POBLES I LLINATGES: BORRIANA, ON COMENÇA LA CONQUESTA

Segons les fonts musulmanes la població emmurallada de Borriana, un recinte que en aquesta època comptava  amb vora 3 hectàrees va apareixer durant la dominació muslmana, al voltant del segle XI, sobre antics nuclis d'origen romà que van donar origen al nom d'aquesta localitat. Amb el temps va passar a convertir-se en la principal població de la zona i objectiu principal de les tropes de Jaume I per la seua importància estratègica. De fet la història de l'actual Borriana tal com la coneixem comença a principis de 1231 quan el noble aragonès Blasco de Alagón convenç al rei Jaume I de la importància d'iniciar la reconquesta dels territoris que després es convertirien en el Regne de València, “Però, pel que jo sigues i entenc, us aconselle que aneu a Borriana, i per aquesta raó: perquè Borriana és un lloc pla, i està prop de la vostra terra, i us i vindrà millor, tant per mar com per terra, que nous vindria si fósseu més terra endins. I tinc confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu dins d’un més, i hi trobareu molts queviures. I aquest és el millor lloc que jo sigues perquè vós comenceu la conquesta del regne de València”. I és d'aquesta manera com a mitjans de mes de maig de 1233 els exèrcits cristians van iniciar el setge de Borriana. Els musulmans assetjats van intentar negociar la seua permanència a la ciutat a canvi del pagament de tributs, no obstant això el rei Jaume I els va donar tres dies per abandonar la ciutat “amb el que poguessen emportar-es’n als espatles i als mans” comprometent-se a garantir la seua seguretat fins que arribassen a Nules. Finalment, el dia 16 de juliol, es produeix la conquesta de la ciutat mitjançant la qual es va aconseguir la rendició de tots els enclavaments musulmans de la zona. Segons les anotacions del propi rei, de Borriana van eixir set mil trenta-dos àrabs entre homes, dones i nens. La majoria d'ells van passar a residir als pobles de la propera serra de Espadà fins a la definitiva i total expulsió dels seus descendents en 1610. L'endemà de l'entrada de les forces catalano-aragoneses a Borriana es va procedir a la donació de diverses torres, masies i terres als Ordres Militars del Temple, Sant Joan i Calatrava i l'1 de novembre es va concedir Carta als nous pobladors a fur de Saragossa. Segons els estudis realitzats pel professor Enric Guinot les conclusions dels quals van ser publicades en el seu molt documentat treball “Els fundadors del regne de València” són constatables dues tendències diferents quant als orígens dels repobladors, una primera datada entre 1233 i 1244 en la qual l'element aragonès és superior al català. És en aquesta època en la qual trobem donacions a persones amb els següents cognoms aragonesos: Agon, Ahuero, Arbaus, Ayerbe, Calataiud, Cellas, Cutanda, Belchite, Tauste, Fernández d'Albarrasí, Gallur, Garcés de Roda, López de Pomar, Pérez de Pina, Pérez de Tarassona, Ximénez de Castellote i Ximénez. També es troben els següents cognoms catalans: Ager, Caldes, Celma, Lleida, Martorell, Montalt, Monsonís, Ribera, Santmartí, Vallés, Vilavert i Vinaixa. Al costat d'ells es troba el cognom navarrès Esparça i l'occità Gascó. No obstant això, a partir de 1256 el mapa onomàstic canvia radicalment i l'element català pansa a ser predominant. Molts dels cognoms anteriors desparegueren de Borriana i s'estableixen altres colons recentment arribats des de les terres catalanes del nord com Aguiló, Alós, Bardoll, Celart, Escolà, Escrivà, Gallifa, Garrigues, Juneda, Piera, Ripio, Rossell, Sarreal, Tallada, Terrassa i Verdú, d'inequívoc origen català. Marcén, López de Belchite, Almunién i Ximénez de Gallur serien els únics cognoms aragonesos presents en la documentació d'aquestes dates. També apareixerien els Peris, catalanizació del patronímic aragonès/navarrés Pérez-molt comuns al Maestrat- o els Navarrete, d'origen navarrès. La ciutat va continuar amb un creixement ràpid actuant com a pol d'atracció de nous pobladors, especialment de la zona de Tortosa, i als segles següents comencen a aparèixer noves famílies que seguint la tònica general de repoblació predominantment catalana a tot el territori ens dona els següents cognoms: Alçamora, Aragonés, Archs, Astor, Berenguer, Besós, Bonvila, Borrull, Burgos, Busquet, Castell, Català, Centelles, Cervera, Cirera, Clapers, Claret, Conesa, Cortell, Daudí, Despont, Ferrer, Ferris, Ferrús, Figuera, Fontanet, Garrigues, Gilabert, Gisbert, Gual, Guàrdia, Guerau, Horta, Jaume, Joan, Jordà, Jover, Llinars, Linyerola, Llombart, Llopis, Losilla, Marrades, Mengot, Mercadal, Moliner, Mollà, Monsó, Monter, Monvila, Nin, Noguera, Obach, Palau, Passanant, Pedrosa, Peguera, Pla, Pomar, Puig, Pujalt, Punyet, Quintana, Reboll, Rei, Renart, Roger, Roig, Ros, Rovira, Sabater, Safont, Sagranada, Saida, Salt, Sant Hilari, Ariza, Saplana, Sars, Serrallonga, Sesa, Selva, S’Estret, Olzina, Soriano, Tarragó, Tena, Torrent, Tomàs, Tous, Valldelou, Vallporquera, Valls, Vesques, Vilanova, Vilarnau, Vinyes o Vives. En els posteriors morabatíns dels segles XVI i XVII apareixen nous cognoms arribats de diferents poblacions del Maestrat, del principat de Catalunya, i en menor mesura d'Aragó o de la França com Beltràn, Mitjavila, Ribalta, Prunyonosa, Martí, Oliver, Godos, Falomir, Badía, Guerau, Albiol, Esbrí, Roca, Simó, Matamoros, Navarro, Montalar, Anglés, Tarragó, Comanda, Català, Company, Almela, Errando, Porcar, Toro, Bellmunt, Franch, Archelos, Carbonell, Arambul, Sales, Canós, Calduch, Domingo, Calvo, Monfort, Sales, Daudi, Alfonso, Nicolau, Salom, Traver, Monserrat, Sentis, Blay, Belis, Colomer, Doménech, Ferrer, Aguiló, Banyuls, Sifre, Burgesa, Cabanelles, Colubi, Salelles, Giner, Tormo, Gavilà, Gregori, Lloret, Sanchis, Jover, Bellviure, Alemany, Monroig, Balaguer, Roig, Miró, Castanyer, Sunyer, Valls, Segarra, Pallarés, o Joan. Posteriorment, ja a partir del segle XVIII, reapareixen cognoms arrivats des de les localitats de la propera serra d'Espadà, com Granell, Monsonís, Ortells, Torres, Toro... Molts d'aquests cognoms coincideixen amb altres localitats de la comarca.

Borriana va tenir participació destacada en totes les conteses civils que van afectar les nostres terres, trobant-se en la majoria d'elles-Germania, Guerra de Successió, Guerres Carlistes o Guerra Civil-la població dividida entre els partidaris de tots dos bàndols. A partir de 1840 es convertirà en un dels nuclis que major impuls va donar al cultiu i comerç de la taronja, i en 1901 obté el títol de ciutat.
En l'actualitat, Borriana com altres poblacions de la Plana ha rebut importants contingents d'altres territoris, destacant els arribats de les poblacions properes de la serra de Espadà i del Maestrat a partir del segle XIX, així com de Castella i Aragó al segle XX i en els últims anys del nord d'Àfrica, Romania i Sud-amèrica, passant dels 25.000 habitants als 35.000 en els últims deu anys, fet que ha modificat sensiblement el mapa de cognoms d'aquesta ciutat en els quals resideix població de setanta-dues nacionalitats diferents.
No obstant això, el gruix de la població antiga de Borriana és descendent dels pobladors que van arribar a Borriana entre els segles XIII-XVII pel que predomina encara l'ús lingüístic de la llengua pròpia dels valencians.

Entre les tradicions arrelades a Borriana cal destacar la dels Gegants. Tots els anys per Sant Bali es celebra a la ciutat el tradicional Aplec de Gegants i Cabuts on participen colles de diferents indrets dels nostres territoris com Vall d’Uixò, La Font de la Figuera, Benicassim, L’Alcora, Alcalà de Xivert, Rubí, Ruviols, Mascarell, Nules, Ulldecona o Catí, i Així mateix integrants del grup de gegants i cabuts de Borriana han participat a Montblanc amb colles d’Alcudia (Mallorca), Fraga, Andorra la Vella, L’Ametlla de Merota, Flaset, Mollerussa, Mora d’Ebre, Queixans, Rubí, Vila-nova de Vallés, Vilaseca i Vilosell.

CREUS DE MAIG: FESTIVITAT DEL CICLE DE LA PRIMAVERA

Maig és el mes de les flors, per això la ciutat de València i altres localitats del territori planten creus adornades de flors que embelleixen els nostres carrers i ens recorden les antigues celebracions de primavera. Amb arrels paganes  antiquíssimes existien festivitats populars en tota Europa en honor a Flora, deïtat que regia els boscos, prats, i jardins, tan importants en la cosmovisió dels nostres avantpassats, per la qual cosa es col·locaven flors a les cases i carrers de les viles, celebrant-se festes durant la nit a la llum del foc i cantant himnes i poesies que van donar origen als nostres tradicionals Jocs Florals de primavera. Són les manifestacions de l'anomenat Cicle de Maig, que començaven a principis de maig i finalitzaven en el solstici d'estiu relacionades amb els ritus de fertilitat de les collites i la fi de l'hivern.
En tota Europa se celebrava també una festa dedicada a l'Arbre de Maig. Se sap que en les cultures d'arrel indoeuropea, l'arbre era motiu de ritus i festivitats. Per als nostres avantpassats, l'arbre era còsmic i tenia un caràcter sagrat, enfonsava les seves arrels a la terra dels avantpassats i s'alçava cap al cel i les branques cobrien el món, era l'eix del món. Com en altres èpoques de l'any, l'arbre de primavera era adornat i les flors i fruits tenen en l'època primaveral un protagonisme important, d'aquí sorgeix la tradició catalana medieval de col·locar i adornar un arbre en el centre de les places de localitats i viles, una festivitat molt relacionada amb els populars maios o amb el més antic Beltaine dels celtes, reproduint celebracions de casament en les quals les núvies abillades amb motius vegetals i flors eren protagonistes d'aquesta celebració de l'etern renaixement de la vida i la naturalesa entre antigues danses.

Creu de Maig a Alfafar

No obstant això, com a tantes altres celebracions l'origen de les quals es perd en la nit dels temps, també molts dels ritus de maig van anar desapareixent conforme s'imposava el cristianisme i el seu sentit assimilat per aquesta religió passo a convertir-se en la festivitat de la santa creu. Com en la resta d'Europa, la creu passa a substituir a l'arbre. En l'actualitat la versió cristiana de l'Arbre de Maig és la anomenada Creu de Maig que se celebra el dia 3 d'aquest mes quan Santa Elena va trobar la anomenada Vera Creu, moltes localitats valencianes continuen celebrant les seves festivitats de benvinguda de la primavera, reminiscències d'aquests antics cultes de fecunditat i com a record d'això podem en aquests dies contemplar les belles creus florals que en molts racons de la nostra geografia ens recorda el que som i el que no hem de perdre.

Creu de Maig a Borriana

Creu de Maig a València

LA BATALLA D'ALMANSA

   Ací va començar la submissió del nostre país. No cal celebrar. No cal oblidar. 

25 D'ABRIL: DESFEM LA DERROTA

El poble que oblida els seus origens perd la seua identitat, i un poble sense identitat no és res.
Desfem la derrota!
Poble desperta!

25 d'Abril, 306 anys d'ocupació, 306 anys de resistència

 Video: "Romanç del cec" (Al Tall)

http://youtu.be/1DVrqh_YiTQ

PER DRET DE CONQUESTA

  

"Este reyno ha sido rebelde a Su Majestad y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosía, y así, ya no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M quisiere concederle en adelante"

Felipe V 1707

"Todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión: y considerando también, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogación de leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia; he juzgado por conveniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos igualmente por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada"

Decreto de Nueva Planta 1707

 El historiador del segle XIX Vicent Boix, al estudiar els furs de l'antic regne de València, es va fer la seguent pregumta "¿Qué resta ya del antiguo régimen foral del reino de Valencia?: “El tribunal de los Acequieros, o de las aguas; algunas costumbres populares; restos de trages (sic) en nuestros labradores, y nada más. Todo ha ido desapareciendo desde que Felipe V abolió despóticamente la libertad de Valencia”. Para dicho cronista de la ciudad de Valencia “leyes, costumbres, tradiciones, dignidad, independencia; todo ha desaparecido en el fondo de esa laguna, llamada centralización”.

 "No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu."

De la cançó "LLadres". Al Tall

 Les consequències de la derrota d'Almansa:

 -Noves i doloses imposicions fiscals, imposició del "Catastro", "Equivalent" o "Talla general" que castigaven a valencians, mallorquins i catalans del Principat i afavorien a la nova oligarquia local borbònica als nostres territoris, eliminació de qualsevol llei, privilegi, ús o costum anterior a l'arribada del Borbó.

 -Penes de mort, repressió generalitzada, segrest de béns, saquejos i crema de ciutats que van provocar un important flux d'exiliats cap al Principat de Catalunya-la participació de valencians en la defensa de Barcelona en 1714 va ser considerable- i després cap a Viena.

-Imposicions de normes, lleis, usos, costum i llengua castellana, canvis toponímics, prohibició de festivitats tradicionals, ocupació militar castellana, pèrdua de sobirania i de l'entitat política valenciana.

 -Ruïna de part del comerç i del port de valència.

-Substitució d'escrivans, jutges, notaris, funcionaris, càrrecs polítics i militars i fins a elements eclesiàstics per altres castellans o de provada fidelitat borbònica. La documentació escrita passa drasticament de la llengua pròpia al castellà en tots els documents.

 -Inici i foment per part de les autoritats centralistes d'importants moviments migratoris castellans cap al territori valencià, i incorporació arbitraria de la comarca de La Plana de Utiel-Requena, Chera i Sinarcas amb l'objecte d'afeblir la identitat i llengua pròpia dels valencians i estendre el castellà.

 

-Prohibició de la llengua pròpia en l'ensenyament, documents escrits, teatres, tribunals i vida pública, procés destinat a fer desapareixer el fet diferencial en l'antic regne de València, Principat de Catalunya i regne de Mallorca.

-Desvertebración i fragmentació dels territoris de cultura catalana, reforç de la imatge de Felipe V, estratègia de desqualificació obsessiva del fet diferencial català i reforçament ideològic de les polítiques centralistes i de l'universalisme homogeneïtzador borbònic, preparant amb això l'adveniment del liberalisme jacobí que al segle XIX va convertir a "Espanya" en províncies caciquils al servei d'una oligarquia corrupta que encara no hem pogut llevar-nos de damunt. 

 -Impediment d'un enlairament econòmic molt més sòlid del que es va tindre així com del seu vertebrament nacional, la seva capacitat de decidir i la fixació de la seva identitat pròpia. 

-Desaparició de la figura de Sant Jordi com patró mític de la nostra identitat.

-Amagament dels nostres oritgens i vincles amb la resta de pobles del mateix oritgen, perdua de la nostra història, i arrels en benefici d'una història comú espanyola falsa.

-Prohibició dels trests diferencials nacionals. Desmoralització generalitzada, desaparició de la consciència de poble i de la solidaritat nacional, i desinterés per les questions nacionals, afebliment del tradicional caracter combatiu dels valencians.

 La memòria popular és sàvia, i d'aquells dies queden dues dites que expliquen el sentir de molts valencians durant els anys, i segles, següents: "Quan el mal vé d'Almansa, a tots alcança" i "De Ponent, ni vent ni gent".

Vivim derrotats, menyspreats i "ofrenant glòries a Espanya" des de fa 300 anys. Valencià, ¿no creus que ha arrivat el moment de despertar? 

SANT JORDI EN LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA IDENTITAT

 Als valencians ens han fet creure que Sant Jordi és una figura aliena a la nostra identitat, que la seua celebració se circumscriu al Principat de Catalunya, i que el nostre patrons de referència són Sant Vicent Martir, per a la ciutat de València, i Sant Vicent Ferrer per al conjunt del territori valencià.

No obstant això no sempre va ser així. Com en tantes altres prohibicions i oblits referents a la nostra identitat, hem de retrocedir fins al segle XVIII, i en concret als anys posteriors a la guerra de successió, per trobar l'origen de tants canvis en els nostres senyals d'identitat, impostos, sens dubte, per reforçar el centralisme borbònic així com fragmentar i afeblir al nostre poble.

Sant Jordi va ser figura simbòlica importantíssima en tots els territoris de parla i cultura catalana. A València i Balears va arribar amb els cavallers catalans que ho tenien per patró, i el seu nom és associat a ambdues conquestes, per la qual cosa els seus símbols i figura van ser protagonistes durant segles en les processons i festivitats de tots dos regnes, tant com al Principat. De fet, Sant Jordi va ser instaurat patró de "la ciutat i regne de València" pel rei Jaime I que li tènia gran devoció.

Els orígens de la nostra mil·lenària identitat estan vinculats, tant històrica com simbòlicament i des del seu propi naixement al mític cavaller Sant Jordi, un heroi muntat a cavall i armat de llança, i la seva lluita contra el drac que representa la llum contra la foscor i la ignorància. La constància documental sobre la devoció a aquest sant es remunta als comtats de la Marca catalana al segle VIII i la reialesa catalana va ser ferma partidària del mateix assumint-ho com a patró, de la dinastia i els seus regnes (des de Pere I al segle XII fins a l'últim rei genuïnament català, Martí I al segle XV) i de la cavalleria catalana. De fet la creació l'any 1201 de l'Ordre catalana de Sant Jordi així ho confirma. Per això Sant Jordi cavalgará durant la reconquesta al costat dels guerrers catalans, des dels Pirineus fins a les hortes valencianes i les illes balears, i serà motiu de advocació i devoció entre els descendents dels colons d'aquests nous territoris conquistats.

La Crònica de Jaime I ens explica de l'aparició de Sant Jordi en la conquesta de Mallorca i en la batalla del Puig. Trobem capelles, altars i esglésies dedicades a Sant Jordi en tot el Principat de Catalunya, Regne de València, de Mallorca, de Sardenya i Nàpols, i sabem que se celebraven festes en honor d'aquest sant a València (1343), Mallorca (1407) i que estan documentades l'any de 1456 en les Corts i Constitucions catalanes-fins que va ser prohibida i ultrajada la seua bandera per les forces d'ocupació borbòniques en 1714-, presidint l'entrada de la Generalitat catalana un medalló amb l'efígie de Sant Jordi.

Sant Jordi a la façana de les Corts Valencianes

A les nostres terres, a més de donar nom a una població del Maestrat, Sant Jordi va tenir un important paper simbòlic en el naixement del regne de València, en participar segons la llegenda, en la victòria de la cavalleria catalana-de la qual era patró-sobre les tropes islàmiques en Enesa, al costat de la localitat de Cebolla, rebatejada amb el nom del Puig pels nous ocupants, i a causa d'això es va construir una ermita en el mateix lloc d'aquesta batalla que obriria les portes de la ciutat de València a les tropes del rei En Jaume. Com a recordatori, encara pot veure's en la catedral de València un retaule de Marçal de Saix dedicat a aquesta batalla amb la presencia del sant, la creu bermella i les quatre barres. Torna a ser present a les Corts Valencianes representatnt el braç militar del Regne, i també pot ser visitada l'ermita del Puig, lloc en el qual una creu recorda als combatents catalans morts en la batalla i on les paraules gravades al costat de la imatge de Sant Jordi matant al drac allí exposat són suficientment explícites: “El gloriós Sant Jordi Patró de València i del seu reyne”.

Sabem a més per Marc Antoni Ortí (s.XVII) que “la primera església que es bendixo (a la ciutat de València), després de la major, va ser una que es va dedicar al patró Sant Jordi”. Va ser patró dels cavallers valencians i de la milícia urbana valenciana de el “Centenar de la Ploma”. Per el “Llibre de Memories” sabem que “a tres, dit any (1341), del mes d'abril, fon feta Crida, dins la ciutat de València, que la festa de Sant Jordi és tinga” i que se celebraven processons pels carrers de València en honor d'aquest sant presidides per la bandera amb la creu vermella i la “d’or i flama”. Fins a Sant Vicent Ferrer, l'actual patró, va dedicar un dels seus panegírics a la figura de Sant Jordi el 23 d'abril de 1413. L'any de 1638, encara era considerat patró dels valencians a tenor de la informació facilitada pel notari Marc Antoni Ortí “Hazese aquesta processó cada any dues vegades; una el dia de Sant Jordi, per la molta part de la felicitat del succés que es deu a aquest Sant, a qui València aclama Patró”.

Ermita de Sant Jordi (El Puig)

No obstant això, a partir del segle XVIII comença a perdre's el rastre de la figura de Sant Jordi com a patró del regne de València. No es troba facilment informació sobre les causes i dates exactes d'aquesta misteriosa desaparició, però les dates quadren. Després d'Almansa. Apareix Sant Vicent Ferrer com a patró, desapareixen misteriosament les festivitats i processons dedicades a Sant Jordi a la ciutat de València i fins al nom d'una plaça a València cridada així fins a 1910 acaba, com no, desapareixent.

Unicament localitats com Alcoi o Banyeres de Mariola fan del 23 d'abril la seva festa gran, dedicant a Sant Jordi, com no podia ser d'una altra manera, les seves populars festes de “moros i cristians”.

Des de fa dues anys la rèplica del retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax (S.XV), amb original custodiat al Museu de la Victoria i Albert de Londres, i que podia ser vista a la petita capella de la Catedral de València on es va fer la primera misa a València, ha segut substituida per una altra rèplica que falsifica la història en substituir el vestit quatribarrat del rei En Jaume en aquesta batalla per un altre que imita la creu de Sant Jordi, amb una clara intencionalitat:a amagar la bandera quatribarrada així com el fet que fora aquesta bandera la usada pels nostres reis. Una vegada més, i aquesta per responsabilitat del bisbat de València intenten falsificar la nostra història i confondre els nostres oritgens amb un objectiu molt clar: la fragmentació i despersonalització de la nostra identitat.

Esperem que el mite de Sant Jordi puga fer front a tota aquesta foscor i ignorància al.lentada per l'oligarquia que ens malgoverna desde fa més de tres-cent anys i el nostre Poble torne a sentir la veu de la seua sang i ser fidel a les seues arrels per a fer front al futur.

Per això, els valencians hem de celebrar com sempre ho van fer els nostres avantpassats el dia 23 d'abril com la festa de la nostra Identitat.

Bandera i escuts històrics d'Alcoi

EL NOSTRES COGNOMS: ALBINYANA-ALENTORN

ALBINYANA.- D’aquest cognom hi hagué membres a València des de molt antic, i també al Principat. Documentat a L’Alcora (1305), Alfara del Patriarca (1379), Almassora (1379), Santa Magdalena de Polpís (1379), L’Ollería (1421) i Xàtiva (1421).

ALBIOL.- Originari del lloc d’Albiol, al camp de Tarragona, amb ramificacions a Barcelona i regne de València des dels primers dies de la seua reconquista. Documentats a Sant Mateu (1237), Morvedre (1244), Catí (1294), Oriola (1300), València (1353), Castelló de la Palana (1398), Xàtiva (1421), Borriana (1481).

ALEGRE.-Cognom català molt antic originari del Principal des de on va passar a Luna, Fraga, Huesca, Bellver, Otal, Zaidín i Zaragoza, amb branques a Bizkaia i que va passar a la conquista del regne de València a partir del segle XIII. Documentats a Cocentaina (1269), Montesa i Vallada (1289), Castelló de la Plana (1291), Catí (1294), València (1306), Cabanes (1379), Almassora (1379), Canet lo Roig (1379), Onda (1379), Rossell (1379), Xàbia (1381), Cinctorres (1396), Morella (1396), Vallibona (1396), Xàtiva (1421).

ALEMANY.- Aunque la mitología catalana el fa entroncar en Gerard Alemany, u dels nou capitans d’Otger Cataló, lo cert i demostrat és que els d’aquest cognom descendeixen dels cavallers d’oritgen alemany que vingueren a Catalunya amb motiu de la reconquesta, passant posteriorment a València i Mallorca. Al Principat tingueren cases a Guimerà, Bellpuig, Tortellé, Biure, Estela i Vilagelans, Tortilla, Guissona, Barcelona i Sant Privat d’en Bas. Van passar al regne de València, com tants altres linatges catalans, principalment al segle XIV i els trobem a València (1306-16), Castiellfabib (1379), Cervera del Maestrat (1379), El Puig (1379), Castell de Cabres (1396), Morella (1396), Vilafranca del maestrat (1396), Xàtiva (1421) i Algemesí (1433). Des de Xàtiva passaren a Aielo de Malferit.

ALÇAMORA.- Llinatge català originari del lloc del mateix nom, a la comarca del Pallars Jussà d'on va passar principalment a Borriana, Alcoi i València. Al Principat Ramón d'Alçamora va ser comendador de l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital en el Gran Priorat de Catalunya, de Siscar en 1219 i de Lleida en 1230. Joan i Lluis d'Alçamora van prestar els seus serveis a Jaume I en la conquesta de València, establint-se el primer a Borriana on va ser fet governador i el segon a Alcoi, on van fundar casa i algunes de les seves branques van passar a València. Dels Alçamora d'Alcoi diu Martí de Viciana: "Han regit i tingut l'ofici de Bayle pel Rei mes de dos-cents anys. Un altre , trobem que en el jurament de fidelitat que els cavallers de València van presentar a l'Infant don Joan, fill del rei don Pedro, van ser cridats a l'aquest jurament homes dels Alzamora com a generosos. Tenen provada la seua generositat i antiga hidalguia davant el Jutge ordinari de València, amb sentència a catorze d'Abril, any de mil cinc-cents i cinquanta-quatre. Aquests d'Alcoi  han segut sempre homes d'honor i valerosos, i han servit amb gran fidelitat al Rei. I principalment ho van mostrar pels anys de mil cinc-cents i vint i un i vint i dos,que amb les seues persones, cavalls i hisendes van servir en tota la jornada, aventurant-se a tots perills i vessaments de sangs pròpies".
A més de Borriana, Alcoi i València consten documentats a Montesa i Barrada(1289-1421), Cocentaina (1290-95), Castelló de la Plana (1291-1398), L'Olleria (1421), Xàtiva (1421) i Algemesí(1433). En l'actualitat el cognom està castellanitzat i s'escriu Alzamora.

ALCOVER.- Llinatge toponímic amb originari del lloc del seu nom en la comarca de l’Alt Camp. Els trobem a Alzira (1399) i Montesa (1421) on van ser considerats nobles. Des del segle XVI estàn documentats a Museros (Horta Nord).

ALENTORN.-Llinatge  toponímic originari del lloc d’Alentorn a la comarca de La Noguera. Van ser carlans del castell d’aquest nom i van prendre el nom del castell com nom de familia. Van passar al Regne de València on estàn documentats a Torrent (1248) i Ontinyent (1421).