LA NOSTRA CUINA: ARRÒS AMB FESOLS I NAPS

ARROS AMB FESOLS I NAPS

El més característic dels arrossos anomenats a València caldosos és a dir, aquells els grans dels quals es couen en olla o casserola amb abundant presència de brou que no arriben a absorbir per complet, es denomina Arròs amb Fesols i Naps.
Així doncs, el gra i els ingredients que li fan els honors es mostren sumits en una espècie d'emulsió que forma el brou espès. L'arròs s'acompanya d'hortalisses, particularment nap i fesols secs que li presten el seu nom; També de productes rics en greix procedents del porc: cansalada, morro, orelles... i com a element imprescindible, la botifarra negra de ceba.
La seua qualitat i difícil digestió, fa que la seua preparació i degustació es reserve a l'hivern. És molt comú repartir-ho en festes de pobles valencians al llarg de la tardor i l'hivern en festivitats de diversos patrons així com el dia de València: el 9 d'Octubre. Molts pobles reparteixen als seus veïns racions d'aquest plat típic realitzat en la tradicional olla.


Bona part de la popularitat que té es deu, en gran mesura, a fet que el poeta Teodoro Llorente li dedicara un poema festiu en llengua vulgar:

Arròs en fesols i naps         

                       Per l’horta, tocant migdia,

                    plens d’infantil alegria,

                    ditxosos i satisfets,

                    tornaven a l’alqueria

                    dos pobres fematerets.

                       L’un i l’altre, a l’escoltar

                    les dotze, que en so de queixa

                    els cridaven a la llar,

                    tingueren una mateixa

                    idea: la de dinar.

                       Lo més menut, que li guanya

                    a l’altre que l’acompanya

                    en vivor, li digué així:

               –«Si fores el Rei d’Espanya,

                    ¿què dinaries tu ’vui?»

                       Alçant lo front ple d’arraps,

                    i soltant la llengua prompta,

                    li contestà: –«¿Pués, no hu saps?

                    ¡Quina pregunta més tonta…!

                    Arròs en fesols i naps».

                       «¿I tu?» –afegí lo major.

                    Lo menut llançà un suspir,

                    i torcant-se la suor,

                    li replicà: –«¿Què he de dir,

                    si tu has dit ja lo millor?»

                                            Teodor Llorente

Temporada de Consum: Hivern
Recomanada Para: Esmorzar
Recepta Para: 6 Comensals
Temps de Realització: 1 hora i 30 minuts, fins i tot menys si la cocció dels fesols ho permet.
Dificultat: Mitjana
Va venir Suggerit: Negre Lleuger o Claret (Villar, Pedralba o Clarià)

Ingredients:

250 grs d'Arròs
200 grs de Fesols Secs, posades en remull la vespra
400 grs de Naps
250 grs de Carn de Porc (pota, orella, morro)
50 gr de Cansalada fresca
4 Botifarres de Ceba
2 Litres d'Aigua
0.5 dl d'Oli
2 Dents d'All
Uns bris de Safrà
Pebre Roig i Sal

Elaboració:

S'aboquen els 2 litres d'aigua en una olla, que es posa al foc; s'agreguen després les jueves -retirades prèviament del remulle-, en companyia de la carn de porc i de la cansalada, i es deixa coure tot lentament.

Es calfa en una paella l'oli i en ell se sofregeixen els naps, tallats en trossos xicotets, i les dents d'alls sencers; al sofregit s'afig després el pebre roig, ofegant-ho també lleugerament, i s'aboca el contingut de la paella en l'olla on es couen els fesols.

Una vegada els productes càrnics estiguen ja quasi cuits, es trauen, es trossegen en trossos i es retornen de nou a l'olla; S'aprofita per a acompanyar a si mateix les botifarres, es rectifica el preparat de sal i s'afig el safrà.

Quan el brou de cocció s'haja reduït aproximadament a la meitat, s'incorpora l'arròs i es deixa que coga a foc mitjà al voltant de 18 minuts.

Sumit en un brou molt espès i travat, en arròs servit en plats s'ha de deixar reposar un parell de minuts abans de la seua degustació.

Trucs i Consells:

Abans de tallar els naps en trossos xicotets i sentit longitudinal, raspe'ls i refresque'ls sota un doll d'aigua freda.

Si empra fesols secs, trenque per 3 vegades consecutives l'inici del bulliment i afija'ls un got xicotet d'aigua freda en el transcurs de la cocció.

Perquè la botifarra no rebente, abans d'incorporar-la al guisat punxe la seua pell amb una agulla o agulla.

LA MANIFESTACIÓ DEL 9 D'OCTUBRE REIVINDICARÀ EL DRET A DECIDIR

La Comissió 9 d’Octubre ha presentat la manifestació que recorrerà València el diumenge 9, que sortirà de la Plaça de Sant Agustí a les 18 h. i acabarà en el Parterre, davant de l’estàtua del Rei En Jaume, com a homenatge al fundador del País Valencià.

La manifestació té com a lema "País Valencià, volem decidir", i el manifest de la convocatòria parteix de la "la més profunda crisi econòmica i política des de la transició" per afirmar "la voluntat dels valencians de que sigui respectat el nostre dret de decidir davant les necessitats que el país enfronta", segons expliquen en un comunicat.

Les entitats, sindicats i partits que formen la Comissió han aconseguit construir consensos socials entorn de la llengua i la cultura, i les polítiques econòmiques, socials i territorials, entre les quals destaquen que els valencians estan d’acord en poder veure TV3, poder matricular els seus fills en l’escola en valencià sense impediments o que l’administració pública valenciana tingui personal suficient que hagi passat el requisit lingüístic i que es normalitzi la relació amb Catalunya.

Font: e-noticies

FA 20 ANYS VALÈNCIA VA FER EL CIM

El 6 d'octubre de 1991 es compleixen 20 anys d'un dels més grans esdeveniments de la història de l'esport valencià.Aquesta  setmana es va celebrar un homenatge  en el Centre Excursionista de València que va recordava la gesta de Rafael Vidaurre i Coc Pérez: ser els primers valencians en hollar el cim del Everest. De la mateixa expedició van formar part Juan Carlos Gómez (cap de l'expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García, així com la  medge Victoria Amigó i el cineasta Paco López.

El diari Levante-EMV publicavapassat dimarts un article sobre aquesta ascensió en el qual els dos muntanyencs que van coronar el cim parlen sobre l'expedició i que reproduïm: "Dues dècades després, Rafael i Coc visiten Levante-EMV per a recordar aquells quasi tres mesos d'aventura. «Eixim de València el 2 d'agost i tornàvem el 28 d'octubre». Són els que han passat a la història «perquè som els que marquem el gol d'un equip que érem els sis. A voltes pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l'aventura, amb l'única diferència que vam ser nosaltres els qui aconseguim en objectiu».

L'ascens al Everest va ser el final d'un procés de maduració d'una excel·lent fornada de muntanyencs. Arribaven amb experiència de sobres. Rafael havia pujat el Nanga Parbat en 1986 «vaig ser el primer valencià que va ascendir un vuit mil al costat de Moisés i a Miguel Gómez, de qui tots ens acordem perquè va morir mesos arrere». Coc va pujar el Annapurna en 1987. El permís per a ascendir el Everest s'havia sol·licitat amb més de set anys d'antelació. Era el moment. «No és la muntanya més difícil de pujar, però és la més alta, amb la dificultat que comporta i, òbviament, és el desig de qualsevol: pujar més amunt que ningú en el món».

Un altre aspecte a considerar és que l'expedició valenciana va ser la primera que va pujar aqueix any. «I no hi hauria molts mes. Tan sols uns russos van pujar després». Es va pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing anys arrere. «Perquè Xina encara tardaria uns anys a obrir la cara nord, que és la seua, i adonar-se que podien ingressar molts diners».

Diners. Açò també era necessari. Fa vint anys una expedició era molt més cara fins i tot que ara. Però va ser la pròpia presidència de la Generalitat qui va fer pròpia l'aventura. A través de José María Felip van tenir accés a Joan Lerma. Un total de 25 milions de pessetes dels de llavors. Era molts diners i no es podia fallar o, almenys, posar tots els mitjans per a acostar-se a l'èxit. «Teníem clar que ascendiríem amb oxigen. l'objectiu era arribar, però també tornar». Una càmera gravaria la pel·lícula per a Canal Nou en justa correspondència.

L'ascensió es va fer en una època en la qual acabava de passar la temporada del monsó, amb el que l'expedició sabia que els esperava un Everest molt nevat. L'atac definitiu va ser el tercer després de dos intents. «Juan Carlos i Moisés van arribar al Cim Sud, a poc menys de 70 metres de la meta, però ací van haver de parar-se».

L'ascensió definitiva va ser de quatre dies des de l'eixida del campament base. Una quantitat de temps més o menys clàssica. Abans d'arribar calia superar tres fites: el Cim sud, un petit promontori des del qual quasi es pot tocar el cim. El Graó Hillary, una paret vertical de 14 metres i la cresta cimera, l'últim pas.

«Record que feia molt bon temps. Un sol esplèndid. Una mica de vent, però el normal quan estàs quasi a nou mil metres d'altitud. No teníem sensació de fred» relata Coc Pérez. L'escomesa final la van fer amb dos muntanyencs aragonesos, Toño Ubieto i Pepe Garcés. Rafael va patir molt. «Conforme pujàvem m'adonava que m'estava quedant sense visió, agreujada per la superfície totalment blanca a ple sol. Era una sensació d'ulleres entelades. Només veia ombres». Va ser ell qui va trepitjar el cim primer. «Però allà dalt no pots ni gaudir i, en el meu cas, va anar un autèntic drama. Només pensava a eixir d'allí perquè era conscient que, sense visió, corria moltíssim risc de despenjarme en la baixada. Amb prou faenes vaig poder cridar amb el walkie confirmant que havíem fet cim». Van pujar els altres tres, incloent a Coc, que venia amb dèficit d'oxigen. «No recorde haver celebrat pràcticament cap cim. No hi ha temps per a molt». Van baixar els quatre junts. «Anàvem molt junts. Conforme descendíem vaig començar a recuperar la visió» recorda Rafael.

Cal estar allà dalt per a saber exactament el que és l'ascensió al Everest. Com són els últims metres?. Doncs una cresta en forma de piràmide, en la qual el vent crea una cornisa de gel i neu. «A banda i banda, el precipici». Respecte, però no por. «Amb experiència vas perdent la por a l'exposició buit», encara que Coc Pérez recorda d'aquell descens «recolzar el piolet més lluny del que havia de, traure-ho i veure el cel blau sota meu».

Ha passat el temps. Però Coc ho reconeix: «em seguisc emocionant quan veig la pel·lícula». Rafael ho recorda com «alguna cosa important. És cert. Després ens van donar la medalla d'or de la ciutat». La rebuda en l'aeroport i els agasajos posteriors els van convertir en personatges populars durant un temps, per a tornar posteriorment al seu feliç anonimat.

Ara veuen la muntanya sagrada de forma diferent. «El Everest s'ha comercialitzat a l'excés. Tot aquell que ho puja mereix un respecte, perquè cal tenir força i valor per a açò. Però la nostra encara era una altra època. I ho aconseguim».

525.732 ATURATS

L'atur registrat a les oficines d'ocupació valencianes va pujar un 1,95% (8.222 persones) durant el mes de setembre, segons dades del Ministeri de Treball. La xifra representa un increment del respecte al mateix mes del 4,68%. L'atur afecta ja 525.732 valencians.

A l'Estat, s'han registrat 95.817 desocupats més durant setembre (2,32%). La xifra d'aturats ha assolit els 4.446.744.

Per una altra banda en setembre es va registrar un descens de 23.831 afiliats (1,42%) a la Seguretat Social al País Valencià.

Font: El Punt /Avui

L'AGRÓ ROIG I EL FUMARELL NIDIFIQUEN A LA MARJAL DE RAFALELL I VISTABELLA

La Marjal de Rafalell i Vistabella (Massamagrell) continua recuperant a poc a poc el seu pols natural i la seua biodiversitat. Després de confirmar la reproducció de les tortugues d'estany europees, els companys d'Acció Ecologista-Agró Horta Nord han realitzat aquest estiu el cens de l'avifauna d'esta zona humida. En total, s'han comptabilitzat aus de 54 espècies diferents, 10 d'elles nidificants, entre les que destaquen l'agró roig i el fumarell de galta blanca, dues espècies "vulnerables" segons els catàlegs espanyol i valencià de fauna amenaçada.

Durant l'estiu, els companys d'Acció Ecologista-Agró Horta Nord, a més a més de treballar en el Projecte Emys en la Marjal de Rafalell i Vistabella (Massamagrell), han realitzat el cens d'aus nidificants d'esta zona humida. En total, els voluntaris de l'organització ecologista han constatat la nidificació de 10 espècies diferents, 2 d'elles pertanyents a l'ordre de les passeriformes i altres 8 a les no passeriformes. Entre les espècies nidificants de la Marjal de Rafallel i Vistabella destaquen les quatre parelles d'agró roig (Ardea purpurea) i les deu de fumarell de galta blanca (Chlidonias hybridus) censades este estiu, ja que ambdues espècies estan protegides pels catàlegs espanyol i valencià de fauna amenaçada com a "vulnerables" i per l'Annex I de la Directiva d'Aus de la Unió Europea.

A més a més d'estes dues espècies catalogades com a vulnerables, les altres huit que han nidificant este estiu a la Marjal de Massamagrell han sigut el gall de canyar (porphyrio porphyrio), el collverd (Anas platyrhynchos), el gomet (Ixobrychus minutus), la fotja (Fulica atra), la polla d'aigua (Gallinula chloropus) i el cabussonet (Tachybaptus ruficollis), a més a més del totestiu (Parus major) i la xitxarra de canyar (Acrocephalus scirpaceus), que són les dues espècies censades que formen part de l'ordre de les passeriformes. La majoria d'estes aus estan protegides pel Catàleg Espanyol de Fauna Amenaçada, en la seua categoria de Règim de Protecció Especial.

Malgrat que no ha sigut possible constatar la seua nidificació, este estiu Rafael Marquina i Jorge Bonet, els companys responsables del cens, també han pogut albirar fins a 44 espècies més d'aus en la Marjal de Rafallel i Vistabella. Dues d'estes espècies, la gavina corsa (Larus audouinii) i l'oroval (Ardeola ralloides), es troben en perill d'extinció a la Comunitat Valenciana, i altres dos, el xatrac d'albufera (Strena hirundo) i la mongeta (Sterna albifrons), estan catalogats com a vulnerables al nostre territori. A més a més, també cal destacar la presència de juvenils de becpla (Platalea leucorodia), martinet (nycticorax nycticorax) i picaport (Plegadis falcinellus), tres espècies en Règim de Protecció Especial segons el Catàleg Espanyol de Fauna Amenaçada.

Estes dades sobre l'avifauna i la constatació este estiu de la reproducció de la tortuga d'estany europea (Emys orbicularis) confirmen la gradual recuperació de la biodiversitat en la Marjal de Rafalell i Vistabella, després de sobreviure a l'amenaça de l'urbanisme desgavellat i ser inclosa per la Generalitat Valenciana en el Catàleg Valencià de Zones Humides. Esta tardor, AE-Agró continuarà treballant, pam a pam i dia a dia, per a accelerar este procés de recuperació ambiental i que tots els veïns de l'Horta Nord puguen gaudir d'esta marjal, pràcticament l'única zona humida que s'ha salvat del taulell en tota la comarca 

 

Font: El Periodico de aquí

ENRIC VALOR I VIVES: LA NORMATIVITZACIÓ VALENCIANA DE LA LLENGUA / LES RONDALLES

Si existeix un personatge il·lustre que haja vertebrat valència des de Vinaròs a Oriola durant la recent història valenciana aqueix és Enric Valor. El seu nom va lligat al trèvol de quatre fulles valencià del Segle passat que forma Valor juntament amb Manuel Sanchis Guarner (una altra figura el centenari de la qual se celebra enguany ja que els hauria complit el passat 9 de Setembre), Joan Fuster i Vicente Andrés Estellés. El que a Sanchis Guarner va ser a la lingüística, Fuster a l'assaig i la crítica literària i Estellés a la poesia, Enric Valor ho va anar la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la.

Enric Valor hauria complit el segle a l'agost ja que va nàixer a Castalla, un poble de l'Alcoià, el 22 d'Agost de 1911 en el si d'una família acomodada rural. Va estudiar per a mestre mercantil, i després es va dedicar a la indústria del calçat, primer a Elda i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. En 1930, als dinou anys d'edat i a Alacant, comença la seua tasca com a periodista i escriptor en la redacció de l'Oncle Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic s'escrivia en un valencià bastant col·loquial i amb ortografia incorrecta, a causa de la influència de l'espanyol. Valor va iniciar en dita periòdica un curs d'ortografia, seguint la normativa contemporània al com, a mesura que va ser publicant lliçons, L'Oncle Cuc va ser adequant-se gradualment.

A principis dels anys 1950 va començar amb l'obra de les “rondalles”, un tipus de contes populars valencians, que culminaria en l'obra Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava la repressió, va tornar a l'obra lingüística i, poc abans dels anys 1960, va tornar a contactar clandestinament amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut a la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.

A conseqüència d'açò, Valor va passar a ser pres polític de la dictadura de 1966 a 1968. Una vegada fora de la presó i, en les seues pròpies paraules, «sense haver après la lliçó», es va involucrar en la fundació, no sense serioses dificultats, de la primera revista en valencià després de la guerra, Els Quaderns Gorg, en el qual escrivia articles de cort nacionalista i, paral·lelament, articles de lliçons de gramàtica en diaris d'Alacant i València. Finalitzada la dictadura Enric Valor va poder difondre lliurement les seues idees i obra literària i va començar a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han sigut molt nombrosos i importants, fins i tot se li va promoure com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València el 13 de Gener del 2000 uns mesos abans de complir els 89 anys. Actualment, el seu nom bateja carrers, places, escoles, i associacions al llarg de la Comunitat Valenciana.

Dins de la seua obra lingüística, es comença pel seu impuls en les normes contemporànies del valencià en el setmanari L'Oncle Cuc d'Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional.

Amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, va ser un del grans propulsor de la normativització del català a Valencia difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com ‘'Curso de lengua valenciana" (Gorg, 1961), ‘'Millorem el llenguatge" (1971) i ‘'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano" (1973), que es pugué publicar en valencià a l'any 1977 (Tres i Quatre).

En el 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), ordenant l'àmplia dialectizació valenciana de la conjugació verbal, es va convertir en el referent principal per a la normativa actual dels verbs, i s'utilitza com a material bàsic per a l'ensenyament obligatori dels escolars valencians.

A part de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seua obra literària. La seua obra més coneguda són les "Rondalles Valencianes" (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).

Potser la seua obra novel·lística més important és el "Cicle de Cassana", que consta de tres novel·les: "Sense la terra promesa" (1980), "Temps de batuda" (1983) i "Enllà de l'horitzó" (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà "La idea de l'emigrant".

L'any del seu centenari cal reivindicar a aquesta il·lustre figura natural de Castalla que no solament va vertebrar lingüísticament tot el territori valencià sinó que a més va connectar amb els altres territoris de parla catalana com el Principat i Balears, normativitzant una llengua que a València pecava a l'excés de col·loquialisme sent la base de l'estudi del català occidental en totes les comarques Valencianes.

Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians.

Anem a congratular-nos de poder veure i escoltar a Enric Valor en vídeo com un petit homenatge cap a la seua figura irreemplaçable al llarg i ample, no solament de les terres valencianes sinó de tota l'àrea catalanoparlant.

DEL CORREDOR MEDITERRANI I ALTRES ASUMPTES QUE AFECTEN AL NOSTRE POBLE

Blanc i en ampolla. En l'estreta ampolla de dos Estats de matriu centralista- malgrat el seu aparent i costosíssim formalisme descentralizador-i origen jacobí. Dèiem que José Blanco, representant del govern central, ho ha dit clar: França i Espanya han signat un acord per donar la prioritat al corredor central en clar perjudici del corredor mediterrani. El govern del PSOE, i les comunitats de Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura i Aragó governades pel PP, que no han deixat de pressionar al govern per donar prioritat al corredor central aposten clarament per l'eix ferroviari Sines-Badajoz-Puertollano-Madrid-Aragó-París. Aquesta competència porta a una situació difícil per a la Unió Europea que haurà d'aprovar les subvencions per al projecte que consideren més prioritari i important, i que amb l'actual crisi econòmica, podría postergar un dels dos projectes bastant temps. No obstant això, segons el parer dels experts logístics, tot apunta al fet que el corredor mediterrani tindria moltíssim menys cost econòmic i una considerablement major projecció logística i econòmica que beneficiaria a tot l'Estat. La veritat és que el corredor mediterrani travessaria territoris que representen el 50% de la població i del PIB estatal, el 60% de l'exportacions, i el 70% de la riquesa turística de l'Estat espanyol, que en els mateixos hi ha 11 ports i 8 aeroports, i que el 80% dels contenidors de l'Estat passen pels ports de Madrid i Barcelona.

Els ministres Blanco, per l'Estat espanyol, i Mariani, pel francès ja han decidit. Es defensarà davant la UE des d'aquests governs de forma prioritària la importància estratègica d'un eix ferroviari central que passant per Madrid-com no- travesse els Pirineus. O siga, el central i no el mediterrani. Una situació que condemnarà a les economies valenciana i del Principat però que també castigarà a l'economia espanyola en el seu conjunt, fet que demostra que o bé es defensen interessos ocults que no coneixem o bé que a Madrid no semblen entendre la gravetat de la situació econòmica actual. La qüestió està també a saber que pensarà Rajoy sobre aquest tema, estarà d'acord amb els seus principals “barons” i “baronas”?, s'arriscarà a enfrontar-se amb el seu gran feu de la Comunitat Valenciana?, Es convertirà Fabra en nacionalista i s'enfrontarà al poder central?. Ho veurem en propers capítols d'aquest serial polític que ens faria gràcia sinó fora perquè en lloc de prendre decisions en benefici de tots s'especula en una situació de gravetat econòmica que tant afecta al nostre Poble.

No obstant això, no és solament aquesta qüestió, a la nostra terra s'estan sofrint moltes altres agressions des del poder central ab la complicitat de les seus sucursals: sentències contra la nostra llengua i plans escolars de trilinguisme que solament tenen el propòsit d'ofegar la immersió lingüística , mentre que a més són precisament els territoris de parla catalana (comunitats autònomes de Catalunya i València) els més afectats per la invasió migratòria, fet que també, al costat de la caiguda de la natalitat dels autòctons que es gravarà en poc temps per la crisi econòmica, posa en una situació la nostra llengua, cultura, i manera de vida, que de no remeiar-se prompte, estaran en perill d'extinció en molt pocs anys.

Importants problemes d'un nus al que ens han portat que haurà de ser tallat si volem sobreviure com a Poble. De moment segueixen tranquil·lament en el poder els polítics que ens han ficat en aquesta situació de la qual semblen no poder o no voler eixir. En les properes eleccions veurem si hi ha noves forces, independents d'interessos centralistes, dels bancs, dels poders financers i el políticament correcte, però sobretot veurem si realment el poble vol eixir d'aquesta situació o participar en el lent suïcidi col·lectiu, econòmic, cultural i existencial al que ens ha portat la patètica casta política al servei d'interessos enemics del nostre poble.

Les actuals comunitats de Catalunya i València no han de resignar-se a romandre com dues entitats enfrontades per absurdes diferències artificials i interessades. Hem de lluitar conjuntament per la nostra identitat i els nostres interessos si no volem veure'ns engolits pel mundialisme capitalista uniformitzador que té com a representants al PSOE i PP des del Estat central. Fa falta.