El 6 d'octubre de 1991 es compleixen 20 anys d'un dels més grans esdeveniments de la història de l'esport valencià.Aquesta setmana es va celebrar un homenatge en el Centre Excursionista de València que va recordava la gesta de Rafael Vidaurre i Coc Pérez: ser els primers valencians en hollar el cim del Everest. De la mateixa expedició van formar part Juan Carlos Gómez (cap de l'expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García, així com la medge Victoria Amigó i el cineasta Paco López.
El diari Levante-EMV publicavapassat dimarts un article sobre aquesta ascensió en el qual els dos muntanyencs que van coronar el cim parlen sobre l'expedició i que reproduïm: "Dues dècades després, Rafael i Coc visiten Levante-EMV per a recordar aquells quasi tres mesos d'aventura. «Eixim de València el 2 d'agost i tornàvem el 28 d'octubre». Són els que han passat a la història «perquè som els que marquem el gol d'un equip que érem els sis. A voltes pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l'aventura, amb l'única diferència que vam ser nosaltres els qui aconseguim en objectiu».
L'ascens al Everest va ser el final d'un procés de maduració d'una excel·lent fornada de muntanyencs. Arribaven amb experiència de sobres. Rafael havia pujat el Nanga Parbat en 1986 «vaig ser el primer valencià que va ascendir un vuit mil al costat de Moisés i a Miguel Gómez, de qui tots ens acordem perquè va morir mesos arrere». Coc va pujar el Annapurna en 1987. El permís per a ascendir el Everest s'havia sol·licitat amb més de set anys d'antelació. Era el moment. «No és la muntanya més difícil de pujar, però és la més alta, amb la dificultat que comporta i, òbviament, és el desig de qualsevol: pujar més amunt que ningú en el món».
Un altre aspecte a considerar és que l'expedició valenciana va ser la primera que va pujar aqueix any. «I no hi hauria molts mes. Tan sols uns russos van pujar després». Es va pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing anys arrere. «Perquè Xina encara tardaria uns anys a obrir la cara nord, que és la seua, i adonar-se que podien ingressar molts diners».
Diners. Açò també era necessari. Fa vint anys una expedició era molt més cara fins i tot que ara. Però va ser la pròpia presidència de la Generalitat qui va fer pròpia l'aventura. A través de José María Felip van tenir accés a Joan Lerma. Un total de 25 milions de pessetes dels de llavors. Era molts diners i no es podia fallar o, almenys, posar tots els mitjans per a acostar-se a l'èxit. «Teníem clar que ascendiríem amb oxigen. l'objectiu era arribar, però també tornar». Una càmera gravaria la pel·lícula per a Canal Nou en justa correspondència.
L'ascensió es va fer en una època en la qual acabava de passar la temporada del monsó, amb el que l'expedició sabia que els esperava un Everest molt nevat. L'atac definitiu va ser el tercer després de dos intents. «Juan Carlos i Moisés van arribar al Cim Sud, a poc menys de 70 metres de la meta, però ací van haver de parar-se».
L'ascensió definitiva va ser de quatre dies des de l'eixida del campament base. Una quantitat de temps més o menys clàssica. Abans d'arribar calia superar tres fites: el Cim sud, un petit promontori des del qual quasi es pot tocar el cim. El Graó Hillary, una paret vertical de 14 metres i la cresta cimera, l'últim pas.
«Record que feia molt bon temps. Un sol esplèndid. Una mica de vent, però el normal quan estàs quasi a nou mil metres d'altitud. No teníem sensació de fred» relata Coc Pérez. L'escomesa final la van fer amb dos muntanyencs aragonesos, Toño Ubieto i Pepe Garcés. Rafael va patir molt. «Conforme pujàvem m'adonava que m'estava quedant sense visió, agreujada per la superfície totalment blanca a ple sol. Era una sensació d'ulleres entelades. Només veia ombres». Va ser ell qui va trepitjar el cim primer. «Però allà dalt no pots ni gaudir i, en el meu cas, va anar un autèntic drama. Només pensava a eixir d'allí perquè era conscient que, sense visió, corria moltíssim risc de despenjarme en la baixada. Amb prou faenes vaig poder cridar amb el walkie confirmant que havíem fet cim». Van pujar els altres tres, incloent a Coc, que venia amb dèficit d'oxigen. «No recorde haver celebrat pràcticament cap cim. No hi ha temps per a molt». Van baixar els quatre junts. «Anàvem molt junts. Conforme descendíem vaig començar a recuperar la visió» recorda Rafael.
Cal estar allà dalt per a saber exactament el que és l'ascensió al Everest. Com són els últims metres?. Doncs una cresta en forma de piràmide, en la qual el vent crea una cornisa de gel i neu. «A banda i banda, el precipici». Respecte, però no por. «Amb experiència vas perdent la por a l'exposició buit», encara que Coc Pérez recorda d'aquell descens «recolzar el piolet més lluny del que havia de, traure-ho i veure el cel blau sota meu».
Ha passat el temps. Però Coc ho reconeix: «em seguisc emocionant quan veig la pel·lícula». Rafael ho recorda com «alguna cosa important. És cert. Després ens van donar la medalla d'or de la ciutat». La rebuda en l'aeroport i els agasajos posteriors els van convertir en personatges populars durant un temps, per a tornar posteriorment al seu feliç anonimat.
Ara veuen la muntanya sagrada de forma diferent. «El Everest s'ha comercialitzat a l'excés. Tot aquell que ho puja mereix un respecte, perquè cal tenir força i valor per a açò. Però la nostra encara era una altra època. I ho aconseguim».
