Finestrat és el municipi turístic de la Comunitat Valenciana que presenta contrastos geogràfics més accentuats. Aquest petit poble de la comarca alacantina de la Marina Baixa té en la Cala la seua pròpia façana mediterrània i, dominant el terme municipal, la colossal mole del Puig Campana, la muntanya màgica, el cim de la qual es troba a 1.406 metres sobre el nivell del mar, la qual cosa la situa com el segon cim més elevada de tota la província d'Alacant, tan sols superada per Aitana. El pintoresc poble de Finestrat, abraçat a les roques de les faldilles de la imponent muntanya, està situat a 238 metres d'altitud, la qual cosa suposa un espectacular desnivell, de quasi mil dos-cents metres, entre el casc antic i el cim. En cap altre lloc de la Comunitat Valenciana trobarem tan acusada diferència, que implica no solament bellíssimes vistes panoràmiques, sinó també riques varietats de vegetació i singulars formacions geològiques.
“Algunes muntanyes com el Puig Campana es veuen sempre amb la mateixa admiració que el primer dia, davant l'encanteri d'un paisatge captivador i la dimensió que ens enfronta amb la grandiositat de la naturalesa i ens fa sentir la nostra pròpia petita grandaria. La seua ascensió és un pas ineludible en el coneixement de les més bells cims de les nostres serres i d'un relleu solament parangonable amb l'alta muntanya. Ens trobem enfront de les més grans parets de tota nostra fallida orografia , a tan sols 8 quilòmetres en línia recta des del seu vèrtex fins al mar, sense que cap relleu s'interpose davant la seua descollant silueta litoral. El Puig Campana és la culminació de l'accidentada topografia alacantina....és per excel·lència la muntanya de les muntanyes meridionals... Per a molts, el Puig Campana és la muntanya més bella i majestuosa de la nostra orografia, per la seua rellevància entre les més excel·lents muntanyes de les terres valencianes".
El 24 de gener de 2009 gran part d'aquesta muntanya es va incendiar a causa de la caiguda d'una torre d'alta tensió a causa del fort vent que assotava la zona. Aquest va arrasar unes 1000 hectàrees obligant a desallotjar 25 urbanitzacions, amb un total de 15.000 persones evacuades. Gran part de la vegetació que cobria la muntanya, especialment al nord d'aquesta, va quedar reduïda a cendres.
En aquest moment s'estudia repoblar la zona.
LA LLEGENDA DEL PUIG CAMPANA
El Puig Campana no solament és el símbol geogràfic de Finestrat, sinó també un dels seus principals atractius naturals, ja que són molts els excursionistes que, dia després de dia, acudeixen a aquest poble (el cens actual del qual és de 3.377 habitants), per a recórrer les pronunciades sendes que culminen en la inconfusible cúspide, caracteritzada per la gran bretxa, coneguda popularment com “El Tall de Roldán”.
La ganivetada o tall que presenta el cim del Puig Campana ha donat lloc a nombroses llegendes o, millor dit, a múltiples versions d'una mateixa llegenda. L'heroi francés Roldán, comandant de Carlemany, es va enredar en combat amb un cap moro, i abstrets en el duel, van acabar cara a cara en el cim d'aquesta muntanya. En un moment en què el cabdill musulmà havia sigut llançat al sòl, Roldán va alçar la seua espasa, Durandarte, para, descarregant tot la seua fúria, donar-li a l'infidel el colp final; no obstant açò, aquest ho va esquivar, però de la immensa força amb la qual Roldán va propinar el colp, va tallar un gran tros de roca, que va caure rodant fins al mar. Aquesta roca seria el que avui coneixem com l'illa de Benidorm i l'esquerda que hauria deixat sobre la muntanya hauria conservat el nom de l'heroi.
“Algunes muntanyes com el Puig Campana es veuen sempre amb la mateixa admiració que el primer dia, davant l'encanteri d'un paisatge captivador i la dimensió que ens enfronta amb la grandiositat de la naturalesa i ens fa sentir la nostra pròpia petita grandaria. La seua ascensió és un pas ineludible en el coneixement de les més bells cims de les nostres serres i d'un relleu solament parangonable amb l'alta muntanya. Ens trobem enfront de les més grans parets de tota nostra fallida orografia , a tan sols 8 quilòmetres en línia recta des del seu vèrtex fins al mar, sense que cap relleu s'interpose davant la seua descollant silueta litoral. El Puig Campana és la culminació de l'accidentada topografia alacantina....és per excel·lència la muntanya de les muntanyes meridionals... Per a molts, el Puig Campana és la muntanya més bella i majestuosa de la nostra orografia, per la seua rellevància entre les més excel·lents muntanyes de les terres valencianes".
El 24 de gener de 2009 gran part d'aquesta muntanya es va incendiar a causa de la caiguda d'una torre d'alta tensió a causa del fort vent que assotava la zona. Aquest va arrasar unes 1000 hectàrees obligant a desallotjar 25 urbanitzacions, amb un total de 15.000 persones evacuades. Gran part de la vegetació que cobria la muntanya, especialment al nord d'aquesta, va quedar reduïda a cendres.
En aquest moment s'estudia repoblar la zona.
LA LLEGENDA DEL PUIG CAMPANA
El Puig Campana no solament és el símbol geogràfic de Finestrat, sinó també un dels seus principals atractius naturals, ja que són molts els excursionistes que, dia després de dia, acudeixen a aquest poble (el cens actual del qual és de 3.377 habitants), per a recórrer les pronunciades sendes que culminen en la inconfusible cúspide, caracteritzada per la gran bretxa, coneguda popularment com “El Tall de Roldán”.
La ganivetada o tall que presenta el cim del Puig Campana ha donat lloc a nombroses llegendes o, millor dit, a múltiples versions d'una mateixa llegenda. L'heroi francés Roldán, comandant de Carlemany, es va enredar en combat amb un cap moro, i abstrets en el duel, van acabar cara a cara en el cim d'aquesta muntanya. En un moment en què el cabdill musulmà havia sigut llançat al sòl, Roldán va alçar la seua espasa, Durandarte, para, descarregant tot la seua fúria, donar-li a l'infidel el colp final; no obstant açò, aquest ho va esquivar, però de la immensa força amb la qual Roldán va propinar el colp, va tallar un gran tros de roca, que va caure rodant fins al mar. Aquesta roca seria el que avui coneixem com l'illa de Benidorm i l'esquerda que hauria deixat sobre la muntanya hauria conservat el nom de l'heroi.
La fantasia popular va forjar una de les llegendes d'amor més boniques que existeixen, entorn del Puig Campana (el cim tallat de la qual amb un enorme tall té un aspecte estrany i personal).
Tot va començar quan algú va relacionar aquest enorme buit amb l'anomenada illa de Benidorm… i immediatament es va acceptar la idea que el tros que faltava a dalt, a la muntanya, era el mateix que estava en el mar a poca distància de les platges.
Com explicar la causa de tan insòlit fet?
La resposta ens la dóna aquesta llegenda anomenada de el “Tajo de Roldán”.
En temps remots vivia en la serra un gegant anomenat Roldán. Era l'amo i senyor d'aquells solitaris paratges que ell recorria lliurement. S'havia construït una tosca cabanya per a aixoplugar-se quan les inclemències del temps així ho exigien. El poderós Roldán era indiscutiblement el rei del Puig Campana. Quan els animals feroços li assetjaven li bastava donar un parell de gambades per a posar-se fora de perill. I amb la mateixa facilitat arribava fins a les tranquil·les aigües del mar en els calorosos dies del estiu. El nostre heroi vivia satisfet i despreocupat en aquest privilegiat racó.
Però, malgrat tot, no era Roldán un ser alegre sinó més aviat semblava taciturn, quasi trist. Vagava errant i solitari a la recerca d'alguna cosa que li faltava a la seua vida, a la recerca d'alguna cosa que li explicara la seua raó de ser. Un dia, mentre caminava cap al mar per a banyar-se, es va trobar amb una joveneta tan bella com el són totes les heroïnes de llegendes. Estava joguinejant amb l'aigua i en percebre la presència de l'intrús es va tornar ràpidament. Els seus ulls, d'un blau profund, li van mirar amb curiositat però sense temor. I amb aqueix gest etern d'inconscient coqueteria, li va oferir aigua en el bol de les seues blanques mans. Va riure la jove suaument i va riure el gegant amb una riallada, tan poderosa, que va fer estremir a la muntanya. I va tornar a riure gojós i feliç com mai. En el seu riure hi havia alguna cosa bell, alguna cosa així com un accent de triomf i de poder.
El colós s'havia convertit en un vertader ésser humà!
Des d'aquest instant ja no es van separar. Roldán la va conduir a la seua cabanya que, el seu gran amor, sabria transformar en un refugi grat per a ella. Els dos gaudien d'una felicitat perfecta. Dormien sota els estels i Roldán sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè serviren de jaç a la jove. L'aquesta va durar molt poc temps.
Un dia en què Roldán tornava a la seua cabanya content i confiat, li va eixir a la trobada un estrany ser, una ombra més aviat, de la qual es desprenia alguna cosa sinistre i malèfic.
-Qui eres? –li va preguntar.
L'ombra va aparentar no haver-li oïda i amb veu gelada, en la qual no obstant açò s'endevinava un fons de pietat, va dir:
-Corre si vols trobar viva a la teua companya doncs quan muira el dia acabarà també la seua vida. Quan l'últim raig de sol abandone la teua cabanya, morirà.
Roldán va partir veloç cap a la seua cabanya. La jove estava morint-se efectivament, tal com li acabava de profetissar aquell ser malvat. La seua pena i la seua desesperació no van tenir límits. Es va quedar paralitzat en l'entrada no atrevint-se ni a respirar per temor al fet que el més petit moviment poguera trencar el fràgil fil que encara la unia a la vida. El colós es va erguir en tota la seua extraordinària alçada i amb fer posat va amenaçar al sol que, indiferent a la seua desesperació, caminava cap a l'ocàs amb la mateixa esplendor de sempre.
Roldán es repetia, una vegada i una altra, la profecia: “Quan s'oculte el sol, quan el seu últim raig desaparega de la faç de la terra, morirà … morirà … Morirà!
I el sol s'anava enfonsant cada vegada més darrere de la muntanya!
Embogit, cec de dolor, va eixir volant més que corrent cap al cim de el “Puig Campana” després del vessant de la qual anava ocultant-se l'astre del dia. D'una furiosa puntada de peu va arrancar un enorme tros que va eixir per l'aire i va anar a caure en el mar. Per aquell buit tan fantàsticament obert va seguir penetrant la llum del sol durant uns minuts més.
Uns minuts més de vida per a la seua estimada!
El sol, llavors, com un fugitiu despietat es va ocultar per complet…
I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!
Amb ella en braços va continuar caminant errant sota els estels, menys belles i menys pàl·lides que el rostre que descansava sobre el seu cor ….
L'eixida de la lluna, marcant un deixant lluminós en el mar, va atraure la seua atenció. Cap a allí es va dirigir llavors com un somnàmbul, qui sap si amb la boja esperança que aquella llum que la deessa de la nit vessava sobre l'aigua poguera retornar-li la vida a la xiqueta rossa que semblava dormida. Amb els ulls fixos en el disc de plata va arribar fins a la platja. Va penetrar en les aigües, seguint sempre aquell camí fosforescent, la claredat del qual li permetia contemplar una altra vegada el rostre estimat. El nostre heroi va caminar cap al fons del mar portant sempre en alt el cadàver fins que la seua marxa es va veure detinguda per la illa nounada. Per un moment, emparat per una concavitat de l'illot, va poder encara defensar-la. Després, vençut per complet, la va dipositar amb infinita cura en aqueix mateix buit..
No va voler tornar.
Com anava a deixar-la tan sola i tan indefensa?
Es va abraçar a ella envers el seu cos seguir-la emparant i protegint per tota l'eternitat….
El “Puig Campana”, amb el seu cim trencat, és el més fidel pregoner d'aquest bell i commovedor romanç.
I el mateix la serra que l'illa ens demostren que ni àdhuc les pedres són insensibles per força avassajedora d'un gran Amor.
Tot va començar quan algú va relacionar aquest enorme buit amb l'anomenada illa de Benidorm… i immediatament es va acceptar la idea que el tros que faltava a dalt, a la muntanya, era el mateix que estava en el mar a poca distància de les platges.
Com explicar la causa de tan insòlit fet?
La resposta ens la dóna aquesta llegenda anomenada de el “Tajo de Roldán”.
En temps remots vivia en la serra un gegant anomenat Roldán. Era l'amo i senyor d'aquells solitaris paratges que ell recorria lliurement. S'havia construït una tosca cabanya per a aixoplugar-se quan les inclemències del temps així ho exigien. El poderós Roldán era indiscutiblement el rei del Puig Campana. Quan els animals feroços li assetjaven li bastava donar un parell de gambades per a posar-se fora de perill. I amb la mateixa facilitat arribava fins a les tranquil·les aigües del mar en els calorosos dies del estiu. El nostre heroi vivia satisfet i despreocupat en aquest privilegiat racó.
Però, malgrat tot, no era Roldán un ser alegre sinó més aviat semblava taciturn, quasi trist. Vagava errant i solitari a la recerca d'alguna cosa que li faltava a la seua vida, a la recerca d'alguna cosa que li explicara la seua raó de ser. Un dia, mentre caminava cap al mar per a banyar-se, es va trobar amb una joveneta tan bella com el són totes les heroïnes de llegendes. Estava joguinejant amb l'aigua i en percebre la presència de l'intrús es va tornar ràpidament. Els seus ulls, d'un blau profund, li van mirar amb curiositat però sense temor. I amb aqueix gest etern d'inconscient coqueteria, li va oferir aigua en el bol de les seues blanques mans. Va riure la jove suaument i va riure el gegant amb una riallada, tan poderosa, que va fer estremir a la muntanya. I va tornar a riure gojós i feliç com mai. En el seu riure hi havia alguna cosa bell, alguna cosa així com un accent de triomf i de poder.
El colós s'havia convertit en un vertader ésser humà!
Des d'aquest instant ja no es van separar. Roldán la va conduir a la seua cabanya que, el seu gran amor, sabria transformar en un refugi grat per a ella. Els dos gaudien d'una felicitat perfecta. Dormien sota els estels i Roldán sabia trobar les herbes més fines i més perfumades perquè serviren de jaç a la jove. L'aquesta va durar molt poc temps.
Un dia en què Roldán tornava a la seua cabanya content i confiat, li va eixir a la trobada un estrany ser, una ombra més aviat, de la qual es desprenia alguna cosa sinistre i malèfic.
-Qui eres? –li va preguntar.
L'ombra va aparentar no haver-li oïda i amb veu gelada, en la qual no obstant açò s'endevinava un fons de pietat, va dir:
-Corre si vols trobar viva a la teua companya doncs quan muira el dia acabarà també la seua vida. Quan l'últim raig de sol abandone la teua cabanya, morirà.
Roldán va partir veloç cap a la seua cabanya. La jove estava morint-se efectivament, tal com li acabava de profetissar aquell ser malvat. La seua pena i la seua desesperació no van tenir límits. Es va quedar paralitzat en l'entrada no atrevint-se ni a respirar per temor al fet que el més petit moviment poguera trencar el fràgil fil que encara la unia a la vida. El colós es va erguir en tota la seua extraordinària alçada i amb fer posat va amenaçar al sol que, indiferent a la seua desesperació, caminava cap a l'ocàs amb la mateixa esplendor de sempre.
Roldán es repetia, una vegada i una altra, la profecia: “Quan s'oculte el sol, quan el seu últim raig desaparega de la faç de la terra, morirà … morirà … Morirà!
I el sol s'anava enfonsant cada vegada més darrere de la muntanya!
Embogit, cec de dolor, va eixir volant més que corrent cap al cim de el “Puig Campana” després del vessant de la qual anava ocultant-se l'astre del dia. D'una furiosa puntada de peu va arrancar un enorme tros que va eixir per l'aire i va anar a caure en el mar. Per aquell buit tan fantàsticament obert va seguir penetrant la llum del sol durant uns minuts més.
Uns minuts més de vida per a la seua estimada!
El sol, llavors, com un fugitiu despietat es va ocultar per complet…
I la mort va tancar per sempre aquells ulls tan bells!
Amb ella en braços va continuar caminant errant sota els estels, menys belles i menys pàl·lides que el rostre que descansava sobre el seu cor ….
L'eixida de la lluna, marcant un deixant lluminós en el mar, va atraure la seua atenció. Cap a allí es va dirigir llavors com un somnàmbul, qui sap si amb la boja esperança que aquella llum que la deessa de la nit vessava sobre l'aigua poguera retornar-li la vida a la xiqueta rossa que semblava dormida. Amb els ulls fixos en el disc de plata va arribar fins a la platja. Va penetrar en les aigües, seguint sempre aquell camí fosforescent, la claredat del qual li permetia contemplar una altra vegada el rostre estimat. El nostre heroi va caminar cap al fons del mar portant sempre en alt el cadàver fins que la seua marxa es va veure detinguda per la illa nounada. Per un moment, emparat per una concavitat de l'illot, va poder encara defensar-la. Després, vençut per complet, la va dipositar amb infinita cura en aqueix mateix buit..
No va voler tornar.
Com anava a deixar-la tan sola i tan indefensa?
Es va abraçar a ella envers el seu cos seguir-la emparant i protegint per tota l'eternitat….
El “Puig Campana”, amb el seu cim trencat, és el més fidel pregoner d'aquest bell i commovedor romanç.
I el mateix la serra que l'illa ens demostren que ni àdhuc les pedres són insensibles per força avassajedora d'un gran Amor.
Tret del blog Montaña y Tradición http://meditacionesdelascumbres.blogspot.com/
