En la catedral de València, al costat del palau del
Arquebisbe, es conserva una joia del romànic, emmarcada en l'anomenat art de la
Conquesta. És la coneguda com a porta del Palau o de l’Almoina noms posteriors
al probablement original “dels lleidatans”, probablement la part més antiga del
temple. Segons les recerques dutes a terme va ser construida sobre l'antic
mihrad, part més sagrada de la mesquita major derrocada immediatament després
de la conquesta de la ciutat com a demostració simbòlica de la substitució
poblacional i espiritual que suposava l'arribada de les tropes de Jaime I i la
derrota i eixida dels àrabs a València. Desapareixia Balansiya o Madinat
al-Turab, ciutat romana ocupada pels àrabs durant segles, i naixia la nova
València tornada a fundar per Jaime I. Serà a partir d'aquesta portada, una vegada cel.lebrada la primera missa i iniciada simbolicament amb un martell de plata la demolició del mihrad per part del pròpi rei, des d'on
s'iniciarà la construcció de la resta de la catedral de la ciutat.
La Porta dels
Lleidatans podria haber segut anomenada així per la important similitud amb la
Porta dels Fillols de la catedral de Lleida, el que ens fa suposar l'autoria de
la seua costrucció per part d'algun mestre procedent d'aquesta ciutat. Els homens de
Lleida van estar molt presents en la conquista d’aquesta ciutat segons
llegendes i documents replegats per
Cristofor Despuig (1557), Gaspar Juan Escolano (1610), Gaspar Blai Albuixech
(1666) o Teodor Llorente (1887) que afirmen que els primers que entraren a la
ciutat van ser els lleidatans obrint un forat a la muralla-prop dels actuals
carrers de Pintor Sorolla i Poeta Querol- i que per això es van establir com
pesos i mesures els de Lleida, a més de la Costum de Lleida, ordenament juridic
més antic dels valencians. Però més
probablement aquest nom ha quedat en la memòria popular a causa de la presència
de set caps corresponents a set parelles amb els seus respectius noms afegint
sempre la llegenda “sa muller”, al
costat del nom de l'home. No està demostrat
qui van ser aquestes famílies, però existeix des d'almenys el segle XIV
una entranyable llegenda que ja forma part de la memòria popular valenciana, i
que afirma que es tracta dels set matrimonis que van guiar a set-centes donzelles
de Lleida i Urgell que per ordre del rei Jaime I havien de casar-se i tenir
fills amb els soldats que havien participat en la reconquesta i així poblar
aquesta ciutat, un record que podria estar relacionat amb els problemas
demogràfics que va tindre el nou regne durant les primeres dècades degut a la
presència més numerosa d’àrabs que de cristians i que va a fer que a l’any 1270
el rei en Jaime I s’adresara als Consellers de Barcelona de la seguent manera:
“E no trovar que en tot lo Regne de València hage poblat de cristians oltra
30.000 hòmens; e per ço car Nós havem vist que el Regne no ha son compliment
d’hòmens ni de gent, volem-lo-hi fer, car segons semblanza nostra, bé en deuria
haver 100.000 cristians al Regne de València” per lo que va solicitar que es
triara familias honrades i segons i tercers fills de familia “que ell els
heretaria prou”. L'historiador del segle XV Pere Tomich recull en els seus
escrits aquesta llegenda amb les següents paraules ” i poc temps pres de la
ciutat de València i la mes part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dones
i fadrines que ho rei feu venir de Leyda i d'Urgell, i totes dóna i marit dins
de la ciutat; i apres tot aço el dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i el
regne fossen regits”. Posteriorment el cronista valencià Pere Beuter ens parla
de la mateixa llegenda rebaixant el nombre de donzelles a tres-cents “van
arribar de Lleida i la seva comarca tres-centes donzelles , que portaven per
caps set casats amb les seves dones de la mateixa ciutat , que van ser -–com ho
escriu Beuter amb la seva dona Berenguela, i cinquanta donzelles... De Alcarraç
, Guillem i la seva dona Berenguela , amb quaranta. De Alguaira , Francisco amb
la seva dona Remonda o Ramona , i cinquanta donzelles. De les Borges, Pere i
Maria amb seixanta . De Vall de Molins , Ramón i la seva dona Dolça , amb
quaranta. De Sacorra , Domingo amb Ramona la seva dona, i trenta-quatre. De Prada
de Conflent , Bernardo amb Floreta , i veintisis, que per totes van ser
tres-centes les dones; i van casar amb soldats valerosos , per mans del rei;
...” . Recollida per Cristofor Despuig en els Col·loquis de la insigne ciutat
de Tortosa l'any 1557 afegint que aquestes donzelles no van repoblar solament
la ciutat sinó la totalitat del nou regne. En la conversa que inclosa en
aquesta obra entre el cavaller valencià En Pere amb Líbio i Fàbio, cavaller
tortosí es pot llegir:
