Castell de Cocentaina, a la comarca d'El Comtat.
El nostre és un poble d'arrels antigues que vol conquerir el seu futur.
Orgull, resistència i combativitat al País Valencia.
divendres, 27 de febrer del 2015
ORGULL, RESISTÈNCIA I COMBATIVITAT
Castell de Cocentaina, a la comarca d'El Comtat.
El nostre és un poble d'arrels antigues que vol conquerir el seu futur.
Orgull, resistència i combativitat al País Valencia.
PERE MARIA ORTS I BOSCH
Ahir va faltar Pere Maria Orts i Bosch (València, 1921). Erudit, historiador, escriptor, investigador, heraldista i coleccionista d'art valencià, a més d'una persona molt compromesa amb la seua identitat: Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Premi d'Honor de les Lletres Valencianes, Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia de Sant Carles, membre del Patronat del Museu de Belles Arts Sant Piu V i fill predilecte de la Ciutat de València entre d'altres distincions.
Fragment d'una entrevista publicada a Racó Català:
LA SENYERA DEL REGNE DE VALÈNCIA
-Ens podria fer un breu resum sobre quina hauria de ser la senyera del Regne de València?
Senyera no hi havia més que una, que era la senyera del rei, les discussions al voltant, doncs, són absurdes. La senyera dels quatre pals rojos s'introdueix en temps de Ramon Berenguer IV, perquè procedien eixos colors de Provença, i la mare de Ramon Berenguer IV, Dolça de Provença, provenia d'allà. Com ella estava casada amb Ramon Berenguer III, pare de Ramon Berenguer IV, va dur aquest emblema al comtat de Barcelona, i d'allà passà a la resta de la Corona d'Aragó. Amb Ramon Berenguer IV, doncs, passa a ser senyera del rei, i ja s'usa a tots els seus dominis. Catalunya tenia des d'antic una bandera que era blanca amb la creu de sant Jordi, que és el símbol que més ha tingut Catalunya, i que l'usen fins i tot posant-lo damunt de les barres. Aragó, per tradició havia anat acumulant escuts, més o menys falsos. Del temps de Pere I és la creu d'Alcoraz (la creu de sant Jordi amb quatre caps de moro), que fa referència a una batalla contra els moros. Se li atribueix a Ènnec Arista una bandera de fons blau amb una creu paté i fixada, que possiblement fou un invent de Pere el Cerimoniós. I també hi ha en fi, la creu de Sobrarb (que és una creu sobre un arbre, d'on deriva el propi nom de Sobrarb). El mite de la creu que s'apareix sobre un arbre deriva de Constantí quan se converteix al cristianisme.
No obstant, on més cult a la senyera de quatre pals rojos sobre fons daurat hi ha hagut, ha estat en el Regne de València, possiblement perquè en haver estat el darrer territori conquerit, no tenia escuts anteriors. Llavors, l'escut d'ací és la senyera, i la bandera és també la senyera quatribarrada. Les senyeres de llavors no eren com les d'ara, sinó que era una senyera bocellada, molt gran, amb quatre faldes. Quan la treien per desfilades, commemoracions, festes com la de sant Jordi, els advocats de la ciutat, els jurats, duien les quatre faldes.
L'ús de la senyera a la ciutat de València havia anat decaient en el s. XVII, en procés paral·lel a la decadència de la llengua i altres coses pròpies (les Corts Valencianes per exemple no se reuniran altra volta des de 1645). La penúltima volta que ix la Reial Senyera a la ciutat de València és en la commemoració de la conquesta de la ciutat en el 9 d'octubre de 1738. Estava guardada en l'Arca de les Tres Claus, on estava també el Penó de la Conquesta, l'espasa del Rei En Jaume, i l'elm (que havien fet per al centenari del s. XVII). Estava aquest tema tant en decadència que no trobaven la clau, i hagué d'anar un manyà a obris l'arca. No es torna a obrir fins a 1838. Llavors s'alça acta i s'hi diu que la bandera estava molt deteriorada i eren més estretes les barres roges que el fons daurat. No la van baixar llavors pel balcó, sinó per les escales. Feren les processons i visites als temples, i al final la van guardar. I des de llavors no hem sabut res més de la Senyera a la ciutat de València, excepte el que diu Vives Azpiroz en l'any 1880-1, que diu que en l'Ajuntament de València hi han tres banderes: El Penó de la Conquesta, la Senyera de la Ciutat, i la Reial Senyera, que està guardada en l'arca de cuir. Després, però, s'ha obert l'arca de cuir i allà no hi havia cap bandera. Sí que és cert, però, que Santiago Bru i Vidal, quan jo li ho comentava, negava que hi haguera cap Senyera Reial en l'Ajuntament de València, però ho deia somrient d'una manera que jo desconfiava...
-Ens podria resumir com sorgeix la bandera blavera?
No s'ha d'usar aquest terme com a pejoratiu en primer lloc. La bandera de la ciutat de València estava molt desgastada. En estar, doncs, tan desgastada de les puntes, va haver-se de retallar. D'aquest fet no hi ha dubte, perquè es van repartir trossos. A Vicent Boix li donaren un tros, que passà al meu avi, després a mi, i jo li ho he tornat a l'Ajuntament. En tallar-li la part bocellada, eixa bandera es va quedar molt curta, i restava una bandera tan ampla com llarga, que no resultava bandera. Llavors la van retallar de nou, i li feren una entrada en angle, però continuava quedant-se curta. Llavors sembla que és quan se li afegí eixa franja blava per a allargar-la. Hi ha un text de Teodor Llorente Falcó que diu: La bandera lleva atada al palo del asta una franja azul celeste bordada, desde la cual desciende el lienzo de la Senyera. És a dir, que no contava com a bandera la franja blava. I respecte a aquesta idea de la senyera coronada, tant en el cerimonial d'Aracil com en l'elm, que està basat en l'escut de Pere IV d'Aragó, la corona està a dalt, perquè la corona de coronar una bandera o el que vullguen, sempre està fora de l'escut, no pot estar dins, perquè llavors es converteix en un símbol heràldic més. La corona dóna importància a un escut heràldic quan el timbra, quan està a dalt de l'escut, i així es posen en els diferents títols heràldics: Baró, comte, vescomte, marquès, duc, etc. I ací estava damunt de l'asta. Això no passa ni en Aragó, ni en Catalunya, ni en Mallorca.
Quant a la tradició del rat penat, el rat penat el tenia també Mallorca i Barcelona. En Barcelona el llevaren perquè deien que no sabien com posar-lo, i a més tenien una llegenda distinta. En Barcelona deien que així com els rat penats es junten per a hivernar, així devien estar junts els membres del Consell de Cent. La llegenda de la tenda, quant a la conquesta de València, tampoc no és acceptable, perquè els rats penats són mamífers, i els mamífers no fan nius.
-Per què s'imposà la bandera blavera en la transició?
Influí també que els principatins no transigiren en què la seua ensenya autonòmica quatribarrada tinguera un escut al mig?
La discrepància comença en la transició, quan de cop i volta sorgeixen quatre "autonomies" totes amb dret a l'emblema de les quatre barres. Aragó va reivindicar l'emblema amb força, perquè a més durant molt de temps les quatre barres es deien "d'Aragó" (cal recordar com Roger de Llúria deia que tot peix de la Mediterrània devia dur en la cua les barres d'Aragó). Ací no va passar això perquè la gent identificà l'emblema quatribarrat com a la catalana, sense estudiar més ni saber res més. És el que moltes voltes passa amb el poble, que l'enganyen i es queda enganyat: Ningú pretén dir-li la veritat, i si li diuen la veritat creuen que estan enganyant-lo. I pitjor encara: Els que li enganyen creuen que estan dient-li la veritat. Convertiren, doncs, la bandera de les quatre barres en la catalana, quan no era veritat, perquè l'autonomia on hi han més quatre barres i reproduccions de la senyera és el Regne de València.
Jo volia que es quedaren les quatre barres històricament per a tota la Corona d'Aragó, i després que cada autonomia afegira una senyal. Els catalans ho tenien fàcil: Podien posar un cairó blanc en el centre amb la creu de sant Jordi. Aragó podia posar dels tres escuts que té el que vullguera. I després València podia posar també un escut, que devia decidir. Però els catalans no transigiren, perquè deien que si es posava el cairó amb la creu de sant Jordi, serien "banderes juanoles" (en referència a les "Pastilles Juanoles", que són unes pastilles per a la tos que es prenen per a la tos i que tenen molta popularitat allà dalt). Al final, l'emblema de les quatre barres se'l quedaren ells en exclusiva, si bé la bandera actual autonòmica aragonesa és la que més s'acosta al que jo crec que devien d'haver estat les senyeres autonòmiques, a banda que respecta la primacia de l'emblema quatribarrat en la bandera.
-Es podria afirmar que heràldicament les quatre barres són estrictament valencianes?
Es pot dir que on més cult hi ha hagut a les quatre barres és ací. Sols s'ha de veure la catedral d'Oriola, l'Ajuntament d'Alzira, el Palau de la Generalitat Valenciana, la Llotja i tants d'altres monuments antics valencians. Però en ser de tota la Corona d'Aragó, no són, doncs, estrictament valencianes.
-Quantes banderes hi havia en l'Ajuntament de València? Per què ha desaparegut la senyera del Regne, que aclariria en qualsevol cas tots els dubtes?
Segons el citat llibre de Vives Azpiroz tres:
-El Penó de la Conquesta.
-La bandera de la ciutat, que és l'actual bandera blavera, amb els retocs que li feren en el s. XIX que ja he explicat.
-La Reial Senyera, que estava en l'arca de cuir, que és la de les tres claus. Aquesta és la que ha desaparegut, i això pertany a algun secret que no sabem.
D.E.P.
dilluns, 26 de gener del 2015
FIDELS, REBELS I COMBATIUS
No volem valencians dormits, enganyats, desmemoriats ni renegats.
No volem valencians simplement festers i acomodats.
No volem valencians derrotats ni agenollats.
Volem valencians fidels, rebels i combatius!!!
divendres, 23 de gener del 2015
UNA DE DOLÇAINERS I BOTIFLERS
Reproduïm aquesta anècdota de la pàgina del dolçainer, cantautor i compositor Dani Miquel. Ens ha agradat molt.
"Fa temps vaig anar a fer una processó a Mislata i em vaig posar com sempre: jo i el tabaleter davant la creu. En eixir la imatge ens posarem a tocar la Muixeranga, i encara no portàvem tres compassos l’home que ens llogà vingué i ens va dir: “no quiero nada Catalán”, jo em vaig quedar ...flipat i mentre em venia el dubte de quedar-me o anar-me’n a casa em vingué una melodia al cap, i em vaig posar a tocar-la. Quan vaig acabar, em vaig girar i em guinyà un ull content. I vaig pensar aquesta és la que tocaré en tota l’actuació (en aquella època que parle, els dolçainers per fer una processó, amb una o dos melodies ja anàvem aviats).
En acabar la processó, quan entraren la imatge, aquell home vingué i ens va pagar, (abans passava això, només acabar et pagaven), i ens va dir: “muchas gracias, esta pieza que ha ido tocando es muy solemne ”...
Anarem a fer-nos una bona cervesa jo i el tabaleter, estàvem prou excitats. Ens haviem passat tota la processó tocant Els Segadors.
Tot açò vos ho conte per què m’ha vingut al cap la ximpleria de voler llevar el nom de País Valencià, igual la idea ve d’aquell home."
Dani Miquel
"Fa temps vaig anar a fer una processó a Mislata i em vaig posar com sempre: jo i el tabaleter davant la creu. En eixir la imatge ens posarem a tocar la Muixeranga, i encara no portàvem tres compassos l’home que ens llogà vingué i ens va dir: “no quiero nada Catalán”, jo em vaig quedar ...flipat i mentre em venia el dubte de quedar-me o anar-me’n a casa em vingué una melodia al cap, i em vaig posar a tocar-la. Quan vaig acabar, em vaig girar i em guinyà un ull content. I vaig pensar aquesta és la que tocaré en tota l’actuació (en aquella època que parle, els dolçainers per fer una processó, amb una o dos melodies ja anàvem aviats).
En acabar la processó, quan entraren la imatge, aquell home vingué i ens va pagar, (abans passava això, només acabar et pagaven), i ens va dir: “muchas gracias, esta pieza que ha ido tocando es muy solemne ”...
Anarem a fer-nos una bona cervesa jo i el tabaleter, estàvem prou excitats. Ens haviem passat tota la processó tocant Els Segadors.
Tot açò vos ho conte per què m’ha vingut al cap la ximpleria de voler llevar el nom de País Valencià, igual la idea ve d’aquell home."
Dani Miquel
divendres, 16 de gener del 2015
SEMPRE EN LA NOSTRA MEMORIA
'En quince de enero de mil setecientos y veintiocho murió de repente y sin poder recibir sacramento alguno Don Juan Baptista Ramos Baset, teniente general que se decía ha servido del Señor Emperador. Estaba sumamente pobre. Le hice entierro... mayor a limosna y se enterró en esta iglesia de Santa Eulalia.'
Així certifica el registre parroquial la trista i anònima mort en terra estranya i lluny de la seua pàtria d’un dels més grans herois de la història valenciana. Gràcies a Núria Cadenes, sabem ara el lloc i data exacta de la mort del general. Maltractat pels vencedors borbònics que el feren pràcticament desaparèixer de la història, i oblidat pel seu propi poble com també per la ciutat a la que va dedicar tota la seua experiència militar, l’ardor combatiu i l’amor per la seua pàtria durant aquells darrers dies de llibertat de l’antiga Corona, una ciutat, Barcelona, últim bastió de llibertat del nostre poble, que comparteix patrona amb l’església de Segovia on quedà registrada la seua mort. El seu declivi havia començat amb la caiguda de Barcelona on els borbònics que no van respectar els seus propis tractats el detingueren juntament amb altres caps de la defensa de la ciutat tal com Villarroel, Casanova, i els també valencians Torres Ximeno i Maians. La GEC descriu perfectament la trajectòria i també la tortura que els borbònics reservaren al general valencià: 'fou detingut i conduït amb vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarribia, al País Basc, on restà empresonat fins el 1719, any en què els presos foren traslladats a Segòvia'. L'entrada continua dient: 'Excarcerat arran de la pau de Viena el 1725, no pogué traslladar-se a Viena perquè estava impossibilitat. Cuidat a Segòvia mateix per dos jesuïtes, l’emperador Carles VI el nomenà Feldmarschall-Leutnant (tinent general) de l’exèrcit imperial el juny del 1727.' Avui, pocs valencians que passegen vora mar en el terme del poble natal de Basset, reconeixen aquest home d’Alboraia recordat per un discret monòlit.
Nascut a Alboraia (l’Horta Nord) l’any 1654, de pare artesà i mare amb vincles amb la petita noblesa valenciana, va eixir del país arran la segona germania, incorporant-se a l’exèrcit imperial, participant en campanyes al Milanesat i Hongria i en les guerres contra el turc, on Basset es va distingir en el camp de batalla, propiciant els seus ascensos militars i guanyant la confiança de l’arxiduc Carles d’Àustria, i l’amistat del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, futur lloctinent de Catalunya, amb qui participarà a la conquesta de Gibraltar. En 1705, per ordre del pretendent i amb el grau de mariscal de camp, va participar en l'expedició naval que des de Lisboa es va dur a terme contra Felip de Borbó, desembarcant en Dénia amb un reduït grup de austracistes i el nomenament de Comandant general del Regne de València. En Dénia va proclamar rei a Carlos d'Àustria, va fortificar la població i va iniciar els preparatius de la revolta valenciana contra el Borbó. En els dies següents tota la comarca i moltes poblacions veïnes es van unir a l'alçament de Basset i les seues tropes, a les quals s'havia unit el destacat militar Rafel Nebot i milers de maulets valencians i van entrar a Alzira, Tavernes, Oliva i Gandia, arribant a València el 15 de desembre de 1705 on va ser rebut com a heroi i alliberador. Per aquesta acció, Carlos d'Àustria li va atorgar el nomenament de marquès de Cullera i el senyoriu de l'Albufera a la seua mare. Va ser nomenat governador militar de Xàtiva al març de 1706, on va resistir diversos intents d'ocupació per part de les tropes borbòniques.
Després de la derrota d'Almansa de 1707 i la següent ocupació militar borbònica, Basset abandona territori valencià i es dirigeix amb les tropes austracistes cap al Principat, encara en mans austracistes, quedant a Barcelona al costat de les tropes imperials a les quals pertanyia, tropes que seguint a l'arxiduc d'Àustria van abandonar Barcelona en 1713 i a les quals Basset es va negar a seguir per compartir la sort de l'assetjada ciutat al costat de la resta dels seus compatriotes. Va tenir al seu càrrec l'enginyeria militar i a la direcció de l'artilleria durant la defensa de Barcelona i va formar part dels últims reductes que a partir de l'11 de setembre van lliurar les armes. La resta de la historia ja la coneixem. Recordem-la doncs.
HONOR AL GENERAL MAULET!
VISCA EL NOSTRE POBLE ! VA DE BO!
Així certifica el registre parroquial la trista i anònima mort en terra estranya i lluny de la seua pàtria d’un dels més grans herois de la història valenciana. Gràcies a Núria Cadenes, sabem ara el lloc i data exacta de la mort del general. Maltractat pels vencedors borbònics que el feren pràcticament desaparèixer de la història, i oblidat pel seu propi poble com també per la ciutat a la que va dedicar tota la seua experiència militar, l’ardor combatiu i l’amor per la seua pàtria durant aquells darrers dies de llibertat de l’antiga Corona, una ciutat, Barcelona, últim bastió de llibertat del nostre poble, que comparteix patrona amb l’església de Segovia on quedà registrada la seua mort. El seu declivi havia començat amb la caiguda de Barcelona on els borbònics que no van respectar els seus propis tractats el detingueren juntament amb altres caps de la defensa de la ciutat tal com Villarroel, Casanova, i els també valencians Torres Ximeno i Maians. La GEC descriu perfectament la trajectòria i també la tortura que els borbònics reservaren al general valencià: 'fou detingut i conduït amb vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarribia, al País Basc, on restà empresonat fins el 1719, any en què els presos foren traslladats a Segòvia'. L'entrada continua dient: 'Excarcerat arran de la pau de Viena el 1725, no pogué traslladar-se a Viena perquè estava impossibilitat. Cuidat a Segòvia mateix per dos jesuïtes, l’emperador Carles VI el nomenà Feldmarschall-Leutnant (tinent general) de l’exèrcit imperial el juny del 1727.' Avui, pocs valencians que passegen vora mar en el terme del poble natal de Basset, reconeixen aquest home d’Alboraia recordat per un discret monòlit.
Nascut a Alboraia (l’Horta Nord) l’any 1654, de pare artesà i mare amb vincles amb la petita noblesa valenciana, va eixir del país arran la segona germania, incorporant-se a l’exèrcit imperial, participant en campanyes al Milanesat i Hongria i en les guerres contra el turc, on Basset es va distingir en el camp de batalla, propiciant els seus ascensos militars i guanyant la confiança de l’arxiduc Carles d’Àustria, i l’amistat del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, futur lloctinent de Catalunya, amb qui participarà a la conquesta de Gibraltar. En 1705, per ordre del pretendent i amb el grau de mariscal de camp, va participar en l'expedició naval que des de Lisboa es va dur a terme contra Felip de Borbó, desembarcant en Dénia amb un reduït grup de austracistes i el nomenament de Comandant general del Regne de València. En Dénia va proclamar rei a Carlos d'Àustria, va fortificar la població i va iniciar els preparatius de la revolta valenciana contra el Borbó. En els dies següents tota la comarca i moltes poblacions veïnes es van unir a l'alçament de Basset i les seues tropes, a les quals s'havia unit el destacat militar Rafel Nebot i milers de maulets valencians i van entrar a Alzira, Tavernes, Oliva i Gandia, arribant a València el 15 de desembre de 1705 on va ser rebut com a heroi i alliberador. Per aquesta acció, Carlos d'Àustria li va atorgar el nomenament de marquès de Cullera i el senyoriu de l'Albufera a la seua mare. Va ser nomenat governador militar de Xàtiva al març de 1706, on va resistir diversos intents d'ocupació per part de les tropes borbòniques.
Després de la derrota d'Almansa de 1707 i la següent ocupació militar borbònica, Basset abandona territori valencià i es dirigeix amb les tropes austracistes cap al Principat, encara en mans austracistes, quedant a Barcelona al costat de les tropes imperials a les quals pertanyia, tropes que seguint a l'arxiduc d'Àustria van abandonar Barcelona en 1713 i a les quals Basset es va negar a seguir per compartir la sort de l'assetjada ciutat al costat de la resta dels seus compatriotes. Va tenir al seu càrrec l'enginyeria militar i a la direcció de l'artilleria durant la defensa de Barcelona i va formar part dels últims reductes que a partir de l'11 de setembre van lliurar les armes. La resta de la historia ja la coneixem. Recordem-la doncs.
HONOR AL GENERAL MAULET!
VISCA EL NOSTRE POBLE ! VA DE BO!
VA DE BO RET HOMENATGE AL GENERAL BASSET
Avui, aniversari de la mort del general Basset a terra extrangera, membres de la nostra associació han volgut acostar-se al monument que té el patriota i dirigent maulet al seu poble natal, Alboraia, a l'Horta nord. Sempre en la nostra memòria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)