“D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia…), la llengua propia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les illes Balears i el Principal d’Andorra. Aixa mateix és la llengua històrica i propia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals. Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix “sistema llingüístic segons la terminología del primer estructuralisme represa en el dictamen del Consell Valencià de Cultura que figura com a preàmbul de la Llei de creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic i presenta unes carácterístiques propies que l’AVL presentarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.”
Dictamen de l’Academia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià
