El ball dels dimonis de Vinaròs és un altre ball dels nostres.
Representa la lluita de Sant Antoni amb el diable. És circular perquè
acaba com comença després de ballar al són de la coneguda melodia Sant Antoniana. També és guerrera ja que comença amb un enfrontament entre
el sant i el dimoni. El dimoni precisament porta una forca, símbol
agrícola per excel·lència, i l'ermità un pal símbol de sustentació en el
pelegrinatge i el clergat. En un moment s'ajunten les tres funcions
tradicionals en un plànol.
De guerrera pansa a solar, una altra dansa
més de les nostres que pren forma de cercle, forma solar. Finalitza
igual que comença després d'anunciar la crema de la foguera. Si
començara de nou seria repetida una vegada i una altra en forma circular
i perpètua sense que notàrem canvi algun.
Una tonada molt coneguda i escoltada per tot arreu de la nostra terra li dona nom el Sant dels animals: "Sant Antoni l'ermità". Interpretada pel instrument mes nostre: la Dolçaina.
Estem vivint aquests dies la celebració del dia de Sant Antoni "el del Porquet" en molts pobles de la nostra terra. Festa que compartim amb
molts pobles Catalans i de les illes. Pobles com Forcall, Villores,
Rafelbunyol, Massalfassar, Alzira, Pego, Gavarda, Catí i així fins a prop de
300 pobles de la nostra geografia celebren aquests dies les festes Antonianes.
Un Sant Patró, el qual comparteixen moltes
poblacions, que es va estendre a tots els animals però que en origen
representava als que ajudaven a l'home a treballar la
terra: Cavalls, Bous i altres.
Múltiples celebracions inunden els carrers dels nostres pobles durant
aquests dies; des de cordaes en les quals entren els focs artificials
en acció com si d'una lluita es tractara fins a Torraes, dimonis així
com el repartiment de la tradicional Caldera, un dels nostres plats més
típics de l'hivern. Però si en diversos pobles van intercalant diverses
celebracions, la qual cosa uneix a tots els que celebren Sant Antoni és
la tradicional foguera.
Tres festivitats tradicionals en la
nostra terra omplen de foc els nostres carrers. Tres festivitats unides a
tres sants en el seu vessant cristianitzada: Sant Antoni, Sant Josep i
Sant Joan Baptista. Tres sants que van donar nom típic a molts
valencians al llarg dels últims 400 anys: Toni, Josep o Pep i Batiste.
Tres festivitats que tenen el foc com a eix central de la seua festa
justament en el període que va des de l'inici del solstici d'hivern fins
al mateix moment de l'arribada de l'estiu. Tres festivitats de foc
realitzades al llarg del mig any en el qual el Sol regeix el nostre món.
El període que va des que el Sol, amb la seua llum, venç a la "mort"
representada per la foscor ressorgint invicte durant el solstici
d'hivern en la nit més llarga para, a partir d'aqueix moment, donar pas a
més hores de llum fins al dia en el qual torna a caure durant el dia
més llarg del Solstici estival.
Per què no s'han preservat amb
prou faenes festivitats de foc en el període en el qual el Sol és
derrotat durant el segon semestre de l'any? No és casualitat.
Tres festivitats de foc que tenen aqueix foc en comú però de forma
diferent. Sant Antoni pot mostrar-se en l'actualitat com la festivitat
en la qual més a perviscut el seu origen tradicional. És una festa
popular, gens elitista, en la qual el poble participa activament com si
d'un es tractara. És una festa del poble per al poble. De tire, no és
una festa molt típica en grans ciutats com puguen ser les altres dues.
Una festa l'eix central de la qual és la foguera. Una foguera la matèria
primera de la qual i única és la fusta, l'arbre, les branques. Una
herència precristiana que enfonsa les seues arrels en la tradició més
profunda heretada dels nostres ancestres vinguts del cor d'Europa. Una
festivitat amb tints Cèltics, entre uns altres, que té els seus ritus propiciatoris i que van sobreviure des de lluny a la seua
cristianització en nom d'un sant.
Per a exemplificar aquesta
foguera que és nostra anem a prendre com a referència la més famosa de
les nostres fogueres. La foguera més gran del món. La que tot Valencià
hauria de veure almenys una vegada. La de Canals.
La foguera de Canals, com consta en el Llibre Guinness dels Rècords,
mesura 17 metres d'altura, 36 de perímetre i compta amb 850 mil quilos
de llenya. Llenya que comencen a arreplegar poc abans del Solstici
d'Hivern, cap al dia 8 de Desembre, i que munten durant dies en els
primers dies de l'any, en molts pobles és cremat l'arbre que ha servit
d'adorn durant les festes solsticials, amb la finalitat d'aconseguir
una altura tal que no solament impressiona al que l'observa sinó que la
permet cremar durant tota la nit.
Però la foguera no es crema de
qualsevol manera. Porta aparellat un ritual anterior que ve d'èpoques
pretèrites. Un dels ritus és donar tres voltes, nombre simbòlic i no
casual, a la foguera abans de ser cremada. En altres poblacions, mentre
es donen les tres voltes es formula un desig profund i íntim. A Canals
els desitjos són escrits i introduïts enmig del brancatge de la foguera
perquè es cremen dins d'ella. Finalment al crit de "Vítol" la foguera
és encesa pel rector únicament amb el ciri de Sant Antoni que
ha pres prestat el seu foc del llum de Sant Antoni on es conserva el
foc sagrat tot l'any; reminiscències del foc sagrat de Roma anterior al
cristianisme.
Durant tota la nit està cremant la foguera, una foguera que donarà llum a
la nit recordant la celebració cèltica del Imbolc el primer dia de
Febrer i que el Cristianisme va imitar també sota el dia de la
Candelaria. Una nit cada dia més feble en l'avanç de la llum solar a
través dels dies. Una foguera que dóna llum i triomfa sobre la nit fosca
la qual cosa és signe de celebració.
Finalment, sota les brases
de la foguera a l'alba, els veïns de Canals desdejunaran la seua
tradicional torrada amb productes de la terra.
Una festa
nostra, una festa autèntica, una festa que enfonsa les seues arrels en
les antigues tradicions dels nostres ancestres, una festa que seguim
celebrant any rere any en la nostra terra i que són signes d'identitat
d'un poble. Un poble que viu les seues celebracions sota el signe d'un
foc que, no solament dóna calor, sinó també llum.
"L'expressió més sensible del particularisme d'una col.lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és a llengua propia. Com que l'home és ensems productor , transmisor i recptor de la cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l'individu com la de la seua comunitat. La llengia no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xarcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada. (...). El patriotisme consisteix essencialment a replegar el llegat espiritual rebut dels nostres avantpassats, en la continuitat de la tradició cultural, en una fidelitat serena a les formes indigenes que evite ensems les avaluacions excessives i les renúncies covards. L'idioma autòcton és un fet històrico-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intelectual que ha heretat, és ensems factor integrant i expressió del ambient espiritula en que hom viu.
Nosaltres hem nascut en València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats: Geografía, Història, Economía i Cultura propies. Té també un idioma autòcton . Amb aquestes premisses es deduieix logicament i forçosa el seguent postulat, que exposat d'aquesta senzilla forma, sembla irrefutable:"La llengua dels valencians és el valencià".
Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell deven escriure. Devem i podem, i perqué devem, volem. (:::)
Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria, i el que renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare. (...)
La llengua no és pas, com alguns imaginen erròniament, un instrument intercanviable, apte per a expressar conceptes i idees preexistents; ben al contrari, la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes i a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió. Un poble que oblida el seu idioma, és un poble en el trànsit de la mort. El món s'empobreix cada vegada que despareix una cultura. L'extermini d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, són una sola i mateixa cosa."
Anem a parlar d’una data no massa coneguda pel poble valencià i que
posseix una gran importància per tots nosaltres: 12 de gener de 1706.
Farem un poc d’història...
Dins del context històric de la Guerra
de Successió, les tropes borbòniques del Comte de las Torres, després de
haver patit diversos fracasos a Peníscola i Sant Mateu, varen fixar el
seu objectiu a Vila-real, la qual no disposava d’un exèrcit regular,
sino que únicament comtava amb la resistència del seus veïns, gent de
qualsevol professió, mares i nens. L’exèrcit del Comte de las Torres
estava compost per quatre mil soldats entre infants i genets. Després de
la negativa del poble de Vila-real a acceptar la seua rendició, els
felipistes començaren amb l’assetjament, tornant-se en una cruenta
batalla en la que els vila-realencs oferiren una resistència èpica,
obligant als borbònics a fer ús de l’engany i la seua cobardia per poder
prende la ciutat.
Després de llargues hores de lluita, el
coronel Mesaga de les tropes borbòniques, va pedir pau per poder
replegar els seus ferits i morts en batalla. Tan prompte com s’adonà
comte de que les persones que defenien la ciutat eren molt escasses,
pegà un tir a l’aire i de sobte, les seues tropes entraren en Vila-real
cremant i saquejant tot el que es creuava pel seu camí. A la fi, 253
vila-realencs varen perdre la seua vida.
Tras la pèrdua de
València, a principis de març de 1707, l’arxiduc Carles III, l’abandonà
amb la seua Cort en direcció a Barcelona. No obstant això, anà a
Vila-real per agraïr als maulets i la resta de gent el seu suport a la
causa austracista. L’arxiduc va concedir a Vila-real el títol honorable
de Ciutat Lleial.
Per aixó, es a dir, per la memòria d’aquests
herois, nosaltres volem homenatjar-los, i no trobem millor forma que
anar-hi a la marxa de les torxes que es celebra a Vila-real aquest
dissabte 12 de gener. Tenim memòria, som conscients de quals són les
nostres arrels, de la enorme lluita que lliuraren els nostres
avantpassats per defendre la nostra cultura i tradicions, oposant-se
rotundament a l’imposició homogenitzadora de l’absolutime borbònic de
Felip V, el qual no es mereix una altra cosa que estar penjat cap a baix
en el Museu Municipal de Xàtiva, i precisament, va ser el vila-realenc
Carles Serthou Carreres qui ho va fer com conservador del Museu.
12
de gener de 1706, una data que moltes vegades no comta amb el suport
que es mereix per part de les nostres institucions, però que el poble de
Vila-real recorda amb orgull i que la resta del poble valencià recolza,
perque la seua lluita ès la nostra: la defensa de la nostra idiosincràsia com a poble.
Document en castellà signat per la Real Academia Española de la Lengua i per la Real Academia Española de la Historia:
LA LENGUA DE LOS VALENCIANOS
Los abajo firmantes, miembros de número de las Academias Española y de
la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante
meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa
valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de
las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas
interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto,
científicamente aclarado desde hace años, deseamos expresar, de acuerdo
con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el
«valenciano» es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma
hablado en las Islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en
una franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el
Principado de Andorra y en la ciudad sarda del Alguer.
Por lo todo
ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y
aun ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus
propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras
pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que,por su
entera labor merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan
consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de
un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento ( como el que contemplamos ) de
desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural
catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no
tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano
ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
