ACÍ ESTAREM. VA DE BO!

Volen reviscolar un conflicte. Un conflicte que mai hauria d'haver existit, unes diferències que ja estaven en vies de desaparèixer per sempre.
El conflicte del que parlem va néixer durant els últims anys de la dictadura i inicis de la transició i es va forjar en el si de diversos partits polítics que pugnaven per acaparar parcel·les del repartiment del nou poder que per aquelles dates s'estava establint. A partir de 1976 un grup de franquistes encapçalats per l'antic alcalde Miguel Ramón Izquierdo, i de diferents personalitats de nous partits com a Unión Nacional Española o Unión del Pueblo Español que havien estat marginats per la direcció de UCD s'aparten del projecte reformista de Suárez i apel·len al llavors minoritari sentiment anticatalà que ja es forjava entre els grups més radicals de l'extrema dreta espanyolista, inventant una identitat prehistòrica valenciana i creant una llegenda negra sobre Catalunya, entitat que suposadament voldria envair i colonitzar als valencians. El resultat d'aquests contactes, seria la creació del partit Unió Regional Valenciana, bressol del que després serà Unió Valenciana. Un any després, amb de la victòria del PSPV en les eleccions municipals, UCD que com la resta de les formacions de l'època amb possibilitats de governar havia abraçat-encara que sigui de manera tàctica i electoralista- els senyals tradicionals d'identitat del país valencià (denominació, bandera quatribarrada etc) i no posava en dubte la unitat de la llengua i la identitat compartida entre valencians, catalans i balears, canvia de maniobra i comença a utilitzar la tàctica de Ramón Izquierdo i els excluïts del seu partit amb l'objectiu de dividir a la societat valenciana i mobilitzar a un sector de la població per poder derrotar als seus adversaris polítics i prendre el  poder al País Valencià. Des de la direcció del partit s'encarrega a Emilio Attard que mitjançant els seus homes de confiança Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell organitze aquesta maniobra política amb l'objectiu d'encoratjar un regionalisme espanyolista i anticatalà en un sector de la població i fer passar als seus adversaris polítics com venuts als catalans “que nos quieren conquistar”. Per a això van depurar el partit dels sectors valencianistes contraris a aquesta maniobra com Burguera, Muñoz Peirats o Noguera Roig, i van començar a inventar una història de València segons la qual, el poble valencià s’hauria mantingut pràcticament inalterat al llarg dels temps, parlaria una llengua diferent al català, tindria una cultura i símbols diferents a aquests i una rivalitat històrica amb els mateixos. Segons aquesta curiosa teoria, els valencians-malgrat les evidències linguistiques, documentals i geneològiques- no teníem cap vincle amb els catalans, encara que si amb el conjunt d'Espanya, es defensava una regió valenciana castellanitzada i espanyola i es posicionava contra un supòsit enemic català que volia conquistar i oprimir als valencians. El que semblava una llegenda surrealista i al·lucinant es va convertir en poc temps en una “realitat històrica” movilitzadora per a un sector de la població valenciana amb l'inestimable suport de diferents personalitats polítiques, del diari conservador i proespanyol “Las Províncias”, d'associacions culturals com Lo Rat Penat-que d'altra banda mai havia renegat de la unitat de la llengua fins llavors- i d'alguns escriptors aliens al món acadèmic que van veure publicats els seus disbarats en llibres sense cap credibilitat ni proves documentals. Paral·lelament, els dos grans partits atitzaven aquesta divisió per pur interès electoral evitant amb això que quallés una via política nacionalista al nostre territori, una maniobra que cristal·litzaria anys després en la Constitució espanyola que prohibiria explícitament qualsevol projecte futur d'unió entre catalans i valencians, en el canvi de denominació de País Valencià per Comunitat Valenciana i en la substitució de la bandera tradicional dels valencians (quatribarrada) per la bandera de la ciutat de València (amb franja blava) gràcies als pactes entre Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD). El mateix Partit Socialista i el Partit Popular (successor de UCD i d'AP) pactaran anys després una barrrera electoral del 5% que retardarà durant alguns anys l'entrada de qualsevol opció nacionalista en les institucions. El repartiment de poder que assegurava que el nostre país quedés en mans del partit únic espanyol (PP-PSOE) havia conclòs.
No és difícil avaluar el dany que va patir la societat valenciana durant aquells foscos anys. Molts de nosaltres formem part d'aquesta generació que ha estat adoctrinada en l'odi als nostres germans del Principat, però també hem pogut saber amb el temps que la història ens explica que catalans i valencians vam tenir i tenim els mateixos interessos geoestratégics, que sempre hem lluitat en el mateix bàndol en els successius conflictes en els quals aquest país es va veure immers, que vam patir la mateixa ocupació i repressió, i que no van ser precisament els catalans els que van prohibir la nostra llengua i van abolir els nostres costums i lleis. Vam ser molts els que esgotem hores de discussió defensant acaloradament una de les dues posicions i els que vam viure en primera persona els tristos enfrontaments entre valencians als carrers. Els atemptats terroristes contra institucions, escriptors i llibreries nacionalistes, els enfrontaments polítics i la polarització dels valencians entorn d'aquest conflicte, els experiments amb la nostra llengua operats des de unes suposades normes anomenades del Puig entre altres coses van radicalitzar la desvertebració del nostre poble que quedaria en mans de dos partits sucursalistes aliens als interessos de la població valenciana mentre que quedava enfortida la posició espanyolista i anticatalana iniciada fa tres-cents anys amb l'ocupació borbònica i destinada a castellanitzar la nostra terra a tots els nivells mitjançant l'ús imposat del castellà com a llengua i l'arribada interessada d'importants contingents demogràfics d'extracció castellana, i al mateix temps a impedir qualsevol vertebració nacional dels territoris de cultura catalana.
Curiosament, amb l'arribada del PP al poder de la Generalitat en els anys noranta, i malgrat la continuïtat del seguidisme centralista, el conflicte lingüístic identitari queda parcialment solucionat amb la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que mitjançant un consens de diferents entitats culturals i polítiques valencianes sembla tancar la discussió sobre l'origen de la llengua en acollir-se aquesta-sense cap tipus de resistència per part de la als criteris científics unànimement acceptats pel món acadèmic internacional, la filologia, la història i la romanística i el suport de les Universitats i dels professionals de la llengua. Els membres de la nova Acadèmia, pertanyents a diferents sensibilitats polítiques, i amb un president procedent de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, arriben a la mateixa conclusió que la Real Acadèmia de la Llengua espanyola, l’IEC, les Universitats i el món acadèmic, això és, que “valencià” és la denominació històrica que els valencians han donat a la llengua catalana, arribada a aquestes terres amb la majoritària colonització de pobladors catalans a partir del segle XIII i enquadrada en la variant occidental d'aquesta llengua. Una demol.ledora conclusió que solament va ser discutit per alguns sectors marginals que no van poder rebatre a la gran quantitat de recerques, textos i aclaparants proves històriques publicades per professionals solvents, prestigiosos i reconeguts que sempre van comptar amb el suport de les institucions i de l'Acadèmia.
Desafortunadament, la història sembla repetir-se, senyal que o hem oblidat o no hem après gens dels últims quaranta anys. Els grups reconegudament seccesionistes malgrat el poc recolzament electoral dels seus partits que no arriva al 1%, i el PP que ja no sap a on recorrer per salvar-se de la desfeta, han iniciat la seua particular ofensiva contra la nostra identitat. Durant les passades semanes el grup parlamentari del PP ha presentat una llei per a que la RAL defina al valencià com una llengua independent del català afegint sense cap vergonya que té els seus origens en l’iber!!!. Per les mateixes dades a Burjassot el PP, organitzacions seccesionistes com Lo Rat Penat junt al PP, el GAV i altres grups d’extrema dreta organitzaren una manifestació anticatalana sense molt recolzament popular, tot hi ha que dir-lo. I el passat dissabte 6 de juliol podiem llegir en el diari “Las Provincias” un article de un tal Enric Esteve, president de Lo Rat Penat demanant la disolució de l’AVL per servir els interessos del nacionalisme català baix el titol de “Si volen lio el tindran” (sic) en la mateixa linia de la entrevista al mateix personatge i de un manifest al que el diari va cedir una página sencera en el que afirma que l’AVL “fon en el seu moment un greu error polític del Partit Popular” (sic) que “resulta obvi afirmar-ho, els àraps i els berebers conquistadors permeteren als nous súbdits mantindre les seues costums i la seua llengua i el romanç se va forjant afegint al romanç primitiu l’influència de la llengua àrap. En el segle XIII el rei Jaume I dugué al Regne de València (no acalareixen si ja existia) la llengua occitana que era la seua materna, la qual es va fusionar amb el romança que ací es parlava, lo que donà la naturalesa definitiva a la llengua valenciana”, i també diu que malgrat que l’un era fill d’un notari de Palamós i el segón, fill del senyor d’Eramprunyà al Principat, “ningú s’atreví a catalogar de català” a la llengua  de personatges com Sant Vicent Ferrer o Ausias March entre d’altres. Aquesta increïble declaració que utilitza les mateixes frases i paraules de Enric Esteve pareix no tindre en comte que va ser el propi Vicent Ferrer el que diu tot el contrari al afirmar que parlava català en diferents ocasions, fet perfectament documentat, ni que d’Ausias March van dir que era “cavaller valencià de nació catalana”. Suposem que aquestes barbaritats que finalitzan amb amb una clara petició, “Hora és ya d’acabar en ella. I el camí és molt senzill. Deixen de dotar-la econòmicament i voran com els “doctes acadèmics” que cobren mensualment de l’erari públic valencià , eixiran corrent” (sic), tenen una explicació, el mateix Enric Esteve  reconeix que no és “ilustrat com els de l’AVL”. Està clar, volen reviscolar la “batalla de València”.

 El  Partit Popular i la seua periferia que veuen com perilla la seua hegemonia, com perd suports electorals elecció després d'elecció, es multipliquen els casos de corrupció en el seu si i sobretot com perilla el seu futur polític en un dels seus feus més importants sembla haver decidit ressuscitar el vell conflicte lingüístic, para com els seus predecessors, mantenir-se en el poder, i ho fa en un moment d'importants avanços electorals del nacionalisme d'aquest país i al mateix temps amb un important front sobiranista al Principat que podria influir en el futur del País Valencià en detriment del centralisme i del projecte estatalista espanyol. I ho fa per guanyar uns vots que se li van escapant dia a dia debut  principalment a una gestió nefasta plagada de casos de corrupció i saqueig generalitzat que han deixat al País Valencià a les portes de la fallida i en un dels moments econòmics més difícils de la seva història. Amb això pretenen matar dos pardals d'un tir: perpetuar-se en el poder i tallar qualsevol aspiració nacional en un dels territoris amb major potencialitat econòmica de l'Estat espanyol. Els perjudicats, com sempre serem els valencians que veurem com es frenen les nostres aspiracions i interessos, la nostra normalitat nacional i la mateixa existència de la nostra identitat com a poble per satisfer de nou els interessos partidistes d'una oligarquia que no ha fet més que destruir la nostra consciència nacional i les nostres aspiracions de futur.
Des de Va de Bo, esperem que el poble valencià no torne a caure en aquest parany i sàpiga triar, sense imposicions ni enganys qual és el camí que vol seguir i qual és la millor manera de defensar i lluitar per la nostra identitat i els nostres interessos.
Ha arribat el moment de conèixer qual és el nivell de maduresa del nostre poble, i de saber si hem après una mica de les lliçons de la nostra història o tornem a ser un poble feble, derrotat i humiliat que no vol aixecar el cap i ser amo del seu propi destí.
Nosaltres seguirem lluitant per la primera opció. I estem segurs que als valencians ja no els fan por el fantasmes apolillats de fa quaranta anys.

Ací estarem. Va de Bo!