En alguns llocs de la costa valenciana romanen aïllades però orgulloses, testimonis d'un altre temps, certes torres discretes l'actual funció de les quals està avui més relacionada amb l'interès arqueològic i històric que amb el seu primitiu ús pel qual van ser construïdes i col·locades, no per casualitat, en certs llocs estratègics de les nostres costes.
Es tracta de les torres de guaita, també conegudes com a torres de sentinella. El seu nom deriva del germànic wahta. I és que, ja als segles X i XII, aquest tipus de torres jalonaven la frontera de l'antiga Gothia, construïdes en llocs elevats i inexpugnables amb l'objectiu d'avisar mitjançant senyals lluminosos de qualsevol agressió sarraïna als territoris europeus. D'aquest tipus de torre va derivar l'anomenada torre de costa, molt freqüent en les costes mediterrànies catalanes i valencianes. En aquest últim regne són conegudes, tal com hem dit, com a torres de guaita i van tenir una important funció militar durant el segle XVI, quan els atacs dels pirates nord-africans eren desgraciadament molt freqüents en les nostres costes. Aquestes avui poc conegudes agressions suposaven un greu problema per a les poblacions valencianes costaneres que van veure com els seus camps eren arrasats, els seus habitatges destruïts i molts dels seus veïns assassinats i segrestats per a la venda d'esclaus, atacs que d'altra banda comptaven amb la complicitat de bona part de la població morisca, connivència que seria clau en la decisió, pocs anys després, d'expulsar a la població morisca.
En el Regne de València van ser construïdes unes 68 que formaven part de tota una xarxa defensiva costanera i de les quals desgraciadament queden avui molt poques. De no més de vint metres i estructura circular es trobava estructurada en diversos pisos on residia una guarnició militar permanent La seva funció era de vigilància i també de defensa militar. Miraven al mar, perquè del mar arribava el perill d'atacs sarraïns, i quan aquests ocorrien, s'encenien les anomenades “falles”,- paraula popularitzada segles després en les així cridades festes de la capital valenciana-, fogueres lluminoses a les bases de les seves terrasses que alertaven a les poblacions properes, mentre els soldats de la torre es disposaven a la seva defensa. Un altre tipus de senyals eren les fogueres que en el cas de no haver-hi novetat – “moros en la costa”, tal com ha quedat plasmat en el saber popular- s'encenien cada cert temps sent transmeses d'una a una altra de les torres del sistema defensiu. A la capital va ser particularment coneguda la “falla del Micalet”, torre de la catedral on diàriament s'encenia una foguera, una vegada albirades les de les torres de costa, per indicar que no hi havia perill d'atacs, costum que es va mantenir fins a ben entrat el segle XIX.
Un record de la nostra història viva del que encara podem trobar a les nostres terres alguns exemplars perfectament conservats com la Torre de Guaita del Puig o la de Xeraco, testimonis d'una època en la qual els nostres avantpassats van saber defensar i construir un poble amb voluntat de ser i romandre resistint amb feresa contra qualsevol colonització estrangera . També a les comarques catalanes del Maresme i Tarragonés es troben importants monuments d'aquestes característiques.
