El concepte nació té la seva herència intel·lectual al món il·lustrat, la seva plasmació pràctica en la jacobina Revolució francesa i la seva expansió territorial va de la mà del liberalisme. La nació és un principi nascut en estreta associació amb els interessos crematístics del tercer estat. En unió indissociable del liberalisme i del capitalisme, el principi de nació s’ha anat estenent per tot el món, arribant a ser l’actual element configurant del present model polític del planeta. Aquest concepte ha anat associat a tota classe de tensions, enfrontaments, conflictes, desavinences, lluites, genocidis, repressions i sagnants guerres.
Però és correcte parlar de nació o nacions? Aquest terme realment s’ajusta a la realitat? Respon als anhels de determinats col·lectius? Defineix la veritable essència d’Europa?
Per respondre a aquestes preguntes, abans de res, hem de partir d’una premissa que hauria de ser l’a, b, c per a qualsevol historiador: mai es poden jutjar fets del passat amb principis actuals. De la mateixa manera que manca de sentit analitzar a Esparta sota el prisma de l’actual humanisme, tampoc té cap sentit pretendre analitzar realitats històriques nascudes fa 1.000 anys amb un criteri encunyat fa només 217 anys i consolidat pel pensament liberal i els interessos de les burgesies locals al llarg del XIX.
Llavors quin criteri cal seguir? Més que parlar de nacions, doncs incorrem en un desajustament històric, difícilment sustentable, hem de parlar d’identitats. Aquestes sí que han existit sempre.
Posem cinc exemples: Primer: el cognom és la nostra autèntica carta d’identitat. Ells indiquen la nostra arrel i l’herència dels nostres ancestres. Ells són la nostra veritable referència. Segon: la història d’un ancià camperol servi de 101 anys, que explicava com al llarg de la seva vida havia tingut quatre passaports diferents: el de l’Imperi austro-hongarès, el iugoslau, el bosnià-hertzegobí i el serbi. Però ni ell, ni la seva família, ni les seves propietats s’havien mogut de lloc. Ell, els seus ancestres i els seus descendents, sempre han estat serbis. Tercer: la família catalana Prats. Assentada des de temps molt llunyans en el Rosselló (Catalunya nord) i que arran del tractat dels Pirineus (1659), les seves propietats van quedar dividides entre dues estats (França i Espanya). Se’ls va obligar a triar la pertinença a un només d’aquests dos estats, però a tributar a les dues hisendes. La família Prats, malgrat tot, ha fet perviure la seva identitat catalana de la mateixa manera que el camperol serbi ha fet perdurar la seva. Quart: si Napoleó hagués guanyat la guerra, segurament ara, tots tindríem passaport francès, però el serbi seguiria sent serbi i el català seguiria sent català. Cinquè: l’àvia materna de qui subscriu, va morir als 81 anys sense amb prou feines saber parlar el castellà ja que tot el seu món només ho havia codificat en un perfecte català. Sobre ella no van tenir incidència ni els canvis de règims, ni les etiquetes polítiques de moda, ni les capritxoses denominacions administratives. Tots aquests exemples tenen un comú denominador: la identitat. Identitat que estava i està per sobre de tot tipus d’enginyeria política. La identitat sí és una realitat carnal, constatable i vivible. La identitat està divorciada de les modes o els interessos circustancials i caducables.
Però què entenem per identitat? Per identitat entenem totes aquelles comunitats posseïdores d’un comú i peculiar substrat de sang i que, pervivint en temps i espai, han establert una dialèctica particular, única, intransferible i irrepetible de solucions i respostes davant els desafiaments del mitjà i l’univers. Aquesta definició implica la preeminència de l’identitari per sobre de les bagateles conceptuals i queda associada a una pervivència en el temporal. La pròpia definició porta implícites les diferències claus envers el concepte de nació.
Les nacions, per definició política, es poden crear i descrear, poden néixer i desaparèixer. Les identitats no. Elles estan per sobre de les conjuntures i, de fet, han sabut perviure a elles, com a mínim, en els últims mil anys.
Des del nostre punt de vista entrar en la discussió de si tal o qual territori és o no una nació és un exercici de pura discussió bizantina, que només serveix perquè Europa continuï dividida, enfrontada i sobretot distreta. Acceptar aquest debat és deixar-nos encaixonar en els estrets paràmetres del liberalisme europeu. És una absoluta pèrdua de temps discutir aquest tema amb els qui, en nom de les actuals nacions, estan tolerant i quan no fomentant, l’arribada a Europa d’éssers halògens a la raça blanca. Els qui així ens volen despersonalitzar, no poden parlar de nacions ja que ni tan sols estan sent capaços de respectar l’herència identitària dels seus avantpassats.
Afirmem que Europa només sobreviurà si recupera el sentit de la seva veritable naturalesa: la seva identitat carnal. Afirmar el sentit identitari per sobre de qualsevol un altre, és ajustar-se a l’ànima peculiar que batega a cada vall, a la xiulada única de cada bosc, a l’especial murmuri de cada riu, al llenguatge màgic que neix de cada muntanya, al recolliment interior que es percep en cada llac. I en cada comunitat identitària europea, tot això es dóna, però es dóna de forma especial, diferent i única.
Defensar la nostra identitat és no renegar del nostre passat ni dels nostres ancestres. Europa és la suma d’un centenar d’identitats. Preservar-les és el dret i el deure tot europeu.
Àlvar Riudellops
