diumenge, 9 d’octubre de 2011

9 D'OCTUBRE: LA FORÇA DE UNA HERÈNCIA



" ...quan vèrem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem..i ploràrem dels nostres ulls  i besàrem la terra.."
Jaume I

Diu Joan Fuster en la seua inestimable obra “Nosaltres els valencians” que la fundació del regne de València no solament va ser jurídica, sinó també racial. Una afirmació que explica fidelment la realitat del poble valencià i que comporta necessàriament una reflexió sobre el passat, present i futur d'un poble, que en el seu vessant jurídic I polític, s'afirma com a valencià, però que a més forma part d'un ethnos que abasta una realitat més ampla fóra de la qual no podria explicar el seu passat i esdevenir històric, ni escometre en l'actual present els reptes del futur.
El 9 d'octubre és la data històrica que el poble valencià pren com a referència de la seua voluntat de ser identitat. Aquest dia ha sigut considerat com la data fundacional de la realitat jurídica i política valenciana, en formalitzar-se segons la documentació històrica i la tradició popular, la presa de la ciutat de València pels exèrcits del rei català Jaume I, titular de la Corona d'Aragó, una entitat organitzada en diferents estats però que responia a un govern radicat en la mateixa dinastia i que al seu torn responia a una realitat ètnica determinada nascuda en els nuclis pirinencs gòtics de resistència a l'invasor musulmà, una feliç conjunció que va fer de la seua voluntat de resistència i reconquesta l'impuls de restauració i afirmació de la creació de la nostra identitat. No obstant açò, la reconquesta de les terres que avui conformen la realitat valenciana des del riu Cenia fins al Segura, havia començat deu anys abans, i tardaria sis anys més a ser completades. D'aquesta manera València, antiga ciutat romana de gran importància estratègica i simbòlica, es va convertir en el punt principal del nou regne. València va ser el nom triat, i a ell es va mantenir sempre fidel el poble que va conquistar i poblar les noves terres.
Com a nous valencians es van reconèixer els nostres avantpassats, però sense oblidar els seus orígens. Uns orígens que es perdien en les boires pirinenques dels primers anys de lluita contra l'invasor i que els nostres avantpassats van afirmar en el combat despietat de la recuperació d'un territori sotmès al que calia reocupar en una operació polític-militar de substitució ètnica, tan dura com a habitual en aquells tumultuosos temps. Va ser aquest llarg procés, no exempt de sacrificis però també d'epopeies glorioses que van propiciar l'eclosió d'una identitat sense la qual avui no podríem explicar-nos a nosaltres mateixos, la que va fixar definitivament la nostra realitat i destinació en el marc europeu. Descendents de romans, germans i cèltics, de la cultura ibérica i dels camps d'urnes,  sota empremta goda, que van col·laborar amb els francs de l'altre costat dels Pirineus per a sobreviure com a poble i que es van donar a conèixer a Europa com a catalans, milers de famílies que van nàixer com a poble a Urgel, Pallars, Barcelona, Cerdanya o Girona, roturant noves terres, edificant castells i monestirs, afirmant-se territorial i espiritualment i expressant-se en una nova llengua d'orígens també europeus, entren en la història conquistant una terra irredenta que havia sigut guanyada segles arrere per invasors d'una altra cultura i raça. Tot aquest procés conflueix en la presa de la important ciutat de València, i és en aqueix lloc i en aqueix precís moment, quan per avatars de la història naix política i jurídicament el Regne de València.
Integrat políticament en la Corona d'Aragó i pertanyent ètnica i biologicament al ethnos català, amb la mateixa identitat, llengua, símbols i cultura va participar en la Corona d'Aragó primer, en la d'Espanya després i a través d'aquestes en la història d'Europa, realitat major en la qual sempre es va reconèixer. No va parar en la seua obstinació fins a unificar tot el regne i expulsar als últims reductes invasors. Va ser part activa de la resistència que des del Principat i el propi regne valencià es va fer al procés d'uniformització que tant va afectar a la nostra identitat arribat amb la dinastia enemiga dels Borbó, com també en la rebel·lió que els habitants de les terres que s'estenen des dels Pirineus fins a Múrcia van fer durant mig segle contra l'arribada del liberalisme centralista i per la recuperació dels seus antics furs, militarment arrabassats per una monarquia en la qual el nostre poble es va integrar de forma natural i que havia perdut tota referència imperial i federal. València des del seu naixement ha patit importants agressions que han minat la seua identitat i personalitat com a poble. L'anul·lació dels furs, la creació artificial de les províncies i privació de la nostra personalitat, la castellanització de l'escriptura i desprestigi de la nostra llengua paral·lela a la important arribada de contingents aragonesos i castellans als quals per açò no es va poder integrar en el ethnos majoritari afavorint la divisió, fragmentació i invertebració del poble valencià. Agressions a les quals s'ha unit un important falsejament de la història destinat a confondre els nostres orígens com a poble i d'aquesta manera castrar qualsevol mobilització identitària, eliminant la nostra personalitat nacional i separant-nos i enfrontant-nos als nostres germans de llengua, sang i cultura del nord amb els quals compartim orígens i al costat dels quals lluitem, i sense els quals mai podrem entendre el que som. Un terrible procés destinat a acavar amb el poble valencià y dut a terme pels agents del liberalisme jacobí anti-identitari durant dictadures i democracies, un procés que culminen avui els partits políticis de dreta i esquerra.
D'aqueixa manera hem arribat a la situació actual, convertits en un engendre anomenat  “Comunitat”, desmobilitzats, despersonalitzats, segregats, individualitzats i sotmesos, patim la que potser siga el colp definitiu per a acabar amb tants segles d'esforç i lluita. Una immigració massiva, incentivada i recolzada des de les esferes del poder, destinada a destruir encara més una identitat ja de per si mateix, ferida i afeblida i amb els pitjors índexs de natalitat de la seua història.
En aquestes circumstàncies, el 9 d'octubre no pot ser un dia merament festiu en el qual els polítics que han convertit a València en una ombra del que va ser es passegen davant la complacència d'un poble que els recolza en una actitud indubtablement suïcida. El 9 d'octubre ha de ser celebrat com el que va ser, el rotund crit d'afirmació d'un poble que es va crear a si mateix i que no va claudicar davant els seus enemics. I per a açò ha de reclamar el que li correspon, l'irrenunciable dret de ser, sense mitjanes tintes, sense deformacions ni confusions, amb coherència i claredat. Avui més que mai hem de ser conscients de la nostra identitat, recuperar la força de la nostra herència i alçar-nos amb valentia per a fer front als perills que amenacen al nostre poble. Recuperar la nostra història i herència, canviar les polítiques estranyes i destructives a les quals ens veiem sotmesos, defensar la nostra terra i entorn natural enfront de qualsevol ingerència econòmica, obligar al fet que des de les estructures polítiques es garantisca la justícia per al nostre poble i evitar una més que possible substitució ètnica, lingüística i espiritual que ens privaria de la nostra herència, única arma efectiva per a garantir la resistència contra aquest procés. Canviar les actituds i ser conscients de qui som. Una urgent nova acció política i cultural de necessària aplicació. Solament així podrem fer front als reptes que ens permetran seguir sent. Solament així el poble valencià podrà ser amo del seu futur.
Que el 9 d'Octubre siga l'inici d'aqueix despertar. La supervivència del nostre Poble depèn d'açò.