CULLA, LA JOIA DEL MAESTRAT

A la comarca de l'Alt Maestrat, entre muntanyes, boscos, bancals i masies fortificades amb centenars d'anys d'història, resisteix Culla, poble d'imatge medieval, miraculosament ben conservat. Culla és un d'aquests llocs on sembla que el temps no ha transcorregut en els últims set-cents anys. En les seues antigues i bells carrers els ressons de les guerres carlistes i el passat templer semblen estar esperant al visitant que fuig del món modern per donar-li la benvinguda i sumir-ho en un ambient clarament identitari. El poble de Culla es troba assentat en la serra d’Ensegures a 1.081 metres, el seu terme municipal és el major del Maestrat i un dels més abruptes, on la seua població es trobava fins  fa relativament poc disseminada en més de tres-centes masies.

A Culla es parla un català occidental bastant pur, fruit de les primeres repoblacions d'aquesta zona en la primerenca data de 1233 on es van assentar famílies amb els cognoms de Berenguer, Roig, Cabestany, Carbonell, Fabregat, Fillol, Gravalosa, Minguet, Pagés, Pitarc o Punyonosa, als quals s'afegiran amb el pas del temps els Vidal, Barreda, Peris, Centelles, Bellés, Peraire, Bonaventura, cognoms que podem trobar en altres pobles i racons del Maestrat.

El Maestrat, que rep aquest nom per haver estat territori dels Maestres de la valenciana Ordre de Montesa, hereva de la dels Templers, és un extens i muntanyenc territori, avui poc poblat però amb molta història per haver estat la primera extensió conquistada als moros i per això la primera a ser repoblada per colons arribats de Catalunya i en menor mesura d'Aragó, Navarra i Occitània. Es tracta d'una zona molt especial on es guarden amb zel importants tradicions medievals, ritus pagans que es confonen amb festivitats cristianes, llegendes de bruixes i éssers del bosc i llocs recòndits considerats màgics o especials. A aquestes terres van venir a refugiar-se càtars albigesos d'Occitània i la Catalunya vella fugint de la repressió de Roma. L'Ordre del Temple sempre va estar molt interessada a posseir-la. En 1213, la regió, que assenyalava el límit del bisbat de Tortosa, va ser promesa pel rei Pere II a l'Ordre dels Templers en compensació per la futura ajuda de les hosts d'aquest Ordre de cavalleria en la seua conquesta, una acció militar que hauria d'esperar fins a 1233 ja sota el regnat de Jaime I.

En el cas de Culla, el seu primer senyor va ser el noble aragonès Blasco de Alagón, passant per herència a la seua filla Constança i per matrimoni de la mateixa a la família catalana dels Anglesola que van donar la primera carta de població. En 1244, Guillem d'Anglesola finalment va cedir Culla i els territoris de la Setena (Atzeneta, Benafigos, Benassal, Torre d’Embessora, Vilar de Cans, Vistabella, Molinell, Corbo i Boïl) a l'Ordre del Temple a canvi de deutes personals de la família per valor de mig milió de sous jaquesos. Però a causa de disputes i enfrontaments posteriors, l'Ordre no va poder gaudir d'una de les seues més anhelades possessions sinó uns pocs anys abans de ser dissolta en 1312. A partir de 1319, Culla, com la resta de possessions templaries del Regne de València van passar a les mans de l'Ordre de Montesa, creada per substituir en terres valencianes a la suprimida Ordre del Temple, i serà precisament Culla la seu de la Tinença del mateix nom, un càrrec que estava en mans del Comanador Major o Lloctinent del Maestre que agrupava els territoris de la Setena de Culla. A partir de finals del segle XIV, la Tinença es converteix en batllia que heretà la família Monsonís de Benassal, descendents del primer comanador, i que va mantenir en el seu poder durant almenys cinc generacions, i la Comunitat d’Herbatge de Culla que agrupava a tots els municipis de la batllia compra els drets d'explotació de recursos pecuaris i forestals a l'Ordre organitzant un efectiu comprat de ramaderia que va rebertir en una millora econòmica de la zona i en el millorament i ampliació del casc urbà. La comunitat d’Herbatge va perdurar de forma gremial i comunitària fins a l'arribada del liberalisme i l'abolició de gremis, germanors i comunitats rurals. Aquesta situació i un desgrat rural nat cap a les ideologies modernistes liberals i l'asimilacionisme igualador de corrents polítiques arribades  de l'estranger, va portar a la majoria dels camperols de la zona a recolzar el carlisme durant les guerres del segle XIX, convertint-se tant Culla com el Maestrat íntegrament en caserna general, teatre d'operacions i petit estat carlista. Per aquestes terres va cabalgar el mític general Ramón Cabrera. Després de les derrotes del carlisme i la desaparició de les comunitats rurals, la zona va empobrir-se i es va produir una important migració cap a les localitats més riques de la Plana i sobretot les grans ciutats i zones industrials, principalment València i Barcelona.

Avui Culla és un reflex perfecte del que va ser fa segles i que conserva edificis històrics dels segles XVI i XVII al costat de restes de muralles medievals i l'antic hospital del segle XIII que va funcionar com a presó en les guerres carlistes. En definitiva un petit racó de la nostra identitat i història de visita més que recomanable per a tot aquell que estime i vol coneixer la seva terra i els esdeveniments del nostre poble.

http://www.levante-emv.com/ocio/2012/07/20/culla-esplendor-medieval/922515.html

http://www.flickr.com/photos/toni_duarte/7203456186/

http://ocet.org.es/las-rutas-del-temple/

EL RACÓ DE L'ANELL: TERRA DE NINGÚ, TERRA DE TOTS ELS VALENCIANS

El Racó de l'Anell és terra de ningú. Situat entre els termes municipals de Tavernes Blanques i la ciutat de València, rep el seu nom de l'encreuament en forma d'anell de les aigües de dues històriques sèquies valencianes, sense barrejar-se, la de Rascanya i la Font. Es tracta d'un petit paradís amb dotze antigues alqueries i les seues consegüents hortes on es conrea creïlles, enciams, cols però sobretot la millor xufa que dóna nom a la nostra internacional orxata. Envoltada de la bullícia de l'antiga carretera de Barcelona i del barri valencià de Torrefiel, a pocs quilòmetres de Museros i en la mateixa comarca, el Racó de l'Anell suposa un espai privilegiat d'alt valor patrimonial, ambiental, agrícola i paisatgístic, un oasi de tranquil·litat, un racó de gran interès humà que exerceix de pulmó verd en el nord de la capital valenciana alhora que salvaguarda de la nostra mes antiga tradició i cultura, representant la nostra agricultura artesanal i la nostra forma de vida en aquesta cada vegada més monstruosa i canviant València. Miraculosament el Racó ha aconseguit sobreviure a tots aquests canvis i el seu paisatge dista poc del que tindrien no fa molts anys la majoria de poblacions de l'horta valenciana. Un lloc on les famílies es troben arrelades en la terra i conserven els seus costums i una forma de viure sana i natural. Els nostres avis encara van conèixer aquesta emblemàtica zona valenciana quan en les seues alqueries es criaven porcs per a les factories de Tavernes- la de Roig o Marquès- el fem del qual, barrejat amb l'arena de la propera platja servia per a enriquir una generosa terra que donava les millors xufes per a L'orxata elaborada a Alboraia. Les seues alqueries, Xarrín, Xirivellano, Cassani, Sùria, Xenillach, Tomàs, Coixo, Carrils...segueixen habitades i les seues gents treballen encara les seues fèrtils terres, participant en les tasques agrícoles com ho van fer els seus avantpassats, amb les seues pissarres penjades de les alqueries i sent part del Consell regulador de la Xufa valenciana.

Avui tot açò està en perill. El PGOU pretén fer passar una de les seues noves carreteres just per aquest fràgil lloc amb l'excusa de descongestionar la ciutat pretenent convertir els seus fèrtils i emblemàtics llocs en asfalt, soroll i contaminació. El projecte preveu destruir la majoria de les seues històriques alqueries i la desaparició de la seua horta. No sabem si a partir d'aquest projecte haurem de consumir la nova orxata valenciana amb xufes conreades a Xina, però si sabem que València perdrà una vegada més un lloc important i irreemplaçable del seu patrimoni, de la seua cultura i de la seua història. Un projecte que si no ha seguit avançar de moment és per la falta de recursos econòmics de l'administració.

El problema és que a més, els mig centenar de veïns; de Tavernes de cor, però empadronats a València a on pertany el terme municipal; que ja arrepleguen signatures, tenen poca capacitat de convocatòria i protesta i se senten abandonats pels seus representants. De València? de Tavernes? Per açò es troben en terra de ningú.


Però l'horta valenciana no és terra de ningú, és patrimoni de tots els valencians, i han de comptar amb la solidaritat de tots els que vivim en poblacions agrícoles, de tots els que pertanyem a un poble que ha sabut afirmar-se mitjançant la comunió entre terra i home, treballant i acaronant de forma sostenible una terra que ha sabut ser generosa amb aquells que l'han sabut respectar. Una terra que per sobre de macroeconomies, globalitzacions i especulació ens ha
donat de menjar i ens salvarà si sabem defensar-la i lluitar per ella.


Per açò, el Racó de l'Anell és terra de tots. No podem deixar a soles a les seues gents en aquesta lluita, perquè la seua victòria sobre els interessos econòmics que beneficien a l'especulació de la oligarquia financera amb la complicitat dels representants polítics del binomi PP-PSOE, serà també la nostra.


Com diu un dels habitants del Racó de l'Anell des de la porta de la seua alqueria, la mateixa de diverses generacions familiars, "nosaltres la terra la treballem. Si desapareix el camp i les cases, desapareixem les persones".


No deixem que desaparega. La seua lluita també és nostra.


Salvem el Racó de l'Anell! Salvem l'Horta!

 
Font: Projecte Museros.

DE BALAGUER A XÀTIVA. JAUME II, EL DARRER COMTE D'URGELL

A l'interior del castell de Xàtiva (La Costera) es pot visitar la presó on va passar els seus últims dies Jaume d’Urgell, darrer comte d'aquesta casa i pretendent català a la Corona d'Aragó després de la mort de Martí I l'Humà sense descendència. Un bell sepulcre adornat amb les armes de l'antic comptat d'Urgell i les del casal d'Aragó-Barcelona recorda als visitants que en eixe mateix castell morí "el molt alt senyor en Jaume d'Aragó, dissortat darrer Compte d'Urgell, fracasat hereu de la Corona del Reyalme aragonés". Llegenda romàntica per a alguns, rebel i bandoler per als seus enemics i un perfecte desconegut per a uns altres, el darrer Comte d'Urgell forma part de la nostra oblidada història, de la nostra memoria i del nostre passat. Molts van ser els vincles d'aquest personatge amb València i el seu poble-el seu pare va ser governador de València i a valència es casà ell mateix-, un poble que per altra banda va defensar la seva causa i fins i tot es va batir en armes en la avui practicament desconeguda batalla de Morvedre. Aquesta és la seva història, la nostra història.

 Jaume d'Urgell va néixer a Balaguer (La Noguera) l'any 1380. Era fill de Pere d'Aragó, comte d'Urgell, i nebot de Pere III el Cerimoniós, qui ho va nomenar Governador de València, i de Margarida de Montferrat. Per part de pare era besnét del rei Alfons IV d'Aragó i rebesnét de Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols i Ongria. Per part de mare, era així mateix rebesnét del rei Alfonso IV i descendia de les cases de Mallorca, Borgonya, Montpeller i Mataplana. En 1407, es va casar a València amb Elisabet d'Aragó, filla de Pere el Cerimoniós i germana de Martí I. Elionor d'Aragó, germana d'Elisabet, casarà al seu torn amb Juan I de Castella, de la família dels Trastámara. En les negociacions d'aquest últim  matrimoni, Pere d'Aragó insistirà que Elionor renuncie als seus drets dinàstics, petició a la que no va voler accedir Enrique II de Castella, pare del contraient, un fet que canviarà la història de la Corona d'Aragó en els anys següents.
A partir de 1408, ja convertit en Comte d'Urgell i vescomte d’Ager, dos dels títols més importants de Catalunya, comença el seu ascens polític en ser nomenat Lloctinent de Catalunya. En 1409 una vegada mort sense descendència legítima Martí el Jove, princep successor de la Corona d'Aragó, el rei Martí I ho va nomenar Procurador i Governador General de la Corona, un càrrec associat al successor en el tron, fet que es va interpretar com a voluntat real que el comte Jaume d'Urgell fos el successor a la Corona. No obstant això les pressions de la facció aragonesa dels Gurrea van fer que Martí I revoqués el nomenament pocs dies abans de morir i destacats antiurgellistes van fer córrer el rumor que el rei no havia deixat explícit que el comte d'Urgell era el seu hereu, alguna cosa que d'altra banda no es podia provar, per la qual cosa la Corona va quedar sense successor oficial i l'elecció de Fernando de Antequera, fill del rei de Castella i de la germana del rei d'Aragó, en unes irregulars sessions diplomàtiques, gràcies a la intervenció del fosc i polèmic representant català Gualbes, del valencià Vicente Ferrer i dels valedors aragonesos del de Antequera, que també comptava amb el suport del papa Benet XIII i de l'alta noblesa aragonesa. A favor del Comte d'Urgell es trobava l'element popular, petita noblesa i alta aristocràcia del Principat, Mallorca i València, destacant les famílies Cabrera, Luna, Cardona, Montcada, Lloria, Vallterra i Vilaragut. Per si l'acció diplomàtica no havia estat suficient, Fernando de Antequera es va disposar a concentrar les tropes castellanes a les fronteres del territori català-aragonès i a reivindicar el seu dret a la successió. Paral·lelament la ciutat de Saragossa sota l'autoritat de l'arquebisbe Jiménez d'Heredia tanca les portes al Comte d'Urgell que al·legava el seu dret com a Procurador General de la Corona. La mort de l'arquebisbe Heredia durant una trobada amb el lider aragonès urgellista Antón de Lluna i la  posterior excomunió d'aquest per part del Papa Benet que mostrà així les seues simpaties pels Trastàmara, provocà l'entrada d'un exèrcit castellà d'ocupació a Aragó i gran part del regne de València- amb la complicitat dels Urrea a Aragó i dels Centelles a València- decantaran la situació a favor de Fernando de Trastámara i Jaume d'Urgel es retirarà cap a les seves possessions a Balaguer. Malgrat diversos intents de reunions entre les dues faccions, les tropes castellanes dificultaven l'accés a les mateixes dels urgellistes i a més la repressió contra les personalitats d'aquest bàndol, especialment a Aragó i València va ser molt forta, per la qual cosa limitava clarament la seva actuació política i diplomàtica. 

No obstant això, el 25 de setembre de 1411 els Vilaragut  organitzaren a Vinaròs un parlament valencià amb la presència del governador Arnau Guillem de Bellera que decantarà oficialment al regne de València-popularment ja ho estava- en la defensa del pretendent legítim Jaume d'Urgell i contra les forces d'ocupació castellanes que  pretenien imposar a Fernando de Trastámara. El parlament va organitzar un exèrcit que es va dirigir a Morvedre on es va enfrontar a un exèrcit castellà clarament major i militarment superior al comandament de Diego Gómez de Sandoval sense poder rebre l'ajuda de l'exèrcit de Ramón de Perellós organitzat amb catalans i gascons per Jaume d'Urgell per socórrer als seus partidaris valencians i que van ser frenats pels castellans en terres de Tortosa. La batalla de Morvedre que va tenir lloc el 27 de febrer de 1412 va suposar la derrota de les forces urgellistes valencianes i la mort d'un dels seus principals valedors, Arnau Guillem de Bellera, noble del Pallars establert a València i governador d'aquesta plaça, al fill del qual van obligar els defensors després de la derrota a passejar el cap del seu pare entre els seus fidels derrotats. Després d'aquest desastre militar, la ciutat de València, encara que profundament partidària del Comte d'Urgell, es lliurarà als partidaris del Trastámara i les aliances polítiques en mans dels Centelles i dels germans Ferrer iniciaran polítiques de suport cap a Fernando de Trastámara. Després del Compromís de Casp de 1412 i l'elecció de Fernando com a nou rei de la Corona d'Aragó, aquest es va encaminar a Saragossa on va ser proclamat rei i inicià una política d'afavoriment cap a les famílies que li havien recolzat i de forta repressió cap als seguidors del d'Urgell, destacant el cas del comte de Benavent que públicament va rebutjar la legitimitat del castellà i que va ser allí mateix  detingut, i després torturat i assassinat. En aquest any el regne de Mallorca, també favorable a Urgell, rendeix homenatge al nou rei i Jaume d'Urgell pacta amb el seu nebot i nou rei un acord de respecte.
En 1413, el nou rei va haver de convocar les Corts Catalanes a Barcelona per jurar les constitucions i furs dels regnes, però no estant acostumat al pactisme català, molt diferent a l'autoritarisme castellà, acabarà enfrontat als representants catalans per diferents qüestions, situació de descontent que aprofitarà Jaume d'Urgell per revoltar-se de nou i reclamar els seus drets atacant Lleida i Osca, però sense trobar suports ni ajudes per part d'uns partidaris degudament desactivats i castigats per part de les noves autoritats i per d'altres premiats i encumbrats pel nou monarca. D'aquesta manera, les tropes reals van acabar perseguint i acorralant al Comte al seu castell de Fomós, a Balaguer, on es rendirà després de 17 dies de setge.
Jaume d'Urgell va ser jutjat pels seus principals enemics polítics i condemnat a presó perpètua i pèrdua de totes les seves possessions i títols. Desapareix el títol de Comte d'Urgell i la família va ser desposeida de les seves terres i prerrogatives. Per la seva banda Jaume d'Aragó (abans d'Urgell), a qui les posteriors generacions coneixerien amb l'àlies del dissortat, va passar la resta de la seva vida en presons castellanes en condicions duríssimes, fins que en 1426, el rei Alfons el Magnànim, fill de Ferran de Antequera, conscient de les condicions en les quals es trobava l'antic comte, que ja comptava amb gairebé cinquanta anys, ho va traslladar al castell de Xàtiva perquè visqués els seus últims anys en unes condicions més dignes. D'aquesta manera, va voler el destí, que els últims paisatges que veiessen els ulls de l'últim Comte d'Urgell foren els de el regne valencià que tant suport i lleialtat li va mostrar. Una terra que precisament va ser repoblada anys enrere per molts i notables llinatges de l'antic comtat d'Urgell.

POBLES I LLINATGES: BOCAIRENT

Bocairent (la Vall d'Albaida), bella i emblemàtica localitat valenciana situada en la vessant nordoccidental de la serra de Mariola i en la vall del mateix nom. Localitat eminentment agricola, destaca per la seva economia tradicional textil i les seus reconegudes mantes, avui practicament desapareguda per causa principalment de la globalització i de la arrivada al nostre país de productes barats des de països orientals d'economies emergents amb els que no pot competir la nostra industria local i tradicional i que han causat un important augment de l'atur tant en Bocairent, com en la resta de la comarca i de tot el territori valencià. 

Compta amb restes arqueològics que daten del Neolític, així com de poblats de cultura ibèrica i viles romans. Pertanyent a la taifa de Denia, va ser conquerida en 1245 per les tropes de Jaume I i repoblada com la majoria de poblacions del Regne de València principalment per families catalanes i d'altres vingudes d'Aragó. Entre els seus primers pobladors consten els Cerdà, de la Cerdanya, els Calabuig i Cabanes, de l'Empordà, els Guimerà, de l'Urgell, els Montllor, de Pallars, els Belda, de la Garrotxa, els Vimbodí de la Conca de Barberà o el linatge de carlans urgellencs dels Peris d'Orís...També, dintre de la nòmina de families catalanes tenim als Albalat, Falcó, Guerola, D'Ou, Castelló, Ferré, Martí, Mollà, Moltó, Montllor, Camarasa, Amat, Berberà, Armengol, Seguí, Blanes, Bodí, Cirera, Ferrer, Ferri, Guerola, Llobregat, Verdú, Vallebrera o Vila. Amb cognom aragonés tenim als Calatayud, Beneyto, Daroca, Gurrea o Vicedo. En record de la seva conquista i en honor al patró de la vila, es celebren del 2 al 5 de febrer les festes de moros i cristians.

Aquesta nomina de cognoms portats pels primers pobladors i colons de Bocairent pot consultar-se als Morabatins de l'ARV, al Llibre del Repartiment, a la Carta Pobla de Bocairent, Agres i Mariola i al molt documentat i inestimable llibre del profesor Enric Guinot "Els fundadors del regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval". Ed.Tres i Quatre, 1999

HEROIS I PATRIOTES DEL NOSTRE POBLE: JOAN BAPTISTE BASSET

El passat 15 de gener, es complien 285 anys de la mort del patriota valencià i combatent per les nostres llibertats Joan Baptiste Basset, avui injustament oblidat per molts dels seus compatriotes.

Nascut a Alboraia, comarca de l'Horta, en el si d'una família d'artesans, era fill de Joan Basset, fuster, escultor i daurador i per part de mare descendia d'una familia de la petita noblesa-els Ferrer de Lis- . Sent molt jove s'allista en l'Exèrcit realitzant gran part dels seus primers anys de carrera militar a Itàlia. Anys després va passar a Àustria on ingressa en els Exèrcits imperials, prenent part en les campanyes d'Hongria contra l'Imperi otomà i en les de Milanesat, on va ser inclòs en el cercle de militars de confiança de l'arxiduc Carlos d'Àustria. En 1705, per ordre del pretendent i amb el grau de mariscal de camp, va participar en l'expedició naval que des de Lisboa es va dur a terme contra Felipe de Borbó, desembarcant en Denia amb un reduït grup de austracistes i el nomenament de Comandant general del Regne de València. En Denia va proclamar rei a Carlos d'Àustria, va fortificar la població i va iniciar els preparatius de la revolta valenciana contra el Borbó. En els dies següents tota la comarca i moltes poblacions veïnes es van unir a l'alçament de Basset i les seves tropes, a les quals s'havia unit el destacat militar Rafel Nebot i milers de maulets valencians i van entrar a Alzira, Tavernes, Oliva i Gandía, arribant a València el 15 de desembre de 1705 on va ser rebut com a heroi i alliberador. Per aquesta acció, Carlos d'Àustria li va atorgar el nomenament de marquès de Cullera i el senyoriu de l'Albufera a la seua mare. Va ser nomenat governador militar de Xàtiva al març de 1706, on va resistir diversos intents d'ocupació per part de les tropes borbòniques.

Després de la derrota d'Almansa de 1707 i la següent ocupació militar borbònica, Basset abandona territori valencià i es dirigeix amb les tropes austracistas cap al Principat, encara en mans austracistes, quedant a Barcelona al costat de les tropes imperials a les quals pertanyia, tropes que seguint a l'arxiduc d'Àustria van abandonar Barcelona en 1713 i a les quals Basset es va negar a seguir per compartir la sort de l'assetjada ciutat al costat de la resta dels seus compatriotes. Va tenir al seu càrrec l'enginyeria militar i a l'adreça de l'artilleria durant la defensa de Barcelona i va formar part dels últims reductes que a partir de l'11 de setembre van lliurar les armes. Detingut dies després va ser embarcat a Alacant al costat d'altres dirigents austracistas i traslladat a peu fins a la presó de Hondarribia on va estar fins a 1719 per després ser traslladat a Segòvia, on va emmalaltir greument. Amb l'amnistia de la Pau de Viena, va ser cridat per Carles d'Àustria perquè es traslladés a Viena, no podent fer-ho per trobar-se impedit per la seua malaltia, raó per la qual va quedar a Segòvia cuidat per dos jesuïtes i morint el 15 de gener de 1728. El ja emperador Carlos VI li havia concedit un any abans el títol de Feldmarschall-Leutnant de l'Exèrcit Imperial.

Joan Baptiste Basset és recordat en una escultura en la seva localitat natal i en el Fossar de les Moreres (Barcelona).

BALL DE DIMONIS DE SANT ANTONI A VINARÓS: UN ALTRE DELS NOSTRES BALLS CIRCULARS

El ball dels dimonis de Vinaròs és un altre ball dels nostres. Representa la lluita de Sant Antoni amb el diable. És circular perquè acaba com comença després de ballar al són de la coneguda melodia Sant Antoniana. També és guerrera ja que comença amb un enfrontament entre el sant i el dimoni. El dimoni precisament porta una forca, símbol agrícola per excel·lència, i l'ermità un pal símbol de sustentació en el pelegrinatge i el clergat. En un moment s'ajunten les tres funcions tradicionals en un plànol.
De guerrera pansa a solar, una altra dansa més de les nostres que pren forma de cercle, forma solar.
Finalitza igual que comença després d'anunciar la crema de la foguera. Si començara de nou seria repetida una vegada i una altra en forma circular i perpètua sense que notàrem canvi algun.

SANT ANTONI, L'ERMITÀ: UNA DE LES MELODIES DOLÇAINERES MES NOSTRA

Una tonada molt coneguda i escoltada per tot arreu de la nostra terra li dona nom el Sant dels animals: "Sant Antoni l'ermità".  Interpretada pel instrument mes nostre: la Dolçaina.