Estem davant la qual és, segurament, la nostra festa nacional més important. Sant Joan beu de la tradició més antiga possible. Realment se celebra l'arribada del solstici d'estiu. És una festa de comiat, d'un fins ara, al sol que a partir d'aqueix moment donarà menys llum cada dia al nostre món fins a l'arribada del nou sol victoriós en l'altre solstici, el d'hivern, i la seua nit més llarga. Per açò s'encenen fogueres, per a donar més força al sol després de tocar el seu punt culminant en el dia més llarg.
De llarg a llarg de la nostra Europa se celebra el solstici de forma semblant. Es troben casos a Espanya, Portugal, Noruega, Dinamarca, Suècia, Finlàndia o Regne Unit. Dins d'Espanya, és una de les festes més arrelades pertot arreu, però és en la cornisa cantàbrica, sobretot Galícia, i en tota la zona catalanoparlant on més arrelament té.
Centrant-nos en la nostra terra, hauríem de parlar de dues celebracions totalment diferents que mostren la contradicció nacional que mostren. Ens anem a centrar primer en les festes més turístiques que són Les Fogueres de Sant Joan d'Alacant.
LES FOGUERES DE SANT JOAN D'ALACANT.
En la ciutat d'Alacant per Sant Joan es feien nombroses fogueres des de temps immemorials per a celebrar la recollida de les collites en el dia més llarg, però durant el S. XIX, en temps de la reforma liberal, es va prohibir encendre fogueres en aquesta nit per bàndol cada any. Es va donar el cas que en 1881 es va oblidar realitzar el bàndol a l'ajuntament la qual cosa van aprofitar els veïns per a reunir-se en els carrers per a fer jocs, balls i ninots satírics. Açò no es va repetir més.
La festa de les fogueres tal com es coneix ara té, a diferència de les Falles de València, el seu any inaugural. En 1928 es van realitzar les primeres fogueres per iniciativa del Gadità Jose Maria Py que, després de viure 25 anys a València, institucionalitzaria les festes a l'estil de València després de traslladar-se a aquesta ciutat. L'excusa, aconseguir alt percentatge de visites turístiques com la ciutat de València rebia amb les Falles en Sant Josep. D'aquesta manera es va crear una tradició inventada sota els supòsits fallers valencians.
Es va canviar el nom de Falles per Fogueres; el nom de Casal per Barraques i el de Fallera pel de Bellesa del Foc. Més endavant, on si que sembla que va ser precursor pel que fa a València va ser referent a la "tradicional" ofrena de flors a Mare de Déu del Remei ja en temps del dictador Franco. La primera ofrena de flors, sembla ser la més antiga a Espanya, seria l'any 1941. Poc més tard vindria la de la Mare de Déu dels Desemparats a València. Sota honor el d'Alacant, segons la nostra visió que ja critiquem quan parlem de les falles, ja que precisament aqueixa ofrena de flors va ser la que va desvirtuar definitivament l'origen simbòlic d'ambdues festes.
Igual que les Falles, les Fogueres es cremen el mateix dia de la festa. El 24 de Juny, dia de Sant Joan, es cremen els monuments quan la nit del foc, realment deuria ser la del 23 al 24 de Juny. L'únic punt de festivitat que celebren els alacantins i que difereix de la valència fallera serà a causa de les dates d'ambdues. La primera celebra l'arribada de l'equinocci de primavera amb la qual cosa el temps no presta a banyar-se a la nit. En la nit de la cremada de les fogueres fa calor suficient com perquè els assistents demanen aigua als bombers. Amb açò se celebra la tradicional Banyà dels assistents a les fogueres.
Fins a ací una festa que, des dels seus orígens ni tan sols centenaris per un gadità, s'ha transformat en una tradició sent una còpia del pitjor i el millor de les celebracions falleres. No critiquem ací que es copie una festa d'un altre lloc, sinó critiquem els mateixos vicis antitradicionals que es van traslladar a les festes d'Alacant. Un despropòsit per a la nostra identitat. Alacant hauria d'haver triat una altra forma d'orientar la seua festa de Sant Joan amb un estil més tradicional i menys turístic-popular. No critiquem que ho celebren sinó com ho celebren.
Malgrat tot, desitgem que els Alacantins gaudisquen de la seua festa. Els llancem un pensament; el mateix que llancem als Valencians; tal vegada haurien de regenerar la festa cercant la tradició ancestral sobre la turística. A bon entenedor poques paraules basten.
LA NIT DE SANT JOAN: EL CERCLE ES TANCA.
Ací hem parlat de la nit de Sant Antoni fogueres de les quals són un interludi entre el solstici d'hivern i la festivitat tradicional del Imbolc l'1 de Febrer. Sant Josep i les seues Falles representaven la crema de tot el dolent representat en les crítiques per mitjà de ninots just en l'equador de tots dos solsticis. Amb Sant Joan es tanca el cercle de l'època vertical, de pujada, de victòria solar quan aquest, vencent a la nit, va dia a dia donant-nos més llum en les nostres vides. És l'època solar, viril, vertical que arriba a la seua culminació el dia més llarg de l'any durant el solstici d'estiu que representa en les noves festes cristianitzades la nit de Sant Joan. Ací es tanca el petit cercle que representa el mig any solar per a entrar en el mig any lunar, femení, horitzontal que comença en el dia més llarg quan el sol arriba al seu cénit i és acomiadat, com es mereix, per mitjà de fogueres en fosquejar amb la finalitat de donar-li força al sol i que torne victoriós mig any després.
Aqueix dia venç la nit que va guanyant-li terreny al dia des de Juny a Desembre. Curiosament, en aqueix mig any lunar, les festivitats amb fogueres són menys abundants. L'única festa que se celebrava amb la llum de les fogueres era la dedicada al Déu Lugh en el dia del Lugnasad, l'1 d'Agost, quan es complia l'equador entre el solstici d'Estiu (que encara pesava en la memòria del poble com una derrota de la llum del sol) i el equinocci de Tardor. Era la dedicatòria al déu de la llum perquè no s'oblidara que havia de tornar. I ací acaben les nostres festes del foc fins a Sant Antoni després de la victòria solar al desembre.
Aquest és el simbolisme real de la nostra festa del foc. La nostra festa de Sant Joan. Que es renova cada any en la nostra ruta circular per la vida.
DEIXEU QUE RODE LA RODA: LA NIT DEL FOC.
La nit de Sant Joan és conegut en la nostra terra com la Nit del Foc. Cada any es repeteixen les festes, les fogueres, els balls i els cants en les nostres platges i muntanyes. Des de l'Alt Empordà a la Costera i des de la Vall d'Aran a L'alacantí se celebren fogueres aqueixa nit màgica.
En els pobles del Pallars, per exemple, encara existeixen uns costums antics de carregar troncs cremant mentre es corre per mitjà del bosc. La visió des de la llunyania és espectacular ja que es desprenen llengües de foc reflectides en les esquenes. Un parell de setmanes abans els solters del poble van al bosc i talen un tronc (falla) tan gran com les forces ho permeten. A la nit pugen al cim d'una muntanya i descendeixen corrent fins que dos casats els detenen abans de caure. Posteriorment, es cala foc a la foguera.
Els focs d'artifici també són típics en tot la terra catalana durant aquestes festes. En aquestes festes també existeix el costum de realitzar els famosos "Correfocs".
Avui dia els balls estan quasi desapareguts, però abans era típic envoltar la foguera entre els assistents i realitzar balls. On ballaven sardanes realitzaven aquest ball i on no, algun ball de cort circular ja oblidat on la roda, rodava. A Felanitx i Pollença, en les illes, encara es balla la Dansa de Sant Joan Pelos. També a Mallorca, Menorca i Eivissa es realitzen les fogueres en cales on, arribats les 0 hores de la nit, es llancen tres monedes al mar una amb un desig.
A València existeixen infinitat de creences per a aqueixa nit. Una és el bany típic de les dotze de mitjanit, si es realitza un bany en aqueix moment es conservarà la salut del cos durant tot l'any: " Bany de Sant Joan, Salut per a tot l'any".
Aqueixa nit també és la millor nit per a trobar corrents d'aigua o herbes curatives. Les solteres de la costa posaven la vespra de la nit la clara d'un ou en un got d'aigua. L'endemà, si la clara havia format la imatge d'un vaixell es casava amb un mariner si un arbre amb un llaurador.
Moltes són les celebracions i les referències en aqueixa nit màgica. La coneguda com la Nit del Foc.
LA FESTA NACIONAL. LA FLAMA DEL CANIGÓ.
Però entre totes les celebracions, existeix una que es remunta a 1955 quan el Vilatà d'Arlés de Tec en la Catalunya Nord, Francisco Pujades, va decidir encendre el foc de la nit de Sant Joan en el cim del Canigó per a portar la seua flama a totes les zones catalanoparlants.
Amb açò es vinculava la celebració mil·lenària del foc del solstici d'estiu amb el seu significat col·lectiu. El Canigó té un simbolisme per al poble català. Muntanya perduda que actualment pertany a França, està lligat a l'origen mític del poble català i a la seua llengua. Per açò, el simbolisme que radica en el viatge actual al Canigó de persones catalanoparlants de totes les seues fronteres és simbòlic d'unitat nacional. Actualment, acudeixen la nit del 22 de Juny al cim de la muntanya sagrada vinguts del Principat, de la Catalunya Nord i del País Valencià portant cadascun branques d'arbres amb el nom de la seua terra amb la finalitat de cremar-les en la foguera nacional sagrada alçada sobre una creu de ferro que va col·locar allí el govern francés. Aqueix foc sagrat es custodia des de 1965 en el Castellet de Perpinyà des d'on es porta al cim del Canigó any rere any la nit del 22 de Juny.
Des d'allí, quan acaba la nit, cada persona es porta una part del foc revitalitzat amb la finalitat d'encendre amb ell la foguera de la nit de Sant Joan. Perquè arribe més ràpid es realitzen relleus per bicicleta, cotxe, vaixell i altres mitjans.
Què hauria de fer-se amb aquesta festa? Créixer més. Aquesta hauria de ser nostra festa nacional. Amb açò, la foguera del Canigó hauria de celebrar-se el dia de cada any que fóra el Solstici. Des d'allí, hauria de recórrer, no solament tot el Principat, com sembla ser, sinó arribar fins a les illes d'alguna forma i tota València. L'esperit de la tradició catalana simbolitzat en la flama hauria d'arribar al màxim de zones possibles inclosa tota València. Igual que antany els nostres avantpassats descendents d'aquelles terres per a repoblar el nou regne nascut de la conquesta de Jaume I, la flama de la nostra identitat hauria d'arribar per a il·luminar l'època fosca nacional que ens està tocant viure. És vital rebre la flama brollada d'aquelles terres que van veure córrer als llegendaris Otger Cathaló, els 9 barons de la Fama i al Comte Arnau per a la nostra ètnia.
En memòria dels nostres avantpassats vinguts del nord, pel bé dels nostres fills que estan per venir; aquesta hauria de ser nostra autèntica festa nacional. Una festa d'optimisme, de sacrifici, de lluita però, sobretot, d'unitat.
