dilluns, 19 de març del 2012

MAGDALENA I FALLES, DOS FESTES DE LA NOSTRA IDENTITAT




En 1233 les tropes del rei Jaime I havent-se assentat a Borriana, es disseminen també per la zona dels voltants, repoblant l'antic turó de Kastilgon o Castilion que començarà a ser conegut com Castelló de Borriana. Els habitants d'aquesta població pressionaran als encara amos musulmans de les alqueríEs de les hortes costaneres que seran expulsats i deportats sent substituíts precisament pels repobladors de Castelló de Borriana i els seus descendents atorgant el rei permís de població a aquests nous pobladors. Però serà el 8 de setembre de 1251 quan el rei va donar al cavaller Ximén Pérez de Aranós el permís per traslladar la vila i autoritats, formalitzant-se aquest trasllat en el tercer diumenge de Quaresma de 1252.

Des de llavors, els castellonencs celebren el seu naixement com a ciutat en una de les més importants festes identitàries valencianes que precisament simbolitza la recuperació de la terra  per part dels contingents europeus que la reconquisten i l'expulsió i substitució de l'element musulmà. Com tots els anys, milers de castellonencs reviuen aquests dies històrics amb importants actes com la romeria que a la plaça major reune als castellonencs, i a tot aquell que vullga participar, per pujar a l'ermita de la Magdalena situat en el turó on antigament va estar el primer assentament, fent una parada en l'ermita de Sant Roc on s'esmorza. Després d'arribar a la Magdalena es menja una gran paella i a la vesprada es rememora la baixada cap a l'actual ciutat de Castelló passant per l'ermita de Lledó, exhibint les primeres gaiates i arribant a la ciutat on es recrea l'entrada dels cavallers de la reconquesta fins a la plaça Major, en aquesta part els participants es vesteixen amb indumentària medieval i els escuts dels cavallers catalans i aragonesos que van conquistar aquestes terres a les ordres de Jaime I. Un element fonamental d'aquesta festa que invariablement s'inicia a partir del tercer dissabte de quaresma és la gaiata, monument il·luminat que dóna el seu caràcter solar a aquesta festivitat i que simbolitza les canyes, gayatos i fanals que van precisar durant la seua baixada nocturna per les terres pantanoses els primers recuperadors del que des de llavors serà Castelló de la Plana.


Per les mateixes dades es celebra en la seua veïna València una altra important festa encara que de diferent significació i origen. Les falles, el nom de les quals probablement v de les torxes que s'encenien a les torres de guaita per avisar d'assalts berberiscos en les costes valencianes de abans de la expulsió dels moriscos al 1609, i que van ser recuperades per anunciar festes i fets importants, semblen ser una de les festes del foc dels cicles agrícoles de tradició europea precristiana. En aquest cas anunciarien i celebrarien el pas de l'hivern a la primavera. Dins d'aquest ritu, era bastant habitual que es realitzés a les cases la neteja anual en la qual les coses sobrants i inncesaries serien lliurades al foc purificador, i aquest pel que sembla seria l'origen de les falles. A partir d'almenys el segle XVIII se sap que els veïns s'agrupaven per barris i ja es comptabilitzaven varis milers de fogueres en els dies del equinocci primaveral, a questes fogueres o falles es va ser afegint mobiliari vell i fusta sobrant del gremi de carpinters i amb aquestes restes s'intentava crear un monument satíric en el qual els valencians denunciaven a algun personatge local o situació injusta per després cremar-ho en un sentit acte de renovació i superació, prenent-se com a dia de la crema o “cremà” el dia de San Josep per ser patró del gremi de fusters i coincidir aquesta amb el equinocci, algo semblat a Sant Joan amb el solstici d'estiu, el naixement de Crist en el solstici d'hivern etc. De la "estoreta velleta" i els "parots" es va passar als "ninots" i a les complexes i artístiques falles de l'actualitat, als petards, els castells pirotècnics i els elaborats i colorits vestits d'una festa que amb el temps i la transformació progressiva de la ciutat de València ha perdut gran part del seu simbolisme i sentit en benefici d'interessos econòmics i turístics que fan de les falles una de les més importants festivitats d'Europa i de València una de les ciutats més visitades durant la celebració de les mateixes.


dimecres, 14 de març del 2012

JUAN ROIG I EL MODEL XINÉS



Juan Roig és considerat un empresari modelic. Forma part d'aqueix grup d'importants emprenedors valencians que han sabut rellançar la economia valenciana a nivells altíssims, col·laborant en el comerç de productes valencians i creant ocupació a través de la cadena de supermercats Mercadona, una empresa que a més manté unes condicions laborals decents per als seus empleats. És per açò, un punt de referència social i empresarial fins i tot en alguns aspectes digne d'admiració. No obstant açò, també és responsable de la desaparició del petit comerç valencià de tipus familiar, les carnisseries , peixateries i ultramarins dels quals no han pogut competir amb el gegant “Mercadona”, i açò, poques vegades es diu.
Però el que ens sembla més preocupant, són les declaracions que Juan Roig ha fet la passada setmana en les quals ha citat als 7.000 basars xinesos que hi ha a Espanya com a exemple de l'esforç que haurien de fer els 47 milions d'espanyols per a eixir de la crisi, afegint un provocador "Que pensen més en els deures que en els drets", comentant que a Espanya hi ha 7.000 basars xinesos i que "cada vegada hi ha més perquè fan la cultura de l'esforç que nosaltres no fem", al que ha agregat que sent "gran admiració" per aqueixos comerços i que ha "après molt" d'ells.No diu res de en que condicions laborals s'han fabricat els productes que venen, amb que tipus de material,els increibles horaris dels comerços xinesos, ni tampoc, de les condicions de favoritisme que les autoritats de la UE tenen amb aquests tipus de productes que gracies a això poden ser venuts a preus molts baixos amb els quals cap comerç o xicoteta industria local pot competir.
En aquest país s'està cometent un terrible error. Tots els líders polítics i empresarials basen qualsevol possible recuperació de la crisi en un creixement de l'economia i superació de l'atur a qualsevol preu, és a dir, que l'important és que no hi haja atur, siga en les condicions que siga. Ningú parla d'un augment dels salaris – premissa fonamental per a qualsevol recuperació econòmica, que a més acabaria amb els importants casos d'atur voluntari i fraudulent existent en el nostre país-, ni de la reducció d'hores treballades, tampoc es parla de la millora de condicions laborals, conciliació de la vida laboral amb la familiar etc. Ningú aborda el problema de fons, que és que la població viva en les millors condicions socials possibles. No deuria tractar-se de que alguns tinguen més beneficis, sino de que tots visquerem un poc millor. Tot està basat en que cal reduir l'atur i treballar més en pitjors condicions. I el pitjor es que els treballadors s'estan creient aquest missatge.
Les maldestres declaracions de Juan Roig són un exemple d'aquest pensament que pretenen imposar-nos. Defensar el model xinés i la seua cultura de l'esforç – sobreesforç dels treballadors diem nosaltres- implica defensar, duríssimes condicions laborals que redueixen als empleats a condicions de semiesclavitut, salaris paupèrrims i qualitat ínfima, les conseqüències de la qual repercuteixen en els consumidors de menor poder adquisitiu – açò és el mateixos treballadors sobreexplotats- i una terrible i deslleial competència empresarial.Un sistema ple d'eixemples de explotació infantil i suiccidis per la presió empresarial cap als treballadors. Un model injust, esclavista i despietat que produeix, açò sí, unes immensos beneficis a una minoria sense escrúpols i a tenebroses entitats empresarials supranacionals sense major interès que el guany econòmic, a costa de la pitjor proletarització i empobriment a la qual s'enfronten els treballadors europeus de les últimes dècades.
Els treballadors europeus, senyor Roig, hem de pensar per igual en els nostres drets i en els nostres deures, les relacions entre empresari i treballador han de ser equitatives, els salaris raonables i equivalents al treball realitzat. Els treballadors són persones, i, no ho oblide, clients seus i consumidors del seu producte, i mereixen ser tractats en condicions justes, d'igual a igual, perquè iguals, són, encara que amb funcions i ingressos diferents.
Coincidim amb Roig en què és necessari crear una cultura de l'esforç, però esforç per a tots. Els treballadors han d'esforçar-se a treballar correctament per un salari just i l'empresari a canvi a mantenir unes condicions justes perquè aquest treball puga ser exercit eficaçment amb unes condicions laborals justes. Tot la resta és explotació i injustícia. I explotació i injustícia són les bases del model xinés, els productes del qual, no ho oblidem, ha destruït gran part de la nostra indústria local, del nostre xicotet comerç i de la nostra empresa tradicional, al no poder competir els nostres productors amb els qui gràcies al esclavisme, a l'espoli de la naturalesa i a les condicions de favoritisme de les nostres autoritats, han envaït la nostra terra de productes de dubtosa qualitat que els treballadors d'aquest país s'han vist obligats a consumir en tenir els salaris més baixos d'Europa.
Els valencians hem de reconèixer el model xinés com el que realment és i a Xina com un dels grans enemics d'Europa, i començar a assenyalar als culpables d'aquesta crisi, que no són unicament els treballadors “que  no pensen més en els seus deures que en els seus drets”. Cal assenyalar a tots els que han robat, s'han lucrat amb la corrupció urbanística, han pagat salaris miserables o han especulat, als que han deslocalitzat les nostres factoríes portant-se el treball a altres països. Cal ser conscients del paper de la banca i els seus immensos guanys. No cal oblidar el balafiament de les institucions i la corrupció dels polítics, així com la ineficàcia dels governants. Ni tampoc l'arribada d'una immigració massiva i innecessària que ha creat una despesa social del que es parla poc i que avui augmenta considerablement les nostres llistes d'atur, fent més gran un problema de per si mateix preocupant i que dóna l'excusa d'una solució de crear treball al preu de condicions laborals humil.liants.
Juan Roig s'ha unit als quals ens diuen que la culpa de la crisi és dels treballadors i que per a eixir d'ella no hi ha un altre camí que convertir-nos en esclaus. I com tants  altres ens ofereix una solució falsa. Els valencians no volem treballar com a xinesos, perquè no som xinesos, som europeus, i com a tals hem de ser conscients que l'única solució és la creació d'una Europa forta i unida, autocentrada en els seus recursos, lliure de les ingerències de les entitats financeres privades i amb un Estat eficaç lliure de corrupció que garantisca unes condicions justes per als seus ciutadans per sobre d'interessos privats. Un Estat que vetle pels seus fills – els treballadors autòctons- i que col·labore amb els Estats menys desenvolupats perquè ningú es veja obligat a fugir de la seua pròpia terra en cerca de millors condicions econòmiques.
Aqueix és el principal esforç que reconeixem. La creació d'un nou model europeu just i eficaç.

dilluns, 5 de març del 2012

ATUR: SEGUIM PUJANT...I MÉS QUE PUJAREM



A Valencia, l'atur ha augmentat durant el mes de febrer en 14.338 persones respecte al mes anterior, o siga, un 2,60%, tres punts més de la mitjana estatal, quedant el total d'aturats  en 566.131!, lo que representa un increment del 7,54% respecte del mateix període de 2011. Ja lo vam dir en altre post, "una vergonya".
I estem segurs que amb les solucions que estan proposant els governs, l'atur seguirà pujant. No cal ser  experts en economia per adonarse'n que mentre els politics de la casta segueixen els dictats del poder financer internacional, del BCE, els tecnocrates de la UE, del FMi i dels mercats usurers i continuen retallant, i amb intenció de posar-lo tot més difizil als que encara hui treballen, es perdrà més poder adquisitiu, per lo tant caurà encará més el consum, es perdràn més comerços i empreses i pujarà més l'atur. Resultat: la economia no creixerà i mai eixirem d'aquesta crisi. I amb la excusa de la crisi anem a passar de mileuristes a cobrar el que tinga treball 700-800 euros i en una situació de inseguritat laboral tan alta que imposarà als treballadors una total flexibilitat per la seua banda. Per altra banda, una immigració que hui per hui no podem soportar està agreujant aquesta situació al augmentar l'atur i despesa per subsidis per una banda, o crear competencia laboral amb els treballadors autòctons que es troben en precarietat laboral abaixant els salaris i drets socials o provocant com ja hem vist a l'horta nord la contractació exclusiva de immigrnts per a les tasques de collida de la taronja marginant als autòctons.
Evidentment, si no es prenen solucions diferents amb caracter urgent no eixirem d'aquesta situació. La situació ara és la seguent:

Més retalls=més atur
Més immigració=més atur
Més atur= menys consum
Més atur+immigració= més despesa social
Més atur+reforma laboral+immigració= més inseguritat laboral i enduriment de les condicions laborals

Amb menys consum, més despesa social i més inseguritat laboral, és clar que no podrem eixir avant.

És necessari que ens conciencem que sense politiques de intervenció estatal, de protecció dels nostres productes del nostre comerç i xicoteta empresa i sense unes politiques laborals millors,no podrà retornar-se a un consum minim i responsable, suficient per a reactivar la economia i eixir d'aquest fosc forat. Per tant és necessari un canvi de politiques:

-Protecció arancelaria en tots els ports de la UE 
-Incentivització del consum de productes només europeus en la UE
-Relocalització economica i laboral. Las empreses europees han de produir en Europa amb materies   europees i treballadors europeus.
-Priorització en el treball de la població autòctona i sobretot a les famílies en les quals tots els seus membres es troben en atur per aconseguir un treball.
-Creció de borses de treball locals per a treballadors autòctons de les localitats.
-Incentivització del consum dels productes locals en les localitats.
-Canvi radical de les lleis laborals per protegir als treballadors d'acomiadaments arbitraris o per raons econòmiques.
- Augment dels salaris i no al contrari per incentivar el consum
Repatriació d'immigrants aturats de larga durada o que hajen delinquit.
 Sense unes condicions laborals decents i millors per als nostres treballadors no podrà retornar-se a un consum minim i responsable, suficient per a reactivar la economia i eixir d'aquest fosc forat. Hui cap dels partits amb posibilitats de arrivar als governs o defensar-nos al parlament de la UE defenen politiques identitaries i socials i solament fan allò que li diuen els poders de la finança internacional.

Quan més temps segueixen al poder els politics de la casta venduts a la finança, més tardarem en eixir de la crisi i acavar amb la lacra de l'atur.