
Amb més d'onze milions de
catalanoparlants hem d'intensificar les iniciatives que pretenen restituir en
la seua plena dignitat la nostra llengua en els seus territoris històrics apostant
per la seua normalització en tots els aspectes de la societat.
En paraules de Lluís Messeguer: «si fa cent anys
la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes
del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària,
comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura
en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de
l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»
El nostre lloc està al costat del
de Lluís
Messeguer, Salvador Guinot, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado,
Honori Garcia, Enric Valor, Joan Fuster i tots aquells que van apostar per la
unitat de la llengua. Perquè si avui no consolidem el nostre projecte
lingüístic, desapareixerem com a poble.
La clau per a una nova resistència al mundialisme uniformitzador i nivelador és l'afirmació de les identitats étniques com la nostra. Només amb les identitats fortes i fidels a la seva esència i esperit es podrà crear l'unic marc polític de futur capaç de fer front al capitalisme mundialista i a l'oligarquia política-financera: Una Europa lliure, independent i sobirana organitzada en unitats étniques.
La clau per a una nova resistència al mundialisme uniformitzador i nivelador és l'afirmació de les identitats étniques com la nostra. Només amb les identitats fortes i fidels a la seva esència i esperit es podrà crear l'unic marc polític de futur capaç de fer front al capitalisme mundialista i a l'oligarquia política-financera: Una Europa lliure, independent i sobirana organitzada en unitats étniques.
És per això que advoquem per un
projecte netament identitari, que comence per la defensa i promoció de les
Normes del 32 i que finalitze en un marc polític que garantisca la sobirania linguistica dels territoris de parla catalana sense imposicions de cap tipus.
