divendres, 1 de febrer de 2013

El TIO CANYA ENCARA NO TÉ LES CLAUS DE SA CASA



Any 1976, amb prou faenes un any després de la mort del General Franco, Al Tall trau a la llum dins del seu segon disc "Deixeu que rode la roda" la cançó més emblemàtica de tot el seu repertori i, tal vegada, l'himne de lluita i defensa de la nostra llengua més important, almenys, de les últimes dècades: "El Tio Canya". "A la Pobla hi ha un vell que li diuen tio Canya, porta gorra i brusa negra i una faixa morellana". Un començament que ja forma part, juntament amb la tornada que analitzarem més tard, de la història del nostre Poble. Què Pobla és el poble del Tio Canya? Uns diuen que la Pobla de Vallbona, altres la Pobla de Benifassà, també es parla de la Pobla Tornesa o la de Farnals. Però pot ser qualsevol de les "Poblas" que inunden la nostra terra. Pot ser qualsevol poble de la nostra terra.
I com va vestit El Tio Canya? Amb la roba típica dels pobles valencians de l'època. Senya d'identitat del poble.

El Tio Canya no va ser a la ciutat més que tres vegades en moments puntuals. En arribar per a fer uns papers es porta la sorpresa desagradable que el que li parlen a València no és la seua llengua, sinó el Castellà. Avui sembla comú però si nosaltres tenim una llengua pròpia...atendre'ns en castellà dins de la nostra terra és com si ara en tota Espanya atengueren en els centres públics sol en anglès. Açò solament té un nom, imperialisme.València ho porta patint des de l'abolició dels Furs... però la història ve d'abans.

El fill del Tio Canya, que també es deia i vestia igual, senya d'identitat d'un poble, va patir la imposició del Castellà sense anar a la ciutat sinó en el seu propi poble. En el col·legi.

Els néts ja van ser colonitzats definitivament i, per a poder exercir un ofici públic com a mèdic o mestre van haver de viure a València parlant solament en castellà ja que la llengua del Tio Canya era "de Poble". Així es compleix la inversió lingüística en la nostra terra.
Però hi ha un raig d'esperança en els Besnéts del Tio Canya que tornen a la seua identitat parlant la llengua del Tio Canya i deixant a un costat la que van adoptar els seus pares a València, el Castellà.

La tornada, el millor de la cançó, ve a dir-li utilitzant una boníssima metàfora, que no té les claus de la seua casa que haurà de posar un pany nou o es quedarà sense casa.

Al final, el Tio Canya ha de tornar a València, però... A què? A reconquerir-la, perquè València tampoc és castellana sinó el cor de la seua terra. Per açò se li diu que li pose un forrellat nou a la seua casa perquè "avui encara tens temps".
En perspectiva... Es podria dir que s'ha recuperat la llengua i la identitat del poble valencià des de llavors? NO. Avui podríem dir que el Tio Canya, després del període Franquista, és més necessari que mai. Que avui, 37 anys després d'editar-se la cançó, aquella esperança posada en els besnéts va ser un estel fugaç en el firmament. Avui el castellà s'ha estès també pels pobles, ha arribat al poble del Tio Canya i ha deixat la llengua del Tio Canya com a ús residual de la intimitat familiar.

Malgrat tenir una televisió pública, una emissora de radi i l'ensenyament en l'escola es parla cada dia menys on es parlava fa un segle. Avui els rebesnéts del Tio Canya estudien la seua llengua en l'escola però no la parlen en el carrer. Ni en el metre. Ni en l'autobús. Ni en la tenda. Ni en el restaurant. És cert que pobles allunyats de les grans ciutats poden encara mantenir la llengua com a ús natural, però no és el cas de les grans ciutats i voltants que és on es concentra la majoria de la nostra població. Voltants que fa un segle parlaven un valencià menys intoxicat que ara... i sense estudiar-ho.

Que factors han fet possible aquesta situació? Bàsicament tres que van lligats a les visions polítiques del moment.

En primer lloc, la nostra terra va rebre des de sempre gent vinguda de pobles on no parlaven la llengua del Tio Canya. Sobretot gent de Terol; els antics Xurros; però no solament ja que va acollir a gent de Gènova, França, Castella... però arribaven en comptagotes. Aquesta gent arribava als nostres pobles amb voluntat d'integrar-se i aprendre la llengua perquè d'una altra forma, no hi havia integració possible. I s'integraven i els seus cognoms adoptaven la forma de la nostra llengua com els casos de cognoms aragonesos: Pérez que va passar a ser Peris o Escriche que va passar a ser Escrig. La generació següent del que venia adoptava de ple el nostre Ethnos i, no solament parlaven la nostra llengua sinó que es consideraven de la terra. Açò és integració, quan existeix una confluència d'immigració minoritària i voluntat d'integrar-se.

Què va passar en la nostra terra des dels anys 60 del segle passat? Que van arribar masses enormes de població vinguda de llocs dispars de la vella Castella. De zones com Andalusia, Extremadura, Albacete, Conca i altres van arribar enormes quantitats de persones en poc temps. Aquestes gents van doblegar en habitants algunes poblacions del Tio Canya que van passar d'agrícola a industrial. Un poble que passava en poc més de dos anys a doblegar la seua població amb gent que parlava llengua estranya no podia absorbir i integrar-los en la seua Ethnos. Si açò s'afegeix al fet que els vinguts no tenien necessitat ni voluntat a aprendre a parlar la forma estranya que parlaven els nadius, uns nadius que al menor problema en l'intent els exhortaven a parlar castellà "molt educadament", tenim la inversió lingüística en una o dues generacions. Avui els fills i néts d'aqueixos vinguts barrejats amb el nostre poble parlen la llengua estranya mentre estudien l'autòctona.
En segon lloc, la transició va portar, des del Madrid d'Abril Martorell, un càncer a la nostra terra ficant-la per les venes de la gent del nostre poble i va ser la negació estúpida de la nostra pertinença global a un poble que parlava nostra mateixa llengua i que anava des de més enllà dels Pirineus fins a les illes Balears. El "blaverisme" i la inversió dels nostres símbols va fer la resta. Aquell que renega dels seus orígens pot ser més fàcilment colonitzat. I aquest treball es va realitzar molt bé des de Madrid. I nosaltres ens enfrontarem, vam caure i vam perdre... com sempre. El Partit Blaverista quan va fer el seu treball va ser fagotitzat pel partit únic que ens desgoverna des de fa quasi dues dècades i ha portat a la nostra terra poc menys que al suïcidi col·lectiu.

I el tercer lloc? Està reservat a l'única visió del panorama que va pretendre una autèntica reconstrucció nacional valenciana sobre la base dels seus orígens i el seu Ethnos comú amb altres terres germanes. Aquesta visió, autèntica i única visió que podia fer mantenir les claus de la seua casa al Tio Canya, va ser abanderada i liderada per l'esquerra. Però la defensa del Ethnos no entén de referències polítiques. Tot el poble forma part d'aqueix Ethnos, no té color. Que els defensors de la nostra identitat es decantaren políticament va fer també molt de mal, perquè també va haver-hi "gent d'esquerres" centralistes espanyols i que van ser incapaços de parlar mai la nostra llengua encara que la veien amb simpatia per ser un cas exòtic que li enfrontava a uns fatxes que, si pogueren, eliminarien la llengua del mapa. Però no van fer molt de mal fins a finals de segle passat quan els va eixir la vena mundialista i "progre" que acompanya a l'esquerra i van recolzar, de forma unilateral i, açò sí, en la llengua del Tio Canya, l'altra arribada massiva de quantitats de gents però aquesta vegada vingudes d'altres zones. Els pobles del Tio Canya es van omplir de Sud-americans, Xinesos, Musulmans, Romanesos i altres que no solament no venien amb voluntat d'integrar-se sinó que, en molts casos, no sabien ni que ací es parlava una altra llengua diferent al castellà. Aquesta gent ha desplaçat als rebesnéts del Tio Canya dels comerços de poble i barri, del treball en el camp i fins a de la propia terra ja que molts d'ells estan marxant ara. I açò gràcies, entre altres factors, al suport del papers per a tots i "cap persona és il·legal" d'aquells mateixos que defensaven la reconstrucció nacional de la nostra terra.

La traïció i la ignorància de l'esquerra mundialista i "progre" que presumia abanderar la nostra causa; la deixadesa i l'estupidesa d'una part del poble que ignora i renega dels seus orígens i el seu Ethnos; El maquiavel·lisme històric d'un poble castellà que no pararà fins a sotmetre totes les identitats que conformen la nostra península sota el seu jou i que té en el nostre poble un aliat estúpid excepcional; així com el nou ens sorgit del Franquisme més ranci i que és el fatxa que defensa l'altre nacionalisme, l'espanyol, sota la unitat nacional espanyola sotmesa sota una única llengua; l'espanyola; un únic himne sense lletra, una única bandera inventada per Carlos III i un únic escut que antany i per als més "fatxes" segueix sent l'àguila i per als "més políticament correctes" és l'escut constitucional i borbònic; ha portat a la teulada de la casa del Tio Canya ja no a eixir-li fum sinó a encendre's en una flama com si d'una foguera o falla es tractara.

Prou fer-se una passejada per València, Castelló o Alacant per a adonar-se que, en els seus barris més antics i clàssics que van fer la nostra història, mai es parlarà la llengua del Tio Canya. Està plena de sud-africans, magrebins amb llarga barba parlant àrab, tendes de xinesos que parlen amb prou faenes el castellà sense intentar dir ni ¡Bon Dia! i sud-americans que amb el castellà ja tenen prou... excepte honrades excepcions, és clar. Els pobles també s'han omplert d'aquests "nous valencians" arribant fins i tot a pobles perduts on el Tio Canya encara era l'amo de la situació i on no van arribar els "xurros" de dècades anteriors.

El Tio Canya avui més que mai no té les claus de la seua casa. Ara encara hi ha temps, però menys que fa 37 anys i avui no bastaria amb canviar el forrellat per a revertir la situació. Caldria netejar molt la casa per dins ja que té moltíssima brossa que permet eixir, ja no fum sinó foc, de la teulada. Una vegada arreglada la casa per dins i buidada de tot el que la destrossa, el Tio Canya hauria de guardar molt bé la seua casa i no deixar còpies de les claus a ningú alié en dècades o en segles per a poder revertir la situació i que la Pobla i València tornaren a ser i parlar únicament la llengua del Tio Canya. Perquè ací no fa falta més llengua, ni la castellana ni l'anglès. I el que no estiga d'acord, siga de Castella o de la Conchinchina, ja sap on està la porta... amb el forrellat canviat i nou.