EL FANTASMA DE FELIPE V

L'any de 1707 les tropes borbòniques, d'inspiració centralista, jacobina i asimilacionista vencen a la resistència popular i tradicional identitària encarnada principalment per valencians i catalans. Després de la derrota les forces militars borbòniques van marxar cap a Xàtiva on els maulets valencians es van fer forts enfront de les mateixes.

Després de dos setges, els borbònics van aconseguir destruir les muralles i entrar en la ciutat cremant-la i deportant a la població. Posteriorment, se li va donar el nom de Nova Colònia de Sant Felipe i va ser repoblada amb nous colons. Xàtiva és un símbol de la resistència identitària al centralisme borbònic així com de la imposició i destrucció de les identitats per part de la "nova Espanya" asimilacionista i uniformitzadora dels Borbó que trencava i enterrava el tradicional pactisme entre les identitats que van fer juntes la reconquesta europea de la península, una nova oligarquia que iniciava un procés de destrucció de la identitat i arrels a València amb l'objectiu de deixar al poble valencià sense valor amb els quals lluitar contra les imposicions polítiques i econòmiques d'una nova casta oligàrquica i caciquil que encara no hem pogut llevar-nos. Els furs de València, els seus costums, constitucions i lleis van ser anul·lats, l'existència política dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó destruída, la seva memòria soterrada i fragmentada i la seva llengua relegada a àmbits privats. Des d'aquest moment es va treballar des de l'Estat central per fer oblidar a valencians i catalans el seu passat comú, els seus trets culturals i la seva forma de ser, procedint-se des de llavors a una castellanització forçosa i creixent que tingué com resultat el desarrelament i confusió cultural i històrica-amb les seues conseguents divisions i baralles internes- que avui pateix el poble valencià i que li impedeix cohesionar-se i lluitar pel que és seu.

El etnocidi que va començar a les nostres terres després de la batalla d'Almansa i la destrucció i crema de Xàtiva va ser la causa que a l'ajuntament de la ciutat el quadre de Felipe V, penje cap a baix, com a signe de repulsa que la ciutat, així com els valencians tenen cap a qui va agredir a la nostra identitat i va destruir la nostra existència política mitjançant el dret militar de conquesta. Uns fets que els valencians no oblidem.

Tampoc semblen oblidar-ho, tres-cents anys després, els que sostenen en la titularitat de la Corona espanyola i cap de l'Estat central al seu descendent Juan Carlos I, ja que en el discurs de nadal "a tots els espanyols", van col·locar ben visible després de la figura del monarca un retrat de grans dimensions precisament de Felipe V, aquell rei de trist record per a valencians i catalans. Casualitat, burla, fatxenderia, o potser advertiment?.

Nosaltres preferim el quadre de cap per avall com a record i al·licient per seguir lluitant per la nostra ferida i mil·lenària identitat.

MEMORIA I HERÈNCIA DELS VALENCIANS

"Els valencians hem venerat sempre la memoria  de Jaume I. Gracies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals; ell tragué en el 1238 València de l'Islam, i la incorporà a Europa, i ell ens donà als valencians una llengua romànica, jove, noble i robusta." (...)

"Nosaltres els valencians actuals, cal proclamar-ho, no descendim dels moros vençuts, sinó dels cristians vencedors"

M.Sanchis Guarner, "La llengua dels valencians"

80 ANIVERSARI DE LES NORMES DE CASTELLÓ

Les Normes Ortogràfiques de Castelló o Normes del 32 es tracten d'un acord signat a Castelló de la Plana en 1932 en el qual s'estableixen unes normes ortogràfiques. D'aquesta manera, al desembre de 1932, es va arribar a un acord elemental per a la nostra llengua. Va ser signat per nombroses institucions culturals del País Valencià i seguint les normes fabrianes s'adaptaven a les particularitats del valencià.

En un inici, al començament del segle XX, ens trobem amb dos corrents d'escriptors en valencià. Uns que escrivien en una ortografia arcaitzant, partidaris del moviment de la Renaixença valenciana i uns altres, més de caràcter popular, que escrivien amb una ortografia basada en el castellà. Davant aquesta situació, en els anys trenta, des de la revista Taula de Lletres Valencianes un grup d'escriptors van promoure una campanya animant a desenvolupar unes normes unitàries. A partir d'aquest moment es van suscitar nombroses iniciatives, com l'aparició del llibre de Lluís Revest, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Manifestant que "per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord". Anys més tard, amb la fi de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, la situació política en l'Estat espanyol va possibilitar un major ús de la llengua.

La idea de la unitat de la llengua va guanyar adeptes, i va ser la Societat Castellonenca de Cultura la que de bases entre els principals escriptors i entitats culturals valencianes, donant lloc a les conegudes Normes de Castelló.

Les Normes de Castelló van ser avalades per les principals institucions linguístiques valencianes tal com el Centre de Cultura Valenciana, la Societat Castellonenca de Cultura o Lo Rat Penat així com pels principals filòlegs i escriptors en valencià  i va suposar un compromís definitiu en el que es respetaven l’esència, l’estil i les normes unitaries ideades per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans, admitint també l’us de les especificitats dialectals tant propies del territori valencià com del català occidental

Avui dia, les Normes de Castelló estan avalades per l’ofiialitat institucional l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. És important destacar que no són unes normes ortogràfiques completes sinó simplement una guia. La AVL considera que el valencià es la denominació tradicional, històrica, legal i estatutaria per a la llengua catalana en la comunitat autónoma de València reconeguent l’unitat de la llengua “que parlen avui els aragonesos de la Franja, catalans, valencians i balears” dins de l’Estat espanyol.

Però, quin sentit té la unitat de la llengua avui dia? En un món globalitzat, on el capitalisme salvatge ens espenta a la pèrdua de la nostra identitat, es fa necessari apostar per la unitat de la llengua com a eix vertebrador de la nostra societat.

Amb més d'onze milions de catalanoparlants hem d'intensificar les iniciatives que pretenen restituir en la seua plena dignitat la nostra llengua en els seus territoris històrics apostant per la seua normalització en tots els aspectes de la societat.

En paraules de Lluís Messeguer: «si fa cent anys la llengua oral, en terres valencianes, era el valencià, i vingueren les Normes del 32 a construir la possibilitat de l'escriptura —educativa, literària, comunicativa— en termes de modernitat, ¿com no posar la llengua i la literatura en l'agenda del present trànsit de la societat de l'escriptura a la de l'audiovisual, la globalització i la vida multilingüe?»

El nostre lloc està al costat del de Lluís Messeguer, Salvador Guinot, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia, Enric Valor, Joan Fuster i tots aquells que van apostar per la unitat de la llengua. Perquè si avui no consolidem el nostre projecte lingüístic, desapareixerem com a poble.
La clau per a una nova resistència al mundialisme uniformitzador i nivelador és l'afirmació de les identitats étniques com la nostra. Només amb les identitats fortes i fidels a la seva esència i esperit es podrà crear l'unic marc polític de futur capaç de fer front al capitalisme mundialista i a l'oligarquia política-financera: Una Europa lliure, independent i sobirana organitzada en unitats étniques.

És per això que advoquem per un projecte netament identitari, que comence per la defensa i promoció de les Normes del 32 i que finalitze en un marc polític que garantisca  la sobirania linguistica dels territoris de parla catalana sense imposicions de cap tipus.

JUAN CARLOS MORENO CABRERA: EL LINGÜÍSTA CASTELLÀ AMB MÉS SENY D'ESPANYA

Navegant per Internet ens hem trobat a un catedràtic madrileny de lingüística per la Complutense de Madrid, nascut a 1956, que hauria de ser més conegut en tota Espanya. Les seues teories lingüístiques no tenen desaprofitament i els seus discursos són demoledors.

Com para mostra un botó, no hem pogut evitar prendre diversos exemples dels seus discursos en castellà, la seua llengua nativa, que són revolucionaris des del punt de vista d'un nadiu de la Castella central així com demoledores. Nosaltres li donem tot el valor filològic i científic que es mereix. Una altra Espanya es veuria ara si els vells castellans hagueren pensat i sentit com ell.

Per a començar anem a introduir el resum d'un discurs realitzat a Barcelona que és realment imprescindible.

Per a continuar, anem a inserir la conferència completa de la qual forma part el resum anterior. Si tens paciència i ganes és millor veure la versió completa que el resum. Una conferència definitiva.

Anem a continuar el nostre particular homenatge a aquest magnífic lingüísta amb un discurs realitzat a Galícia on exposa la teoria dels "ximples útils". Molt bo.

El lingüísta no oblida a Portugal i el portuguès com a part d'Espanya. Una visió d'Espanya a reivindicar
Imprescindible.

Un discurs que nega, des de Madrid, l'atac a l'Español que tant es repeteix actualment des del Nacionalisme Español com un Mantra. Imprescindible per a entendre el problema.

És útil l'anglès? Per a Juan Carlos Moreno Cabrera no solament no és útil sinó és més útil per a un espanyol conèixer el galleg o el català abans que l'anglès. Un discurs imprescindible i molt bé argumentat.

Per a finalitzar aquest petit homenatge a una personalitat a descobrir en tota Espanya, un exemple inèdit de madrileny parlant castellà en una tertúlia en català. Un lingüísta madrileny que trenca motles en una Espanya etnocida i centralista.

A les preguntes sobre l'independentisme català aquest madrileny deixa perles com aquestes:

• "Seria un gran error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent perquè això seria utilitzat contra el català, seria una amenaça contínua".

• "Catalunya s'hauria d'abocar a Hispanoamèrica i promoure una visió diferent del castellà, internacionalista i no centralista".

• "El govern espanyol considera que el poble català no té la potestat de decidir com s'han d'educar els seus nens. De fet considera que el poble català no existeix com a tal".

• "No sé si Mas és independentista de veritat. El que sí que ho és és el poble català".

Un catedràtic que, sens dubte, hauria de tenir un seient assegurat en la Real Acadèmia de la Llengua. Moltes coses canviarien.

9 D'OCTUBRE, CONTRA EL MAL QUE VÉ D'ALMANSA

Contra el mal que vé d'Almansa. Contra el centralisme, la corrupció, la dictadura financera del neoliberalisme, el endeubtament, les despeses, contra el caciquisme provincialista, contra el meninfotisme i la conformitat, la destrucció del medi ambient, la substitució demografica i el malgovern.

Per la nostra terra, la nostra heréncia, la nostra personalitat i les nostres arrels comunitaries. Pel respecte als nostres origens, i a la nostra història. Per la unitat de la llengua. Per una nova politica valencianista i social. Pel dret a esser Poble i per un futur comú amb els nostres germans del nord.

9 d'Octubre. Seguim el nostre somni. Rebeldía i Reconquesta!

BARCELONA, 11 DE SETEMBRE DE 1714: VALENCIANS LLUITEN PER LA IDENTITAT

"No se ha visto en este siglo semejante sitio, más obstinado y cruel"

Vicente Bacallar y Sanna, Marqués de San Felipe (1669-1726) "Comentarios de la guerra de España e historia de su rey Felipe V, El Animoso" ~Biografia Oficial de Felip V~

El triomf de les tropes Felipe V a Almansa el 25 d'abril de 1707 va obrir les portes per a la reconquesta borbònica del regne de València i la subsegüent abolició dels Furs i institucions d'autogovern valencianes, al·legant Felipe V el delicte de «rebel·lió» i justificant-se en virtut del «dret de conquesta». Molts els valencians, solos o amb les seues famílies, van haver de deixar les seues cases i hisendes pel temor a les represàlies borbòniques exiliant-se massivament a Catalunya, únic territori espanyol que encara estava sota el domini d'aquell a qui havien proclamat rei, l'arxiduc Carlos d'Àustria. A partir de 1707 van arribar a Barcelona gran nombre de famílies austracistes valencianes seguint als seus marits, pares o parents pròxims. El 16 de juny de 1713, davant la convocatòria de la Junta de Braços de Catalunya que havia de dirimir sobre la declaració de guerra, els representants del regne de València exiliats a Barcelona van lliurar als Tres Comuns de Catalunya una representació amb la seua adhesió a la causa.

Proclamada la declaració de guerra per part del Principat de Catalunya, el 12 de juliol els representants del regne de València van presentar per escrit la seua adhesió a la guerra contra Felipe V i contra França.Al llarg del bloqueig i lloc de Barcelona els valencians van tenir un paper destacat en la seua defensa, assenyalant-se entre els oficials majors el general Juan Bautista Basset i Ramos, així com els diferents regiments d'infanteria i fusilería que els valencians presents en la ciutat comtal van alçar per a lluitar pels seus furs i institucions d'autogovern. Seguint el mateix procés, els representants de regne d'Aragó exiliats a Barcelona des de l'abolició dels seus Furs en 1707, i novament abolits en 1710, van presentar la seua representació el 15 de juny de 1713, un dia abans que els representants valencians per respectar la prelació jeràrquica en ser el regne d'Aragó cap de la Corona d'Aragó; 15 l'endemà passat d'haver-se publicat l'edicte de declaració de guerra, l'11 de juliol de 1713 els representants aragonesos van presentar per escrit als Tres Comuns de Catalunya la seua adhesió a la guerra contra Felipe V i contra França. Per a combatre en el lloc de Barcelona, els aragonesos van alçar un regiment de cavalleria, un regiment de fusilers, una companyia de voluntaris de cavall, i dos de voluntaris del carrer. Igualment vital per a la defensa de Barcelona va ser la contribució del regne de Mallorca, també sota sobirania de l'arxiduc Carlos d'Àustria, i des del qual arribaven periòdicament combois amb provisions, armament i municions per a combatre contra les tropes borbòniques apostades al voltant de la ciutat.

El marquès de Rubí, virrei de Mallorca, organitzava els combois ja anàs amb el subministrat per les institucions mallorquines, ja amb el que s'enviava des del regne de Nàpols, un altre dels territoris de la Monarquia d'Espanya baix domini austracista.

VALÈNCIA ES CREMA: POCA PREVENCIÓ I MOLTES PARAULES

El divendres València va clarejar amb pluja de cendres. El Diumenge va clarejar amb una olor a cremat que reflectia el que estava passant en la província de València aproximant-se a Castelló.

València es crema. El nostre petit pulmó, ferit des de fa anys, s'està extingint a causa de negligències pertot arreu. L'incendi que estem vivint en aquests dramàtics dies està afectant a poblacions així com el nostre camp i els nostres boscos, patrimoni de tots els valencians. Existeix un perill, que envaïsca els parcs naturals de les serres Calderona i Espadá. Dos dels principals pulmons verds de la nostra terra. La Serra Calderona també esta plena de pobles com Serra, zona de descans de molta gent de la nostra terra sobretot els pobles de l'Horta on anàvem a passar les pasqües, a arreplegar aigua de les fonts o a pujar amb la bicicleta pels seus camins plens de vegetació i aire pur. La Serra Espadá és un altre centre neuràlgic al com pertany probablement l'únic bosc autòcton que queda en tota la nostra terra de sureres, alzines i roures d'una antiguitat mil·lenària. El foc ja ha arribat a les rodalies de la Cova Santa on anaven els nostres avantpassats de molts pobles valencians en peregrinació amb els seus carros en viatges d'uns dies fa algunes dècades. Afectat ha sigut el poble des d'on ix un dels millors vins dolços de la terra: Torís, entre moltes altres poblacions germanes.
El nostre pulmó es crema. Fan venir ganes de plorar de ràbia davant les imatges que apareixen en els mitjans de comunicació així com de les fotos que podem veure. Qui té la responsabilitat d'aquesta massacre? En primer lloc podem celebrar, no sense indignació, que aquests incendis semblen no haver sigut provocats com molts uns altres. Han sigut originats per negligències d'uns operaris d'energies renovables que estaven treballant en una casa de camp entre uns altres. La qüestió que s'hauria de resoldre en aquesta situació, és si aquests operaris estaven preparats per a treballar en aquestes condicions mediambientals amb bufadors i altres elements varis. Si l'empresa encarregada de la instal·lació va facilitar als seus operaris els elements bàsics per a evitar una tragèdia d'aquesta magnitud. Si el camp i el bosc valencià està preparat per a no ser incendiat després d'un contenciós d'aquesta magnitud. Si la Generalitat de València està preparada per a enfrontar-se a un problema d'aquestes dimensions. Si el treball de reforestació està ben planificat.

Tantes preguntes per a un drama tan gran. Primer cal assenyalar que les retallades en matèria laboral podrien haver ocasionat aquest drama. NO s'han d'enviar operaris a aquestes zones sense estudiar les possibles fallades i remeiar-los. Així com s'han d'enviar operaris responsables i preparats per a aquests treballs de risc mediambiental, i amb açò no estem posant en dubte la capacitat de l'empresa i dels operaris la labor dels quals desconeixem.
 
En segon lloc recalcar que el bosc i la muntanya valenciana no està preparat per a un incendi. Per què? Molt senzill. Des de fa algunes dècades no es permet la realització de paelles a l'aire lliure com antany o la capacitat d'acampada lliure com vam fer molts joves de fa algunes dècades en festivitats com a setmana santa. La dictadura del políticament correcte no permet criticar certs temes en l'actualitat com aquests. Aquells menys privilegiats que no disposaven d'una caseta per a poder passar el diumenge aprofitaven el camp per a anar de paella, sota alguna garrofera, múltiples fa poques dècades per la zona, es podia "plantar" les taules on s'acudia en carros tirat de cavalls a mitjan segle passat i amb cotxe a la fi del mateix, amb la finalitat de cuinar la típica paella del diumenge en companyia de familiars o amics. Així es divertia la joventut del passat, sense necessitat d'acudir a centres comercials varis a menjar en franquícies com el McDonalds, on els seus fills gaudien d'un dia de camp en companyia de la família i en contacte directe amb la naturalesa. Pocs incendis es van originar a causa
d'aquests "actes delictius" en l'actualitat.

De la mateixa forma, sobretot a la primavera en les festivitats de Pasqua, molts valencians anaven al camp a passar les festivitats cercant llocs on acampar lliurement per tota la geografia de la nostra terra valenciana. A les nits es feien fogueres on tots els acampats es reunien i sempre hi havia algun que sabia tocar una guitarra cantant durant la nit en harmonia amb aquella gent que coneixies d'altres poblacions valencianes. I pocs incendis es van originar per aquestes accions delictives en l'actualitat. Més aviat al contrari, es tenia molta cura en què no passara una desgràcia ecològica les principals víctimes de la qual serien aquells que gaudien de l'acampada o la paella del diumenge, i al mateix temps s'evitava l'aparició de mala herba, autèntic càncer de l'incendi, en utilitzar la que apareixia a plantar tendes o a encendre les fogueres controlades vàries que hi havia pertot arreu.

En açò entra la Generalitat Valenciana. En les últimes dècades ha prohibit l'acampada lliure en el camp, la qual cosa va portar als valencians a passar les seues vacances a llocs més permesos com les platges de Gandia o altres zones d'oci més... "civilitzades" amb la consegüent despesa de lloguers o discoteques sent menys naturals o socials. També es va prohibir el foc controlat del Diumenge per a fer paelles que els nostres avantpassats van gaudir durant generacions amb escàs altercat incendiari. A canvi d'açò, al final, es va modificar el costum diumenger del camp per els, cada dia més massificats, centres comercials que ajudaven al consum, a la despesa i al fet que cada dia menys gent gaudisca del Diumenge com un festiu, participant de la roda capitalista global. Amb tot açò, es va modificar l'hàbit del descans valencià més d'acord amb els "temps moderns". Fins a, tal vegada, eliminar el descans diumenger definitivament dels nostres calendaris, ajudat durant l'última dècada sens dubte per milers de persones vingudes més enllà d'Europa on per a ells el Diumenge no és el mateix que festa i, veuen natural, que es "labure" un dia com el "Dominus Dei".

Però tot açò ha evitat els incendis? No solament no ho ha evitat, sinó que ho ha dramatitzat en les últimes dècades. Des que va arribar ICONA a Espanya en la dècada dels 70 del segle passat, curiosament encara que sense assenyalar-los com a causa directa, es van intensificar els incendis en la costa mediterrània. Especialment desastrós va ser la dècada dels 80 per a València. En les retines dels valencians pot quedar aquella celebració hipòcrita de la baixada dels incendis forestals en la nostra terra pels governants de llavors, precisament d'un altre color polític però igual d'involucrats en la nostra terra, quan quedava poc per cremar. Normal que baixaren els incendis!!.
Aquesta entitat va desaparèixer en l'última dècada del segle passat.

En els últims temps on la seguretat de les muntanyes Valencianes pansa per la Generalitat, s'ha sabut que al mateix temps que s'ha invertit en circuits de Formula I i altres esdeveniments varis de gran interès popular, s'ha reduït en 5 Milions de € i Mil persones els efectius en la lluita contra incendis. Açò pot explicar la tardança a contenir un foc d'aquestes magnituds. Al mateix temps s'ha sabut que la brossa d'herba en els camps porta 10 anys sense netejar-se. Açò s'uneix al fet que el poble valencià ha sigut, a poc a poc, retirat dels camps la qual cosa unit a la falta de pasturatge de les últimes dècades, creen les condicions d'expansió d'un incendi. Si no s'inverteix a llevar herba aquesta es transforma en una espurna d'incendi davant el menor descuit o tempesta. 

Els gravíssims incendis no han sigut realitzats pel nostre govern de la Generalitat, veritat és, però també és veritat que si s'hagueren netejat les muntanyes invertint en precaució o ben hagueren permès les mítiques paelles o acampades dels valencians respectuosos amb la seua terra els quals solien netejar les males herbes "gratuïtament" en utilitzar un bosc i una muntanya a poc a poc abandonada; si no hagueren reduït la despesa a prevenir els incendis o haguera invertit en un o més hidroavions en una terra entre el mar i la muntanya que ajudaria moltíssim en el treball d'extinció d'incendis; si no haguera reduït els efectius contra-incendis o, és més, haguera format a quadrilles de voluntaris valencians que es prengueren mà d'ells en situacions com aquestes ja que segurament molts valencians s'oferirien voluntaris en aquests moments per a lluitar contra el foc devorador que està consumint la nostra terra... o tantes altres mesures, possiblement no s'hauria allargat aquest drama fins as sap quan.

Tot açò se sumisca a la falta d'informació oficial, on en les seues notícies de Canal 9 únicament es nomena com un mantra al vent com a causa principal que no estiga encara extingit o la dissonància en les dades reals entre les 20 Mil hectàrees oficials i les més de 50 Mil oficioses que es coneixen.

Per tot açò, el govern de la Generalitat és responsable directe en la falta de control sobre uns incendis que devasten València i poden aconseguir Castelló en les pròximes hores, a més del vent, amb la qual cosa el conseller de Governació, Serafín Castellanos, i uns altres més deurien dimitir de vergonya. Però en una Espanya en el qual l'únic que sap dimitir té alzheimer no sembla probable que es prenguen mesurades d'aquest tipus.
I... Després què? S'hauria de reforestar. Però, Qui reforesta i com? Segur que se li donarà abans a uns aturats gratuïtament per a castigar-los encara més, abans de prendre mà d'uns presos que viuen com a reis perquè és políticament incorrecte, així com uns piròmans que passen els seus dies en les presons en lloc de passar la resta dels seus dies reforestant solament perquè són treballs forçats i no està ben vist per una societat malalta. Caldria posar el delicte d'incendiari forestal com un delicte d'assassinat múltiple perquè el drama ecològic i social que comporta és brutal, però no per a estar en la presó, sinó per a passar la resta dels seus dies reforestant tot allò que s'ha destruït en hores.

La nostra terra està cremant-se, però en els mitjans de comunicació del sistema sembla que solament importe la final de l'Eurocopa... i el vent de ponent.