dimarts, 11 de setembre del 2012

BARCELONA, 11 DE SETEMBRE DE 1714: VALENCIANS LLUITEN PER LA IDENTITAT

"No se ha visto en este siglo semejante sitio, más obstinado y cruel"
Vicente Bacallar y Sanna, Marqués de San Felipe (1669-1726)
"Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V, El Animoso" ~Biografia Oficial de Felip V~



El triomf de les tropes Felipe V a Almansa el 25 d'abril de 1707 va obrir les portes per a la reconquesta borbònica del regne de València i la subsegüent abolició dels Furs i institucions d'autogovern valencianes, al·legant Felipe V el delicte de «rebel·lió» i justificant-se en virtut del «dret de conquesta». Molts els valencians, solos o amb les seues famílies, van haver de deixar les seues cases i hisendes pel temor a les represàlies borbòniques exiliant-se massivament a Catalunya, únic territori espanyol que encara estava sota el domini d'aquell a qui havien proclamat rei, l'arxiduc Carlos d'Àustria. A partir de 1707 van arribar a Barcelona gran nombre de famílies austracistes valencianes seguint als seus marits, pares o parents pròxims. El 16 de juny de 1713, davant la convocatòria de la Junta de Braços de Catalunya que havia de dirimir sobre la declaració de guerra, els representants del regne de València exiliats a Barcelona van lliurar als Tres Comuns de Catalunya una representació amb la seua adhesió a la causa.

Proclamada la declaració de guerra per part del Principat de Catalunya, el 12 de juliol els representants del regne de València van presentar per escrit la seua adhesió a la guerra contra Felipe V i contra França.Al llarg del bloqueig i lloc de Barcelona els valencians van tenir un paper destacat en la seua defensa, assenyalant-se entre els oficials majors el general Juan Bautista Basset i Ramos, així com els diferents regiments d'infanteria i fusilería que els valencians presents en la ciutat comtal van alçar per a lluitar pels seus furs i institucions d'autogovern. Seguint el mateix procés, els representants de regne d'Aragó exiliats a Barcelona des de l'abolició dels seus Furs en 1707, i novament abolits en 1710, van presentar la seua representació el 15 de juny de 1713, un dia abans que els representants valencians per respectar la prelació jeràrquica en ser el regne d'Aragó cap de la Corona d'Aragó; 15 l'endemà passat d'haver-se publicat l'edicte de declaració de guerra, l'11 de juliol de 1713 els representants aragonesos van presentar per escrit als Tres Comuns de Catalunya la seua adhesió a la guerra contra Felipe V i contra França. Per a combatre en el lloc de Barcelona, els aragonesos van alçar un regiment de cavalleria, un regiment de fusilers, una companyia de voluntaris de cavall, i dos de voluntaris del carrer. Igualment vital per a la defensa de Barcelona va ser la contribució del regne de Mallorca, també sota sobirania de l'arxiduc Carlos d'Àustria, i des del qual arribaven periòdicament combois amb provisions, armament i municions per a combatre contra les tropes borbòniques apostades al voltant de la ciutat.

El marquès de Rubí, virrei de Mallorca, organitzava els combois ja anàs amb el subministrat per les institucions mallorquines, ja amb el que s'enviava des del regne de Nàpols, un altre dels territoris de la Monarquia d'Espanya baix domini austracista.



diumenge, 1 de juliol del 2012

VALÈNCIA ES CREMA: POCA PREVENCIÓ I MOLTES PARAULES




El divendres València va clarejar amb pluja de cendres. El Diumenge va clarejar amb una olor a cremat que reflectia el que estava passant en la província de València aproximant-se a Castelló.

València es crema. El nostre petit pulmó, ferit des de fa anys, s'està extingint a causa de negligències pertot arreu. L'incendi que estem vivint en aquests dramàtics dies està afectant a poblacions així com el nostre camp i els nostres boscos, patrimoni de tots els valencians. Existeix un perill, que envaïsca els parcs naturals de les serres Calderona i Espadá. Dos dels principals pulmons verds de la nostra terra. La Serra Calderona també esta plena de pobles com Serra, zona de descans de molta gent de la nostra terra sobretot els pobles de l'Horta on anàvem a passar les pasqües, a arreplegar aigua de les fonts o a pujar amb la bicicleta pels seus camins plens de vegetació i aire pur. La Serra Espadá és un altre centre neuràlgic al com pertany probablement l'únic bosc autòcton que queda en tota la nostra terra de sureres, alzines i roures d'una antiguitat mil·lenària. El foc ja ha arribat a les rodalies de la Cova Santa on anaven els nostres avantpassats de molts pobles valencians en peregrinació amb els seus carros en viatges d'uns dies fa algunes dècades. Afectat ha sigut el poble des d'on ix un dels millors vins dolços de la terra: Torís, entre moltes altres poblacions germanes.
El nostre pulmó es crema. Fan venir ganes de plorar de ràbia davant les imatges que apareixen en els mitjans de comunicació així com de les fotos que podem veure. Qui té la responsabilitat d'aquesta massacre? En primer lloc podem celebrar, no sense indignació, que aquests incendis semblen no haver sigut provocats com molts uns altres. Han sigut originats per negligències d'uns operaris d'energies renovables que estaven treballant en una casa de camp entre uns altres. La qüestió que s'hauria de resoldre en aquesta situació, és si aquests operaris estaven preparats per a treballar en aquestes condicions mediambientals amb bufadors i altres elements varis. Si l'empresa encarregada de la instal·lació va facilitar als seus operaris els elements bàsics per a evitar una tragèdia d'aquesta magnitud. Si el camp i el bosc valencià està preparat per a no ser incendiat després d'un contenciós d'aquesta magnitud. Si la Generalitat de València està preparada per a enfrontar-se a un problema d'aquestes dimensions. Si el treball de reforestació està ben planificat.

Tantes preguntes per a un drama tan gran. Primer cal assenyalar que les retallades en matèria laboral podrien haver ocasionat aquest drama. NO s'han d'enviar operaris a aquestes zones sense estudiar les possibles fallades i remeiar-los. Així com s'han d'enviar operaris responsables i preparats per a aquests treballs de risc mediambiental, i amb açò no estem posant en dubte la capacitat de l'empresa i dels operaris la labor dels quals desconeixem.
 
En segon lloc recalcar que el bosc i la muntanya valenciana no està preparat per a un incendi. Per què? Molt senzill. Des de fa algunes dècades no es permet la realització de paelles a l'aire lliure com antany o la capacitat d'acampada lliure com vam fer molts joves de fa algunes dècades en festivitats com a setmana santa. La dictadura del políticament correcte no permet criticar certs temes en l'actualitat com aquests. Aquells menys privilegiats que no disposaven d'una caseta per a poder passar el diumenge aprofitaven el camp per a anar de paella, sota alguna garrofera, múltiples fa poques dècades per la zona, es podia "plantar" les taules on s'acudia en carros tirat de cavalls a mitjan segle passat i amb cotxe a la fi del mateix, amb la finalitat de cuinar la típica paella del diumenge en companyia de familiars o amics. Així es divertia la joventut del passat, sense necessitat d'acudir a centres comercials varis a menjar en franquícies com el McDonalds, on els seus fills gaudien d'un dia de camp en companyia de la família i en contacte directe amb la naturalesa. Pocs incendis es van originar a causa
d'aquests "actes delictius" en l'actualitat.

De la mateixa forma, sobretot a la primavera en les festivitats de Pasqua, molts valencians anaven al camp a passar les festivitats cercant llocs on acampar lliurement per tota la geografia de la nostra terra valenciana. A les nits es feien fogueres on tots els acampats es reunien i sempre hi havia algun que sabia tocar una guitarra cantant durant la nit en harmonia amb aquella gent que coneixies d'altres poblacions valencianes. I pocs incendis es van originar per aquestes accions delictives en l'actualitat. Més aviat al contrari, es tenia molta cura en què no passara una desgràcia ecològica les principals víctimes de la qual serien aquells que gaudien de l'acampada o la paella del diumenge, i al mateix temps s'evitava l'aparició de mala herba, autèntic càncer de l'incendi, en utilitzar la que apareixia a plantar tendes o a encendre les fogueres controlades vàries que hi havia pertot arreu.

En açò entra la Generalitat Valenciana. En les últimes dècades ha prohibit l'acampada lliure en el camp, la qual cosa va portar als valencians a passar les seues vacances a llocs més permesos com les platges de Gandia o altres zones d'oci més... "civilitzades" amb la consegüent despesa de lloguers o discoteques sent menys naturals o socials. També es va prohibir el foc controlat del Diumenge per a fer paelles que els nostres avantpassats van gaudir durant generacions amb escàs altercat incendiari. A canvi d'açò, al final, es va modificar el costum diumenger del camp per els, cada dia més massificats, centres comercials que ajudaven al consum, a la despesa i al fet que cada dia menys gent gaudisca del Diumenge com un festiu, participant de la roda capitalista global. Amb tot açò, es va modificar l'hàbit del descans valencià més d'acord amb els "temps moderns". Fins a, tal vegada, eliminar el descans diumenger definitivament dels nostres calendaris, ajudat durant l'última dècada sens dubte per milers de persones vingudes més enllà d'Europa on per a ells el Diumenge no és el mateix que festa i, veuen natural, que es "labure" un dia com el "Dominus Dei".

Però tot açò ha evitat els incendis? No solament no ho ha evitat, sinó que ho ha dramatitzat en les últimes dècades. Des que va arribar ICONA a Espanya en la dècada dels 70 del segle passat, curiosament encara que sense assenyalar-los com a causa directa, es van intensificar els incendis en la costa mediterrània. Especialment desastrós va ser la dècada dels 80 per a València. En les retines dels valencians pot quedar aquella celebració hipòcrita de la baixada dels incendis forestals en la nostra terra pels governants de llavors, precisament d'un altre color polític però igual d'involucrats en la nostra terra, quan quedava poc per cremar. Normal que baixaren els incendis!!.
Aquesta entitat va desaparèixer en l'última dècada del segle passat.

En els últims temps on la seguretat de les muntanyes Valencianes pansa per la Generalitat, s'ha sabut que al mateix temps que s'ha invertit en circuits de Formula I i altres esdeveniments varis de gran interès popular, s'ha reduït en 5 Milions de € i Mil persones els efectius en la lluita contra incendis. Açò pot explicar la tardança a contenir un foc d'aquestes magnituds. Al mateix temps s'ha sabut que la brossa d'herba en els camps porta 10 anys sense netejar-se. Açò s'uneix al fet que el poble valencià ha sigut, a poc a poc, retirat dels camps la qual cosa unit a la falta de pasturatge de les últimes dècades, creen les condicions d'expansió d'un incendi. Si no s'inverteix a llevar herba aquesta es transforma en una espurna d'incendi davant el menor descuit o tempesta. 


Els gravíssims incendis no han sigut realitzats pel nostre govern de la Generalitat, veritat és, però també és veritat que si s'hagueren netejat les muntanyes invertint en precaució o ben hagueren permès les mítiques paelles o acampades dels valencians respectuosos amb la seua terra els quals solien netejar les males herbes "gratuïtament" en utilitzar un bosc i una muntanya a poc a poc abandonada; si no hagueren reduït la despesa a prevenir els incendis o haguera invertit en un o més hidroavions en una terra entre el mar i la muntanya que ajudaria moltíssim en el treball d'extinció d'incendis; si no haguera reduït els efectius contra-incendis o, és més, haguera format a quadrilles de voluntaris valencians que es prengueren mà d'ells en situacions com aquestes ja que segurament molts valencians s'oferirien voluntaris en aquests moments per a lluitar contra el foc devorador que està consumint la nostra terra... o tantes altres mesures, possiblement no s'hauria allargat aquest drama fins as sap quan.

Tot açò se sumisca a la falta d'informació oficial, on en les seues notícies de Canal 9 únicament es nomena com un mantra al vent com a causa principal que no estiga encara extingit o la dissonància en les dades reals entre les 20 Mil hectàrees oficials i les més de 50 Mil oficioses que es coneixen.

Per tot açò, el govern de la Generalitat és responsable directe en la falta de control sobre uns incendis que devasten València i poden aconseguir Castelló en les pròximes hores, a més del vent, amb la qual cosa el conseller de Governació, Serafín Castellanos, i uns altres més deurien dimitir de vergonya. Però en una Espanya en el qual l'únic que sap dimitir té alzheimer no sembla probable que es prenguen mesurades d'aquest tipus.

I... Després què? S'hauria de reforestar. Però, Qui reforesta i com? Segur que se li donarà abans a uns aturats gratuïtament per a castigar-los encara més, abans de prendre mà d'uns presos que viuen com a reis perquè és políticament incorrecte, així com uns piròmans que passen els seus dies en les presons en lloc de passar la resta dels seus dies reforestant solament perquè són treballs forçats i no està ben vist per una societat malalta. Caldria posar el delicte d'incendiari forestal com un delicte d'assassinat múltiple perquè el drama ecològic i social que comporta és brutal, però no per a estar en la presó, sinó per a passar la resta dels seus dies reforestant tot allò que s'ha destruït en hores.

La nostra terra està cremant-se, però en els mitjans de comunicació del sistema sembla que solament importe la final de l'Eurocopa... i el vent de ponent.

dijous, 14 de juny del 2012

JOSEP LLUIS BAUSSET, UN REFERENT DE FIDELITAT A LA NOSTRA LLENGUA




El passat 2 de juny va morir a l'Alcudia  Josep Lluis Bausset, important activista per la nostra llengua, cultura i identitat, als 101 anys.
Persona molt pròxima a alguns dels referents més importants del nostre mon cultural tals com Joan Fuster, Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner entre d'altres va ser un dels signants de les Normes de Castelló al 1932. Al marge de la seua activitat politica compromesa amb l'esquerra, va ser fundador de la Agrupació Valencianista La Senyera, precursor de la radió en valencià, va ser signant del Manifest per a demanar l'us del valencià als actes religiosos a més de tenir un paper molt important a la celebració dels Premis Octubre i de participar en el Primer Congés d'Història del País Valencià i en el Secretariat per al Ensenyament de l'Idioma.
Nascut a Paiporta (L'Horta) el 1910 va estudiar farmàcia i va exercir de professor de química en instituts de Tortosa, Xativa, Alberic, Alzira, Carlet i Carcaixent.
.

dimecres, 25 d’abril del 2012

25 D'ABRIL: QUAN EL MAL VÉ D'ALMANSA



El 25 d'abril de 1707 es van enfrontar amb les armes a Almansa els partidaris de dues concepcions politiques diferents. D'una banda els maulets, que recolzaven en el conflicte successori de la corona espanyola al pretendent Carlos d'Àustria, partidaris d'una concepció imperial, federal, tradicional i popular, defensors de les tradicions forals i de la igualtat de pes dels antics regnes en el destí marcat per la Corona hispànica. Enfront d'ells els anomenats botiflers seguidors del pretendent francès Felip de Borbó, partidari de la uniformització i centralització dels territoris de la Corona i de les noves idees arribades de França. La victòria es va saldar a favor dels borbònics encara que la resistència dels austracistes va continuar durant algun temps resistint algunes localitats importants com Xàtiva, Denia, Alcoi o Alacant. Molt important va ser la resistència dels habitants de Xativa que després de la seua derrota van veure com els borbonics cremaven la seua ciutat, el nom de Xativa passava a ser San Felipe i els va ser imposada una repoblació d'elements borbònics d'extracció castellana. Des de llavors, el quadre de Felipe V apareix a l'inrevés a l'ajuntament d'aquesta ciutat. No va ser l'única conseqüència, la més important va ser l'abolició dels tradicionals furs valencians en virtut al Decret de Nova Planta, la pèrdua de llibertats nacionals i la imposició de la llengua castellana en l'escriptura oficial, un preludi al procés de despersonalització i pèrdua d'identitat en terres valencianes. Des de llavors existeix una dita valenciana que diu: Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança.
Després de la derrota d'Almansa i la penetració de les tropes borbòniques en el Regne de València la guerra de Successió va continuar durant algun temps, amb l'única resistència del principat de Catalunya i les illes Balears.
La derrota d'Almansa va suposar un pas important en la pèrdua d'identitat del regne valencià i de les terres de llengua catalana, agreujat gradualment amb els esdeveniments històrics posteriors. Una identitat que avui els descendents d'aquells que van lluitar per la nostra terra, llengua i costums hem de tornar a recuperar. 

diumenge, 22 d’abril del 2012

SANT JORDI, PATRÓ DE LA NOSTRA IDENTITAT



La figura de Sant Jordi, amb el seu sentit tan antic i europeu de lluita contra el drac, està associada a la nostra identitat des dels seus inicis. Intimamente lligat a la idea de canvi cíclic i d'inici d'una nova marxa, es tracta d'un mite regenerador que es vincula amb la idea de la regeneració del sòl i del triomf de la primavera solar. Otger Kathaló i Wifred el Pilós personifiquen en els mites i en la història del nostre poble la derrota del drac mitjançant la lluita heróica , símbol mitològic antic,el del drac, que es perd en ancestrals orígens indoeuropeus i que representa la foscor del caos, la ignorància, l'absència de llum i la negació del superior. Enfront del drac sorgeix l'Heroi, el Cavaller que amb la seua espasa i el seu cavall fa renéixer la llum allí on havia segut negada, salvant a la "Princesa". Per això les antigues cofraries de cavallers catalans i de tota l'antiga Corona d'Aragó vinculats a l'aristocràcia d'origen visigot que va ser germen de la nostra identitat, es van mostrar tan propers a Sant Jordi, heroi nacional primordial que van assumir com patró i referent de la nova cavalleria que va lliurar a la nostra terra de l'invasor i que va establir les bases d'una nova realitat política i espiritual en les terres que s'estenen des de les valls d'ambdós costats del Pirineus fins a la vega del rio Segura, i que  també va arribar a les seves més pròximes illes en el Mediterrani.
La llegenda popular fa a Sant Jordi participar en la batalla de El Puig, la més important de la conquesta de València, una terra que fa precissament al rat penat, una derivació heráldica del drac, el seu principal símbol, o que any darrere any  celebra les hui politicament incorrectes festes de "moros i cristians" en honor de Sant Jordi per tal de conmemorar els origens i la identitat dels valencians de origen català arrivats del nord per recuperar la terra als invasors musulmans, destacant Alcoi, on es patró de la ciutat "Sant Jordi Matamoros". Des d'aleshores va ser sant cavaller,  heroi almogáver, protector de la Corona d'Aragó i patró dels reis catalans.
Pere III tenia també una predilecció gran cap a la figura i ensenya de Sant Jordi i va instituir al 1348 la diada de Sant Jordi com a diada dels valencians. La seua figura va ser recordada des de aleshores a molts indrets de les nostres terres i a la onomàstica dels llocs, la seua simbologia, així com les celebracions i festes populars. Una prova més dels forts lligams, no només linguístics, que uneixen als nostres pobles, fruit d'una tradició comuna encara que amb diversitats, que hui deu mirar al futur per a retrobar i afirmar la nostra identitat.
Per això l'ermita de Sant Jordi ens recorda en la mítica localitat del Puig les nostres arrels amb un quadre on el patró Sant Jordi  apareix amb la bandera de la creu matant al drac amb aquestes paraules:  'Lo glorios Sant Jordi al exercit del rey En Jaume en aquest lloc se aparegué. La ciutat feuli bastir esta ermita en l'any MDLXXVI'  com també en el retable de la catedral de València de Sant Jordi del segle XV atribuit al artista alemany Marçal de Sax, una victoria, la de València que el nostre rei fundador va brindar al seu sant patró, Sant Jordi.

dilluns, 19 de març del 2012

MAGDALENA I FALLES, DOS FESTES DE LA NOSTRA IDENTITAT




En 1233 les tropes del rei Jaime I havent-se assentat a Borriana, es disseminen també per la zona dels voltants, repoblant l'antic turó de Kastilgon o Castilion que començarà a ser conegut com Castelló de Borriana. Els habitants d'aquesta població pressionaran als encara amos musulmans de les alqueríEs de les hortes costaneres que seran expulsats i deportats sent substituíts precisament pels repobladors de Castelló de Borriana i els seus descendents atorgant el rei permís de població a aquests nous pobladors. Però serà el 8 de setembre de 1251 quan el rei va donar al cavaller Ximén Pérez de Aranós el permís per traslladar la vila i autoritats, formalitzant-se aquest trasllat en el tercer diumenge de Quaresma de 1252.

Des de llavors, els castellonencs celebren el seu naixement com a ciutat en una de les més importants festes identitàries valencianes que precisament simbolitza la recuperació de la terra  per part dels contingents europeus que la reconquisten i l'expulsió i substitució de l'element musulmà. Com tots els anys, milers de castellonencs reviuen aquests dies històrics amb importants actes com la romeria que a la plaça major reune als castellonencs, i a tot aquell que vullga participar, per pujar a l'ermita de la Magdalena situat en el turó on antigament va estar el primer assentament, fent una parada en l'ermita de Sant Roc on s'esmorza. Després d'arribar a la Magdalena es menja una gran paella i a la vesprada es rememora la baixada cap a l'actual ciutat de Castelló passant per l'ermita de Lledó, exhibint les primeres gaiates i arribant a la ciutat on es recrea l'entrada dels cavallers de la reconquesta fins a la plaça Major, en aquesta part els participants es vesteixen amb indumentària medieval i els escuts dels cavallers catalans i aragonesos que van conquistar aquestes terres a les ordres de Jaime I. Un element fonamental d'aquesta festa que invariablement s'inicia a partir del tercer dissabte de quaresma és la gaiata, monument il·luminat que dóna el seu caràcter solar a aquesta festivitat i que simbolitza les canyes, gayatos i fanals que van precisar durant la seua baixada nocturna per les terres pantanoses els primers recuperadors del que des de llavors serà Castelló de la Plana.


Per les mateixes dades es celebra en la seua veïna València una altra important festa encara que de diferent significació i origen. Les falles, el nom de les quals probablement v de les torxes que s'encenien a les torres de guaita per avisar d'assalts berberiscos en les costes valencianes de abans de la expulsió dels moriscos al 1609, i que van ser recuperades per anunciar festes i fets importants, semblen ser una de les festes del foc dels cicles agrícoles de tradició europea precristiana. En aquest cas anunciarien i celebrarien el pas de l'hivern a la primavera. Dins d'aquest ritu, era bastant habitual que es realitzés a les cases la neteja anual en la qual les coses sobrants i inncesaries serien lliurades al foc purificador, i aquest pel que sembla seria l'origen de les falles. A partir d'almenys el segle XVIII se sap que els veïns s'agrupaven per barris i ja es comptabilitzaven varis milers de fogueres en els dies del equinocci primaveral, a questes fogueres o falles es va ser afegint mobiliari vell i fusta sobrant del gremi de carpinters i amb aquestes restes s'intentava crear un monument satíric en el qual els valencians denunciaven a algun personatge local o situació injusta per després cremar-ho en un sentit acte de renovació i superació, prenent-se com a dia de la crema o “cremà” el dia de San Josep per ser patró del gremi de fusters i coincidir aquesta amb el equinocci, algo semblat a Sant Joan amb el solstici d'estiu, el naixement de Crist en el solstici d'hivern etc. De la "estoreta velleta" i els "parots" es va passar als "ninots" i a les complexes i artístiques falles de l'actualitat, als petards, els castells pirotècnics i els elaborats i colorits vestits d'una festa que amb el temps i la transformació progressiva de la ciutat de València ha perdut gran part del seu simbolisme i sentit en benefici d'interessos econòmics i turístics que fan de les falles una de les més importants festivitats d'Europa i de València una de les ciutats més visitades durant la celebració de les mateixes.


dimecres, 14 de març del 2012

JUAN ROIG I EL MODEL XINÉS



Juan Roig és considerat un empresari modelic. Forma part d'aqueix grup d'importants emprenedors valencians que han sabut rellançar la economia valenciana a nivells altíssims, col·laborant en el comerç de productes valencians i creant ocupació a través de la cadena de supermercats Mercadona, una empresa que a més manté unes condicions laborals decents per als seus empleats. És per açò, un punt de referència social i empresarial fins i tot en alguns aspectes digne d'admiració. No obstant açò, també és responsable de la desaparició del petit comerç valencià de tipus familiar, les carnisseries , peixateries i ultramarins dels quals no han pogut competir amb el gegant “Mercadona”, i açò, poques vegades es diu.
Però el que ens sembla més preocupant, són les declaracions que Juan Roig ha fet la passada setmana en les quals ha citat als 7.000 basars xinesos que hi ha a Espanya com a exemple de l'esforç que haurien de fer els 47 milions d'espanyols per a eixir de la crisi, afegint un provocador "Que pensen més en els deures que en els drets", comentant que a Espanya hi ha 7.000 basars xinesos i que "cada vegada hi ha més perquè fan la cultura de l'esforç que nosaltres no fem", al que ha agregat que sent "gran admiració" per aqueixos comerços i que ha "après molt" d'ells.No diu res de en que condicions laborals s'han fabricat els productes que venen, amb que tipus de material,els increibles horaris dels comerços xinesos, ni tampoc, de les condicions de favoritisme que les autoritats de la UE tenen amb aquests tipus de productes que gracies a això poden ser venuts a preus molts baixos amb els quals cap comerç o xicoteta industria local pot competir.
En aquest país s'està cometent un terrible error. Tots els líders polítics i empresarials basen qualsevol possible recuperació de la crisi en un creixement de l'economia i superació de l'atur a qualsevol preu, és a dir, que l'important és que no hi haja atur, siga en les condicions que siga. Ningú parla d'un augment dels salaris – premissa fonamental per a qualsevol recuperació econòmica, que a més acabaria amb els importants casos d'atur voluntari i fraudulent existent en el nostre país-, ni de la reducció d'hores treballades, tampoc es parla de la millora de condicions laborals, conciliació de la vida laboral amb la familiar etc. Ningú aborda el problema de fons, que és que la població viva en les millors condicions socials possibles. No deuria tractar-se de que alguns tinguen més beneficis, sino de que tots visquerem un poc millor. Tot està basat en que cal reduir l'atur i treballar més en pitjors condicions. I el pitjor es que els treballadors s'estan creient aquest missatge.
Les maldestres declaracions de Juan Roig són un exemple d'aquest pensament que pretenen imposar-nos. Defensar el model xinés i la seua cultura de l'esforç – sobreesforç dels treballadors diem nosaltres- implica defensar, duríssimes condicions laborals que redueixen als empleats a condicions de semiesclavitut, salaris paupèrrims i qualitat ínfima, les conseqüències de la qual repercuteixen en els consumidors de menor poder adquisitiu – açò és el mateixos treballadors sobreexplotats- i una terrible i deslleial competència empresarial.Un sistema ple d'eixemples de explotació infantil i suiccidis per la presió empresarial cap als treballadors. Un model injust, esclavista i despietat que produeix, açò sí, unes immensos beneficis a una minoria sense escrúpols i a tenebroses entitats empresarials supranacionals sense major interès que el guany econòmic, a costa de la pitjor proletarització i empobriment a la qual s'enfronten els treballadors europeus de les últimes dècades.
Els treballadors europeus, senyor Roig, hem de pensar per igual en els nostres drets i en els nostres deures, les relacions entre empresari i treballador han de ser equitatives, els salaris raonables i equivalents al treball realitzat. Els treballadors són persones, i, no ho oblide, clients seus i consumidors del seu producte, i mereixen ser tractats en condicions justes, d'igual a igual, perquè iguals, són, encara que amb funcions i ingressos diferents.
Coincidim amb Roig en què és necessari crear una cultura de l'esforç, però esforç per a tots. Els treballadors han d'esforçar-se a treballar correctament per un salari just i l'empresari a canvi a mantenir unes condicions justes perquè aquest treball puga ser exercit eficaçment amb unes condicions laborals justes. Tot la resta és explotació i injustícia. I explotació i injustícia són les bases del model xinés, els productes del qual, no ho oblidem, ha destruït gran part de la nostra indústria local, del nostre xicotet comerç i de la nostra empresa tradicional, al no poder competir els nostres productors amb els qui gràcies al esclavisme, a l'espoli de la naturalesa i a les condicions de favoritisme de les nostres autoritats, han envaït la nostra terra de productes de dubtosa qualitat que els treballadors d'aquest país s'han vist obligats a consumir en tenir els salaris més baixos d'Europa.
Els valencians hem de reconèixer el model xinés com el que realment és i a Xina com un dels grans enemics d'Europa, i començar a assenyalar als culpables d'aquesta crisi, que no són unicament els treballadors “que  no pensen més en els seus deures que en els seus drets”. Cal assenyalar a tots els que han robat, s'han lucrat amb la corrupció urbanística, han pagat salaris miserables o han especulat, als que han deslocalitzat les nostres factoríes portant-se el treball a altres països. Cal ser conscients del paper de la banca i els seus immensos guanys. No cal oblidar el balafiament de les institucions i la corrupció dels polítics, així com la ineficàcia dels governants. Ni tampoc l'arribada d'una immigració massiva i innecessària que ha creat una despesa social del que es parla poc i que avui augmenta considerablement les nostres llistes d'atur, fent més gran un problema de per si mateix preocupant i que dóna l'excusa d'una solució de crear treball al preu de condicions laborals humil.liants.
Juan Roig s'ha unit als quals ens diuen que la culpa de la crisi és dels treballadors i que per a eixir d'ella no hi ha un altre camí que convertir-nos en esclaus. I com tants  altres ens ofereix una solució falsa. Els valencians no volem treballar com a xinesos, perquè no som xinesos, som europeus, i com a tals hem de ser conscients que l'única solució és la creació d'una Europa forta i unida, autocentrada en els seus recursos, lliure de les ingerències de les entitats financeres privades i amb un Estat eficaç lliure de corrupció que garantisca unes condicions justes per als seus ciutadans per sobre d'interessos privats. Un Estat que vetle pels seus fills – els treballadors autòctons- i que col·labore amb els Estats menys desenvolupats perquè ningú es veja obligat a fugir de la seua pròpia terra en cerca de millors condicions econòmiques.
Aqueix és el principal esforç que reconeixem. La creació d'un nou model europeu just i eficaç.