82 Aniversari de les Normes de Castelló.
Encara queden molts valencians i valencianes que, ignorants de la seua pròpia història, pensen que la llengua que es parla al nord i al sud del riu Sénia és diferent perquè existeixen diferències en... la pronunciació i pels canvis que s'han anat establint en paraules i expressions. Ignoren que les mateixes diferències es poden trobar en moltes comarques del Principat o del País Valencià, i que en la majoria dels casos hi ha més similituds entre les zones occidentals del Principat i el territori valencià que entre les primeres i la part oriental del propi Principat. Aquesta situació forma part de l'evolució natural de la llengua, i la mateixa situació es dóna en totes les realitats etnolingüístiques arreu del mon. L'Estat espanyol, com la resta d'Estats europeus, conscient d'aquesta situació va iniciar un procés de reglamentació de la llengua castellana escrita amb l’objectiu de posar aquesta llengua per sobre de la resta de llengües del nou Estat. Però a diferència dels estats francesos i espanyol que van poder reglamentar, normativitzar i fixar les seues respectives llengües dominants a partir del segle XVIII, els catalanoparlants, en ple procés de dominació per part de la superestructura borbònica castellana, amb la nostra llengua apartada pel poder dels ambients cultes i científics, de l'educació i de la vida pública en general, va caure en un caos lingüístic que va diferenciar més encara les diferents formes de parlar en els seus territoris, relegant la nostra llengua a un nivell popular anàrquic, feble, arcaitzant i sobretot molt permeable a les influències de la llengua dominant que es va imposar a poc a poc sobre la llengua pròpia de catalans, valencians i balears. La nostra llengua haurà d'esperar al segle XX, quan el genocidi lingüístic i els seus danys estaven notablement avançats, sobretot al País Valencià. Serà Barcelona, el bressol de diferents intents per salvaguardar la llengua i unificar amb criteris moderns, el capritxós galimaties en el qual s'havia convertit la llengua en el nostre propi territori. Després dels fracassats intents de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va impulsar a través de l'Institut d'Estudis Catalans i la seua secció filològica, el procés de codificació i normativització de la llengua dut a terme entre els anys 1913 i 1932, any en el qual van quedar promulgades les Normes Ortogràfiques de l’IEC, gràcies a la impagable i seriosa tasca de Pompeu Fabra i els seus col.laboradors, adoptades des de llavors pels escriptors de la nostra llengua, els ambients cultes dels països de parla catalana i els organitzadors dels Jocs Florals.
Es tractava d'una normativització tècnicament impecable que incorporava els progressos i estudis actualitzats de la filologia romànica de principis del segle XX, paral•lela a l'aparició de la lingüística estructural, i realitzada des d'una perspectiva policentrista, que a diferència dels processos castellà o francès, clarament centralistes, incorporava formes i construccions morfosintàctiques procedents dels diferents dialectes de la llengua, així com elements i criteris ortogràfics procedents de tots els territoris.
Per aquestes i altres raons, en l’Aplec de Castelló de 1932, els representants dels ambients acadèmics valencians, escriptors i lingüistes van adoptar i van signar unànimement aquestes normes. Es va tractar d'un acord d'important dimensió patriòtica en la qual institucions, associacions, escriptors, gramàtics i personalitats públiques van deixar arrere divisions i opinions partidistes per a oficialitzar en territori valencià la necessària uniformitat del registre escrit de la nostra llengua comuna. Amb aquest acord la nostra llengua quedava dotada, per fi, d'una codificació, avui utilitzada en les universitats, institucions, ambients acadèmics, escriptors en la nostra llengua i que a més és, en virtut de l'acadèmia oficial lingüística, és la normativa oficial i normal per al valencià. Qualsevol altra forma d'escriure-la és considerada incorrecta.
Les Normes de Castelló del 32 que avui compleixen el seu aniversari són el garant de la continuïtat i supervivència de la llengua i van arribar, com bé va dir el professor Carles Salvador, per a posar ordre on solament hi havia caos.
Gens millor que llegir aquest fragment del text de les Normes per a entendre l'esperit d'aquest acord històric i fonamental per a la nostra maltractada llengua:
"La manca d'unitat ortogràfica, que posa als editors i en general qui ha d'escriure en la nostra llengua, en situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament colocades i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d'interpretació dels textes, a la qual ni és, ni té per què ser preparat el gran públic. És, doncs, necessària l'adopció d'un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar al bressol mateix eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits."
Volem finalitzar aquest escrit amb la frase final de la publicació de les Normes en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, de 1933, frase plena d'actualitat i voluntat:
“Ara cal desitjar que tots sapiam ésser ben patriotes i cumplir amb el deure que ens pertoca."
Encara queden molts valencians i valencianes que, ignorants de la seua pròpia història, pensen que la llengua que es parla al nord i al sud del riu Sénia és diferent perquè existeixen diferències en... la pronunciació i pels canvis que s'han anat establint en paraules i expressions. Ignoren que les mateixes diferències es poden trobar en moltes comarques del Principat o del País Valencià, i que en la majoria dels casos hi ha més similituds entre les zones occidentals del Principat i el territori valencià que entre les primeres i la part oriental del propi Principat. Aquesta situació forma part de l'evolució natural de la llengua, i la mateixa situació es dóna en totes les realitats etnolingüístiques arreu del mon. L'Estat espanyol, com la resta d'Estats europeus, conscient d'aquesta situació va iniciar un procés de reglamentació de la llengua castellana escrita amb l’objectiu de posar aquesta llengua per sobre de la resta de llengües del nou Estat. Però a diferència dels estats francesos i espanyol que van poder reglamentar, normativitzar i fixar les seues respectives llengües dominants a partir del segle XVIII, els catalanoparlants, en ple procés de dominació per part de la superestructura borbònica castellana, amb la nostra llengua apartada pel poder dels ambients cultes i científics, de l'educació i de la vida pública en general, va caure en un caos lingüístic que va diferenciar més encara les diferents formes de parlar en els seus territoris, relegant la nostra llengua a un nivell popular anàrquic, feble, arcaitzant i sobretot molt permeable a les influències de la llengua dominant que es va imposar a poc a poc sobre la llengua pròpia de catalans, valencians i balears. La nostra llengua haurà d'esperar al segle XX, quan el genocidi lingüístic i els seus danys estaven notablement avançats, sobretot al País Valencià. Serà Barcelona, el bressol de diferents intents per salvaguardar la llengua i unificar amb criteris moderns, el capritxós galimaties en el qual s'havia convertit la llengua en el nostre propi territori. Després dels fracassats intents de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, va impulsar a través de l'Institut d'Estudis Catalans i la seua secció filològica, el procés de codificació i normativització de la llengua dut a terme entre els anys 1913 i 1932, any en el qual van quedar promulgades les Normes Ortogràfiques de l’IEC, gràcies a la impagable i seriosa tasca de Pompeu Fabra i els seus col.laboradors, adoptades des de llavors pels escriptors de la nostra llengua, els ambients cultes dels països de parla catalana i els organitzadors dels Jocs Florals.
Es tractava d'una normativització tècnicament impecable que incorporava els progressos i estudis actualitzats de la filologia romànica de principis del segle XX, paral•lela a l'aparició de la lingüística estructural, i realitzada des d'una perspectiva policentrista, que a diferència dels processos castellà o francès, clarament centralistes, incorporava formes i construccions morfosintàctiques procedents dels diferents dialectes de la llengua, així com elements i criteris ortogràfics procedents de tots els territoris.
Per aquestes i altres raons, en l’Aplec de Castelló de 1932, els representants dels ambients acadèmics valencians, escriptors i lingüistes van adoptar i van signar unànimement aquestes normes. Es va tractar d'un acord d'important dimensió patriòtica en la qual institucions, associacions, escriptors, gramàtics i personalitats públiques van deixar arrere divisions i opinions partidistes per a oficialitzar en territori valencià la necessària uniformitat del registre escrit de la nostra llengua comuna. Amb aquest acord la nostra llengua quedava dotada, per fi, d'una codificació, avui utilitzada en les universitats, institucions, ambients acadèmics, escriptors en la nostra llengua i que a més és, en virtut de l'acadèmia oficial lingüística, és la normativa oficial i normal per al valencià. Qualsevol altra forma d'escriure-la és considerada incorrecta.
Les Normes de Castelló del 32 que avui compleixen el seu aniversari són el garant de la continuïtat i supervivència de la llengua i van arribar, com bé va dir el professor Carles Salvador, per a posar ordre on solament hi havia caos.
Gens millor que llegir aquest fragment del text de les Normes per a entendre l'esperit d'aquest acord històric i fonamental per a la nostra maltractada llengua:
"La manca d'unitat ortogràfica, que posa als editors i en general qui ha d'escriure en la nostra llengua, en situació semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitud que les notes són correctament colocades i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d'interpretació dels textes, a la qual ni és, ni té per què ser preparat el gran públic. És, doncs, necessària l'adopció d'un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar al bressol mateix eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits."
Volem finalitzar aquest escrit amb la frase final de la publicació de les Normes en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, XIV, de 1933, frase plena d'actualitat i voluntat:
“Ara cal desitjar que tots sapiam ésser ben patriotes i cumplir amb el deure que ens pertoca."
