AUSIÀS MARCH QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCERCANT,...
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
