LA UE CONTRA L'HORTA TRADICIONAL VALENCIANA

La Unió Europea deixarà al minifundi valencià sense les ajudes de la PAC.

La major part del minifundisme agrari de la Comunitat Valenciana podria quedar-se sense ajudes de la futura Política Agrària Comuna (PAC), segons el contingut de la proposta de reforma de la normativa vigent fins ara. De prosperar el que Brussel·les pretén, no tindrien dret a cap suport les explotacions agràries la superfície de les quals no arribe a una hectàrea o els perceptors la quantia dels quals a rebre fóra inferior als cent euros.
La raó que esgrimeix la Comissió Europea en la seua proposta és que les despeses de gestió d'aquest tipus d'ajudes menors supera la pròpia quantia de les mateixes, per la qual cosa no veu millor opció que anul·lar-les. No obstant açò açò representaria un crebant molt important per al sector agrari valencià, on predomina precisament el minifundisme.
Des de l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA-Asaja) s'adverteix que és possible que per als tecnòcrates de Brussel·les, vistes aquestes ajudes d'una en una, representen poca cosa, però contemplades des del costat de cada perceptor suposen quanties que, encara que modestes, pot significar el tenir en marxa un cultiu o abandonar-ho, alguna cosa que és molt important a més per al conjunt de la societat. I damunt, vist el tema globalment, el conjunt del sector deixaria d'ingressar importants quantitats del pressupost comunitari que, per la qual cosa se sap fins ara, no es compensarien d'una altra manera.
Conforme s'aprofundeix en el contingut de la proposta de reforma de Brussel·les es van coneixent qüestions que cada vegada agraden menys en el sector agrari espanyol, encara que per sobre de tot preval encara una gran incertesa; no se sap encara com es concretarà tot ni, per descomptat, si hi haurà capacitat de canviar el que agrada menys. En aquest aspecte hi ha un factor favorable: tots els partits polítics estan en contra del que vulgues Brussel·les, per la qual cosa cal esperar que tant l'actual Govern com el qual arribe després de les pròximes eleccions es baten el coure en les futures negociacions.
El que es dóna per segur és que, d'aprovar-se tot conforme està ara, a Espanya li correspondria un sobre nacional de 5.900 milions d'euros, quasi un 17% menys que fins ara. I falta conèixer què pràctiques agràries s'accepten com a 'verdes', perquè d'açò depèn un 30% de les quanties de les ajudes.

Font: Las Provincias

COGNOMS VALENCIANS: ELS LINATGES DE LA CONQUESTA

En el llibre  titolat "Memorias hstóricas sobre la marina, comercio, y artes de la antigua ciudad de Barcelona, escrit per Antonio Campany y de Montpalau al 1779, Tomo II, pags 35,36 i 37 trobem el següent text:

"Para la Conquista de Ciudad y Reyno de Valencia que se concluyó en el año 1238, nadie contribuyó con menos generosidad y gloria que la Nobleza Catalana sirviendo baxo de las banderas del invicto Don Jayme. Buen testimonio es de sus servicios el prodigioso número de establecimientos que obtuvieron en aquel delicioso Reyno recién restaurado el dominio de los sarracenos, los muchos caballeros de Cataluña que se domiciliaron en el propio teatro de sus proezas, para ser otros tantos troncos de la Nobleza Valenciana.

Según se refiere de las trobas del poeta Mossen Jayme Febrer, escritor del siglo XIV y los testimonios de Zurita en sus Anales de Aragón y de Escolano y Viciana en sus historias, los Caballeros  Catalanes establecidos en el Reyno de Valencia son los siguientes"

i passa a enumerar els cavallers que acompanyant al rei Jaime I van participar en la conquesta de valència dels quals anem a deixar els cognoms:

Abat, Abellà, Ager, Albanell, Almenar, Alpont, Alemany, Amat, Anglesola, Arnau, Assio, Alòs, Balaguer, Ballester, Barberà, Belloch, Bellera, Benavent, Besora, Blanes, Bonybern, Boxadors, Bosch, Bou, Brusca, Cabestany, Cavanilles, Cantarelles, Çagarriga, Çahera, Caldés, Ça Morera, Ça Noguera, Copons, Caramany, Carbonell, Cardona, Ça Rovira, Casanova, Cascall, Català, Castelló, Castellví, Castellet, Cava, Cerveró, Cervera, Ceris, Cirera, Claramunt, Codinats, Colomer, Crespí, Cruilles, Cucaló, Centelles, Castellvell, Ça Vall, Desplà, Despuig, Despés, Desprat, Doms, Enveig, Erill, Espigol, Esplugues, Fenollet, Ferrant, Figuerola, Fort, Franquesa, Fuster, Gallart, Galves, Gil, Grau, Guimerà, Jordà, Llauria, Malferit, Maupí, Martell, Martorell, Mataró, Mataplana, Maulleví, Mediona, Mir, Miralles, Miró, Monclús, Monserrat, Mompalau, Monsonís, Montagut, Monreal, Montredó, Montoliu, Moragues, Moncada, Mur, Marrades, Monsoriu, Olcina, Oliva, Olives, Oms, Orcau, Ordi, Palau, Pallás, Peguera, Pellicer, Perpinyà, Pertusa, Pinós, Plegamans, Pujades, Puigvert, Puigmoltó, Queralt, Rajadell, Riquer, Requesens, Ribelles, Ripoll, Riusech, Ripollés, Rocabertí, Roca, Rubí, Rico, Saburgada, Salort, Satorres, Salvador, Seba, Suau, Santjoan, Tamarit, Ternens, Thous, Torrellas, Torras, Tàrraga, Vallseca, Vich, Vilanova, Vilademany, Vilaragut, Vilarnau, Vives, Vilagrasa.

Cognoms que avui pervisquen  a tot el territori amb diferents derivacions ortogràfiques. Els linatges que van conquistar la nova terra i van crear el nou Regne de València. Després s'afegiren uns altres, provinents també del Principat, i d'altres terres del nord. Tots junts van mantenir la nostra identitat.

LA NOSTRA POESIA: VELES E VENTS

AUSIÀS MARCH: VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COMPLIR...
 
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

LA MOCADORÀ DEL 9 D'OCTUBRE: UNA TRADICIÓ SORGIDA DE LA REBEL·LIA

En el dia que es commemora l'entrada del Rei Jaume I a València, podem trobar una tradició que ve d'antany també cridada la Mocadorà que s'ha quedat com el dia dels enamorats a València. D'on ve tan honorable i entranyable tradició?. Té doble sentit. En primer lloc, abans del S.XVIII amb l'arribada dels Borbó, existien dues tradicions a València. Una era que per al mateix dia de Sant Dionís els enamorats solters valencians lliuraven a les seues núvies, o estimades que volien rondar,les millors fruites i verdures que tenien en els seus horts com a mostra de la fertilitat del camp que tenien donant un exemple que no anaven a passar fam al seu costat. També aqueix dia se celebrava l'entrada de Jaume I a València amb grans focs d'artifici i processons. La commemoració de l'entrada de Jaume I probablement va començar amb la celebració del seu centenari en 1338 i a poc a poc es va transformar en una festa anual. En la vespra de Sant Dionís, la nit abans, i durant tot aqueix dia es llançaven coets de focs artificials sense parar, segons les cròniques un any es van llançar 13 Mil coets des de la terrassa del palau de la Generalitat, així com grans processons amb personatges representant al Rei conqueridor i tota la seua cort.

Després de la guerra de Successió, amb l'arribada dels Borbó, aquesta festa anual tan sorollosa i fresca per a les autoritats de l'època que veien amb recel com es feien patents els plaers carnals va ser abolida juntament amb els furs i tota tradició inclòs l'ús tant públic com a privat de la nostra benvolguda llengua en els Tractats de Nova Planta.

Com a acte de rebel·lia a aquesta prohibició, els mestres artesans del pa van començar a produir uns dolços de massapà que representaven els coets que ja no es podien llançar al mateix temps que per les seues formes, recordaven els membres sexuals tant masculí com a femení i que se'ls va posar el nom de Piuleta i Tronador. Nomenclatura també amb clares connotacions sexuals. Al costat d'aquestes figures també es fabricaven petites fruites i hortalisses que feien referència a la fertilitat de l'horta així com a les hortalisses que se li van regalar a la Reina Violant d'Hongria quan entra a València un altre 9 d'Octubre, dia en honor al Sant que portava el nom del Déu grec del Vi i inspirador de la bogeria ritual i l'èxtasi.
Tots aquests dolços van embolicats per un mocador que en el seu conjunt van constituir des del S. XVIII el regal a la dona estimada. A poc a poc, es va crear una nova i reivindicativa tradició que va prendre el nom del mocador que servia com a embolcall al dolç interior. La tradició es va afermar per part de les estimades quan es va afermar el conservar tots els mocadors que la seua parella li regalava any rere any des que començaren a eixir com a prova d'amor.



ELABORACIÓ DE LES FRUITES DE LA MOCADORÀ EXTRET DE L'EXCEL·LENT BLOG:  http://laskaponiamagazine.blogspot.com/2011/10/frutitas-de-mazapan-para-sant-dionis-la.html


Es necessitarà, a més de molta paciència:

- 500gr d'ametla mòlta sense pell
- 500gr de sucre lustre
- Unes 8 cullerades d'aigua (ajust segons siga necessari)
- Colorants alimentaris
- Essències per a rebosteria: vam tenir la sort de portar-nos uns comptes de souvenir de les Alemanyes de manera que utilitzem: ametla amarga, rom, mantega-vainilla, llimó, taronja. Si no tenen no s'acaba el món.
- Per a decorar: pasta de sucre (sucre lustre+ unes gotetes d'aigua + colorants), pinyons, sèsam blanc i negre, cuetes de cirera, canyella, un pinzell per a aquarel·les


Procediment festiu:

- En cas de començar a partir de les ametles del poble: fique-les en remull durant unes hores o en aigua molt calenta durant 10 minuts, la pell s'haurà ablanit de manera que les podrà pelar i li quedaran divines de la mort. Una vegada pelades necessitarà assecar-les de nou, per a açò pot deixar-les a la intempèrie si viu en terres de secà, i sinó, al forn a 120 fins que estiguen llistes.
- Meta les ametles en la picadora i done-li canya fins que queden fetes pols. Sí, exactament.
- Amb el sucre normal faça el mateix, en la picadora fins que quede polvoritzat. Si prefereix gastar-se un molts diners en 500gr de sucre lustre sempre ho podrà fer.
- Barrege amb les mans tots dos ingredients fins que queden completament incorporats.
- Anyada l'aigua a cullerades fins que la humitat siga la justa per a poder pastar i modelar amb la pasta. Sempre podrà humitejar-se les mans per a manipular millor.
- Faça porcions per a cada color i sabor i, avance!
- Una vegada formades i tuneades les fruitetes fique-les al forn durant 10-15 a una temperatura de 120ºC aprox. Si sobrepassa és temps o la temperatura indicada les obres d'art se li desfaràn i li quedaran irrecognoscibles. Que perquè? Doncs perquè si el sucre fon, fon la massa i l'hem fastiguejat.


Trucs per a decorar els massapans:

Per a fer els melons d'Alger i les figues (un clàssic):
- Una bola de massapà roig al que se li afig una bona quantitat de llavors de sèsam negre. La bola es cobreix amb una altra sense acolorir. Es talla Radialment i es pinta la pell del meló d'Alger amb un pincellet i colorant verd intens.

- Per a les figues use la meitat de quantitat, amb la cobertura exterior de massapà verd. Forme un cuet i talle per la meitat, llavors pinte l'exterior de morat molt fort.

Taronges i llimons:
- Afegir directament el colorant i l'essència a la massa, una vegada ben incorporat tot açò, fer boletes i punxar amb un escuradents per a formar la textura rugosa dels cítrics.

Bolets: per als rebollons utilitze massa ataronjada. Per als xampinyons, massa sense acolorir, espolvoretge una vegada formats canyella o cacau en pols irregularment de manera que queden motetes. Pot decorar també amb colorant marró i un pinzell.

Poma, pera, préssec:
- utilitze massa sense acolorir i en acabar de modelar incloga una cua de cirera
- acolorisca la superfície amb el pinzell

Maduixes:
- incloga en la superfície de la massa les llavors de sèsam
- en la part superior faça unes esquerdes
- una vegada cuites decore amb pasta de sucre verd per a les fulles

Albergínies:
- Utilitze massa lleugerament acolorida de morat.
Una vegada formades pinte unes línies amb el pinzell, color morat intens
- Quan estiguen cuites incloga les fulles de pasta de sucre (també pot fer-les de massapà verd, abans de ficar al forn)

Col i bajoqueta:
- formar els centres amb massa blanca, i amb massa verda formar les fulles i anar pegant-les al voltant.

Creïlles: formar les creïlles amb la massa sense acolorir i arrebossar amb canyella. Incrustar uns pinyons per a simular els grills.

I tachaaaaan!!! 1Kg de vegetals de massapà!! (la verdura no engreixa) jojojojojooo


 LA PIULETA I EL TRONADOR

AIXÍ ES CANVIA LA HISTÒRIA: UN NOU RETABLE DEL CENTENAR DE LA PLOMA A LA SEO

El retaule del segle XV del Centenar de la Ploma, una de les joies de l'art valencià, presideix una de les sales principals del Museu Victoria & Albert de Londres, on aquesta obra de gran grandària de Marçal de Saix regna com a obra capdavantera de l'art medieval mediterrani al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sixtina. El passejant que circuli pel centre de València i envolti la seva vella Catedral es trobarà amb una diminuta capella que pretén honrar el lloc on suposadament Jaume I va realitzar la primera missa després d'entrar a la ciutat en 1238. Si mira a través de les reixes i el vidre que tanquen aquest petit espai (solament se sol obrir pel Nou d'Octubre) es trobarà amb una taula d'aspecte gòtic que és una imitació de la taula central del famós retaule que Londres es nega a prestar a València. El curiós és que, encara que ho semblin, no són iguals.

«Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa María, any 1237», diu únicament la cartela sota la taula. Tota la composició és idèntica a a la del nucli central del retaule del segle XV, solament que en aquesta obra realitzada en els anys 70 del segle passat el que destaca és la figura en primer terme del sant, abillat ell i el seu cavall amb els emblemes de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc), assetjant-ho amb la seva llança a un musulmà. En canvi, en l'obra de Marçal de Saix qui està en el centre és Jaume I, vestint els senyals del rei d'Aragó (la bandera quatribarrada); darrere d'ell queda Sant Jordi, amb la seva creu vermella al pit i en la montadura. En la peça moderna, el rei és el que apareix en segon pla, però (sorpresa) no porta en aquest cas en el seu pit les quatre barres, sinó de nou la creu de Sant Jordi, així que la bandera original de Jaume I (i de Catalunya en la modernitat) ha desaparegut per complet en aquesta obra.

Aquesta taula va ser realitzada en els passats anys 70, en plena batalla dels símbols a València, i va ser encarregada per una entitat (el Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma) d'accent valencianista i tradicionalista (el seu lloctinent general actual és Pascual Martín Villalba, que en aquells anys era president del Grup d'Acció Valencianista, GAV). Aquestes apreciacions poden donar indicis de les raons pel «canvi», però no obstant tant l'autor de l'obra com els responsables de la institució no recorden motius polítics per a l'alteració.
«És un detall en el qual no m'he fixat», afirma Martín Villalba a Levante-EMV sobre la diferència entre les dues obres, al mateix temps que reivindica la naturalesa de còpia de la taula de la capella valenciana. En tot cas, si és diferent, «no és per llevar la bandera d'Aragó, que ens cau molt bé, encara que l'original és la bandera pontifícia i després la hi han apropiat els catalans», afegeix.

Josep Rodríguez Sambonet va realitzar l'obra a València per encàrrec del Capítol en els anys setanta, abans d'establir-se com a docent a Catalunya. Va ser una «imitació ràpida», recorda, perquè l'entitat tenia llavors pocs recursos. L'eliminació de la bandera de les barres «crec que no va tenir a veure amb la batalla dels símbols i amb problemes de banderes», afirma. L'objectiu, afegeix, era posar a Sant Jordi en primer terme en tractar-se d'un encàrrec del Centenar de Ploma.

Aquesta era en l'Edat Mitjana una milícia urbana encarregada de protegir la Senyera. La seva seu estava on avui s'aixeca el Teatre Principal i allí tenia una capella dedicada a Sant Jordi per la qual va encarregar, en plena esplendor de la València medieval, un gran retaule al pintor d'origen alemany Marçal de Saix. L'obra, que en el seu cos central evoca la batalla al Puig prèvia a l'entrada de Jaume I a València (en realitat, el rei no va participar en aquell combat; va arribar quan les seves tropes ja havien vençut), va sortir de la ciutat al segle XIX i va ser comprada poc després pel Museu de Kensington (avui Victoria & Albert). Qui vulgui veure-la, haurà de viatjar, perquè la «imitació» de la Catedral de València conté notables i importants diferències que a la Seo pareix li han passat inadvertides.

Font: Levante-EMV

9 D'OCTUBRE: LA FORÇA DE UNA HERÈNCIA

" ...quan vèrem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem..i ploràrem dels nostres ulls  i besàrem la terra.."
Jaume I

Diu Joan Fuster en la seua inestimable obra “Nosaltres els valencians” que la fundació del regne de València no solament va ser jurídica, sinó també racial. Una afirmació que explica fidelment la realitat del poble valencià i que comporta necessàriament una reflexió sobre el passat, present i futur d'un poble, que en el seu vessant jurídic I polític, s'afirma com a valencià, però que a més forma part d'un ethnos que abasta una realitat més ampla fóra de la qual no podria explicar el seu passat i esdevenir històric, ni escometre en l'actual present els reptes del futur.
El 9 d'octubre és la data històrica que el poble valencià pren com a referència de la seua voluntat de ser identitat. Aquest dia ha sigut considerat com la data fundacional de la realitat jurídica i política valenciana, en formalitzar-se segons la documentació històrica i la tradició popular, la presa de la ciutat de València pels exèrcits del rei català Jaume I, titular de la Corona d'Aragó, una entitat organitzada en diferents estats però que responia a un govern radicat en la mateixa dinastia i que al seu torn responia a una realitat ètnica determinada nascuda en els nuclis pirinencs gòtics de resistència a l'invasor musulmà, una feliç conjunció que va fer de la seua voluntat de resistència i reconquesta l'impuls de restauració i afirmació de la creació de la nostra identitat. No obstant açò, la reconquesta de les terres que avui conformen la realitat valenciana des del riu Cenia fins al Segura, havia començat deu anys abans, i tardaria sis anys més a ser completades. D'aquesta manera València, antiga ciutat romana de gran importància estratègica i simbòlica, es va convertir en el punt principal del nou regne. València va ser el nom triat, i a ell es va mantenir sempre fidel el poble que va conquistar i poblar les noves terres.
Com a nous valencians es van reconèixer els nostres avantpassats, però sense oblidar els seus orígens. Uns orígens que es perdien en les boires pirinenques dels primers anys de lluita contra l'invasor i que els nostres avantpassats van afirmar en el combat despietat de la recuperació d'un territori sotmès al que calia reocupar en una operació polític-militar de substitució ètnica, tan dura com a habitual en aquells tumultuosos temps. Va ser aquest llarg procés, no exempt de sacrificis però també d'epopeies glorioses que van propiciar l'eclosió d'una identitat sense la qual avui no podríem explicar-nos a nosaltres mateixos, la que va fixar definitivament la nostra realitat i destinació en el marc europeu. Descendents de romans, germans i cèltics, de la cultura ibérica i dels camps d'urnes,  sota empremta goda, que van col·laborar amb els francs de l'altre costat dels Pirineus per a sobreviure com a poble i que es van donar a conèixer a Europa com a catalans, milers de famílies que van nàixer com a poble a Urgel, Pallars, Barcelona, Cerdanya o Girona, roturant noves terres, edificant castells i monestirs, afirmant-se territorial i espiritualment i expressant-se en una nova llengua d'orígens també europeus, entren en la història conquistant una terra irredenta que havia sigut guanyada segles arrere per invasors d'una altra cultura i raça. Tot aquest procés conflueix en la presa de la important ciutat de València, i és en aqueix lloc i en aqueix precís moment, quan per avatars de la història naix política i jurídicament el Regne de València.
Integrat políticament en la Corona d'Aragó i pertanyent ètnica i biologicament al ethnos català, amb la mateixa identitat, llengua, símbols i cultura va participar en la Corona d'Aragó primer, en la d'Espanya després i a través d'aquestes en la història d'Europa, realitat major en la qual sempre es va reconèixer. No va parar en la seua obstinació fins a unificar tot el regne i expulsar als últims reductes invasors. Va ser part activa de la resistència que des del Principat i el propi regne valencià es va fer al procés d'uniformització que tant va afectar a la nostra identitat arribat amb la dinastia enemiga dels Borbó, com també en la rebel·lió que els habitants de les terres que s'estenen des dels Pirineus fins a Múrcia van fer durant mig segle contra l'arribada del liberalisme centralista i per la recuperació dels seus antics furs, militarment arrabassats per una monarquia en la qual el nostre poble es va integrar de forma natural i que havia perdut tota referència imperial i federal. València des del seu naixement ha patit importants agressions que han minat la seua identitat i personalitat com a poble. L'anul·lació dels furs, la creació artificial de les províncies i privació de la nostra personalitat, la castellanització de l'escriptura i desprestigi de la nostra llengua paral·lela a la important arribada de contingents aragonesos i castellans als quals per açò no es va poder integrar en el ethnos majoritari afavorint la divisió, fragmentació i invertebració del poble valencià. Agressions a les quals s'ha unit un important falsejament de la història destinat a confondre els nostres orígens com a poble i d'aquesta manera castrar qualsevol mobilització identitària, eliminant la nostra personalitat nacional i separant-nos i enfrontant-nos als nostres germans de llengua, sang i cultura del nord amb els quals compartim orígens i al costat dels quals lluitem, i sense els quals mai podrem entendre el que som. Un terrible procés destinat a acavar amb el poble valencià y dut a terme pels agents del liberalisme jacobí anti-identitari durant dictadures i democracies, un procés que culminen avui els partits políticis de dreta i esquerra.
D'aqueixa manera hem arribat a la situació actual, convertits en un engendre anomenat  “Comunitat”, desmobilitzats, despersonalitzats, segregats, individualitzats i sotmesos, patim la que potser siga el colp definitiu per a acabar amb tants segles d'esforç i lluita. Una immigració massiva, incentivada i recolzada des de les esferes del poder, destinada a destruir encara més una identitat ja de per si mateix, ferida i afeblida i amb els pitjors índexs de natalitat de la seua història.
En aquestes circumstàncies, el 9 d'octubre no pot ser un dia merament festiu en el qual els polítics que han convertit a València en una ombra del que va ser es passegen davant la complacència d'un poble que els recolza en una actitud indubtablement suïcida. El 9 d'octubre ha de ser celebrat com el que va ser, el rotund crit d'afirmació d'un poble que es va crear a si mateix i que no va claudicar davant els seus enemics. I per a açò ha de reclamar el que li correspon, l'irrenunciable dret de ser, sense mitjanes tintes, sense deformacions ni confusions, amb coherència i claredat. Avui més que mai hem de ser conscients de la nostra identitat, recuperar la força de la nostra herència i alçar-nos amb valentia per a fer front als perills que amenacen al nostre poble. Recuperar la nostra història i herència, canviar les polítiques estranyes i destructives a les quals ens veiem sotmesos, defensar la nostra terra i entorn natural enfront de qualsevol ingerència econòmica, obligar al fet que des de les estructures polítiques es garantisca la justícia per al nostre poble i evitar una més que possible substitució ètnica, lingüística i espiritual que ens privaria de la nostra herència, única arma efectiva per a garantir la resistència contra aquest procés. Canviar les actituds i ser conscients de qui som. Una urgent nova acció política i cultural de necessària aplicació. Solament així podrem fer front als reptes que ens permetran seguir sent. Solament així el poble valencià podrà ser amo del seu futur.
Que el 9 d'Octubre siga l'inici d'aqueix despertar. La supervivència del nostre Poble depèn d'açò.

UN LLIBRE PER AL 9 D'OCTUBRE

9 d'Octubre.Es compleixen 773 anys de l'entrada del rei Jaume I a la ciutat de València i Edicions Midjungards posa a disposició dels lectors el llibre "Del Quien de los Valencianos".

Aquest llibre detalla el procés de formació del poble valencià. Imprescindible per als interessats en la qüestió

"l'objecte d'aquest treball és, en última instància, constituir un altre escut, per feble que sigui, per a la supervivència del nostre poble i de la nostra cultura, creació única del nostre ésser."

Del Proemio del llibre.

Totalment recomanat. Un llibre per a conmemorar el 9 d'Octubre. Ara més que mai.

ed.midjungards@hotmail.com

http://emidjungards.blogspot.com/