dimarts, 16 d’abril de 2013

ALMANSA 1707



Llibre: ALMANSA 1707 (després de la batalla)
"Els valencians de segle XVIII, privats de tot poder i del mínim marc institucional propi, van fer l'única cosa que podien: treballar, créixer, obrir més i més terres al cultiu, produir, comerciar, anar creant a poc a poc una miqueta de benestar i de riquesa. Modestament, però de manera obstinada i constant.
Hauria pogut anar millor amb un govern propi, amb governants propis i amb un sistema legal i jurídic propi, amb capacitat de projectar i decidir. Privats de tot això, els valencians només podien treballar i callar.
I treballaren i callaren un segle i dos i tres. Ës a dir, es van convertir en un país sense veu que es poguera escoltar a dins i a fora, en un país on es trencà la continuïtat de la història nacional, en un país en gran mesura inexistent com a país per als seus ciutadans mateixos i en la percepció de l'exterior. No és aquest el lloc per parlar de les carències polítiques del segle XIX i del XX, d'aclarir per què una renaixença tímidament literària no tingué correspondència en el camp dela política, per què el nostre país no va saber o no va poder crear un moviment nacional com tants altres d'Europa, alguns ben pròxims. Per què uns altres conservaren memòria històrica de derrotes passades i la van convertir en impuls per al temps present, i els valencians no ho van fer. Per què ha estat tan difícil fer reviure aquell regne abolit en forma de País renovat, i ens hem quedat en tres províncies d'una "comunitat".
Si cada any commemorem (commemorar es recordar tots junts, no és "celebrar") aquell 25 d'abril de l'any 1707, és perquè una sola batalla perduda, aquell any, va provocar el canvi més dur i més radical, el més negatiu i destructiu, del curs de la nostra vida com a poble i país. Tres segles més tard, els efectes d'aquella batalla i d'aquell canvi radical de la història encara condicionen la nostra vida present: en l'estructura d el'estat que compartim, en les idees nacionals dominants, en la llengua i literatura, en el mapa de les comunicacions, en l'economia, en la premsa i en la televisió, en la política i en les relacions personals. Algú va dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la seua història està condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble que no és concient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, perdre's ell mateix, a dissoldre's i a deixar d'existir."

JOAN FRANCESC MIRA 
"ALMANSA 1707 (després de la batalla)"