A la comarca de l'Alt Maestrat, entre muntanyes, boscos, bancals i
masies fortificades amb centenars d'anys d'història, resisteix Culla,
poble d'imatge medieval, miraculosament ben conservat. Culla és un
d'aquests llocs on sembla que el temps no ha transcorregut en els últims
set-cents anys. En les seues antigues i bells carrers els ressons de
les guerres carlistes i el passat templer semblen estar esperant al
visitant que fuig del món modern per donar-li la benvinguda i sumir-ho
en un ambient clarament identitari. El poble de Culla es troba assentat
en la serra d’Ensegures a 1.081 metres, el seu terme municipal és el
major del Maestrat i un dels més abruptes, on la seua població es
trobava fins fa relativament poc disseminada en més de tres-centes
masies.
A Culla es parla un català occidental bastant pur, fruit de les primeres
repoblacions d'aquesta zona en la primerenca data de 1233 on es van
assentar famílies amb els cognoms de Berenguer, Roig, Cabestany, Carbonell, Fabregat, Fillol, Gravalosa, Minguet, Pagés, Pitarc o Punyonosa, als quals
s'afegiran amb el pas del temps els Vidal, Barreda, Peris, Centelles,
Bellés, Peraire, Bonaventura, cognoms que podem trobar en altres pobles
i racons del Maestrat.
El Maestrat, que rep aquest nom
per haver estat territori dels Maestres de la valenciana Ordre de
Montesa, hereva de la dels Templers, és un extens i muntanyenc
territori, avui poc poblat però amb molta història per haver estat la
primera extensió conquistada als moros i per això la primera a ser
repoblada per colons arribats de Catalunya i en menor mesura d'Aragó,
Navarra i Occitània. Es tracta d'una zona molt especial on es guarden
amb zel importants tradicions medievals, ritus pagans que es confonen
amb festivitats cristianes, llegendes de bruixes i éssers del bosc i
llocs recòndits considerats màgics o especials. A aquestes terres van
venir a refugiar-se càtars albigesos d'Occitània i la Catalunya vella
fugint de la repressió de Roma. L'Ordre del Temple sempre va estar molt
interessada a posseir-la. En 1213, la regió, que assenyalava el límit
del bisbat de Tortosa, va ser promesa pel rei Pere II a l'Ordre dels Templers en compensació per la futura ajuda de les hosts d'aquest
Ordre de cavalleria en la seua conquesta, una acció militar que hauria
d'esperar fins a 1233 ja sota el regnat de Jaime I.
En el cas de
Culla, el seu primer senyor va ser el noble aragonès Blasco de Alagón,
passant per herència a la seua filla Constança i per matrimoni de la
mateixa a la família catalana dels Anglesola que van donar la primera
carta de població. En 1244, Guillem d'Anglesola finalment va cedir Culla
i els territoris de la Setena (Atzeneta, Benafigos, Benassal, Torre
d’Embessora, Vilar de Cans, Vistabella, Molinell, Corbo i Boïl) a
l'Ordre del Temple a canvi de deutes personals de la família per valor de
mig milió de sous jaquesos. Però a causa de disputes i enfrontaments
posteriors, l'Ordre no va poder gaudir d'una de les seues més anhelades
possessions sinó uns pocs anys abans de ser dissolta en 1312. A partir
de 1319, Culla, com la resta de possessions templaries del Regne de
València van passar a les mans de l'Ordre de Montesa, creada per
substituir en terres valencianes a la suprimida Ordre del Temple, i serà
precisament Culla la seu de la Tinença del mateix nom, un càrrec que
estava en mans del Comanador Major o Lloctinent del Maestre que agrupava els territoris de
la Setena de Culla. A partir de finals del segle XIV, la Tinença es
converteix en batllia que heretà la família Monsonís de Benassal, descendents del primer comanador, i que
va mantenir en el seu poder durant almenys cinc generacions, i la
Comunitat d’Herbatge de Culla que agrupava a tots els municipis de la batllia compra els drets d'explotació de recursos pecuaris i forestals a
l'Ordre organitzant un efectiu comprat de ramaderia que va rebertir en
una millora econòmica de la zona i en el millorament i ampliació
del casc urbà. La comunitat d’Herbatge va perdurar de forma gremial i
comunitària fins a l'arribada del liberalisme i l'abolició de gremis,
germanors i comunitats rurals. Aquesta situació i un desgrat rural nat
cap a les ideologies modernistes liberals i l'asimilacionisme igualador de corrents polítiques arribades
de l'estranger, va portar a la majoria dels camperols de la zona a
recolzar el carlisme durant les guerres del segle XIX, convertint-se
tant Culla com el Maestrat íntegrament en caserna general, teatre
d'operacions i petit estat carlista. Per aquestes terres va cabalgar el mític general Ramón Cabrera. Després de les derrotes del
carlisme i la desaparició de les comunitats rurals, la zona va empobrir-se i es va produir una important migració cap a les localitats
més riques de la Plana i sobretot les grans ciutats i zones
industrials, principalment València i Barcelona.
Avui Culla és un
reflex perfecte del que va ser fa segles i que conserva edificis històrics dels
segles XVI i XVII al costat de restes de muralles medievals i l'antic
hospital del segle XIII que va funcionar com a presó en les guerres
carlistes. En definitiva un petit racó de la nostra identitat i història
de visita més que recomanable per a tot aquell que estime i vol coneixer la seva terra i els esdeveniments del nostre poble.
