El 16 de juny de 1707 Felip de Borbó ordenà a
les tropes castellanes que havien ocupat la ciutat de Xàtiva que fóra
cremada, enderrocada i sotmesa a la rapinya. Els seus edificis i cases
principals van ser enderrocats, els seus arxius cremats, els camps que
la envoltaven sembrats amb sal, els miquelets i maulets que l'havien
defensada van ser vilment massacrats i la seua població assassinada o
deportada. Es va ordenar la deportació a Castella de vells, dones i
xiquets i la majoria d'ells van morir
durant la deportació, la ciutat va passar de 12.000 habitants a 400 i li
van canviar el nom pel molt significatiu de "Nueva Colonia de San
Felipe".
La cosa no acabà ací, però, ja que el nom de Xàtiva
fou substituït a tots els mapes i documents oficials pel de San Felipe.
Fins i tot, fou eliminat dels mapes la denominació Illa de Xàtiva que,
fins aleshores s'havia aplicat a l'illa gran de Terra del Foc.
En record d'aquesta infàmia comesa pels castellans a les ordres de Felip
de Borbó, els seu quadre penja cap davall en el museu de la ciutat i en
gran part de l'imaginari col·lectiu valencià. La tradició diu que el
quadre no tornarà a la seua posició original fins que un descendent de
Felip de Borbó no demane tres vegades perdó. Nosaltres afegiríem "abans
d'anar-se'n de la nostra terra per sempre".
16 DE JUNY: ELS VALENCIANS NI ACATEM, NI OBLIDEM, NI PERDONEM
Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble.
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure el poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents
i tu sols estaràs despert
i tu estaràs despert per tots
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci
Deixaràs de comptar les síl·labes
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició,
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula,
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser et delaten
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
FEM UN REPÀS PER LA HISTÒRIA I QUE NO ENS MANIPULEN
Al llarg de tot el seu domini lingüístic, el català exhibeix un notable
grau de cohesió fins al punt de ser considerat com un dels idiomes
europeus més unificats. Aquesta afirmació s'aplica al català d'avui; si
retrocedim a l'estat medieval de la llengua ,el seu uniformisme fou tan
extraordinari, sobretot en el català escrit, que la majoria dels
textos d'aquella època presenten un llenguatge tan poc dialectalizat
que igual podrien haver-se redactat al Pirineu com a zones meridionals
del territori valencià o en comarques illenques. Esmentem, a tall
d'exemple, el Llibre del Consolat de Mar o Curieal e Güelfa, obres
anònimes que, durant segles, han estat considerades originàries de
Barcelona o del Principat i tanmateix les darreres investigacions
tendeixen a situar-les a la ciutat de València.
No solament és
aberrant propugnar una "llengua valenciana" sinó que, ni tans sols és
pertinent parlar de "dialecte valencià". Potser l'apitxat siga la
modalitat subdialectal més notòria dins el País Valencià, però ningú no
pretendra tampoc fer-la característica del conjunt del territori, per
tal com els seus límits es concentren aproximadament entre Almenara i el
Xúquer.
Vicent pitarch, Josep Palomero i Vicent Pasqual
“ Penyagolosa 2”
Monument a la Unitat de la Llengua a L'Alguer, Illa de Sardenya.
HIMNE A LA NOSTRA PARLA
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.
Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.
Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!
El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.
Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.
On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.
Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.
Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.
