L’Aplec del Puig es celebra cada darrer diumenge d’octubre a la muntanyeta de la patà (l’Horta) i commemora l’estada del rei en Jaume a la muntanya, des d’on controlava la ciutat de València i en va concebre la seva conquesta.
Els inicis d’aquesta celebració venen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívico-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació — entre els que estaven Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres— volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser en 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria , encetant d'aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi, el de Castelló i el de Bocairent, on la Guàrdia Civil va impedir la seua celebració. A l’any següent, convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent — el darrer diumenge d’octubre de 1964 — la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que en 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
Amb el temps els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir la convocatòria a la muntanyeta de la patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar. El 1991 la Marxa a peu al Puig va ser recuperada des de València fins al Puig seguint l’antic camí reial
Els inicis d’aquesta celebració venen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívico-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació — entre els que estaven Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres— volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser en 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria , encetant d'aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi, el de Castelló i el de Bocairent, on la Guàrdia Civil va impedir la seua celebració. A l’any següent, convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent — el darrer diumenge d’octubre de 1964 — la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que en 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
Amb el temps els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir la convocatòria a la muntanyeta de la patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar. El 1991 la Marxa a peu al Puig va ser recuperada des de València fins al Puig seguint l’antic camí reial
Afortunadament avui dia, aquesta convocatòria segueix celebrant-se en forma de Aplec, al Puig un dels principals santuaris espirituals del poble valencià, recordant-se d'aquesta manera quin és el nostre origen i d'on venim. No obstant açò, si fa més de cinquanta anys, alguns van decidir encertadament que al Aplec del Puig li faltava contingut polític, avui potser es tira a faltar un major contingut cultural, i sobretot una renovació del contingut polític. La veritat és que el Aplec del Puig hauria de ser celebrat per tots els valencians i no per part de dos grups polítics, i en concret el Aplec del Puig no hauria de ser celebrat únicament per l'esquerra. Si açò avui és així, clarament és pels interessos d'una dreta antivalenciana i anti-identitària que ha fet tot el possible per a evitar qualsevol celebració identitària valenciana, i en açò no es pot retraure que avui el nacionalisme valencià i pràcticament totes les celebracions històriques identitàries hagen quedat en mans de l'esquerra. Aquesta és la raó per la qual en els Aplecs del Puig any rere any tornen a repetir un discurs desfasat que es reitera en els vectors esquerra-dreta, capitalisme-marxisme totalment esgotats, un discurs, que veient la cada vegada menor assistència, no connecta amb el poble valencià. El nacionalisme valencià no pot estar representat pels folclòrics jacobins de la oligocracia, però tampoc per un bolxevisme ranci que acaba els seus actes amb la internacional en versió dolçainera. El poble valencià té moltíssims problemes, alguns urgents, greus i preocupants i un dels més importants és la seua desvertebració i perdua de identitat agravat pels governs de la dreta i l'arrivada d'una immigració massiva i llunyana impossible d'integrar. Celebrar un aplec davant un centenar de persones i dir que tots els problemes que té el nostre poble se solucionaràn amb la independència és alguna cosa molt simplista i a la nostra manera de veure, una gran pèrdua de temps i un engany. La independència sense sobirania ni identitat serveix de ben poc, i de moment és fàcil imaginar de que tipus d'independència estan parlant.
València hauria de ser conscient de la seua identitat i orígens, saber qui som per a enfrontar el present i futur que s'aveïna. La nostra identitat serà fonamental per a afrontar aquest nou esdevenir i poder conquistar el futur. I és precisament la identitat la que està amenaçada. Sense les nostres arrels, la nostra herència i la nostra cultura no trobarem les armes ideològiques amb les quals lluitar contra el fosc futur globalitzador i esclavista que ens han imposat. I són molts els factors que amenacen la nostra identitat i per tant la nostra supervivència com a poble. I la majoria d'aquestes amenaces són obviades per l'esquerra pretendidament nacionalista d'aquest país, una esquerra que en la seua incoherència pretén salvar la nostra cultura i la nostra llengua amb la integració de milions d'immigrants que no tenen la menor intenció de parlar aqueixa mateixa llengua sinó és per motius interessats i que avui per avui són el principal perill de desaparició de la llengua . Aquesta és la situació: una dreta anti-identitària i una esquerra que es pretén acaparidora d'un nacionalisme sense arrels populars i sense la menor intenció de lluitar veritablement per la identitat, uns “rebels” que es limiten a cridar consignes superades entre ritmes de reggaetón i fum de haxis . I al mig un poble endormiscat sense referents ni la menor intenció de rebel·lia. És aqueix poble el que hauria d'estar tots els anys en el Aplec, lluitant amb la força de la seua identitat per la seua supervivencia, per una nova reconquista i contra un sistema que ens menteix, estafa i destrueix. I solament podrem fer front als nostres enemics seient nosaltres mateixos. No comparses d'una dança internacionalista que sempre torna al mateix punt sense eixida.
En tot cas, alguna cosa que evidència que només el socialisme identitari europeu pot encapçalar el moviment de resistència per la Europa de les identitats i la lluita contra el capitalisme globalitzador.
València hauria de ser conscient de la seua identitat i orígens, saber qui som per a enfrontar el present i futur que s'aveïna. La nostra identitat serà fonamental per a afrontar aquest nou esdevenir i poder conquistar el futur. I és precisament la identitat la que està amenaçada. Sense les nostres arrels, la nostra herència i la nostra cultura no trobarem les armes ideològiques amb les quals lluitar contra el fosc futur globalitzador i esclavista que ens han imposat. I són molts els factors que amenacen la nostra identitat i per tant la nostra supervivència com a poble. I la majoria d'aquestes amenaces són obviades per l'esquerra pretendidament nacionalista d'aquest país, una esquerra que en la seua incoherència pretén salvar la nostra cultura i la nostra llengua amb la integració de milions d'immigrants que no tenen la menor intenció de parlar aqueixa mateixa llengua sinó és per motius interessats i que avui per avui són el principal perill de desaparició de la llengua . Aquesta és la situació: una dreta anti-identitària i una esquerra que es pretén acaparidora d'un nacionalisme sense arrels populars i sense la menor intenció de lluitar veritablement per la identitat, uns “rebels” que es limiten a cridar consignes superades entre ritmes de reggaetón i fum de haxis . I al mig un poble endormiscat sense referents ni la menor intenció de rebel·lia. És aqueix poble el que hauria d'estar tots els anys en el Aplec, lluitant amb la força de la seua identitat per la seua supervivencia, per una nova reconquista i contra un sistema que ens menteix, estafa i destrueix. I solament podrem fer front als nostres enemics seient nosaltres mateixos. No comparses d'una dança internacionalista que sempre torna al mateix punt sense eixida.
En tot cas, alguna cosa que evidència que només el socialisme identitari europeu pot encapçalar el moviment de resistència per la Europa de les identitats i la lluita contra el capitalisme globalitzador.
Els que ens van precedir fa 763 anys al Puig i també els nostres fills es mereixen alguna cosa millor.
