Segons les fonts musulmanes la població emmurallada de
Borriana, un recinte que en aquesta època comptava amb vora 3 hectàrees va apareixer durant la dominació muslmana, al
voltant del segle XI, sobre antics nuclis d'origen romà que van donar origen al
nom d'aquesta localitat. Amb el temps va passar a convertir-se en la principal
població de la zona i objectiu principal de les tropes de Jaume I per la seua
importància estratègica. De fet la història de l'actual Borriana tal com la
coneixem comença a principis de 1231 quan el noble aragonès Blasco de Alagón
convenç al rei Jaume I de la importància d'iniciar la reconquesta dels
territoris que després es convertirien en el Regne de València, “Però, pel que
jo sigues i entenc, us aconselle que aneu a Borriana, i per aquesta raó: perquè
Borriana és un lloc pla, i està prop de la vostra terra, i us i vindrà millor,
tant per mar com per terra, que nous vindria si fósseu més terra endins. I tinc
confiança en Déu que, a tot estirar, la tindreu dins d’un més, i hi trobareu
molts queviures. I aquest és el millor lloc que jo sigues perquè vós comenceu
la conquesta del regne de València”. I és d'aquesta manera com a mitjans de mes de
maig de 1233 els exèrcits cristians van iniciar el setge de Borriana. Els
musulmans assetjats van intentar negociar la seua permanència a la ciutat a
canvi del pagament de tributs, no obstant això el rei Jaume I els va donar tres
dies per abandonar la ciutat “amb el que poguessen emportar-es’n als espatles i
als mans” comprometent-se a garantir la seua seguretat fins que arribassen a Nules.
Finalment, el dia 16 de juliol, es produeix la conquesta de la ciutat
mitjançant la qual es va aconseguir la rendició de tots els enclavaments
musulmans de la zona. Segons les anotacions del propi rei, de Borriana van
eixir set mil trenta-dos àrabs entre homes, dones i nens. La majoria d'ells van
passar a residir als pobles de la propera serra de Espadà fins a la definitiva
i total expulsió dels seus descendents en 1610. L'endemà de l'entrada de les
forces catalano-aragoneses a Borriana es va procedir a la donació de diverses
torres, masies i terres als Ordres Militars del Temple, Sant Joan i Calatrava i
l'1 de novembre es va concedir Carta als nous pobladors a fur de Saragossa.
Segons els estudis realitzats pel professor Enric Guinot les conclusions dels
quals van ser publicades en el seu molt documentat treball “Els fundadors del
regne de València” són constatables dues tendències diferents quant als orígens
dels repobladors, una primera datada entre 1233 i 1244 en la qual l'element
aragonès és superior al català. És en aquesta època en la qual trobem donacions
a persones amb els següents cognoms aragonesos: Agon, Ahuero, Arbaus, Ayerbe,
Calataiud, Cellas, Cutanda, Belchite, Tauste, Fernández d'Albarrasí, Gallur,
Garcés de Roda, López de Pomar, Pérez de Pina, Pérez de Tarassona, Ximénez de
Castellote i Ximénez. També es troben els següents cognoms catalans:
Ager, Caldes, Celma, Lleida, Martorell, Montalt, Monsonís, Ribera,
Santmartí, Vallés, Vilavert i Vinaixa. Al costat d'ells es troba el cognom
navarrès Esparça i l'occità Gascó. No obstant això, a partir de 1256 el mapa
onomàstic canvia radicalment i l'element català pansa a ser predominant. Molts
dels cognoms anteriors desparegueren de Borriana i s'estableixen altres colons
recentment arribats des de les terres catalanes del nord com Aguiló, Alós,
Bardoll, Celart, Escolà, Escrivà, Gallifa, Garrigues, Juneda, Piera, Ripio,
Rossell, Sarreal, Tallada, Terrassa i Verdú, d'inequívoc origen català. Marcén,
López de Belchite, Almunién i Ximénez de Gallur serien els únics cognoms
aragonesos presents en la documentació d'aquestes dates. També apareixerien els
Peris, catalanizació del patronímic aragonès/navarrés Pérez-molt comuns al
Maestrat- o els Navarrete, d'origen navarrès. La ciutat va continuar amb un
creixement ràpid actuant com a pol d'atracció de nous pobladors, especialment
de la zona de Tortosa, i als segles següents comencen a aparèixer noves famílies que seguint la tònica general de repoblació predominantment catalana a tot el territori ens dona els següents cognoms: Alçamora, Aragonés, Archs, Astor, Berenguer, Besós,
Bonvila, Borrull, Burgos, Busquet, Castell, Català, Centelles, Cervera, Cirera,
Clapers, Claret, Conesa, Cortell, Daudí, Despont, Ferrer, Ferris, Ferrús,
Figuera, Fontanet, Garrigues, Gilabert, Gisbert, Gual, Guàrdia, Guerau, Horta,
Jaume, Joan, Jordà, Jover, Llinars, Linyerola, Llombart, Llopis, Losilla,
Marrades, Mengot, Mercadal, Moliner, Mollà, Monsó, Monter, Monvila, Nin,
Noguera, Obach, Palau, Passanant, Pedrosa, Peguera, Pla, Pomar, Puig, Pujalt,
Punyet, Quintana, Reboll, Rei, Renart, Roger, Roig, Ros, Rovira, Sabater,
Safont, Sagranada, Saida, Salt, Sant Hilari, Ariza, Saplana, Sars, Serrallonga,
Sesa, Selva, S’Estret, Olzina, Soriano, Tarragó, Tena, Torrent, Tomàs, Tous,
Valldelou, Vallporquera, Valls, Vesques, Vilanova, Vilarnau, Vinyes o Vives. En els posteriors morabatíns
dels segles XVI i XVII apareixen nous cognoms arribats de diferents poblacions
del Maestrat, del principat de Catalunya, i en menor mesura d'Aragó o de la França
com Beltràn, Mitjavila, Ribalta, Prunyonosa, Martí, Oliver, Godos, Falomir,
Badía, Guerau, Albiol, Esbrí, Roca, Simó, Matamoros, Navarro, Montalar, Anglés,
Tarragó, Comanda, Català, Company, Almela, Errando, Porcar, Toro, Bellmunt,
Franch, Archelos, Carbonell, Arambul, Sales, Canós, Calduch, Domingo, Calvo,
Monfort, Sales, Daudi, Alfonso, Nicolau, Salom, Traver, Monserrat, Sentis,
Blay, Belis, Colomer, Doménech, Ferrer, Aguiló, Banyuls, Sifre, Burgesa,
Cabanelles, Colubi, Salelles, Giner, Tormo, Gavilà, Gregori, Lloret, Sanchis, Jover,
Bellviure, Alemany, Monroig, Balaguer, Roig, Miró, Castanyer, Sunyer, Valls,
Segarra, Pallarés, o Joan. Posteriorment, ja a partir del segle XVIII, reapareixen cognoms arrivats des de les localitats de la propera serra d'Espadà, com Granell, Monsonís, Ortells, Torres, Toro... Molts d'aquests cognoms coincideixen amb altres localitats de
la comarca.
Borriana va tenir participació destacada en totes les conteses civils que van afectar les nostres terres, trobant-se en la majoria d'elles-Germania, Guerra de Successió, Guerres Carlistes o Guerra Civil-la població dividida entre els partidaris de tots dos bàndols. A partir de 1840 es convertirà en un dels nuclis que major impuls va donar al cultiu i comerç de la taronja, i en 1901 obté el títol de ciutat.
En l'actualitat, Borriana com altres poblacions de la Plana ha rebut importants contingents d'altres territoris, destacant els arribats de les poblacions properes de la serra de Espadà i del Maestrat a partir del segle XIX, així com de Castella i Aragó al segle XX i en els últims anys del nord d'Àfrica, Romania i Sud-amèrica, passant dels 25.000 habitants als 35.000 en els últims deu anys, fet que ha modificat sensiblement el mapa de cognoms d'aquesta ciutat en els quals resideix població de setanta-dues nacionalitats diferents.
No obstant això, el gruix de la població antiga de Borriana és descendent dels pobladors que van arribar a Borriana entre els segles XIII-XVII pel que predomina encara l'ús lingüístic de la llengua pròpia dels valencians.
Entre les tradicions arrelades a Borriana cal destacar la
dels Gegants. Tots els anys per Sant Bali es celebra a la ciutat el tradicional
Aplec de Gegants i Cabuts on participen colles de diferents indrets dels nostres territoris com Vall d’Uixò, La Font de la Figuera, Benicassim,
L’Alcora, Alcalà de Xivert, Rubí, Ruviols, Mascarell, Nules, Ulldecona o Catí,
i Així mateix integrants del grup de gegants i cabuts de Borriana han
participat a Montblanc amb colles d’Alcudia (Mallorca), Fraga, Andorra la
Vella, L’Ametlla de Merota, Flaset, Mollerussa, Mora d’Ebre, Queixans, Rubí,
Vila-nova de Vallés, Vilaseca i Vilosell.
