dilluns, 17 de juny de 2013

EL PAÍS VALENCIÀ I EL MEMORIAL DE GREUGES DE 1760



Després de la derrota d'Almansa davant les forces borbòniques l'any 1709 i l'entrada en vigor dels decrets de Nova Planta s'inicia a el País Valencià un radical canvi de règim que va suposar l'abolició de la personalitat política i drets històrics de l'antic Regne de València, la substitució de gran part de les seues classes dirigents i agents intermedis, i la relegació a un segon pla de la llengua i cultura del país. Les polítiques del nou poder polític connectat a través d'una nova oligarquia local, amb el govern centralista de Madrid tallaven amb això les normes tradicionals d'autogovern dels valencians i les possibilitats d'evolució natural cap a formes més modernes durant els següents segles.
Després d'una primera etapa repressiva en la qual els assassinats, deportacions, empresonaments, prohibicions, substitucions en càrrecs públics, crema de ciutats resistents i canvis toponímics van ser protagonistes, es va produir l'exili d'una gran part dels dirigents de la resistència valenciana, un gran nombre dels quals van participar en la defensa de Barcelona, un dels últims baluards dels quals recolzaven les llibertats nacionals dels regnes de l'antiga corono catalana-aragonesa.
Fins a l'any 1760 no es produirà una reivindicació nacional al País Valencià, i aquesta es produirà de forma conjunta a la de Catalunya i Aragó. Aquest any diputats representants de les ciutats de Saragossa, Barcelona, Mallorca i València a les úniques Corts permeses-les de Castella- van presentar un document reivindicatiu davant les Corts de Carlos III, conegut com Representació o Memorial de Greuges. En aquest document es denunciaven diferents aspectes de la nova política centralista borbònica com el monopoli de poder que exercia el Consell de Castella sobre els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir a aquest Consell, la falta d'igualtat i proporcionalitat de representació entre els regnes, la discriminació dels catalanoparlants, el fet que les autoritats locals foren en molts casos funcionaris castellans que no coneixien ni volien conèixer la llengua del país o la imposició que els representants de l'antiga Corona d'Aragó s'asseguessen en les Corts en les últimes files. Reivindicaven així mateix la restauració del dret civil valencià, el dret a ocupar els càrrecs d'administració de justícia, bisbes i eclesiàstics per part de naturals del país, argumentant que les classes populars que amb el seu treball mantenien aquestes administracions i estaments no entenien la llengua dels funcionaris i clergues forans. No obstant això, aquest memorial solament va servir per accentuar la política centralista dels Borbons, responent Carlos III mitjançant la Real Cèdula de 23 de juny de 1768: "que en todo el Reyno se actúe i se enseñe en lengua castellana". 
A partir d'aquelles dates, la documentació escrita-actes notarials, textos legislatius, llibres parroquials, documents comercials etc-va ser escrita invariablement en la llengua de l'invasor, arribant-se a extrems com la imposició que els epitafis de les tombes o la llengua utilitzada en el teatre fos sempre la castellana. La llengua pròpia dels valencians quedava relegada a l'àmbit privat i familiar, mentre que el castellà guanyava terrè rapidament usat com a llengua oficial així com pels estaments dirigents, una situació que es veia recolzada per l'arribada dels primers contingents castellans que arribaven per assentar-se a la nostra terra, i la continuació de la d'elements aragonesos, que, a diferència dels segles passats, ja no tenien la necessitat d'aprendre la llengua del país i integrar-se plenament en la seva personalitat ètnica. 
L'etnocidi havia començat.