LES ILLES COLUMBRETES

DEFENSEM LA LLENGUA EN TOTS ELS ACCENTS

EL PUIG CAMPANA DESDE FINESTRAT.

ARRAN EL TALL DE LES EMISIONS DE CATALUNYA RADIO AL PAÍS VALENCIÀ

“Catalunya Ràdio i Catalunya Informació deixaran de sentir-se avui mateix al País Valencià. Després del tancament de TV3, les emissions de la ràdio pública catalana es mantenien a través de la xarxa de repeti...

dors d'Acció Cultural del País Valencià. Però divendres l'entitat va rebre una comunicació del govern espanyol en què l'obligava a tancar les emissions i anunciava dues multes per valor d'un milió d'euros que probablement s'aplicaran fins i tot tancant les emissions.” Així hem conegut la noticia del tancament del darrer mitjà de comunicació en la nostra llengua, darrere de TV3, Canal33, RTVV i Ràdio 9, mitjançant vilaweb durant el día d’avui. Des de Va de Bo estem d’acord amb el secretari general d’ACPV, Toni Gisbert, al considerar que “aquest tancament constata que la situació al País Valencià 'és molt greu' des del punt de vista de la llibertat d'informació, la pluralitat i la llengua i no dubta a qualificar-la 'de situació d'emergència'.
Va de Bo considera que el govern espanyol, el Círculo Cívico Valenciano – arran la denúncia del qual s'ha fet efectiva la prohibició-,la Generalitat Valenciana i tota la resta d'asociacions, partits politics i entitats espanyolistes i antivalencianes que recolzen al nostre territori aquesta linia etnocida, són enemics declarats de la nostra identitat i el nostre poble i amb aquest nou abús de poder deixen al territori valencià sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua pròpia dins del seu procés de reespanyolització del país, procés que comporta la destrucció de la nostra identitat, llengua, cultura i arrels.
Va de Bo està segur que el poble valencià valorarà aquests atacs a la nostra llengua, llibertat i senyals d'identitat, aquestes imposicions, actituds prepotents i atemptats a la llibertat d'informació dels valencians en la mesura en la qual han d'ésser valorats, i que els autors d'aquests atacs i agressions rebran tard o d'hora exactament el que es mereixen.
Mentrestant, Va de Bo fa una crida a tots aquells que creguen que el nostre poble té dret a viure, expressar-se i rebre informació en la seua llengua pròpia, a tots aquells que creuen encara en la identitat, llibertat i futur del nostre poble, a seguir lluitant dia a dia, sense concessions ni dubtes. Després de 300 anys de genocidi ètnic, cultural i linguistic, d'imposicions colonials covards, d'expoli i represions, només ens queda lluitar per la reunificació nacional del poble català i la independència dels nostres països catalans
També ens posem a la disposició d'ACPV o de qualsevol entitat o associació per donar resó d’aquest fet, divulgar o participar en qualsevol activitat de protesta.
Cada nou cop que ens donen es tornarà contra ells.
No podràn res davant d’un poble, unit, alegre i combatiu!

http://www.vilaweb.cat/noticia/4168437/20140122/pp-imposa-lespanyol-ones-valencianes-nomes-anys.html

RTVV: CRÒNICA D'UN NOVEMBRE HISTÒRIC

LA NOTICIA MÉS TRISTA:


Els valencians mai oblidarem la successió d'esdeveniments que vam viure al llarg de tot el mes passat de novembre. Un novembre que ens ha dut sentiments contradictoris i que, per una vegada, han aconseguit aglutinar tot l'espectre valencià fins una mateixa direcció.

El mes va començar amb la festa que ens porta a tots al cementeri com cada any. Així inauguràvem un mes que mai haguérem imaginat que finalitzaria de la manera més traumàtica per a tots els valencians. Un terratrèmol ha col·lapsat la nostra capacitat de rebre una notícia com la que vam rebre el dia 5 d'eixe mes. Eixe dia va començar un mal somni que pensàvem anava a allargar-se mesos però que no ha arribat a desembre.

El 5 de novembre dinàvem amb la notícia de què l'ERO que havia portat al carrer a un miler de treballadors de la nostra ràdio i televisió pública havien de ser readmesos per gràcia del jutge. Tot just 6 hores després d'aquesta alegria per als treballadors públics, va aplegar la notícia més trista que mai haguérem pogut imaginar. El Consell presidit per Fabra, un president que no va ser elegit pels valencians al 2011 i que només va prendre la presidència de la Generalitat a mans de Mariano Rajoy, després de la fugida de Camps poc després de veure’s acorralat pel cas Gurtel al mateix any de les eleccions, va decidir per via d'urgència i sense marxa enrere tancar RTVV.

La societat valenciana va amanèixer el dia 6 en shock, però la mateixa vesprada, una vegada els periodistas, que havien estat segrestats durant un parell de dècades pels successius governs del PP, foren lliures al espolsar-se la por què fa el no tenir res a perdre, ens van regalar una altra televisió més plural i de qualitat. Vam assistir a la millor programació de la TVV de tota la seua història. Van aparèixer grups nostres inèdits a la nostra televisió com Obrint Pas, així com la melodia de "lladres" del nostre grup Al Tall, mestres traduïen, per primera vegada, la notícia de l'accident del metro de València de l'any 2006 en la seua crua realitat. Eixa mateixa nit vam assistir al debat polític més plural de tota la història de RTVV amb un Serafín Castellano en les cordes, un representant del PP que no estava acostumat a tanta llibertat d'expressió després de tants anys de segrest i amb un Enric Morera sublime, el qual va ser el gran protagonista de la nit i una Marga Sanz incapacitada per parlar la nostra llengua.

PUJADA D'AUDIÈNCIA I PRIMERA MANIFESTACIÓ:

A partir d'eixe moment la pujada d'audiència va ser fulminant. La pujada de qualitat en la programació amb els nous esdeveniments va fer que molts valencians tornaren a la seua televisió. La gran qualitat va durar a penes un parell de dies, el que va anar de la dimissió de la directora Rosa Vidal i l'entrada del nou director Ernesto Moreno. Tot això aconseguit per decrets llei d'un govern de Fabra totalment boig que volia tornar a controlar i segrestar una televisió que els havia funcionat com a butlletí de partit durant molts anys. Una televisió què no desapareixia, a pesar del suposat control i tornada a la programació "normativitzada", el lletrer "RTVV no es tanca" del seu angle superior dret.

Aplega el dissabte 9 de novembre. Els treballadors convoquen una manifestació a València, Alacant i Castelló. Milers de Valencians es convoquen a aquestes manifestacions amb un missatge clar: RTVV no es tanca. Llauradors, periodistes, estudiants... fins a la Muixeranga d'Algemesí van donar suport a la continuació de RTVV. El govern valencià amb aquesta mesura hi havia aconseguit el que pareixia impossible: la trasversalitat en una manifestació defensant allò nostre. Una manifestació en la qual es veien banderes de tot tipus: desde l'oficial amb la franja blava i les corones reals fins a l'estelada independentista catalana. Això a València només es va veure a la manifestació per l'estatut en el període de la transició. Va ser emocionant. Però Fabra no ho va voler veure. Al dia següent pel matí, llevava totes les esperances als valencians quant va dir que no hi havia marxa enrere amb la desició presa.

14 DIES DE TRAVESSIA EN EL DESERT:

Els 14 dies que van transcórrer desde l'11 de novembre fins al diumenge 24 van ser dues setmanes de travessia en el desert. Tot es va ralentitzar. Les notícies es succeïen: si s'anava a donar presa, que si un grup de consellers del PP estaven en contra de la desició de Fabra però van ser obligats desde Gènova a votar a favor del tancament per a què no fracassara, que si s'havien reunit els sindicats de RTVV amb els consellers... moltes informacions en setmanes que passaven molt llargues. La programació de Canal 9 es va estabilitzar però sense llevar el nou logotip RTVV no es tanca. Programes i programes que sonaven a acomiadament ens mostraven el que havia estat Canal 9 en aquests 24 anys, a punt de complir el quart de segle de vida. Uns programes que, a poc a poc, ens mostraven tot allò que anàvem a perdre. Al mateix temps el suport per al manteniment de la RTVV aplegava de diversos punts, desde l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins al món de la Pilota Valenciana. Els llauradors i les festes populars més arrelades a la nostra terra. Tota la societat valenciana estava en contra del tancament perquè tota havia de perdre alguna cosa. En tots aquests dies només va passar una cosa que va ficar Canal 9 a la palestra de nou. La policia judicial havia entrat a RTVV per a requisar uns documents relacionats amb el cas Gurtel. Alguna cosa en tot aquest embolic feia pudor.

LA SETMANA TRÀGICA:

I aplegà la setmana que tots temíem. Els rumors donaven a entendre que, mentre pareixia que el govern escoltava unes propostes dels sindicats de RTVV que tot indicava eren més econòmiques que el mateix tancament, el govern treballava ràpidament per canviar lleis quasi de forma il·legal amb la fi de votar el 27 el tancament definitiu a les corts sense opció de fer res l'oposició. I ho van fer fins al dimarts 26. Eixe dia va començar una setmana tràgica per a tots els valencians. El mateix dia Fabra va dir, desde Madrid, que no hi havia marxa enrere i que el diàleg amb els sindicats de RTVV no serviria per a res. Si Fabra va dir això desde Madrid, simptomàticament, el document del consell que assegurava el procès de tancament va estar escrit en la llengua castellana.

I arribà el 27 de novembre. U de tants dies a recordar en la infàmia del nostre país. Eixe dia, després d'una crispant sessió parlamentaria, el tancament de RTVV va ser aprovada a les corts per un resultat de 49 vots a favor i 42 en contra. Entre els votants a favor va estar l'alcaldessa de València, Rita Barberà, que tant s'havia vist per la defenestrada televisió, passant a la posteritat els seus vots al balcó de l'ajuntament vestida de roig durant les mascletades de les falles valencianes. També va estar l'expresident Francesc Camps, altre botxí de la RTVV. Primer la segrestaren i després la mataren quant ja no els servia. Cal no oblidar-ho. Eixa mateixa vesprada es van donar pressa en traure els resultats de la votació al butlletí valencià. Això feia pensar que el tancament seria imminent.

 LA NIT MÉS LLARGA:

El que ningú s'imaginava és que seria amb nocturnitat i traïdoria. La nit del 28 al 29 de novembre de 2013 passarà a la història del nostre país igual que ho va fer el 25 d'abril com un atac al nostre autogovern i identitat. Poc després de ser radiat l'ultim partit del València a Europa en la nostra llengua i en començar un dels programes de ràdio més escoltats al nostre país: "La Taula esportiva" aquest programa es va apagar. Ràdio 9 havia mort. La ràdio de tots els valencians en valencià havia sigut la primera a caure. Immediatament, els treballadors, alertats pel que havia passat a la germana ràdio, es van atrinxerar a la televisió. A partir de la mitjanit començava el setge, com si de la mateixa Xàtiva del 1707 es tractara, a la nostra televisió mentrestant l'espectador assistia al·lucinat i impotent a les últimes hores d'una mort anunciada.

L'hora fatídica on la televisió es va ficar negra com si no haguera existit mai, va ser a les 12:19 del migdia del dia 29 de novembre de 2013. Tot el procés de setge i batalla d'eixe dia és història del nostre país com puga ser la derrota i destrucció de Xàtiva. El suport i cobertura mediàtica que va donar la TV3 formarà, com la guerra de la Successió, part de la nostra història d'una identitat comuna. Inclòs el diàleg establert entre els treballadors atrinxerats de Canal 9 al costat de l'oposició política al ple i un membre de TV3 parlant sense amagatalls de la nostra llengua comuna i de l'atac al català allà on es parla. El representant de la televisió del Principat de Catalunya es queixava que al País Valencià desapareguera la veu en català després del tancament de RTVV i el tall de senyal de TV3. Per fi, el periodisme valencià estava plenament en mans castellanes. Un drama identitari de primera magnitud. Un atac més a la nostra identitat valenciana com a poble català.
Molts passaren eixe dia pels micros de la televisió valenciana en les seues últimes hores de vida. Paradoxalment, altra anècdota trista va ser la justícia social que li va donar Canal 9 a les víctimes de l'accident de metro de 2006. La presidenta de les víctimes del metro va ser entrevistada per primera vegada a Canal 9 en un moment memorable i emocionant. Sols que aquesta hagué d'entrar a la televisió per una finestra perquè el colp d'Estat informatiu del govern Fabra hi havia assetjat aquesta amb policia.
Un altre moment emotiu va ser el del gran heroi de la dècada i que passarà per a sempre a la història del nostre país. El conegut com a Paco Telefunken es va negar a apagar la televisió. No va estar disposat a passar a la història com a botxí de la nostra televisió i es va convertir amb el nostre heroi nacional.

Moltes anècdotes es van succeir en aquestes hores. El jutge de Paterna va ser el que va ordenar que marxaren els periodistes atrinxerats o serien trets a la força. Ara sí que anava de bo i Canal 9 tenia les hores comptades. L'entrada de la Policia Nacional, com aquelles tropes castellanes que arrasaren el nostre país pel 1707; presagiava el final imminent. I així va ser. Al crit de "es un colp d'estat" a les 12:19 hores l'última imatge de Genar Martí custodiat per tres policies i preguntant què estava passant, formarà part de la nostra història com l'execució de milers de valencians agermanats al segle XVI i Maulets del XVIII. Eixa imatge ha fet mal. Molt de mal a les conciencies d'aquells descendents d'Almansa. Ja no res serà el mateix al nostre país. Ens han furtat la veu, el so i la llengua un altra vegada desde ponent utilitzant per mil·lèsima vegada als traïdors botiflers mentre rebiem el suport i la cobertura dels nostres germans del Principat. Del Nord. D'aquells que, encara, alguns malparits diuen que ens volen invadir. Quí ens està invadint desde fa 300 anys, senyors i senyores?

L'ESPERANÇA TANCA EL PITJOR MES:

Però aquesta vegada no callarem. Un dia després de la desfeta, els valencians tornaren a reunir-se per decenes de milers de persones a València un altra vegada tot just 21 dies després. No era molta gent, havia d'haver estat més. Però és veritat que va haver-hi menys de 24 hores des de la seua convocatoria, així que es podia valorar com un èxit. Un èxit també al comulgar totes les banderes en una mateixa veu: Fabra dimissió. La traca final va ser la demostració dels treballadors de RTVV del seu segrestament en posar com a música de fons cançons prohibides desde feia dècades a la televisió pública. Cançons com el Tio Canya o el cant dels Maulets d'Al Tall, cançons d'Obrint Pas i, com a colofó i fi de festa, l'esperança dún futur millor en veu de Lluís Llach i la seua estaca. Una estaca cantada per tota una plaça de la verge; antiga plaça de la Seu; abarrotada de gent en una comunió de País i Nació com feia dècades no es vivia a València amb totes les nostres banderes onejant al vent. Emocionant. Aquest es el camí. La pròxima vegada hauríem de ser més. Per un moment, el Tio Canya havia tornat a la nostra València segrestada, com ha estat tants anys RTVV, i més viva que mai.

El mes de desembre comença amb la promesa de noves manifestacions en contra dels botiflers del PP que ens desgovernen. Estem més vius que mai. Junts ho podrem tot. La lluita continua.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. 
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. 
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, 
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

HISTÒRIA DE LA SENYERA DELS VALENCIANS

 

La nostra identitat és antiga i llegendària. Sorgeix entre les boires pirinenques en un moment de la història esquitxat per batalles i personatges llegendaris, una època de resistència, afirmació i reconquesta, des de la lluita pel dret a existir. Els nostres avantpassats es van fer a si mateixos com a poble al nord, i des d'aquestes terres es van estendre cap al sud i l'est en dura lluita durant segles, guanyant a l'Islam la terra i el suport per seguir lluitant i treballant. Des de Girona, al Rosselló, Subirats, Cervera, Camarassa, Barberà, Balaguer, Alcover, Tamarit, Noguera, Pallars i molts altres llocs van arribar els nostres avantpassats vencent i arraconant els musulmans sense parar de assentar-se en les noves terres durant els segles següents i portant amb ells els grans tresors de la nostra identitat. Els noms dels seus llocs d'origen, perpetuats en els tradicionals cognoms valencians que demostren quina és la sang que corre per les nostres venes, la llengua nascuda als Pirineus i els senyals d'identitat entre les que destaca la bandera dels quatre pals de sang, emblema primer dels reis que van conquerir aquesta terra, i de tot el nostre poble després.

Va ser precisament un valencià, Pere Emili Beuter, qui al segle XVII va plasmar en la seua obra "Història de València" una bellíssima llegenda, mai demostrada històricament, però que forma part del patrimoni cultural del nostre poble i que ha quedat reflectida durant generacions en nombrosos contes i textos. Com la llegenda de Covadonga per als castellans, els fets de William Wallace per als escocesos, el mite d'Arturo per als britànics o la llegenda de Ròmul i Rem pels romans entre moltes altres, independentment de la veracitat o no dels detalls més històrics, l'entranyable història de la creació de la bandera dels quatre pals de sang forma part d'alguna manera de la nostra memòria històrica més antiga, i es va convertir en un mite per a tots els que portem amb orgull aquest ancestral símbol identitari passat de pares a fills durant generacions. Tenim el mateix dret a fer-ho que la resta de les identitats del món. Segons aquesta llegenda, el comte Guifré el Pilós estant ferit de mort després de la batalla al servei de Lluís el Pietós -o Carles el Calb- contra els musulmans, va rebre en premi pel seu valor i heroisme el dret a llegar als seus descendents noves armes heràldiques. Així, l'emperador va posar els seus quatre dits en la ferida sagnant del Comte Guifré i els va passar pel seu escut daurat, naixent així l'ensenya dels quatre pals de sang com a nou símbol sobirà de lluita. La fidelitat, la sang i la lluita queden perfectament representades en aquesta llegenda tan nostra. La veritat és que aquesta bandera ja formava part dels emblemes dels descendents de Guifré el Pilòs al segle XI. Hi ha proves de tot això. En els sarcòfags de Ramon Berenguer II i Ermessenda de Carcassona l'any 1082, ja apareix l'emblema dels pals de sang, encara que en diferent nombre, tal com han estudiat els heraldistes Armand de Fluvià i el recentment desaparegut Martí de Riquer, i l'any 1150 tornen a aparèixer en un segell de Ramon Berenguer IV. Serà precisament aquest comte el que farà seu i del seu llinatge aquest emblema en ser nomenat "princeps i dominator" d'Aragó i cabdill polític del nou estat de "Aragó i Cataloniae", que va suposar la unitat dinàstica de les ètnies catalana i aragonesa en una mateixa Corona, i per tant en nou estat format per dues realitats nacionals, dues nacions que dividides en diferents realitats jurídiques i culturals, sorgides per conveniències feudals, seran sempre les mateixes partícips de l'estat catalano-aragonès fins a la seua destrucció per la força de les armes fa 300 anys. Aquesta bandera, coneguda com a senyera reial, per ser privativa de la dinastia reial catalano-aragonesa, va ser la que van portar en els seus estendards, al costat de les ensenyes de les diferents cases nobiliàries, les tropes que van acompanyar a Jaume I a la conquesta de les terres que després van ser Regne de València, el nostre actual País Valencià. En 1269, un privilegi de Jaume I va concedir a la ciutat de València un segell amb els quatre pals, aquest privilegi es va fer extensiu a l'any 1312 a les Illes Balears.  Era el temps de les ensenyes locals que van apareixent al llarg dels segles en les poblacions conquistades i en que sempre apareixen els quatre pals compartides amb altres elements heràldics. No existia necessitat de diferenciar la resta d'habitants del nou regne de València, les quatre barres de la dinastia regnant ja representaven totes les entitats jurídiques de la Corona catalano-aragonesa de forma conjunta i sota aquest emblema érem coneguts a tota la Mediterrània des de les costes ibèriques fins  Atenes, una zona geogràfica en que a dir del cèlebre cronista i guerrer almogàver Ramon de Muntaner, natural de Peralada, a l'Empordà i veí de Xirivella, a l'Horta de València, tots els peixos havien de portar la bandera dels quatre pals. A València hi ha provades mostres documentals de l'ús d'aquesta bandera que els valencians hem reverenciat durant segles, la portava el Centenar de la Ploma i era passejada al costat de la creu de Sant Jordi a les processons que al cap i casal es celebraven anualment en la nostra ciutat fins al segle XVIII en honor del patró del regne, Sant Jordi, tal com confirmen els escrits del Marc Antoni Ortí en 1638. De la vinculació dels valencians amb la bandera dels quatre pals de sang ens parla precisament la reproducció del retaule del mestre Marçal de Sax del segle XV, que fins fa dos anys s'exhibia a l'interior de la capella en la qual es va oficiar la primera missa després de la conquesta de la ciutat. En aquest retaule, l'original es pot veure al Museu de Victòria i Albert de Londres, es reprodueix la batalla del Puig en que les tropes cristianes al costat de Sant Jordi vencen als musulmans sota l'ensenya de la creu del Sant Patró dels valencians i la bandera de les quatre barres. En la rehabilitació que l'arquebisbat va realitzar fa dos anys i que va ser presentada precisament un 9 d’octubre, es van respectar les creus de Sant Jordi però van desaparèixer misteriosament les ensenyes amb els quatre pals. Als valencians preocupats per la història del seu poble no li han de passar per alt les connotacions de tan misteriosa i descarada desaparició.

La veritat és que la bandera local de València va seguir éssent l'ensenya tradicional durant els segles esdevenidors, la primera modificada per una corona reial en virtut a un privilegi del rei Pere IV a premi a l'actuació de la ciutat en la guerra contra Castella, a la que va ser afegida una franja blava ja al segle XVII per fer-la més visible; la segona com a representació heràldica del conjunt de ciutats, pobles i llocs de l'antic Regne de València. Un cop més, la documentació històrica ens confirma com era la bandera dels valencians i ens parla de les seues modificacions al llarg dels anys, unes modificacions -insistim- restringides a la ciutat de València. Manual dels Consells: «E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. (...) Lo molt alt senyor Rey ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per el Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal» (Manual de Consells de 1377 (Arxiu Històric Municipal de València, anys 1375-1383, núm. 17, sig. a). Ni a eixa bandera ni a l'escut de la ciutat és troba menció relativa a cap franja blava aleshores. En 1449, ja en ple segle XV, va ser remodelada afegint una corona: "attenets que la bandera d'or e flama, fos squiurada e gastada, per tal proveiren ne fos feta una nova consemblant de aquella, empero ab Corona" (Manual d'Consells, Arxiu Històric Municipal de València, a-34, fol CC, anys 1447-1450), la franja blava no apareixeria fins al segle XVI, quan apareix als llibres del Mestre Racional «tella d'or ample pera la corona de la dita bandera ab tafatà de grana i blau». El regne no tenia aleshores cap bandera, ja que fins l'Edat Moderna no apareixen les banderes territorials. Les ensenyes eren per a reis, nobles, estaments, gremis i vils; per exemple els subdits de les vils de patrimoni reial tenien la dels reis (quatribarrada), els de l'estament militar la creu de sant Jordi, i només València ciutat tenia el privilegi d'usar la bandera, antiga senyera reial, a la qual com hem vist és va afegir la corona i la franja blava.

 Després de la derrota d'Almansa i l'arribada de la dinastia borbònica a la Corona d'Espanya, les coses canvien radicalment. Deixa d'existir la realitat estatal catalano-aragonesa en virtut a les polítiques jacobines d'assimilació i imposició centralista de les noves autoritats. Felip V fa desaparèixer l'escut de les quatre barres de l'heràldica reial i de les institucions públiques, talls, audiències i capitanies. Comença un període de genocidi cultural i lingüístic contra els països de parla catalana: se suprimeixen monedes, normes, lleis i costums, i la nostra llengua nacional passa a un segon pla, queda relegada a llengua privada i familiar i apartada dràsticament de les escoles i universitats. Els que vulguen créixer o ascendir socialment, d'ara endavant hauran de parlar i escriure en castellà i abraçar els símbols castellans. S'impedeix amb això qualsevol normativització i evolució natural de la nostra llengua que no podrà competir amb la nova imposada llengua castellana, fet que accentuarà els particularismes i accelerarà la desaparició del català -una de les llengües europees més ben normativitzada d'Europa- en l'escriptura, el que provocarà una important confusió entre els parlants d'una llengua que adoptarà usos populars no escrits.

Però el poble va continuar guardant la seua llengua ancestral i els seus antics símbols, identificant-se amb l'única bandera nacional que coneixien, la dels seus avantpassats, una identificació que facilita l'ús de la mateixa per part dels primers moviments nacionalistes del segle XIX. No obstant això, les polítiques i adoctrinaments van fer també la seua tasca, nous contingents arribats de Castella s'estableixen en diferents llocs del regne, especialment a la ciutat, imposant amb la complicitat de les autoritats locals i en connivència amb el govern central, la llengua castellana forastera com a idioma vehicular. La confusió estava servida. Durant el franquisme molts dels nostres símbols, considerats secessionistes, van ser prohibits una vegada més, i en 1960 a petició de Sanchís Guarner, va ser tolerada la senyera amb franja blava per a les festes locals. Després d'això, es va provar a utilitzar ambdues banderes, la de la franja blava per a València i la quatribarrada per la resta, tal com seria el més lògic, però una vegada més, la oligarquia de la capital va imposar la primera com única bandera oficial de la nova "Comunitat Valenciana", nom arbitrari que serà imposat des de Madrid per un pacte entre UCD i PSOE, el.liminant el de País Valencià , que va ser el nom consensuat originàriament a l'Estatut.

A l'espanyolització forçada de 300 anys i les prohibicions de règims etnocides, es van afegir els pactes polítics que als anys setanta van celebrar per purs interessos electoralistes polítics traïdors i sense escrúpols, pertanyents als grans partits espanyols amb intenció de tergiversar la nostra història, crear odis ficticis amb els nostres germans del nord i imposar denominacions alienes a la nostra identitat i al nostre territori. Com a colofó, ​​s'imposa la bandera local de la ciutat de València a la resta del territori valencià, intentant fer veure que la nostra bandera nacional, la de sempre, és una bandera aliena i enemiga.

Vergonya als quals es van prestar i han prestat a semblant maniobra traïdora. No aconseguiran fer que oblidem els nostres ancestrals símbols, la memòria de la nostra identitat és fort. Si hem resistit tenaçment aquests 300 anys, vencerem sens dubte.

Aquest 9 d'octubre hem de sortir al carrer exhibint orgullosament la nostra gloriosa i ancestral bandera, unint-nos a les reivindicacions dels nostres germans del nord i de l'est, amb fermesa, alegria i també amb irreverència i rebel·lia. Hem de reivindicar el que som i recuperar el que és nostre. Guanyar el carrer i fer-nos sentir. Només coneixent el nostre passat i reclamant el nostre llegat podrem salvaguardar la nostra identitat i crear un futur per al nostre poble.